SOTA EL PIC DE L'ESTANYOL

Aquest cap de setmana que havia de ploure i nevar molt sembla que al final s'ha torçat i la pertorbació s'ha mogut una mica de lloc. Dissabte ha fet un dia assolellat, que hem dedicat a visita cultural al castell de Montsoriu, pecat no haver-hi estat mai aprop com ho tenim. Situat a dalt d'un turó amb vistes privilegiades al Montseny, amb el Turó de l'Home i les Agudes en primer terme i girant el cap el mar Mediterrani a l'altre. Senzillament un enclavament important a l'Edat Mitjana. Tornant parem a Espinelves a la fira de l'Avet, ara que no hi ha gent. Però diumenge ja em ronda pel cap anar a raspallar els peus a la catifa blanca. El dia es lleva tapat, però sembla que s'obrirà, així que carreguem trastos i cap a Porté Puymorens falta gent! La idea es fer una mica d'esquí de pista amb les nenes per practicar i a la tarda en haver dinat una escapada amb els esquís de muntanya.

Estem de sort i quan arribem cauen les últimes volves de neu abans no s'obri el cel blau i clar, sense gens de vent però amb fred. Anem a la telecorda gratuïta i ens afartem durant dues hores i pico de pujar i baixar aquesta pista fàcil per les nenes, que poden baixar soles tranquil.lament que no hi ha gaire gent. Ni a la pista, ni a la telecorda. A la telecorda s'entèn. Has d'haver crescut a l'època de He-man per poder-te agafar a la corda i arribar a dalt. Les nenes impossible, ens toca als pares posar-les entre les cames i agafar-se a la corda com si t'hi anés la vida...algun cop pujo les dues nenes de cop i crec que revisc el moment emblemàtic de "touching the void" quan arribo la part superior, doncs les pinces de les mans se'm obren lentament sense poder-hi fer res. Després de tres mil baixades, marxo a preparar el dinar i les nenes es queden al parc lúdic i als inflables una estona.

Després d'uns bons espaguetis amb ous ferrats i salsa tomàquet, sembla que m'han tornat les forces. Mentre les nenes reposen, fan deures i la Gemma endreça la furgo jo calço pells i surto a tot drap per desfogar-me una estona. El tot drap s'acaba 100 metres més amunt. Em miro a la dreta les traces que pugen per la carena assolellada direcció Pic de la Mina. Allà hi estaria bé, fa fred i em tocaria el sol, però és molt pla. Giro el cap i miro a l'esquerra la traça que puja fent el follet tortuga (ziga-zaga) cap a sobre l'Estanyol. Està amb ombra. No passa res, ja entraré en calor. Començo a pujar per neu fonda i vaig fent al meu ritme. Un cop a dalt al replà, pujo per la dreta resseguint les carenes i perseguint el sol que no es deixa atrapar. Aquesta llum de tarda és preciosa, tant o més que la de primeres hores del matí, però el sol que hi toca a les carenes es fa difícil d'atrapar. Només ho aconsegueixo quan arribo dalt i trec al cap pel mirador. Sota els meus peus n'hi ha un parell que amb esquís a l'esquena remunten aquestes pendents i canals. Me'ls miro, tenen feina encara. Em giro i miro el Pic de l'Estanyol, que va ser obertura de temporada ara fa 7 anys (http://relatsdemuntanya.blogspot.com/2015/11/inici-de-la-temporada-desqui-fent-un.html) . Avui potser hi ha fins i tot més neu. Són gairebé les quatre de la tarda, una mica tard per enfilar-se per aquesta pala redreçada, immaculada de traces com està. Però per la dreta hi ha una zona que sembla segura, així que m'hi començo a enfilar i ja aniré improvisant. Neu fonda que em fa suar per obrir traça. Com aquell novembre avui també hi ha un bon metre de neu. Quan em falten encara no 50 metres pel cim torno a mirar l'hora. Res, val més girar. La traça és fonda i entre pujar i baixar no vull que se'm faci tard i el sol s'esfumi entre els meus dits com ho ha fet durant la pujada, jugant amb mi. Trec pells, m'abrigo que fa fred i cap avall!

