GORRABLANC

Sovint a l'hivern em miro la coma de Dòrria, pensant que algun dia l'esquiaré, tot i que sempre acabo fent l'altre coma, la de Planés, orientada a sud-est, que baixa del Puig Dòrria cap al coll de Barraques directe. No sé si aquest any tindrà neu, o es podrà fer, o valdrà la pena, o si tindrà massa perill d'allaus, en ser cares sud ventades i placades pel vent de nord. Però per si de cas, avui hi hem anat a caminar per així explorar una mica aquesta zona que tenia pendent.

Sortim de les afores del nucli de Dòrria, caminant per la pista que porta a la creu de Meians i al cap de poc marxem direcció nord-est, per enfilar-nos per camins a voltes fresats, a voltes poc marcats fins el refugi, situat als prats superiors. L'estat del refugi és bo a nivell d'edifici, però interiorment li falten matalassos i alguna millora. Seguim caminant direcció nord fins agafar l'antiga pista que devia portar a les pastures de la coma de Dòrria, avui bastant abandonat i perdut. Les nevades, ventades i la pròpia erosió han anat esborrant la pista, ara mateix intransitable ni pels pagesos, però que en algun moment havia estat un camí important per portar el bestiar a pasturar en aquest sector. Tot i ser cara sud és sorprenent els torrents que brollen d'aquestes muntanyes, amb aigua transparent. Arribem a l'entrada de Coma Dòrria i ens trobem els primers isards. Nosaltres aprofitem per omplir l'estómac, que avui no anem gaire d'hora.

A partir d'aquí seguim sense camí marcat direcció nord, esquivant i evitant molestar un grup nombrós d'uns 80 isards que pasturen tranquils. Quan ens han vist han fet l'intent de remuntar i travessar a França, però nosaltres hem canviat les intencions, i en comptes de pujar per les traces de camí a la zona central, hem pujat per la dreta, així s'han estalviat de marxar i han continuat pasturant. N'hem arribat a comptar gairebé 100, entre el ramat gros i els dispersos. Finalment després de remuntar una bona pendent, arribem dalt el pla, a 2450 metres. A la nostra dreta i força a tocar tenim el Puig Dòrria, però avui no era el motiu de l'excursió, volíem fer el Gorrablanc, un cim més baix però que es mereix una visita individiual. Força fresca i una mica de vent aquí dalt, amb bones vistes. Segui direcció oest fins sobrepassar el pic i baixem directe per on en sembla més fàcil, altre cop sense camí, però direcció al refugi. El tram final entre brucs fins a trobar altre cop la pista, però ben salvat. D'aquí ja només queda tornar pel camí d'anada, mentre expliquem a les nenes llibres i contes que ens venen al cap, després que la Sira vulgui un pulka per estivar amb els esquís...quines idees de bomber que té...no sé d'on li han sortit. Al final els hi acabem explicant la història de Touching the Void, que les té distretes fins just sobre l'aparcament, on una embolicada final entre esbarzers i brucs ens fa alentir. 

Finalment ha sortit una ruta prou maca, poc més de +1000 positius i 15 km, amb un matí de cinc hores ben aprofitades. Dinem a la furgo i fem un passeig del poble abans de marxar cap a casa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE LA CAMISETTE

Ara fa un parell d'anys, vam provar de pujar el Pic de la Camisette, fent un tour llarg i solitari, passant per l'estany de Balbonne. Quan vam ser al coll sud del pic, tenint en compte que hi havia neu i que la pujada no s'hi veia camí evident, va tocar renunciar i baixar per la vall de l'est, afegint una en encigalada de campionat pel bosc a la baixada, ja que l'hiptètic camí que marcava el mapa era un bosc amb una pendent exagerada, de mal baixar. Ens va quedar l'espina de tornar-hi un dia i fer el cim.

