VOLTA ESTANYS PESSONS

Abans no arribi el fred i les muntanyes facin el canvi d'armari i es vesteixin de blanc encara podem aprofitar per fer alguna ruta pel Pirineu, com aquesta senzilla volta des de l'estació d'esquí de Grau Roig, pujant a l'estany de Pessons i seguint direcció a la collada visitant la resta d'estanys.

Tot i que el sol és calent, l'ombra et recorda que ja no som estiu, com també t'ho recorden les nits fredes, però aquesta època de l'any el Pirineu està bonic, és quan et dones compte que els boscos no són només de pins, de fet en algunes vessants de la zona de Porté Puymorens probablement ni un de cada deu arbres ho és, ja que la majoria trenquen els colors, molts grocs i alguns vermells. Dissabte pugem xino xano i en cara parem a Toses on collim un rovelló que ens menjarem per sopar. Fem un tros més i parem a Enveig a passejar pel poble, ja que la llum de tarda a la Cerdanya avui està especialment maca, rasant, l'hora "dorada" que diu sempre en Joan, hora fotogènica per les ombres i les llums. Però l'avantatge de l'octubre és que el sol continua baix encara unes quantes hores a la tarda i fa que aquest moment màgic es prolongui i no s'acabi mai.

En canvi l'endemà ja hi ha canvi de temps i la tarda quan tornem per la Seu d'Urgell el dia està més entaranyinat, l'hora "dorada" ha desaparegut, avui la Cerdanya ja sembla més hivern. Més o menys d'aquí un mes acostumo a fer la primera esquiada, a vegades genial a vegades raquítica, veurem com serà enguany.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

CRESTA BARDAMINA-PAUL

Sempre hi ha cims que van quedant pendents de fer, passen els dies, les setmanes i els anys. A vegades aquests cims estan injustament eclipsats per cims principals del mateix massís, així que cal buscar una excusa ben convincent per visitar-los. El Bardamina el tenia en ment fa anys, encara que no m'havia fixat amb la cresta ni amb el Paul ni el Paul inferior. Així que no haver-lo fet fins ara també ha estat bo, doncs s'han afegit nous cims a la ruta que llavors no hauria fet. 

Sortim dissabte tarda xino xano, amb un bon xàfec travessant la Catalunya central que desanimaria al més optimista, però a mesura que entrem a Aragó i marxem cap al nord el temps millora i els núvols van minvant. Diumenge hi ha bona previsió, com a molt pluja tarda-vespre, així que confiats pugem a dormir amb la furgo a l'aparcament de la cascada d'Espigantosa, després de fer-la petar de valent amb una bona vetllada. Moltes preocupacions per arreglar un món que no vol ser arreglat o no com nosaltres ens imaginem!!

Ens llevem diumenge al matí a tres de sis, esmorzem dins la furgo i a dos de set ja sortim amb el frontal. A l'octubre hi ha menys hores de sol i cal adaptar-se. Arrenquem a bon ritme, suant de valent, mentre escoltem l'òliba de lluny que va cridant que se li acaba la nit de festa. Amb un hora ens plantem al refugi Àngel Orus, que ens rep amb el sorollós generador funcionant a tot drap. No li acabo de veure l'encant i segueixo amunt fins a les ruines de pedra mentre espero en Xevi que s'ha desviat un moment a inspeccionar el terreny. Aquí ja podem apagar els frontals, el dia ja clareja. Marxem direcció al Posets, però al barranc canviem de vessant i flanquejem pel sud per anar a buscar l'entrada a la vall que ens ha de portar al Bardamina. Ens creuem amb un grup nombrós de catalans, mengem una mica i seguim pujant sense mapa i sense parar gaire atenció al camí, només seguint el rumb, tot parlant.

Passem per una bona colla de llacs on m'hauria de banyar per satisfer el meu anhel, però l'aigua es freda i el meu encostipat em diu que no seria adequat per ell. Seguim pujant fins arribar a un cim sense nom, on ens donem compte que el Bardamina és molt més a l'oest, de fet ja que hem vingut a fer la cresta la comencem des del nus d'arestes situat a l'est. Ens toca doncs seguir aquest tram inicial de cresta passant trams bons i alguns de no tant bons com tot a la vida fins que ens plantem a dalt del Cim del Bardamina on un parell de catalans ja estan satisfent l'estómac. El dia alterna cels blaus amb núvols, no està pas tan cerè com les previsions d'en Jorge deien, però gràcies a elles ens hem decidit de venir.

També nosaltres li donem menjar a la panxa i ens mirem la cresta que pròpiament havíem vingut a fer. Ens posem casc perquè la pedra és una mica descomposta i comencem a seguir direcció oest cap al cim de la Paul. La cresta no és gaire llarga, una hora més o menys i alterna trams aeris amb algun flanqueig. Finalment no traiem la corda per bé que la portem perquè no saps mai que t'hi pots trobar. La roca en alguns punts està una mica desfeta i val la pena tocar una mica les campanes per veure si resona, no fos cas que aquell anclatge tant bo finalment sigui traïdor. Arribem al cim de La Paul i ara ja només queda anar fins al Paul inferior, seguint la cresta amb algun flanqueig pel nord amb neu testimonial. D'aquest últim cim fins a les morrenes glaciars és un passeig, difícil de justificar-lo com a cim ni secundari.

Ara ja només ens queda la baixada, que la fem seguint l'instint sense masses fites. Acabem baixant per dins d'un torrent fent fins i tot espeleogia. Descans al llac i encara ens queda un bon tute. El cel s'ha anat tapant i ara ja comença a amenaçar, però no li faig cabal fins que en Xevi diu que cauen gotes. Ara ja ens espavilem una mica més, perquè de les gotes passem a calabruix i més tard ja comencen a esparrecar llençols dalt dels nostres caps. Atrapem alguns muntanyencs i muntanyenques solitàries i ens plantem al refugi Àngel Orus per buscar aixopluc a la seva porxada. Hi mengem una mica però no sembla que la cosa vulgui millorar, i quan ja vas moll quan més aviat et canvies millor, doncs el fred va calant. Perquè en Xevi no s'avorreixi poso la directa cap avall i en poc més de 40 minuts ja som a la furgo, completant una bona ruta d'uns 20 km i +1900 de desnivell, gens malament. La tardor encara no ha arribat del tot, perquè tot i que els arbres ja han trencat el color descaradament no hem arribat a la gamma de colors vermells i morats. Temps al temps.

Pico Bardamina, Pico de la Paul i Pico inferior de la Paul, tres més, tres menys.

Xevi i Samuel