PIC DE TARBESOU

Suto sol de casa amb una idea al cap: avui faré quilòmetres. Tinc intenció d'anar al Pic de Tarbesou. Això suposa travessar tota a Cerdanya, la catalana i la francesa per seguir encara ben bé 40 minuts més fins a l'estació comunal de Mijanès. Surto amb molt bon dia, seguint una traça oberta. No hi ha massa gent, és un lloc tranquil. Vaig remuntant fins que atrapo un grup de tres catalans. Resulta que som gairebé veïns, jo de Roda i ells de la Garrotxa i de Cantoni en Pere. Em sembla que porta dos debutants, però no recordo el seu nom. Els adelanto i vaig fent tot sol amunt. Encara per la carena l'últim tram, traient el cap direcció Ax les Thermes, després torno a la pala central, trec esquís, poso grampons i amunt.

Arribo dalt i faig un mos tot esperant que arribin els catalans. Fem una xerrada i baixem un tros junts. Després segueixo sol, m'encigalo una mica pel bosc però l'abundant neu pols ho fa tot fàcil. Torno a petar al camí, ara ja més planer que condueix a les pistes.

M'ho he passat de conya!

Samuel

VALLTER-REFUGI MARMOTES

Dia de pells per pistes. Dues pujades fins al refugi de les Marmotes, una des de l'aparcament inferior i l'altre des de l'aparcament superior és més que suficient. No vaig sol, m'acompanya l'Edu que li encanta això de fer desnivell!!!

Edu i Samuel

INTENT PIC DE TRISTAINA

Agosarada sortida amb esquís al Pic de Tristaina pels llacs. Tot i que és força dora hem sentit que Andorra ja hi ha nevat una mica, així que en Jow, l'Edu i jo mateix agafem els esquís. De fet avui ens he conegut amb en Jow, "el boig de la neu de l'esquirol". Però quan arribem el panorama no anima a treure esquís del cotxe. A les pistes hi ha neu, però fora no gaire re. Tot i això, amb un gran optimisme, decideixo carregar esquís amunt. Poter per baixar no hi ha prou neu, però per pujar si!!!

Enfilem pels llacs, ja gelats, amunt fins arribar sota el coll. Aquí l'Edu, instigador de la sortida, que s'ha mirat pot el mapa ens diu que hem d'arribar fins el coll i d'allà crestejar fins al cim. La veritat massa clar no es veu, però tots ens hi avenim...En Francesc i jo que ja tenim una edat, parem a 100 metres del cim. Això s'encigala massa i per pujar el Tristaina per la normal no havia pas sentit mai que s'havia d'escalar. En Jow, l'Edu i el seu amic tiren amunt i fan cim. Jo de mentre em distrec amb una pala nevada que he vist. La puja almenys tres cops mentre en Francesc assentat a baix em fa quatre fotos. Com disfruto!!! No he fet cim pero ja tinc els primers girs de la temporada.

La resta de la baixada ja és més penosa. No hi ha base i poca cosa es pot fer. Un cop al cotxe l'Edu i e Jow que tenen monu, agafen els esquís i baixen les pistes d'Arcalís. També primers girs de la temporada.

Amic de l'Edu, Edu, Francesc, Joel i Samuel

PUIG DE LES ÀLIGUES

Aquesta excursió és la preferida d'en Jordi!!! Així que guiats per ell, aprofitem per pujar el Puig de les Àligues. Som una bona colla i pugem tot xino xano, xerrant de muntanya, dels Pirineus, de muntanyes baixes, de muntanyes altes... Sense adonar-nos-en arribem a la casa de la Coma de Coll, on no em faria res viure... Allà mengem una mica i altre cop fins dalt!

Aquest cim té bones vistes especialment per la posició que ocupa, entre la plana de Vic i el Pre-Pirineu. Tot i que des de Bellmunt pots tenir una vista semblant, aquí t'allunyes cap a l'est i agafes perspectiva d'Osona i el Ripollès. Hem d'agraïr a en Jordi la seva gran estima per aquest pic!!!

