Tota la setmana veient neu des de la plana, era molt difícil resistir la temptació de no pujar fins al Puigmal a fer una valoració "in-situ" de la situació!!! Primera part, que és pujar a Fontalba per la pista, neta...ni rastre de neu...quina desil.lusió!!! Tot i això feia temps que no pujava fins dalt i s'ha de dir que la pista al tros final està en bastant mal estat...uns quants xaragalls dels grossos, tot i que no impedeixen que amb paciència pugui pujar tothom...tot i que en algun punt una mica d'habilitat.
Deixem al cotxe gairebé dalt, doncs l'aparcament està ple de cotxes...es veu que tothom ha tingut la mateixa idea...però avui d'idees parlarem. El Puigmal és un cim molt trepitjat, potser més que el Bastiments o potser no, però és d'aquells cims on NO has d'anar si tens ganes de retrobar-te amb tu mateix...i gaudir de la tranquil.litat. O sí?
La pujada típica per la carena està bé, és directe i no té complicacions, però sempre he pensat que és injust que el cim més alt de la nostra zona no es pugui pujar per una vall, com es pugen la majoria de muntanyes i de fet com baixa l'aigua de la majoria de les muntanyes, un rierol per una vall. Amb això de "be water, my friend", tan de moda últimament, gairebé eufemisme per dir-te "inadaptat" avui ens ho hem agafat al peu de la lletra en sentit físic...i la baixada hem set aigua, amics meus!
Segona part: Anem per feina a pujar, doncs tant gent com hi ha no sabem si hi haurà lloc a dalt. Amb un hora i tres quarts ja som a dalt...força fred i cops de vent que es poden suportar però estan al límit de suportar-los, és a dir, d'aquells dies que el vent encara no et convida a marxar, però t'avisa que se li acaba la paciència. Ens tirem quatre fotos i contents d'haver trepitjat neu, anem a esmorzar a un vivac de pedra que hi ha sota al cim. No ens hem llevat gaire d'hora, per tant aquest àpat de fet seria un segon esmorzar. Amb la panxa plena, comencem a baixar direcció el coll de l'embut, just davant el Cim d'Ortigar (pendent de fer amb esquís, quin sacrilegi!!!). Aquí comença la baixada solitària, la vall amagada, injustament oblidada. Per pendents suaus, un xic nevats, anem perdent cota, seguint el curs de l'aigua. L'any passat vaig baixar esquiant per aquí (una delícia) i espero tornar-ho a repetir aquest any. És una vall molt bonica que va a parar just al camí de Núria a Fontalba, on surten les fonts. De fet és el torrent del Puigmal i seria una bona ruta de pujada sinó fós perquè no és evident. Bé, o potser sí que és una bona ruta de pujada i baixada, precisament perquè no és evident i hom podrà trobar la tranquil.litat que ja ha desapregut de les carenes per on transcorre el camí normal.
Tant tranquil.la és aquesta vall, que sorprenem grups nombrosos d'isards a tort i a dret, alguns d'ells poc fugicers. Just quan girem a l'est, agafem el camí de l'esquerra per acabar d'arribar a baix i creuar-nos amb el que vé de Núria. Seguint la meva passió de veure la traça d'antics glaciars a tot arreu...penso que aquesta vall n'és un bon exemple...on s'entreveuen algunes morrenes frontals...Així doncs bonica circular, amb una segona part molt tranquil.la...tal i com m'agrada.
Gemma i Samuel
