GRA DE FAJOL

Dissabte a la tarda pugem a la zona de Camprodon per escapar-nos de la calor i banyar-nos una estona amb en Jow i família, mentre fem petar la xerrada. S'hi està ben fresc i ens hi toquen gairbé les 7 de la tarda. Com que ja som per aquí dalt, pugem a dormir a Vallter on fa una bona fresca, ja que demà volem pujar el Gra de Fajol amb les nenes, que no l'han fet mai, una excursió curta, amb prou feines 10 km i 800 de desnivell, que allarguem una mica per arrodonir-ho i acabar de passar el matí. De fet a quarts de deu ja som al cim, no és qüestió de pujar amb la calor.

De baixada anem a veure la bassa que es forma a mig vessant oest de Coma de Vaca i després ja tirem cap al cotxe, així dinarem d'hora. Avui al matí hem conegut una parella de Ribes i Campdevànol, que curiosament ens trobem també a la tarda a la mateixa zona on anem a banyar-nos. Acabem travessant amb les furgo's i dinem a l'ombra, passant una estona de tarda. Com que no volem arribar tard marxem, malgrat un cop dins la furgo ens haurien vingut ganes de quedar-nos fins al vespre refrescant els peus al riu veient la calor que encara fa arreu...38 graus. Records a l'Enric i la Sònia!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

TOSSAL DEL PAS DELS LLADRES

El blog és el meu dietari de muntanya, el meu petit diari, no massa secret, però que em permet girar la vista enrera i recordar temps que ja han passat. Avui 14 de juny, sense tenir molt clar si faríem això o allò, hem anat a pujar amb les nenes el Tossal del Pas dels lladres. Quina casualitat, l'última vegada que el vaig pujar caminant va ser un 13 de juny de 2009, dissabte. Esquiant no fa pas tant, aquest mateix hivern. Aquell any, diumenge també queia amb 14 com avui. Han passat 17 anys, no m'ho sembla pas, em sembla que fós ahir, em sembla que encara noti les cames cansades en veure les fotos i endevinar que en Gordillo em va fer manxar fort.

Avui qui em fan cansar són les nenes, a mi i a la Gemma. Pugen lleugeres xerrant, mentre nosaltres anem suant. Sortim de la font de l'home mort, remuntem el torrent i del torrent al coll que hi ha entre el Dòrria i el Pas dels lladres. Carena i amunt fins al cim, on parem a menjar. La Nora no ha callat en tot el camí, mentre jo feia penitència. Baixem en circular cap a l'est, seguint la carena i després de dret per la tartera, on un hivern de fa una colla d'anys ens va baixar un allau amb en Maso, en Russi, en Joel i jo. A baix sorprenem un grup nombrós de més de 30 isards, els observem en silencia, ells també. Dubten si anar amunt, però les pastures són avall. Intentem no molestar i així s'estalvien de remuntar la tartera. És un grup nombrós que fa les delícies de les nenes. Els explico que no fa gaires anys, amb en Dani, vam sorprendre a l'hivern un nombrós grup d'isards, en unes pales nevades al Catllar, amb un tou de 40 cm de neu pols. Sense voler em vaig veure esquiant al mig dels isards, greu em sabia perquè per més que saltaven, la neu pols les feia esbufegar mentre jo lliscava tant o més ràpid que ells sense esforç. Com vaig poder em vaig posar en un lateral perquè poguessin fugir de mi avall que fa baixada, mentre en Dani contemplava l'espectacle des del darrera.

Com que d'animals va, també treue el cap a saludar una marmota, que es fica el cau, però es deixa mirar mentre mastega herba seca. Ja fa calor i tenim ganes de dinar, al cotxe ens espera el dinar i 4 gelats al congelador. Petita refrescada de peus per païr i carretera cap a casa.

No sé si passaran 17 anys més, si és el cas hauré canviat força més.

http://relatsdemuntanya.blogspot.com/2009/06/dorria-tossal-pas-dels-lladres-i.html

La vida són records, que disfrutes mentre els crees i quan els recordes, els revius.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

COMA DE VACA

Sembla que el temps no passi, però sí, va passant. La Sira i la Nora ja tenen 9 i 10 anys i sovint ens passa que repetim excursions que havíem fet la Gemma i jo fa anys o amb els amics. Tot però, de cop i volta fa 15 i 20 anys. Coma de vaca no és una excepció. Sí que hi he tornat amb esquís, o corrent pel Balandrau, però el que és pujar des de la central de Daió no hi havia torant des que hi vam pujar amb els pares fa 13 anys, un onze de setembre i en fa 23 que hi vaig pujar per primera vegada. Encara que els ulls s'entesten a mirar el teu entorn, les muntanyes i fins i tot a tu mateix com si tinguessis 16 anys, resulta que no, que en tens 16 gairebé 3 cops. De fet no hi ha manera més pragmàtica de tornar a la realitat que aixecar-se després de fotre't una una tomanya esquiant, caminat o amb bicicleta. Ja no és el mateix, ni ets de goma, ni t'aixeques tant ràpid ni l'oblides l'endemà.