Anna, ..., ..., Tina, Gabi, Jordi, Gemma i Samuel

VALLTER-COLLET VERD

Aprofitant els dissabtes, fem amb l'Edu una sèrie de sorties llampec pel Pirineu amb les bambes d'anar a córrer. Ell està en plena forma, ha estat campió junior de Catalunya de curses de Muntanya i té moltes ganes de sortir. Jo no arribo a la categoria de digne acompanyant, però per l'edat em deu tenir respecte i m'espera (o era pel cotxe Edu? )

Avui triem la zona de Vallter. Sortim de l'aparcament superior, amb poc més que pantalons i samarreta, direcció la portella de Mentet. Jo hi arribo esbufegant, no l'he pogut pujar tota corrent...un cop a dalt ens dirigim al pic de Collets Verds i d'allà baixem directe cap a la Cabanya dels Alemanys. Breu parada per agafar aire i tornem direcció la Portella de Mentet i fins l'aparcament altre cop.

Edu i Samuel

PIC DE LA MINA

A la Gemma encara li fan fora mal les cervicals. Tot i això provarem d'anar a caminar una mica pel Pirineu a veure com li va. Sortim amb força fred i una enfarinada a cotes altes, però amb un dia molt assolellat. Hem deixat el cotxe al Coll de Puymorens. D'aquí anem per la carena i ens enfilem amunt. És una sortida força planera, penso que li pot anar bé. Arribem dalt amb molt de fred. La Gemma porta el coll ben tapat, potser el fred li empitjori el mal de les cervicals...potser no haurà estat bona idea. El temps dirà.

Gemma i Samuel

PUIGSACALM

La mare no ha pujat mai al Puigsacalam. Així que aprofitem aquest dia de festa per anar-hi. No és una ascensió ni llarga ni dura, però si que va pujant. A poc a poc estic segur que arribarem a dalt, per més que bufi quan fa pujada. Sortim d'hora al matí. Arribem que ja hi ha cotxes. Nosaltres anem pujant xino-xano, sense presses. De totes maneres anem amb un ritme constant que fa que arribem a dalt amb un temps ben bo d'1 hora i 27 minuts, que està molt bé!!! Pel camí hem parat a la font i l'últim tram l'hem fet gaudint de molt bon dia i bones vistes. La meva mare que xerra amb tothom, coneix a una dona de Vic, que resulta que avui ha pujat amb la seva filla, la Fina. Com que també van al nostre ritme fem tot el camí de baixada amb elles. Resulta que té dues filles ben muntanyeres i que els hi agrada l'esquí de muntanya, la Fina i la seva germana.

Tot xerrant la baixada se'ns fa curta. La meva mare i la dona de Vic han xerrat tot el camí i quan arribem a baix ja penso que segur que es tornaran a trobar, potser a la "botiga de les llanes de Vic", em sembla que totes dues hi van!

Mare i Samuel

PUIGMAL DE LLÓ

Sortida a tot gas!!!

Amb l'Edu i en Marc, sortim direcció a la Cerdanya, amb la intenció de fer el Puigmal de Lló i baixar tot fent una circular. Sabent amb qui anem, ja m'imagino com anirem tot al cami. Sortim amb el terra una mica gelat i notem com el fang cruix sota els nostre peus. L'Edu s'ha posat a davant, així que en Marc i jo ja sabem que ens tocarà, apretar tant com puguem per no perdre'l de vista. Jo sóc el primer en quedar-me, ja que l'Edu va molt fort. De fred, els bessons em tiben com mai!!!

Arribo al coll que l'Edu ja és el cim. Un detall ens espera. Arribo al cim i contemplo una mica la cerdanya, un goig veure tanta muntanya. De seguida però comencem a baixar ara per la carena. De cara avall baixem tots tres bastant igual, ràpids. Arribem just al final de la carena i baixem pel dret, entre brucs i matolls a "tumba abierta". No em crec el temps que hem fet!!! Si encara és molt d'hora, tenim temps de fer moltes coses encara!!!

