RASOS DE PEGUERA

Aquest últim any hem fet algunes caminades per Rasos de Peguera. És una zona planera, amb bons prats i boscos però sense grans pendents. Tot i això aquí es va iniciar l'esquí a Catalunya, el 1908, ara fa ni més ni menys que 113 anys!!! I de fet, aquí es va iniciar en el fons, l'esquí de muntanya, perquè no utilitzaven pas remuntadors, sinó un parell d'esquís importats, ganes de caminar muntanya amunt i poca tècnica cara avall. Així que no haver-hi anat mai a esquiar és com un pecat pels seguidors de la religió blanca. Pecat que guardava amagat, per confessar-lo el dia que fos possible. Aquesta setmana ha estat dia de confessions. Amb la nevada que ha caigut i amb la info d'en Jow que dimecres ja hi ha anat mentre nevava, muntem divendres una matinal per pasturar per tots els racons possibles de l'estació.

Encara que és una zona planera, ja tenia vistes un parell de baixades més interessants. Quan arribem ens és impossible aparar el cotxe a 1700 per massa neu als vorals, així que tirem fins gairebé dalt. Sortim amb els esquís als peus per la pista que porta a les antenes de la Torre dels Enginyers, primer cim del dia amb unes vistes espectaculars, Catalunya sota la boira, sobresortint només el Montseny i Montserrat, amb els primers turons de Rasos nevats davant. Una postal pels ulls. Fa un bon sol, fred però sense vent. Pells fora i primera baixada fins a 1700, seguint la zona de Rasets, on probablement també es van fer les primeres esquiades. Llavors aquesta zona estava pelada com el cul d'un mico...no hi havia gaires arbres. Es pot comprovar a les fotos antigues, però només falta veure els vèrtex geodèsics del Pedró i de Rasos de Dalt al mig del bosc...difícil triangular des d'alla si fa 100 anys hi haguessin hagut els boscos d'avui en dia!.

La baixada la disfrutem força, serà la més llarga del dia. Tornem a calçar pells i remuntem ara directe amunt cap al coll de Rasets i d'allà al cim de Rasos de Baix. Pells fora i baixada fins el coll davant el cim del Pedró. Ens emboliquem una mica pel bosc, així que tocarà repetir la pala per la pista central. Ens enfilem cap al nord amb imatges bucòliques, i fem cim al Pedró o Rasos de Dalt, encara no hem esmorzat. Pells fora i altre cop baixada fins al coll. Pugem altre cop la carena i baixada per l'antiga pista central. Altre cop pujada i aquest cop sí toca esmorzar!

Tanquem el matí amb baixada des de dalt de tot fins a 1800, per després fer els cim del telesquí de més a l'oest, que pugem un parell de cops, abans de la baixada final amb esquís als peus fins al cotxe mateix.

Al final gairebé 17 km i +1050. Li hem tret tot el suc possible a Rasos de Peguera. D'aquí 113 anys espero que encara hi hagi un Samuel interessat a repetir una experiència així, que pugui enredar un Xevi per fer-ho possible, i que senti el mateix respecte pels avantpassats que nosaltres sentim.

Xevi i Samuel

PIC DE SERRA GALLINERA

Parlàvem si hi havia decisions equivocades a la vida o no. Sóc dels que penso que llevat de clares excepcions en que tirar enrera no és possible, les decisions són simplement opcions al llarg del camí individual, ja que segons l'escala del temps amb què mesuris els resultats, una mateixa decisió pot ser encertada avui i equivocada demà. Mentre percebem el resultat a curt plaç com a correcte creiem haver escollit bé, però si d'aquí uns anys tornem a evaluar la mateixa decisió potser passem a veure-la equivocada, ja que ha desencadenat un mal final no esperat. 

Així doncs, al meu parer, val més equivocar-se de camí que no pas quedar-se quiet i no agafar-en cap. A la vida, com a la muntanya, davant les bifurcacions dels camins el pitjor que pots fer és quedar-te immòvil, no fer res. Saber recular quan fa falta, tirar enrera, és tan important com seguir endavant. La qüestió és actuar, prendre decisions. Escalfar una mica de cadira està bé per guanyar paciència i sortir el moment oportú. Escalfar massa cadira és perdre el temps.