Bona neu pols fonda. N'hi ha quantitat però no està aplacada, segurament hi havia poc perill d'allaus avui que és principi de temporada, quan més idoni és fer aquest cim. Segueixo baixant per bona neu fins a enllaçar amb pistes, on curiosament avui per mi hi ha la pitjor neu, la neu safrà que dic jo, aquesta neu petita i triturada sobre una capa ultramegacompactada (que no glaçada sort!) però que per esquís de muntanya no és la millor. També aquests movement no seràn com els broadpeak que tenia. Són més tous, més freeride i menys neu dura. Parlant de dura, ja veurem el que duren. Arribo a la furgo, carreguem trastos i cap a casa falta gent.

Bones esquiades!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

TOSSA D'ALP

Cada any intento fer la primera esquiada a muntanya pels volts del meu aniversari. Hi hagut anys de tot, de sortides molt bones baixant pales de neu pols a toca de casa, com el Puig Dòrria del 1 de novembre del 2018 i d'altres de molt dolentes, com el 18 de novembre del 2006, fent la Tossa plana de Lles amb bambes fins ben amunt, buscant les primeres neus. Aquest any no ens podem queixar, he pogut pujar la Tossa d'Alp des de pla de la Masella, aprofitant la neu trepitjada de les pistes, en un dia força fred.

Surto sol de l'aparcament inferior pensant si se'm farà feixuga la pujada, doncs és directe i per pistes sempre vas més ràpid. Força neu, més de la que em pensava però també molt més dura. Entre pujada i baixada del mercuri i algunes gotes de pluja la pista ha quedat perillosa. Sempre diem que una imatge val més que mil paraules, però en aquesta edat de cartró-pedra, no l'edat del bronze, ni del ferro, sinó del postureig que tan mal fa a la societat, diria que valen més mil paraules que una imatge. Quantes vegades una foto amb cel blau i una neu ben blanca amaguen neu crosta, vidre o un vent de mil dimonis?

Avui a la Masella hi havia força neu a pistes, es pujava bé, però la baixada era ben traidora, amb zones de neu molt dura i zones amb 2 cm de pols sobre glaç. Pujant m'he escapat sense ganivetes però a dalt veient el panorama hi he fet parada i fonda, esperant que el sol minso del novembre escalfés l'ambient, perquè de transformar la neu ja m'imaginava que poc. Coincideixo a dalt amb un grup simpàtic del Barcelonès, on hi ha en Josep Maria que malgrat no conèixe´l l'he llegit unes quantes vegades (http://josepmariamoya.blogspot.com/). Un reguitzell d'aventures porta a les cames i que per moltes més en vagis penjant al seu blog Josep Maria!

La baixada com em pensava trams de molt bona neu on les cames recorden el ritme que portes dins i que el fred fa aflorar, combinats amb trams de supervivència pura, amb glaç molt traidor. De fet a la part de dalt veig una bona patacada per relliscada d'esquí i més avall abans d'arribar al Jumbo Tosa un altra patacada que acaba amb rescat d'helicòpter. Em venen al cap les imatges el cap de la Gemma quan a principis de temporada es va trencar el canell esquiant...cada dia és un agraïment per disfrutar el següent.

L'endemà amb la família descartem neu encara i pugem a la zona de Sant Llorenç de Morunys per fer una excursió al Pla de la Busa i a la presó de capolatell, travessant la precària passera metàl.lica que porta a la zona on van empresonar molts soldats. Cal prestar atenció als molts forats i esborancs que hi ha a l'altre costat, ja que la vegetació els tapa! 

De fet el que he trobat més bonic són els prats alpins amb pinedes esclarissades, un petit racó de tranquil.litat.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC D'ARAGÜELLS

S'acaba la temporada i toca mirar l'horitzó i veure a quin port atracar. En aquesta època de l'any pots esquiar segons les ganes que tinguis de caminar, perquè de neu encara en queda, però amunt. Marxem divendres vespre sense destí clar, tenim vàries zones al cap per evitar caure en la monotonia i congestió de les Maladetes-Aneto, però les alternatives a vegades es tornen esbojarrades, especialment si sóc jo que les vaig dient. Una opció era anar a fer el Marboré, pujant per la pradera d'Ordesa, 10km i 900 m d'esquís a l'esquena. Per més convincent que m'intento posar, els companys arrufen el nas. Per fer-la més atractiva hi afegeixo una tornada per la Brecha de Roland i Bujaruelo. Ara sí que amb +2400 i 30 km comencen a salivar, però continua pesant molt l'accés. 