Aquest cap de setmana segurament hauríem descansat, després dels 3000 de la setmana passada, però aprofitant que havia de recollir el llibre "Le dictionaire des Pyrenees" a Ur, pugem a passar-hi el cap de setmana i com excusa, tornem al pla d'Artigas, ara sí per fer el pic de la Camisette per la ruta normal. Arribem als prats on dormirem poc abans de les vuit del vespre, sopar de dissabte amb crèpes i cap a dormir. Sempre que voltes per aquestes muntanyes solitàries et topes amb animals, avui un esquirol i un cabirol, demà ja veurem. Fa dos anys, les petjades d'un llop a la neu.

L'endemà al matí, tenint en compte que no és una caminada gaire llarga, ens ho agafem amb calma. Sortim poc abans de les 9 ja esmorzats i pugem pel bosc que alterna fagedes i pinedes, amb avets molt alts. Pugem per un antic camí de desboscar fins que arribem al torrent, desaigua natural de la vall, punt on ja havíem passat fa dos anys. Seguim pujant amunt fins arribar als prats, on les marmotes ens reben després de llevar-se mandroses. També trobem les restes d'un cabirol petit, només les potes del darrera, amb els ossos mastegats...el llop encara deu voltar per aquí i les àligues i els voltors deuen haver netejat la resta. Just aquí ens desviem al nord, per agafar el collet que dóna accés als dos llacs del Pic de la Camisette. Són llacs petits, blaus, però amb unes bones truites nedant tranquil.les. 

Seguim pujant fins a buscar la carena i ara ja només ens queda resseguir-la. Sembla que tocarà crestejar, però seguint marques grogues, passem pel vessant oest, entremig del bosc, per terreny franc, excepte un petit tram de sender penjat a la tartera, però que es passa bé. Poc abans de fer cim collim el primer rovelló de la temporada, a 2400. No comptem trobar-ne gaires, ja que el terreny està força sec.

Som sols al cim. Esmorzem i ens hi estem força estona, contemplant els llacs. Avui no tenim pressa. Ni hem caminat gaire ràpid ni ara ens hi afanyem gaire...De fet baixant volem passar pel segon llac a veure les restes de l'avió Douglas C-47 que es va estavallar el 5 de desembre de 1944, durant una tempesta de neu. Ja a baixa al pla d'Artigas hi ha el monòlit que recorda els seus noms, entre els quals hi ha el de 5 supervivents. Una petita història de superació, ja que dos supervivients van haver de baixar amb neu i gel a l'hivern fins al poble, per demanar ajuda i rescatar els ferits restants.

Baixem pel mateix camí de la carena sense dificultats i puguem fins el segon llac, on encara hi ha grans restes del fusselatge i d'una ala, així com del tren d'aterratge, a part d'altres parts irreconeixibles. L'alumini de l'avió es conserva en molt bon estat, 82 anys després. Tampoc aquí tenim gaire pressa i entre l'avió, el llac i els escaladors de la cara nord se'ns hi fa prou tard. Finalment tirem avall no sense abans parar al mateix rierol on vam collir rovellons fa dos anys. Avui no n'hi ha tants, però fem la primera bossa de la temporada. I d'aquí cap al cotxe, on arribem a les tres tocades per dinar.

Al final no era tant curt com semblava, gairebé 14 km i +920 m de desnivell, això sí, més de 6 hores inclòs parades, xerrades, etc...Recollim trastos i marxem amb la furgo per una altra pista, on veiem un altre esquirol i just abans d'arribar a la carretera possiblement un gall fer negre jove, llàstima que no li hem tirat foto, perquè ho hauríem pogut certificar. Era una mena de gallina, negre, sense cresta, que li feia mandra volar i que quan ens ha vist ha marxat per la "cuneta" fent el despistat, però sense volar. No era ni una perdiu, ni un faisà, ni un gallina de corral, ni una guatlla. Tenia tots els númeors que fos un gall fer jove, però sempre ens quedarà el dubte. No pas però dels tres cèrvols adults que ens han travessat la carretera asfaltada a pas de tortuga, ni tampoc del ramat de cérvols als prats entre Montlluís i Saillagouse, ni tampoc de la guineu arran de carretera a les Angles, perquè els hem pogut veure perfectament!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PICS SAINT SAUD, CAMBOUÉ I LOURDE ROCHEBLAVE

