Dos mesos de sequia d'esquí de muntanya feia molts hiverns que no la patia per falta de neu. Després d'un inici de temporada espectacular al pirineu oriental, les nevades s'han fet esperar fins a dos mesos. Però no hi ha hagut més remei que paciència. Sempre es podien anar a buscar racons o patinar sobre gel, però faltava una regada general per traçar sobre el mapa el que et vingui de gust. I si em demanen que vull per esmorzar, diré Ariège, per dinar, Ariège, i per sopar Ariège també!!!
Si després em demanen on dormir...doncs Jassa de Girèys.
El cim d'avui ja era d'aquells que feia falta bona companyia per fer-lo... companyia que no renegui dels boscos, ni dels brucs o del bedoll arbustiu. Tampoc que no li molesti dutxar-se sota el desgel d'un bosc de foscos avets, que no tingui por d'una traça incerta o una ruta feréstega. Si després de la carta de presentació encara queden valents, no passa res, just quan arribes en cotxe al lloc des d'on volies sortir, l'última prova per forçar els desertors....pista nevada a 680 metres sobre el nivell de mar quan la idea era sortir de 1050.
A partir d'aquí ja tot es disbauxa pels que hagin tingut el cap prou fluix com per continuar amb la sortida. Calcem esquis al cotxe mateix, pista amb dos pams de neu, de més de 4 km que puja amb fort desnivell. Quan arribem a 1050 metres, trobem el trencant per on ficar-nos al bosc. Dira camí, però no, el camí ja costa de trobar a l'estiu, ja no dic a l'hivern. Seguim algunes marques vermelles, però l'esforç d'obrir traça amb neu fonda i un bon pendent fan que la vista vagi caient, i de mirar el cel, després els arbres i les seves marques vermelles acabes mirant la punta dels esquís que no s'empunteguin o desepareixin sota una capa infinita de neu.
Per aquest combat som pocs soldats...només tres a obrir traça, i ni hi ha un que diu que es reserva per quan la cosa es posi "fea"... Anem guanyant metres a bon ritme, i ens plantem amb dues hores a 1400 dins un bosc on de tots els animals que hi deuen córrer els menys habituals som nosaltres. Dutxa freda i persistent, de gotes d'aigua freda que van caient, desgelant la pluja d'última hora d'ahir. Per arribar al magnífic refugi de la Jassa de Girèys encara hem de fer un bon tram horitzontal de quilòmetre i mig... Aquí tot es mesura en quilòmetres. Després seguim per la carena fins al cim de Falguerosa, on un servidor arriba últim després de comptar tots els òrgans del cos, a tant per batec... crec que a part de jo, també han arribat tots, fetge i cor inclosos.
Bonic racó, amb bones vistes a tot arreu. A partir d'aquí, que la cosa es posa "fea-fea", canviem de traçador, 5 cm de neu pols que deixen una traça fonda-fonda. Al final hem fet un bon treball en equip, doncs és d'aquelles batalles que tot soldat que comença sol acaba ràpid al cementiri.
Molta satisfacció, doncs no ens enganyem, quan hem sortit del cotxe les apostes estaven 0 a 1000 que no sortíem ni del bosc. Al final amb suor i llàgrimes Pic de Bourbourou!!! La baixada ja estava clar que no la faríem per on hem pujat, car hi ha una carena penjada a est, que passant per un altre refugi empalma amb un torrent i et deixa al fons de la vall en poca estona. Així dit i fet, primera baixada bona de 500 metres de desnivell, fins que la barrera de bedolls arbustius ens fa fer una mena d'eslalòm asseguts, fins a trobar els primers faigs monumentals. A partir d'aquí, terreny més obert, si s'entén per obert aquell terreny en que pots anar dret i no ajagut (és a dir no cal matxet). Pendent forta i de dret avall no tardem gaire a arribar al fons de la vall, un altre petit i oblidat racó.
A partir d'aquí amb talonera aixecada fem un bon tros, fins que lligats també baixem, doncs som a 1200 i encara hem d'arribar a 680!!! Un cop enllacem amb la pista principal i sobretot amb la traça de pujada, la baixada s'accelera a ritme de massatge de 100 Hz als quadríceps. 15 minuts i som al cotxe.
Bona jornada de més de 20 km i +1400 de densivell, 8 hores en total, horari europeu per concil.liació familiar.
Xevi, Joel i Samuel
