TALLÓ

 

Cap de setmana de turons, cap dels tres l'havia trepitjat mai (que jo recordi). Dissbte matí el Puigsaguàrdia a l'Esquirol, que tant n'havia sentit parlar però que no havia pujat mai. A la tarda, cuit al sol al Comadebò sobre Borgonyà, berenant dalt amb les últimes llums del dia, tot mirant el curiós cumulonimbus que es forma sobre el sud de la plana de Vic que acaba esclatant amb llamps i trons. I per acabar el cap de setmana, pugem el Talló, cim proper al Puig d'Ou, que es pot fer des d'allà allargant l'excursió, però que nosaltres fem des de la Vall del Bac, tot passant per Sant Andreu de Porreres, pujant per camins poc fresats, amb fites això sí, que poden arribar a ser perdedors en cas de boira o a la tardor amb molta fulla. Dalt, bon mirador de la Garrotxa i el Ripollès, però no pas del cim mateix, emboltat per boixos. Ruta de 3 hores, que no arriba a 8 km amb poc més de 600 positius per agafar gana.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PUIG OU

Ara que la neu comença a marxar i ja no fa fred a muntanya, comencem a caminar altre cop buscant racons no trepitjats, a vegades ben aprop de casa, com és el cas d'aquest diumenge. Del llistat dels 100 cims de la FEEC, bé ara ja no són 100, són una bona colla més, n'hi ha de molt interessants més enllà dels típics i mítics. I el Puig Ou és un racó que es mereix una visita. La ruta que hem triat no és pas molt llarga, poc menys de 10 km i de 500 de desnivell, que amb tres horetes inclòs parades i esmorzar queda feta, però que val mol la pena per les vistes que té. Avui no amb l'ambient carregat de la sorra del desert les vistes han quedat amb un to gris, gris fúnebre, però no han eclipsat el mirador d'aquesta talaia.

Hi hem pujat per la banda de Sant Pau de Segúries, amb cotxe fins al coll, i després per pista caminant hem fet una petita circular al turó, per una fageda, que a dia d'avui encara no ha brotat. Tot el bosc l'hem trobat molt sec per ser Alta Garrotxa, malgrat de plujosa ho és més la baixa Garrotxa, perquè tot el que és de Puig del Món, Bassegoda, Comanegre i cap a Sant Pau moltes vegades m'ho he trobat ben sec.

Des del cim veiem un bon tros de Pirineu, proper i amb les últimes neus de la cara sud. Mentre esmorzem apareixen dues parelles, que a mesura que s'acosten resulta que hi tenim en Jaume, del mateix poble que nosaltres! Fem petar una mica la xerrada i quina casualitat, no hi ha ningú més per aquests paratges, només les solitàries ànimes de la plana.

Amb la panxa plena desfem el camí i baixem a dinar a la furgo, tot passant la tarda tranquil.lament i parant a berenar a Camprodon. Ja podem esmolar les xiruques i pensar en objectius per aquest any!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE LES BRÚIXES I COMANEGRE

El Pic de les Bruíxes i el Comanegre són bons miradors de l'alta Garrotxa, però també del Pirineu als dos costats de la frontera, amb el Canigó ben present davant nostre. La primera vegada que vaig pujar al Comanegre ara ja fa una colla d'anys ho vaig fer des de Beget amb la Gemma, tot pensant que Beget estava molt més amunt del que realment estava, poc més de 500 m sobre el nivell del mar. Va sortir una bona ruta, passant pel coll de Meners i resseguint la frontera, amb una cara nord plena de fagedes i una cara sud de pastures. Sempre m'ha agrada aquest racó i amb les nenes l'any passat vam pujar el Comanegre des de la bassa. Ara que s'acosta el fred anem baixant de cota i aquestes muntanyes baixes eren una bona excusa per fer una sortida aquest cap de setmana de cels blaus i nets.