 

Aquest cap de setmana, per casualitat, feia exactament 6 anys que vam anar amb les nenes a fer el Tarbesou, dormint amb tenda als llacs, un cap de setmana de 3 dies, amb divendres onze de setembre. I enguany, també queia en divendres el dia 11 quan vam pensar de fer una excursió dormint amb tenda al llac de Gías. Des de llavors no havíem fet nit a alta muntanya amb tenda. El 2020 la Nora encara no tenia 3 anys i mig i la Sira li faltaven 3 mesos pels 5. Eren molt petites, però molt caminadores, ja que el primer dia van fer ben bé +600 i 8 km i el segon dia uns +400 i 4 km. Vam dormir tots 4 amb una tenda petita, dins de dos sacs i l'endemà ens vam enfilar al Tarbesou. La Nora guarda records i imatges del coll i els llacs on vam dormir, i la Sira recorda perfectament els dos rovellons que va trobar. 

Han passat 6 anys i han anat creixent. Per aquí i per allà, hem anat caminant diferents cims del Pirineu i aquest any abans no arribi el fred, hi havia la possiblitat de fer algun 3000 fàcil. A mi me'n queden uns quants de pendents, entre ells aquests tres d'avui. La meteo és bona, tot i que ha refrescat, no hi ha perill de pluja ni de tempesta. Al refugi d'Estós ja no hi cabíem de feia dies, doncs estava ple de catalans, entre ells 22 del Centre Excursionista l'Esquirol!!! Per tant només ens quedava carregar la tenda i tot el piano a sobre i pujar a domir en algun prat, si podia ser, dalt dels llacs. Així que divendres al matí, després de fer la feina, marxem direcció Benasque, on arribem a l'hora de dinar. Amb la panxa plena acabem de fer les motxilles, la meva ha quedat una mica grossa...i ens posem a caminar poc abans de les tres de la tarda.

El camí surt d'avall, de 1300, poc més amunt de la carretera asfaltada, però va pujant pel bosc seguint una pista forestal i no ens toca gaire el sol. Comencem amb boscos de faig i més endavant, abans d'arribar a les pastures, passem pels boscos de pins. No baixa gaire aigua, però també som a finals d'estiu. Després de passar el barranc arribem a la cabanya del pastor, on té el ramat de vaques i vedells. Aquí ens trobem amb el grup de l'Esquirol i en Joan ens dóna 4 anissos, que són gasolina per la moto. Seguim amunt fins arribar al refugi on parem a veure aigua. Portem dues hores i mitja, anem a bon ritme, però gairebé ens queden 700 metres més de pujada pel barranc de Gías. Per dormir ens agradaria als llacs, però sinó pot ser ens quedarem abans.

Seguim pujant fort muntanya amunt, ara passen ràpid els metres verticals i lents els horitzontals. Poc abans de dos quarts de vuit arribem finalment al llac, després de 4 hores i 40 minuts inclòs parades. Com que som més aviat els últims (o els penúltims), els millors llocs per plantar la tenda ja estan agafats, però fem una ullada aquí i allà i finalment, com que la cota d'aigua del llac ha baixat molt, plantem la tenda a la sorra, en un tros ben pla. Abans però he trobat un rierol amagat amb aigua.

La tenda és gran, molt gran encara que digui de 3. Hi sopem dins i ens abriguem dins dels sacs per passar la nit, abans de veure l'estrellada via làctea. Passem encara bona nit, tot i que pels volts de la una ha fresquejat. La Nora dins el sac de plumes no s'ha enterat de res, però la Sira i jo hem ficat dos sacs junts i així ens hem adormit fins gairebé les 7 del matí. Esmorzem i quan ja hem plegat la tenda i estem a punt de marxa, deuen ser les 8, ja hi ha una família catalana-australiana que ja tornen dels Clarabide amb els dos fills. Nosaltres anem més tard.

