Avui amb en Francesc anirem a escalar una mica al Far. Últimament s'ha aficionat a l'escalada artificial i de retruc a mi també m'hi ha ficat. És un tipus d'escalada que ja no té gaires adeptes tenint en compte que l'escalada esportiva els acapara pràcticament tots. És un retorn al passat, on a falta de tècnica es pujava a tot arreu amb les "escaletes". Era un treball metòdic, llarg i potser poc atlètic comparant-lo amb ara, però té el seu encant!!!
Sortim dora, ja que la intenció és tornar a dinar a casa. Així que arribem al Far però m'adono que m'he deixat el casc!!! Som prudents i en aquest tipus de vies i en aquestes contrades la pedra tampoc és molt ferma i decidim que sense casc no hi haurà escalada. Pensem però que com serà que per aquí aprop, o a Rupit mateix no trobem algú que ens en deixi algun. Comencem a buscar (doncs anar a casa i tornar a pujar són dues hores) i ben decebuts no trobem res. Finalment anem al restaurant del coll de condreu i els demanem si en tenen algun. Res, aquí no escala ni "cristo". Canviem d'estrategia i els demanem si tenen alguna cassola o galleda fonda. Queden ben parats però ens en treuen un parell que diuen que no fan servir. Casumdena, no em van bé al cap...marxem cap moixos i quan sortim veiem a l'entrada, a terra, una galleda petita que fa servir de paperera. Jo que hi fico el cap i... bingo!!! Em va perfecte. Tornem a entrar i els demanem si els fa res que ens l'emportem fins el migdia. Veient els nostres propòsits, la dona molt amable ens diu que ja en té una de neta dins la cuina. Cofois, tornem al far. Improviso un coixí polar sota la galleda i amb una mica de cordino i una anella me'l cordo. Perfecte!!!
En Francesc comença a muntar el ràpel de la barana del mirador. D'aquí ens pengem de la reunió i comencem a baixar. Si, aquesta via comença a l'inrevés. Això vol dir que hem de tornar a pujar si o sí!!! Primer puja en Francesc, que obre la via amb un bon treball metòdic. Després em toca el meu torn, que sí bé es de segon amb artificial porta la mateixa feina que el primer. Quan ja gairebé sóc dalt comença arribar gent...gent que es peta de riure veient la meva fila. Ens demanen si portem el xampany a la motxilla...ens tiren quatre fotos i nosaltres també ens posem a riure. Acabem la via molt satisfets, de les millors amb artificial que hem fet!!!
Francesc i Samuel
