diumenge, 5 de setembre de 2021

PIC DEL BALANDRAU

Tants dies sense anar al Pirineu i ja l'enyorava, les muntanyes, les valls, la solitud (si és que es pot trobar)...La tardor ja s'acosta i dissabte al matí quedem amb en Jow i família per anar a buscar bolets a la zona de sobre Campelles. No cal dir que està més saturat de gent que no pas de bolets, però amb paciència i enfilant-nos fort encara fem un cul de cistell de rovellons, mares rovelloneres, alguna llenegua, etc... No ens les mengem per dinar perquè se'ns farà tard, ara per sopar sí que ho farem!

A la tarda seguim per la pista que dóna la volta i parem a mig camí, per enfilar-nos per un sender cap al refugi forestal de la Covil, uns 200 metres de desnivell per estirar les cames. Pel camí encara collim dos rovellons més, fem una ullada al refugi i ens escapem per poc de la pluja. Berenem una mica i marxem a buscar lloc per dormir, perquè demà volem fer el Balandrau. Pugem per la pista de Ribesaltes i parem a dormir. Aviat tot ho tancaran, com ho han fet a la pista de Fontalba. No hi estic gens d'acord, però com que vivim a un país de "savis saberuts" val més no empipar-s'hi. Per mi faria com França, que fa anys que no té cap interés a mantenir arreglades les pistes forestals que s'enfilen per damunt de 1500 m. És una idea assenyada...a mesura que s'espatllen ja es regula l'accés, perquè no ens enganyem, no té cap sentit passar una anivelladora fins a dalt de Fontalba cada 5 anys. Si arriba un dia que només s'hi pot pujar amb 4x4 no passa res, menys trànsit. Mentre baix cavilant per dintre preparo els bolets a la paells i unes creps de xocolats per sopar...
L'endemà al matí ens llevem amb un bon dia, ens espavilem a esmorzar i pugem el que ens queda de pista fins la barraca del pastor a mitja pista. Deixem la furgo allà i sortim per la carena per fer el Balandrau. De lluny, a la pista compto prop de 50 cotxes i força gent pujant. Per aquí on pugem som sols. Les nenes van xerrant i com aquell qui no vol ja tenim 600 metres de desnivell fet per esmorzar dalt del Balandrau. Quan jo tenia 4 i 5 anys no m'enfilava pas tant. Des de dalt contemplo aquestes meravelles que tenim. A la tornada d'un viatge un se'n adona amb més força de la bellesa d'aquests contrades. Sovint ens sembla que el Pirineu oriental és massa arrodonit, ens sembla que hi ha llocs més humits, boscos més frondosos, llocs amb més llacs. Sempre a casa els altres tot és millor. Però seure mitja hora dalt del Balandrau mirant al nord posa els pensaments al seu lloc. Quin pati i quin privilegi. N'hi haurà de més altes, ni haurà de més belles, n'hi haurà de més escarpades, però poques tindran aquella barreja d'ingredients que fa únics els Pirineus catalans i no ho dic amb mal a les cervicals de mirar el melic, ho dic amb franquesa.

He vist muntanyes més altes que estan ben saturades de gent i crucificades d'elements humans, muntanyes més boniques que gaudeixen de pocs dies de bon temps, muntanyes més escarpades que de tan feréstegues no t'hi pots ni acostar...però quan busco "muntanyes" de veritat resulta que l'equilibri és a casa on sense ser millors en res, ho són en la seva suma. Sovint això també passa amb les persones...

Amb la planxa plena baixem muntanya avall pel camí tradicional fins a l'estany on veuen els cavalls, que avui estan especialment fotogènics. No baixarem tota la pista fins el camí sinó que d'aquí marxem directe per prats de la vessant oesta a buscar la fugo, la gana per dinar ja apreta! 

Bona tornada als Pirineus!

Sira, Nora, Gemma i Samuel