Pugem per la tartera fins al port i d'allà mirem les opcions. En principi el millor sembla baixar pel nord, per l'ombra i anar a buscar la cubeta amagada per fer primer el Saint Saud. Baixada xino-xano, flanquegem i tornem a pujar fins al sol on bebem aigua. Anava a pujar sol el Saint Saud, però al final hi pugem tots 4. Bones vistes i molts llacs al voltant de diferents colors. Baixem i tornem a pujar cap al Camboué, on arribem poc abans que 4 joves de l'Esquirol, que volen fer tota la volta sencera. Xerrem una mica, ens tiren una foto i seguim cap al Lourde Rocheblave, un cim secundari però en realitat el més alt dels 3 que farem. Aquí dalt coincidim amb una parella de les terres gironines que han fet la cresta dels Gourgs Blancs i encara seguiran per fer-ne una col.lecció més. Nosaltres d'aquí ja baixem cap al coll i a recuperar el "piano" que hem deixat al llac.

Hi arribem al cap de més de 4 hores, dinem una mica i ja toca baixar cap al refugi. La baixada és llarga, doncs avui farem uns 17 km, +650 i -2000. Anem a bon ritme, parem al refugi a fer unes patates i un beure i seguim avall que fa baixada, parlant del projecte d'observació de la vida de les marmotes que volen fer la Sira i la Nora. Una s'hi voldria estar un any observant-les, mentre que l'altra, més pràctica, diu que amb una setmana en cada moment vital ja quedaria un bon documental!

Arribem a les sis de la tarda al cotxe, satisfets però cansats, especialment la Gemma i jo, ja que les nenes, segons elles, no pas! Recollim trastos i per destensar la musculatura pugem als baños de Benasque a fer xip-xap una estoneta, però després volem anar a l'aparcament de les pistes de Cerler a dormir. Crèpes com de costum i a planxar fort l'orella, que demà no tenim gaire a fer.

Ens llevem a l'hora dels senyors, esmorzem i pugem a fer la passejada de la ruta de les 3 cascades de Cerler, uns 4 km i +150 m molt bonics per estirar les cames. Deprés pugem amb furgo fins l'Ampriu, per veure el mapa de l'estació, fa molts anys que no hem esquiat per aquí, potser un dia hi haurem de tornar.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PICO VETERANOS I GEMELOS

L'estiu s'acaba, o això diu el calendari, perquè aquest primer cap de setmana de setembre tenim la calor desvocada. Al poble, diumenge, passem de 40, amb un registre de 40,5º, una burrada per ser setembre, sort que el dia ja s'escurça i les nits són fresques, de fet tenim una amplitud tèrmica de gairebé 30 graus, ja que a la nit baixem a 13 graus. Així que quan divendres a la tarda marxem cap a Aragó amb en Xevi, no és d'extranyar que a les set del vespre a la zona de Lleida el termòmetre encara marqui 37 graus. Com que diumenge pintava més possibilitat de tempestes i vent, ho avancem a dissabte.

Parem a sopar al cosat del Cinca i acabem de fer els últims quilòmetres fins més a munt de Plan, on ens quedem a dormir. L'endemà ens llevem d'hora i fem la mitja hora de pista fins al Càmping de Viadós i a les 6 i 10 ja ens posem a caminar. Amb el frontal al cap i a bon ritme, se'ns hi fa de dia i amb tres horetes ja sóm al port de Chistau. Hi ha quatre núvols al cel i calitja a l'horitzó, sort perquè caurà un sol de justícia.