Edu, Marc i Samuel

BASTIMENTS

Aquest any ha nevat molt prematurament i amb quantitat. Som 12 d'octubre i tinc una possibilitat de fer muntanya amb els esquís, així que surto una mica eixalabrat direcció Vallter. Quan hi arribo m'adono que hi ha més neu de la que em pensava. Em feia pagues de quatre pujades per pistes i veig que serà possible fer quelcom més. M'animo i pujo fins dalt el Bastiments, esquís als peus. Faig quatre fotos, sóc sol amb esquís però i he trobat un parell de raqueteros. Trec pells i avall! La pala està prou bé, tot i que no hi ha base i si forço el gir ho escombro tot. Els 40 cm no són suficients per no deixar al descobert després de passar la pedra existent.

Arribo però al cotxe molt content, potser serà la sortida amb esquís de muntanya més matinera durant molts anys!

Samuel

PICA DEL CANIGÓ

Escrit per Jordi Juvanteny


Ascensió a una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya, sinó és la que més, per la seva llarga via clàssica del Refugi de Marialles, Plans de Cadí i la xemeneia.


Refugi de Marialles - 1.718 metres
Coll Verd - 1.861 metres - 30'
Refugi Aragó - 2.123 metres - 1h 40'
Plans de Cadí - 2.204 metres - 1h 55'
Bretxa Durier - 2.696 metres - 3h 12'
Pic del Canigó - 2.784 metres - 3h 25'
Bretxa Durier - 2.696 metres - 4h
Plans de Cadí - 2.204 metres - 5h 15'
Refugi Aragó - 2.123 metres - 5h 30'
Coll Verd - 1.861 metres - 6h 30'
Refugi de Marialles - 1.718 metres - 7h


Desnivell: 1.500 metres
Distància: 19 km


A menys de 50 km del mar Mediterrani i a cavall de les comarques del Conflent i el Vallespir s'alça majestuós el massís del Canigó. El massís s'aixeca 2.800 metres per damunt de la plana del Rosselló que es troba gairebé a nivell de mar. No és estrany doncs, que fos considerat durant molt de temps el sostre del Pirineu.

Per arribar al Refugi de Marialles cal anar a Vilafranca de Conflent, ja sigui via Perpinyà o via Puigcerdà. Un cop a Vilafranca de Conflent prenem direcció a Vernet-Els Banys i d'aquí cap a la petita població del Castell, a tocar de l'Abadia de Sant Martí del Canigó (bressol de Catalunya), lloc on deixem la carretera asfaltada i enfilem la llarga i transitada pista de Marialles. S'arriba amb cotxe fins a la mateixa porta del refugi. El Refugi de Marialles es força gran, i els guardes són molt amables, inclús et llegiran una petita història abans d'anar a dormir.

L'endemà al matí sortim del refugi i enfilem la primera rampa del dia tot passant pel costat d'una barana de fusta. La primera part de l'ascensió transcorre per dins del bosc i va seguint el Gr 10. Es guanya alçada molt lentament i es dona una volta de mil dimonis fins que no encares ja la vall de pujada. Just creuar el Coll Verd sortim del bosc i perdem una mica d'alçada per creuar el Riu de Cadí. Poc després de creuar-lo deixem el Gr 10 i girem per dirigir-nos cap al Refugi Aragó. Continuem guanyant alçada molt lentament, i els quilòmetres van passant, pel que ens imaginem que la pujada ens vindrà de cop.

Just després de passar pel Refugi Aragó la cosa comença a canviar i seguint en tot moment un camí molt marcat i evident ens enfilem fins als Plans de Cadí, lloc on podem veure ja per primera vegada el cim del Canigó. El terreny ja canvia, deixem enrere els prats herbosos i ens endinsem en una tartera fina, que mitjançant un seguit de sigues sagues ens fan guanyar, ara si, alçada per la falda del Puig Sec.