Pocs quilòmetres abans d'arribar a Lleida però, trobem un bon accident, tres cotxes i dos camions. A2 tallada més d'una hora. Tenim temps de sopar al mig de la carretera, xerrar amb els camioners i fer temps. Arribarem tard i encara no hem decidit lloc, però el que està clar és que arribarem cansats, per tant val més anar a la Besurta i buscar alguna alternativa inèdita en aquesta zona. Ordesa quedarà per l'any vinent. Però no som a lloc que encara no hem acabat el periple. Sortint de Campo just abans d'entrar al congost de Ventamillo tancat per obres! El guàrdia ens diu que obren el dia 17...del més vinent!!! Toca ruta alternativa per carretera revirada que fa que ens posem a dormir a la Besurta a dos d'una de la nit, ara sí però amb objectiu al cap. No ha estat fins aquí, quan he vist clar que en Xevi no faria cop de volant cap Ordesa, que m'ha passat pel cap ruta alternativa. Anirem a fer el pic d'Aragüells, un pic que està a "can collons de la roca", que tots hi hem passat aprop però que no hem fet mai cap dels quatre. Mentalment ja m'agrada, saltarem valls i farem desnivell i quilòmetres, fugint de la multitud de la glacera de l'Aneto. Ja em veig a venir que passarem de +2000, però em poso a dormir ben motivat, cinc hores ben dormides.

L'endemà al matí a les 5:30 toca el despertador. A l'aparcament l'ambient és el de cada any, multitud de cotxes i gent que ja desfilen muntanya amunt. Si gires el cap ja hi ha els frontals a la zona del portillón i nosaltres encara ens hem de posar els calçotets! Ens equipem i sortim a dos de set. Pugem amb els esquís a l'esquena fins sota la Besurta, on en Dani para per omplir l'aigua. A partir d'aquí es posa a davant i d'una tirada sense descansar ens plantem al Portillón. Descalçem i baixem sense grampons, que la neu ja comença a estar pasta. A l'altre costat la gent ja enfila la glacera. Nosaltres fem un mos i seguim el ritme trepidant d'en Dani que ens deixa al coll de Coronas, a 3200 amb un obrir i tancar d'ulls. Aquí en Jow diu que para, que l'Aragüells efectivament és a can collons de la roca...i que les costelles apreten, que millor que descansi que aquest any no està al 100%. També em sembla que ha tret el cap al coll de coronas i la desgrimpada l'ha emmandrit. En Xevi i jo tenim ganes d'anar a l'Aragüells, en Dani encara que diu que va just de forces no li fem cas, perquè ha pujat com una màquina. Finalment sembla que en Jow s'anima quan en Xevi li diu que li baixa els esquís a l'esquena el tros del coll de Coronas i que jo els hi pujaré a la tornada. Cop de puny sobre la neu i ja hi som emmerdats els quatre!

Desgrimpem fins a la neu i jo ja em calço els esquís nous. Bé de fet ja els havia dut calçats a la pujada, però tinc ganes de veure com van a la baixada. He canviat esquís i fixacions, ja tocava, més encara després de la talonera que vaig partir l'últim dia. També l'he arreglada, però els esquís ja estaven a punt de passar a millor vida. Estan literalment destrossats, quedaran per alguna esquiada de poca neu per l'any vinent. Els nous són uns Movement Racepro 77, amb fixacions ATK kuluar 9 amb frens. Pes total sense pells 1123 gr...mentre que els altres eren 1406 gr. Reduir 566 grams als peus es nota, però pujant bufava de valent per seguir en Dani. Les sensacions pujant d'aquest esquí no han estat dolentes, però la lleugeresa passa factura i és un esquí que el cantell es clava tallant el pas, no picant que el faries vibrar. Baixant em toca un primer tram de neu durota. Encadeno els primers girs i me'n surto. L'esquí també vibra, una mica més que el Broadpeak, que era gran baixador amb neus dures. Aquest és més freeride, m'anirà millor amb neus pols i primavera, però no té la rigidesa ni la duresa del dynafit, que era com portar ganivets als peus. M'hi haig d'acostumar. Tampoc la fixació és la dynafit. La lleugeresa també passa factura. Amb un sol dia ja he gastat una mica els components d'alumini. De fet només sortir de l'aparcament en Dani ha dit la frase: "vols dir que aquest equip és per tu?" I ho deia coneixent que sóc bastant animal... no sé pas si aquest equip passarà aquest test...vaja que m'ho carregaré tot.