I tot i això no ens podem pas queixar, de fet ben content que la il.lusió de trescar per les muntanyes estigui tant intacte com les forces per fer-ho. Avui no ens hem llevat gaire d'hora i de fet no en donàvem ni un duro, doncs pensàvem que a les 10 l'aparcament de Daió ja estaria ple. Però es veu que quedava un lloc, 5 euros pim-pam i comencem a caminar sabent que dinarem tard si és que dinem. Pugem a bon ritme, de fet ara també les nenes ens recorden que no tenim 16 anys. Quan apreten, ja costa seguir-les. Sort que la Nora es posa a explicar un llibre dels cinc i es passa tota la pujada xerrant (jo que atrapo oxigen com una aspiradora i ella xerrant). La Sira també està en forma i sinó les frenem ens quedem enrera. No recordava quan tros hi havia, però al final hem pujat prou ràpid, 2 hores i 20 minuts, sort perquè havia vist un rètol quan feia una estona que caminava que posava 2 h 50 minuts i ja m'havia espantat. Aquest any baixa molta aigua i està tot molt bonic. Anem al refugi a buscar una fanta i una coca-cola i el guarda dona quatre llaminadures a les nenes. Dinem fora i ja sense massa por de pluja anem baixant xino xano, amb parada per bany inclosa.

Al final han sortit gairebé 16 km i poc més de +1000, és prou llargot pujar per aquí. A veure si el pròxim cop podem fer-hi alguna travessa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

CIM DEL RACÓ (Inferior de la Vaca i Tirapits)

La temporada es va acabant, però cada dia quan torno de treballar cap a casa, veig tanta neu al Pirineu que penso que tenim corda per estona. Avui tinc a més l'alicient de provar unes ulleres AI que tiren fotos i graven, entre altres coses. Una versió Xina més barata que unes ulleres normals de sol i tinc els meus dubtes de com respondran. Li dic amb en Joan si vol pujar a Vallter a fer una matinal, ja que més d'un cop hem comentat de fer una esquiada junts però no hi havia hagut, així que no dubta i cap a Vallter falta gent!

Haig de reconèixer que cada dia em fa més mandra anar a Vallter i en general a molts altres llocs que han mort de regulacions. Tinc al.lergia a les regulacions, a les prohibicions, a l'acumulació de gent i unes quantes coses més...m'ho van trobar fent-me una prova al braç, van sortit totes les taques vermelles, la resta ja no les explico. Així que aquest hivern tot i les nevades no hi havia pujat cap dia. Ara amb l'estació tancada, per provar les ulleres, em ve de gust fer-hi una volta. Sortim poc després de les 8 del matí, amb una idea general però improvisant segons la neu. Pugem el coll de la marrana, neu compactada i dura al matí. D'aquí traiem pells i baixem cap Aigols Podrits, on els rètols que fan 2 metres d'alçada encara estan colgats de neu. En comptes d'anar pel coll de Tirapits, on la neu escasseja més, flanquejem cap a les Trumferes, que és més solitari i s'hi està molt bé. D'aquí remuntem la carena i em miro el Cim del Racó, que no l'he fet mai, potser li van posar aquest nom perquè tots el deixem en un Racó, sense anar-hi. Així que li dic amb en Joan d'anar-hi, tot i que fa mandra perquè després haurem de tornara remuntar per anar al cim de Tirapits, però no dubta i cap allà anem, arribant pràcticament dalt amb els esquís als peus. Cim ben bonic, bon mirador de la zona i solitari. Girem cua i anem pujant direcció al cim de Tirapits, que el passem flanquejant per l'est i d'aquí fins el Pic Inferior de la Vaca, que amb el seus 2824 metres ens regalarà una baixada de 700 metres fins a la vall del Freser, pel Torrent de la Coma de les Eugues, una petita vall secundària que vaig descobrir esquiant fa uns anys i que en guardo bon record.