Gairebé a l'altura de la Portella de Vallmanya comencem un llarg flanqueig horitzontal que ens portarà fins a la Bretxa Durier ja al peu de la famosa xemeneia final del Canigó. Realment és una zona fantàstica, amb un ambient de muntanya extraordinari. No és gens habitual trobar un pic tan escarpat al Pirineu Oriental.

Des del peu de la xemeneia aquesta és veu enorme, però és una grimpada fàcil, segurament de II grau. La roca és molt bona i els moviments són del tot naturals amb preses abundants. Només la part final és una mica vertical. Al ser encaixonada fa que no sigui aèria, cosa que et permet no tenir la sensació d'estar en un lloc exposat. No cal dir que s'ha de vigilar en tot moment les pedres soltes que puguin caure de més amunt i evitar tirar-ne tu cap avall.

No cal dir que aquesta grimpada final fa que arribis a dalt amb aquella sensació agradable d'haver-te treballat el cim. El cim és preciós, aquesta muntanya és màgica, i la vista és increïble. Al tenir el mar tan aprop sembla que estiguis a molta alçada, el Rosselló es troba 2.800 metres mes avall.


Per fi, i després de molt de temps de parlar-ne, som al cim del Canigó. Tot un símbol de Catalunya i dels territoris de parla catalana. D'aquesta muntanya en surt cada any la flama que encén totes les fogueres de la nit de Sant Joan i que manté viva l'espurna de la llengua i la cultura catalana.

El descens el fem per la mateixa ruta, parant especial atenció a la desgrimpada de la xemeneia. I al cap d'una estona, llarga estona, arribem de nou al Refugi de Marialles. La ruta és llarga, no ens enganyem, però possiblement sigui una de les rutes més maques per pujar a la Pica del Canigó.

Jordi, Anna, Tina, Xavi, Francesc, Edu, Arnau i Samuel

VALLHIVIERNA I CULEBRAS

8 i 9 de Setembre de 2007

Després de l'intent hivernal fallit amb en Maso i la Vane engresco la Gemma, el seu germà i la seva xicota a fer aquesta circular que em va quedar pendent. La desil.lusionant falta de neu d'aquell dia era una espina clavada que havia de treure un dia o altre. Agafem les tendes amb la intenció de dormir als llacs que hi ha al nord-est del Culebras. Sortim en bé dinat i sense presses comencem l'ascenció.

La Jes no està gaire fina i amb penes i treballs arribem a un bon lloc per acampar prop dels llacs. Aquest any tot està molt eixut, hi ha poca aigua, però suficient per cuinar. L'endemà al maí volem pujar, crestejar, fer el cim, passar el "paso del caballo", fer l'altre cim i baixar per la vall de Llauset. No és que sigui molt tros, però el sol és calent i no podem badar. La tenda "quechua" és una nosa a l'esquena dels nostres convidats, potse més pràctic fóra haver agafat dos iglús. Sobretot perquè el vent de dalt la cresta sembla que els faci aixecar el vol. Arribem al "paso de caballo", ens encordem precàriament per donar falsa seguretat i passem sense més problems d'un costat a l'altre. Ara comença la baixada. La calor a les xiruques provoca l'"ira" dels integrants. A mi no m'afecta gaire, però tot i que el flanqueig del llac és força llarg per alguns els "morros"arriben a l'altre costat del llac tot just començar-lo. Bromes a part, arribem al cotxe una mica "escaldofats".

Sortida circular molt recomenable. Queda pendent investigar les valls i paratges que separen aquesta muntanya dels pics Russell...algun dia s'hi haurà d'anar ni que sigui per homenatjar el capellà que els va batejar!!!

Jèssica i Roger, Gemma i Samuel