Després de posar-nos al dia al cotxe i ahir abans de dormir, sembla que ara no quedin paraules per dir, però és l'esbufec de pujar a ritme que no em deixa dir gaire res. En Xevi va passejant, sense pals i quan arribem a la carena-cresta, encara puja més relaxat. Bones vists del Posets i del glaciar, també enrera cap al Bachimaña i lluny al Mont Perdut, entarinyat per la calitja. Abans d'arribar al cim dels Veteranos, que per això l'hem triat, dilluns en Xevi en fa 44 i jo aviat 45, ens atrapa una sagalet de la zona de Benasque que farà tota la cresta fins al Posets, encadenarà amb la dels Paül-Bardamina i després tornarà a Estós. Amb en Xevi li sembla que és de la nostra edat...a mi em passa que ara ja veig a tothom més jove que jo...no és la crisi dels 40, és la dels 50 que s'acosten.

Fem el primer cim per una carena que en alguns punts em fa posar les mans a terra, però que es fa bé i mirem ja la baixada i flanqueig cap als Gemelos, on el sagalet ja ha arribat.

Una apretada més a la pujada i arribem al Pico de los Gemelos, feina feta. Davant nostre ens queda la Brecha Carrivé, que no teniem previst fer, tot i que en Xevi se'n va a mirar si es baixa sense ràpel. Pel que diu segurament vigilant es fa, més encara que hi ha dues cordes penjades per on segurament s'ha despenjat el sagalet, que ja el tenim remuntant a l'altre costat. Nosaltres tot i que passessim, se'ns complicaria el dia, ja que si féssim el Posets, per baixar a Viadós gairebé hauríem de fer tota la cresta d'Espadas o bé baixar per canal fonda i cap a la zona d'Eriste...una menjada. I els dos ja la tenim feta la cresta d'Espadas...val més que mirem les vistes.

Desfem la carena-cresta i arribem de nou a los Veteranos, on ara si trobem un parell de Veteranos de veritat, no com nosaltres que som massa queixiques. D'aquí baixem fins a Collado negre i seguim en carena una estona més, fins que després d'haver dubtat una estona, decidim baixar directes cap a Viadós pel barranco de la Pala. A hors d'ara no sabem que es diu així, però ja ho sabrem a mitja baixada perquè es diu el "barranco".

Primer tram de tarteres de pissarra, d'aquí el nom de collado negro, que es baixa molt bé. A mesura que baixem apareix un torrent carregat de ferro, d'un taronja peculiar. Més avall quatre ovelles perdudes ens fan abaixar la guàrdia, pensant que el pastor hi puja els ramats...miau, són les ovelles que s'enfilen per tot arreu! Seguim per la dreta, sentit de l'aigua, i a mesura que baixem tot i aparèixer l'herba la cosa es va posant dreta i el torrent s'embarranca de veritat, amb uns bons forats. Per aquí no hi baixa ni cristo, només algun bon esquiador. Entre l'herba ens apareix un escurçó pirinenc, ara sí que en Xevi que no s'arruga ni amb les seves bambes saltant per les crestes, aquí no ho veu clar, no vol sortir mossegat.

Seguim baixant per la dreta tot i que en algun moment hauríem pogut creuar a l'esquerra i buscar uns prats verds, seguint la lògica de la baixada que després he corroborat en mapa que en Jorge feia esquiant, com el trobem a faltar encara que el tinguéssim lluny, només consultar la meteo el divendres ja era un ritual!. Seguim baixant i finalment la cosa s'ajeu i aconseguim creuar el torrent, passant per unes olles i salts d'aigua molt bonics, refrescada inclosa, per seguir baixant pel marge esquerra del riu principal, ara ja al fons de la vall.

 Creuem al pont sota les bordes de Viadós, i ens rendim al bon caminar de la pista fins l'aparcament. Al final una bona circular, en una jordanda de 19 km, +1900 i 8 hores inclòs parades, a ritme constant. No estem tant malament, encara ens aguantem els pets. Dinar a Plan i banyada de nou al Cinca amb una aigua cristal.lina i fresca, sense ser freda. Com de costum, malgrat només 24 hores, han estat unes bones 24 hores, amb l'estrellada via làctea inclosa! 2 més, 2 menys.

Xevi i Samuel