Aquest any que no em va massa bé anar cap a l'Ariege i més aviat faig sortides prop de casa la meteorologia i les nevades són favorables, doncs el Pirineu Oriental és dels llocs on més ha nevat i curiosament tampoc ha ventat massa. De fet sí que ho ha fet, però les nevades han estat de neu humida i pesada que no s'arrenca tan fàcilment. Això fa que hi hagi sortides i sortides per fer ben aprop de casa...vaja petroli a poc més d'una hora de casa. Entre moltes altres sortides que tinc al cap i que segurament no faré, aquesta em rondava de feia temps. Anar fins el Pic de Serra Gallinière i baixar per una petita vall suspesa més al nord de la principal oest-est. El diumenge farà bo, tant com dissabte però potser una mica més de calor que estovarà més les cares asolellades i encetarà així la temporada de neu primavera.
Sortim a dos quarts de nou de l'aparcament superior de Vallter i una mica com pilot de fletxes disparades sense afinar l'arc anem direcció al coll de xemeneies, cadascú per on més li plau. La pujada fa estona que li toca el sol, sort!!! Està dura però el cantell mossega. De totes maneres posem ganivetes doncs és una pala molt oberta que en cas de relliscada el nou bowling de Vic es quedaria curt...Arribem dalt no sense esforçar-nos i acabem d'arribar al Pic de la Dona. Potser no feia falta anar-hi, però també fa temps que no m'hi passejava amb esquís i sempre val més "pájaro en mano que ciento volando". A partir d'aquí traiem pells i provem de baixar una mica cap a l'oest en comptes de fer-ho tot per la carena. Miau, la neu aquí encara està dura-crosta...no val la pena esquiar-ho. Tornem a posar pells i enfilem de dret cap al Serre Gallinière. Aprofito per mirar-me bé també les pales que baixen al circ. Té un bon desnivell, amb una pendent semblant a la nord del Bastiments. Mentre ho mirem una colla s'hi llancen i podríem dir que ensopeguen neu pols però no seria just, doncs no és la sort el que els ha portat allà, han estat una bona estona inspeccionat la millor entrada i la millor zona i l'han trobat. La recompensa no es fruit de la sort, ho és de l'esforç, per bé que al poc treballador sempre li semblarà que l'atzar afavoreix els altres.
Nosaltres potser no som tan treballadors, però el nas encara ensuma bones pales. La cara est que baixa del Pic de Serre Gallinière és una divertida successió de pales amb neu crema-primavera que ens fan les delícies de la sortida i potser injustament ens apugen l'autoestima en veure com ensenyem les soles dels esquís a cada gir...però diguin el que diguin, la neu primavera és molt divertida d'esquiar!!! Arribem fins a baix la vall, just al costat del refugi de l'Alemany, on hi ha la cabana privada de pastors. Seguim baixant una mica més fins al torrent on tornem a posar pells per enfilar la vessant oest de davant nostre, i així tot carenajent tornar al Roc de la Portella i d'aquí al cotxe passant pel coll de Mentent. Aprofitem però per fer el modest cim dels Portells Tancats, abans que la carena es precipiti ja sobre el poble de Mentet. Probablement per la vall que hi ha a la nostra dreta més tancada i ombrívola que la principal arribaríem esquiant fins a sota el poble mateix.
Una última foquejada fins l'últim cim i ja traiem pells per baixar per bona neu altra cop cap al cotxe. En total deuen haver sortit uns 12 km i uns 1100 per una zona poc concorreguda aquest últim diumenge de febrer...però no som els únics que ho coneixem, doncs aquí i per aquesta zona hi ha molt traçador ocult!!!
Miquel, Fina, Xevi, Joel i Samuel