No cal dir que dissabte quan pugem cap a Vallter a quarts de set del matí no estem per aquests temes tan profunds, més aviat fem un repàs del dia a dia, sense pensar gaire amb la ruta. De neu ja sabem que n'hi ha. La setmana passada ja em van quedar ganes de visitar la pala nord del Pic de Serra Gallinera. Però malgrat "no hi ha decisions equivocades", dissabte passat no era evidentment el dia per ficar-se en aquesta pala amb el vent que feia. Simplement vam escollir altres camins. Avui en canvi el dia és clar, no fa vent i davant la cruïlla de si anar-hi avui o no, prenem el camí.

Pugem per xemeneies amb la neu encara dura. Arribem dalt bufant de valent i ja marxem direcció nord, passent primer per cims poc dibuixats dels que no recordo el nom però que tenen bones pujades i baixades. No ens llancem per cap d'aquestes pales sinó que continuem al nord a buscar la pala del Serra Gallinera. El cim, per pocs metres, no el fem ara, ja el farem a la tornada que vindrem de la carena nord, nord-est. En aquest racó de món no hi havia estat mai. Aquesta pala no l'havia vist, però me l'havia mirat als mapes i s'anava encaixonant fins acabar amb un tub-torrent i un pla a baix. Avui ens hi fiquem amb la confiança que dóna ser principi de temporada, no per nosaltres, sinó perquè de moment només ha rebut una nevada forta i com a molt uns centímetres més. La pala és clarament allavosa. Mapa en mà ja es veu recargolada i encaixonada, però quan hi ets només has de mirar els pins petits, de la zona central i del replà de baix. Cada certs anys aquí baixen bons allaus que ho xafen tot. Els vents de nord i nord-oest tant comuns carreguen els lloms nord-est i amb una bona pendent que té no és una pala aconsellable a mitja temporada.

La part de dalt hi trobem neu pols, més compactada cap al mig. El tram de baix avui és poc esquiable, ja que tot i que està ben nevat el terreny és ben bonyegut. No és dia per llepafils. El torrent finalment s'encaixona i esquís als peus arribem fins baix. Els calcem a l'esquena per passar entre nerets i brucs nevats, remuntant part del camí cap al coll de Pal. En Xevi tira força amb esquís a l'esquena. En canvi jo de seguida els torno a posar als peus, em canso menys. Arribem al coll de Pal i fem un mos. Ens hi hem deixat la pell per sortir d'aquest forat. Snow outside - smile inside, sinó t'arramangues sortir d'aquí es pot fer llarg!

Amb la panxa plena tot es veu millor. En Xevi es posa a obrir traça amb neu pols direcció al Serra Gallinera. Ja fa estona que vaig pensant per dins que haurem de repetir la traça...no podem pas deixar d'esquiar aquests lloms nords tant ben innivats!!! Quan som a poc més de 2400 pells fora i cap a vall falta gent. El tracte era no arribar a la cabanya del coll, però la bona neu fa que ens passem de llarg direcció nord-est, s'ha d'aprofitar!!! Val a dir que hem deixat la motxilla, així que tornem a remuntar la pala més lleugers.

Un cop som al mateix lloc on ho havíem deixat, continuem fins arribar al Pic de Serra Gallinera, ara sí finalment. Bona pujada que m'ha acabat l'energia. Mengem una mica i acabem d'arribar sobre la pala de xemeneies. No sembla que el sol l'hagi fet transformar del tot, però un cop dins veiem que s'hi esquía bé, tan remenat com està sembla una pista d'esquí. Alguna rascada just abans d'arribar a pistes i fins al cotxe amb esquís als peus.

Uns 16 km i +1500, això ja comença a pintar bé, tot i que hem quedat fossos. Cap a casa a dinar i a recuperar forces, que a la tarda passejarem amb la família per Savassona. No sé si hem escollit el dia ni el camí correcte per aquesta pala nord, però en tot cas hem escollit. Que la letargia de l'avorriment no ens faci caure mai en la indecisió de restar parats. Si hem de parar que sigui per obligació! Mirar endavant i buscar nous projectes, girar el cap enrera i que s'escapi un somriure. La samarreta blanca que fa anys em van regalar amb el lema al cor "snow outside - smile inside" ho diu tot, la resta és tota blanca, amb franges blaves als laterals.