Mentre acabo de passar revista a l'equip, arriben en Jow, en Xevi i en Dani que han baixat a peu el primer tram dur, així que tampoc he pogut comparar la baixada. A partir d'aquí per les solanes, bona baixada fins al llac. Allà posem pells i pugem fins al coll de Cregüenya, on deixem els esquís. Només amb els pals fem tota la carena de pujada, per pedres i per neu i finalment arribem dalt del cim. Crec que és dels primers cops que faig un cim més baix que el coll que ens hi ha donat accés! Fotos i comencem a desgrimpar fins al coll on ens espera el menjar i la poca aigua que ens queda. Aquí en Dani i en Jow diuen que faran un flanqueig directe al coll de Coronas, mentre que en Xevi i jo traiem pells i baixem fins al llac per apurar metres...encara que després se'ns farà llarga la pujada.

Arriben primer al coll ells, però en Jow m'espera perquè li pugi els esquís. Un cop arribem els quatre, carreguem esquís i grimpada fins al coll. El dia s'ha anat tapant, no ens pescarà la pluja però poc li faltarà. Pells fora i baixada pel glaciar fins Aigualluts, on s'acaba la neu 5 minuts abans d'arribar-hi. La neu ja la trobem molt transformada per un dia de calor intensa. La baixada ha estat dura. Carreguem esquís i girem el cap, per veure aquesta estamapa primaveral que mai em canso de veure a final de temporada, amb els rius carregats d'aigues cristalines i turqueses, les marmotes cridant i al fons la glacera de l'Aneto ben carregada encara de neu.

En total 9 hores, +2100 i 22 km, abaixem la paradeta fins les pròximes nevades!

 Dani, Xevi, Joel i Samuel

PUIG D'OMBRIAGA

Avui tot i que la meteo no és la millor ens acostem a Ulldeter a veure la neu que hi ha deixat l'última nevada. Som finals d'Abril, però quan arribem l'ambient és de novembre fred i ventós, el típic dia d'aquesta zona que t'has de motivar per sortir del cotxe. Un cop equipats s'està bé, així que sortim direcció el refugi de Marmotes, que el dia està molt tapat i no sembla que es pugui fer gaire cosa.

Hem sortit d'hora, amb en Dani davant seguint traça i amb poca estona ens plantem dalt de Marmotes. El dia continua igual o pitjor, però fins al coll de la Geganta a veure si bufa o no bufa s'hi pot anar. Em poso davant a obrir traça, centrada sota la línia de pedres perquè la pala està carregada. Es deixa pujar bé i quan arribem dalt algú s'ha deixat la porta oberta. Venta i poca visibilitat, així que en comptes de seguir cap al Bastiments optem per tirar enmig de la boira cap al Puig d'Ombriaga, un cim modest però que m'agrada perquè està a recer del vent i té una pala maca de baixar. 

Tot i la boira i arribem sense problemes, i mengem dalt mentre ja es comença a obrir, entre ventada i ventada. Segurament anem massa d'hora, fa pinta que s'obrirà del tot, però al final sortim igualment. Per mala pata em salta l'esquí i marxa decidit pendent avall...adéu!!! Miau. Em toca baixar a peu tota la pala, ni rastre de l'esquí que he vist que travessava el collet i es precipitava avall al costat del pi jove que hi ha a l'inici de la canal. 

Baixo a peu fins a pistes després de fer el gos perdiguer uns quants cops però no he trobat l'esquí. Un cop a pistes en Xevi em deixa els seus, poso pells i em decideixo a no tirar la tovallola a la primera de canvi, "the last standing man" farà de les seves. Amb els esquís als peus és factible tornar a pujar fins dalt, a peu era poc realista. Pujo i baixo dues vegades resseguint les quatre canals, de pujada amb pells de baixada a peu. Al final gràcies als tres esquiadors que pujaven, que tot i seguir les meves traces caòtiques m'han donat un cop de mà, apareix a l'última canal a la part superior, amb la fixació trencada, però almenys puc baixar fins al cotxe. Després de tantes reparacions aquests esquís comencen a demanar la jubilació...

Dani, Xevi, Joel i Samuel