Dilluns tarda i dimarts no tenim confinament i ja que és festa dimarts, agafem els trastos i cap a donar el vol. Resseguint mapes un dia vaig ensopegar amb el Sobrepuny, a la Nou de Berguedà. Va quedar pendent, guardat en algun lloc del cap que es va omplir de pols perquè va anar passant el temps sense que decidís anar-hi. Dilluns però un cop de vent es va emportar la pols i va tornar a aparèixer el nom de Sobrepuny, així que cap a la Nou de Berguedà a dormir. Tarda vespre per veure el santuari de Lourdes que un mossèn debot i el seu poble fidel hi van muntar, així com també la gruta que hi va fer a imitació de la de Lourdes. El poble de la Nou, que encara que els meus pares em diuen que hi havia anat de petit, jo no el recordava pas gens, es petit-petit. Em sembla que hi ha més gossos que habitants...Sopem a la furgo i a dormir. Al cap de poc comença a ploure o a nevar...la Sira i la Nora ja estan ben ansioses a veure que passa a fora.
L'endemà al matí ens llevem amb una enfarinada per damunt els nostre caps. En alguns punts s'entreveu més gruix, en d'altres és un tel canós que deixa els arbres i les muntanyes de pessebre, com quan hi tirava farina de petit. Com que el dia havia de ser tapat i ventós, pugem amb la furgo per la pista que porta a la Clusa fins al coll de la plana, amb 5 cm de neu com a molt. Des d'aquí la pujada és curta, perfecte per les nenes, menys de 3 km anar i tornar i poc més de 200 m de desnivell per arribar al Sobrepuny, amb bones vistes al sud.
Pugem seguint el camí amb una imatge de postal. Neu justa i suficient per deixar-ho tot blanc, tranquil, però de bon caminar. Una mica mes amunt, que la pujada es redreça ja patinem més, però podem arribar dalt a gaudir de les vistes per damunt de la boira. Hi topem amb una parella del Moianès i amb uns joves del poble de la Nou que han pujat a canviar el pessebre. Xerrem una bona estona amb ells, que sempre s'aprèn. A la Nou són 150 habitants i de fet avui canvien el pessebre de l'any passat pel d'aquest any que ha fet un senyor de 85 anys del poble. De fet ell mateix l'està pujant! Si senyor, em trec el barret. Dia lleig i rúfol al matí, que ha millorat, però aquest senyor que ho té tot fet no s'ha arrugat. Mengem una mica i xerrem una estona més abans de marxar, molt agraïts de la conversa.
Mentre baixem ens topem amb dos joves més i l'artista del poble. Ens informe que li han restat anys, 86 en té! Envejables perquè a part de bona forma física té l'esperit ben jove. Complicat envellir, trist no fer-ho. Una ment jove pot arreglar-se-les per manejar un cos envellit, però una ment trista i defallida no pot fer trempar un cos jove! Quina lliçó aquest bon home de la Nou de Berguedà d'ulls blaus penetrants! Per mi, parlar mirant als ulls és la forma més natural de comunicar-nos, és una finestra a l'interior de l'altre. Parlar o callar, però mirant els ulls, entretenir-se mandrosament buscant una resposta, observant pacientment. Els ulls parlen més que les boques. Més i més sincerament. Però a vegades costa buscar respostes, i entre dubtes, potser millor seguir mirant als ulls per entendre-la millor, aquesta mirada jove, jove i freda, perquè la boca respon només el que se li demana, amb una discreció atraient, que fa més misteriosa la mirada.
Un cop a baix, fem ninots de neu, juguem una mica i cap a dinar. Marxem fins a Malanyeu, que tampoc hi havia estat mai. Mentre faig el dinar fan un tomb per l'església. Després canvi de torn, mentre renten dents baixo a veure l'església i també el cementiri. Sense saber-ho és una costum que sovint faig, hi llegeixo els noms i m'imagino les seves vides, d'alguna manera els intento donar la rellevància que un dia van tenir, i que restin menys oblidats, per més que ni els conegui ni hagin estat família meva. Llegeixo la tomba de tres capellans de la parròquia. Em crida l'atenció el que diu una d'elles, més o menys així "tu que passes per aquí recorda que un dia has de morir, prega doncs per mi". Segurament va deixar escrit que hi volia aquest text, picat al marbre per l'eternitat.
Gemma, Sira, Nora i Samuel