Xevi i Samuel

PUIG D'OMBRIAGA, PIC DE BACIVERS I PIC DE LA DONA

La primera nevada amb cara i ulls ja ha caigut al Pirineu oriental. No creia que hi hagués tanta neu, però dissabte al matí quan vaig sortir a córrer i vaig veure el Puigmal tan blanc vaig ser conscient que estava fent el préssec arrossegant les bambes pel mig del bosc en comptes d'estar a les portes del paradís amb els esquís a les mans. No vaig ser l'únic que tenia aquesta sensació, mentre preparava el dinar al pis o ansiava que s'acabés la sessió de perruqueria. Estàvem encesos. Així que malgrat dissabte no va poder ser lliguem una matinal diumenge així de passada provarem el cotxe d'en Joel que va amb piles, a veure si podem anar i tornar.

Érem conscients que entrava tramontana, però bé que seria estrenar temporada a Vallter sense que un cop de vent t'ho recordi? Posem pells i comencem a pujar recuperant sensacions, quin gust tornar-hi a ser. Ha nevat força, bé ha nevat molt. Ens enfilem cap a la font de la perdiu i d'allà directes al Puig d'Ombriaga, una zona a recer del vent per gaudir de les vistes. Un cop dalt quatre ventades et recorden que hi som de pas en aquest món blanc, especialment quan l'ambient és hostil. Sense treure pells marxem direcció al Bacivers, tot i que mentre fem el flanqueig tenim alguns dubtes de si girar, però amb paciència tot és possible. Avui no és com ahir. Hi ha poca gent per no dir ningú travessant la carena fronterera. Com diria en Xevi, "last standing men"...perquè som tres. Ahir arribaven fotos i videos per tot arreu de gent a la muntanya...avui diumenge silenci i tranquil.litat.

En Joel es posa davant i com qui no vol la cosa ens arrossega muntanya amunt, amb un ritme constant però alt. Al cim del Bacivers una mica tapat i amb vent ens permet poques comoditats. Traiem pells i entre aclarida i aclaraida fem una prou bona baixada. Neu no en falta, rascar no rasquem pas. Ens animem i seguim per la vall cap als plans de sota, pensant la tornada pel tub que baixa per l'oest del Pic de la Dona. L'hem baixat molts cops però no recordem haver-lo pujat. Quan es tracta de cap calents, l'avi del trio hi posa llenya, sempre més. Toca obrir traça i ja em deixen el marró del dia per mi. Em poso el mono, abrigat com vaig, i començo a obrir traça per la carena per evitar el tub, traçant com m'agrada, a poc a poc però constant, deixant un rastre efímer que el vent esborrarà poc després. 

Relativament protegits del vent arribem fins dalt on manxa fort. Aquí hi ha la opció de baixar per xemeneies directe a Vallter o seguir cap al Pic de la Dona. Llàstima que el dia s'ha tapat perquè ja em ballava al cap la pala nord darrera el cim del Galliner que tinc pendent. Tot i que bufa fort, decidim pujar fins al Pic de la Dona per després baixar per la pala que va a pistes directament. També hi havia la opció de la pala est, però ens deixaria al sot de la portella de Mentet amb una baixada guarrota fins a l'aparcament, perquè de neu n'hi ha, però tampoc per deixar el torrent llis.

Bona baixada fins a pistes on el sol ja escalfa i bufa menys, bons girs, bones traçes amb 11 km i +1000 per començar a estirar les cames. Regal d'aniversari anticipat, una vegada més he pogut estrenar temporada abans de recordar el dia que la meva mare em va obrir les portes del món, gràcies! 

Sense més contratemps tornem amb el Zoe cap a casa, quan vam fer la primera esquiada a Vallter poc ens imaginàvem que avui hi pujaríem amb un cotxe que va amb "piles".

Xevi, Joel i Samuel