Neu més bona a dalt, primavera, al mig més boturuda i avall tot i que més fina, ja més transformada que s'enganxa una mica, però en un plis plas, posa-li 10 minuts, 700 metres de baixada i ja omplim aigua al torrent del Freser, que aquest any semblen les grades de Soaso! Posem pells i ara toca feixuga i llarga remuntada, que sempre se'm fa llarga. Primer havíem dit d'anar al coll de Coma de l'Orri i baixar la sud, que té força neu, per després fer dit cap a Vallter, però entre que ja és més tard i la neu comença a estar pasta i que la baixada de coma de l'Orri li toca el sol tot el dia, canviem d'opinió i directes a la Marrana.

Última baixada amb bona neu per les pistes fins al cotxe, menys pasta del que hauria imaginat i així acabem una bona ruta de poc més de 18 km i +1400 m, en 6 hores rodones!

 Joan i Samuel

PUIG CERVERÍS X 2 I BALANDRAU

Aquest any sembla que m'hagi abonat al Balandrau, avui ha estat el tercer cop que el pujo aquesta temporada. Primer per l'oest, després per l'est i ara pel sud. Avui ha estat especial, perquè hi hem pogut anar la Gemma i jo, que és difícil. De fet portem 4 anys que intentem fer un dia d'esquí de muntanya junts, aprofitant alguan avinentesa, o que s'alinein els astres, etc... Aquest matí tot ha quadrat, i pugem cap a Ribes per agafar la pista de Tregurà. Tenia por de si la neu ens barraria el pas molt avall, el que no hi comptava és que fossin els arbres caiguts durant les ventades de fa gairebé un mes els que ens ho posarien difícil. Ja n'han tallat molts, però en molts punts es passa just d'amplada i en alguns directament just d'altura, especialment si vas amb furgoneta. Nosaltres avui anàvem baixos i no hem tingut problema, però ens ha anat just. De fet trobem una furgoneta que ha dormit per allà aparcada força avall. Més amunt veiem un noi que va amb bici, que segurament és el de la furgo. Avui ens anirem trobant vàries vegades!

Aconseguim pujar fins gairebé +1800, on ara sí la neu barra el pas. Poc més amunt, 100 metres, trobem la pickup d'en Pep, que ja va amb sessió matinera, doncs poc més amunt ja ens els trobem de baixada amb els esquís quan tot just ens hi hem posat, i mira que són les 8 del matí.

Enfilem per la pista nevada fins que just abans de travessar un torrent veiem el bosc esclarissat i ja anem directes al Puig Cerverís sense arribar al coll per la pista, que fas molta volta. Fa bon dia, gens de fred, sol i cel blau. Anem pujant xino-xano amb la panxa buida fins que arribem al Puig Cerverís, on parem a posar gasolina. Aquest cim ja el vaig fer amb esquís amb l'Edu fa més de 20 anys, un dia rúfol, ben diferent del d'avui. Aquell dia vam aconseguir pujar amb l'Ibiza fins al coll, sembla mentida. Mengem cara est, mentre veiem a baix la pista un noi que camina solitari. Sembla impossible que pugui ser el de la bicicleta, però ho serà. Segurament sap fer el canvi de lloc instantani, perquè ens dona un parell de sorpreses. Evidentment està molt fort.

Ell remunta fins la carena i fem un tram junts i tot parlant arribem al Balandrau, bones vistes, foto i altre cop omplim la panxa. D'entrada volíem fer la baixada pel mateix camí, però estarà millor la coma de Granollers, malgrat ens deixi a la pista i a pendre pel cu... Traiem pells i avall falta gent. Molt bona baixada, diria gairebé apoteòsica amb neu crema al punt, fins per sota la cota 2000. La Gemma s'ho ha passat pipa, almenys que un cop l'any sigui dels que fan afició. Aquí posem pells per no fer tota la pista i remuntem per segon cop el Puig Cerverís, on ens espera una segona baixada de -500. A la carena tornem a coincidir amb el noi solitari, amb qui xerrem una estona més, quin paio tant ben parit! Nosaltres traiem pells i baixem per bona neu fins al nivell del bosc. El creuem i un cop a la pista, per neu ja més tova arribem al cotxe, després de poc més de 5 h i mitja, gairebé 17 km i +1100 positius. Bona matinal! Ara toca tornar a dinar a casa. Pensem amb el noi, que té la bici amagada aprop d'on hem aparcat el cotxe...Seguim baixant i per art de màgia ens el trobem fent-se el dinar ja dins la seva furgo...com ha baixat? Caminant a tumba abierta i després amb la bici ens diu que "s'ha deixat caure", perquè nosaltres amb el cotxe hem baixat ràpid però ell ho ha petat! Ha d'estar molt fort! Molts records i una abraçada de la parelleta, segur que tornem a coincidir algun dia!

 Gemma i Samuel