Dinem a casa i sense pressa marxem tard. Arribem a la zona que ja fosqueja, per això sorprenem a quatre senglars ben alimentats que fugen muntanya amunt. Parem en un racó protegits del vent per si de cas i preparem els trastos. Avui tinc ganes de provar la batedora elèctrica usb per fer la pasta de creps. No cal explicar com ha quedat la furgo a la primera batuda. La Gemma diu, amb raó, que aquesta furgo quan va sortir de la planta d'Hamburg si hagués sabut el futur que li esperava potser hagués fet mitja volta...o no, més divertida que amb nosaltres no hauria estat amb ningú! Malgrat els contratemps surten uns creps per llepar-se'n els dits i vet aquí ja és hora d'anar a dormir, no sense mirar una estona del "Rei Artur" de Disney. Nit plàcida planxant l'orella, pau i tranquil.litat. Al matí ens llevem amb un dia radiant, només falta contemplar l'alta Garrotxa plegada de turonets i racons per omplir l'aire dels pulmons i començar el dia amb alegria. Aquesta catifa verda arrugada, a vegades esquinçada, de mal raspatllar on el temps s'ha aturat és un plaer de mirar i trepitjar. Petites masies inaccessibles, enruïnades amb mil i una històries oblidades, petites capelles, prats, roures i alzines. Qui no entén la màgia d'aquestes contrades no és digne de trepitjar-les amb calma, si no les pot apreciar, que les corri i les disfruti fugaçment, així hi deixarà regnar la pau! Twitter, instagram, tik-tok també són per córrer per la vida, consum de masses sense contingut, bar de poble mal entès, darrera quatre lletres mal posades ara s'amaguen les llengues porugues i vehements.

Com que la intenció primera és anar al Pic de les Brúixes on no hem estat mai, marxem per la pista i ens desviem pel corriol que guanya la carena direcció est. De moment aquesta cara sud amable ens protegeix del vent i el sol ens escalfa. Un cop a la carena passem trams per la cara nord on canvien les tornes. Fagedes i més fagedes, que de fet s'extenen des de Maçanet de Cabrenys fins que el Costabona els hi barra el pas, deixant a les cares nord un paisatge fotogènic. El propis arbres ens protegeixen del vent però no del voleiar juganer de les fulles, difícil de captar amb una imatge, però d'un vol capritxós i encisador per la vista. 

Anem carenjant i ens plantem sota el pic que es guanya pel nord amb una petit cresta aèria per la canalla, amb un petit espai al costat de la creu per esmorzar, contemplant les primeres neus al Balandrau i davant nostre el Comanegre, que si tot va bé també visitarem. Amb la panxa plena, quatre fotos, tres reflexions, dues alenades d'aire fresc i una pressa per anar tirant perquè el vent es fred, davallem d'aquest privilegiat mirador, força més que el Comanegre que et barra la vista pel nord amb tota la caballera de faig que li penja. Abans de marxar passa una fulla solitària, amb la quilla penjant, tot voleiant davant nostra, pacient però ben estable, com aquell qui fa parapent relaxat al capvespre.

Seguim el mateix camí de l'anada fins el trencant que davalla a la pista. Ara continuem per la carena tot enfilant-nos al Comanegre. Sorprenem un grup de cabres semi-salvatges que distreuen la Sira, ja s'hi quedaria a cuidar-las, tot i que no sé qui hauria de cuidar a qui. Arribem dalt del Comanegre on ja trobem més gent. Quatre fotos i davallem directe cap a la bassa. Jo em decanto una mica cap a la furgo per engegar el rentaplats i començar a fer el dinar, mentre les nenes van a veure les vaques de la bassa. S'ha girat vent, sort que ja som a cobert. Bon dinar i cap a casa falta gent, mentre rematem el que quedava del "Rei Artur". 

Sense sortir de casa, fent pocs quilòmetres, molts llocs per descobrir. La setmana passada també vam visitar el refugi del Catllar que ja està rehabilitat de fora, aprofitant per pujar el mirador del roc de la Lluna, fent una circular omplint una bossa de rovellons i baixant per la fageda. Un curt passeig amb bones vistes, que em fan volar la imaginació pensant que hauria estat passar una nit a l'antic refugi d'Ulldeter, en ple hivern després d'una jornada d'esquí de muntanya. Només hi puc somiar, però consultant algunes fotografies antigues per internet el somni és més proper.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

 

COMANEGRA

Entrada la primavera ja podem sortir a caminar una mica per la muntanya sense passar gaire fred. Fa molts anys que no pugem el Comanegra. L'hivern passat va arribar a tenir neu per merèixer una bona esquiada, però aquesta pala sud que no arriba als 1600 m estic segur que pot ser ben esquiada i amb un gran somriure d'orella a orella. Faltarà trobar l'any, que amb paciència arribarà, i preparar-se per una llarga aproximació. De mentres però l'anem fent caminant.

Ens quedem a dormir just a sota la bassa de Monars per sortir el matí ben descansats. Fa un dia rúfol, però de fred no en fa, una mica de brisa que fa córrer les boires des de França però que no esbandeix el dia a la cara sud. La pujada és curta i directe, uns +260 m, que ja són prous per la Nora que acaba de fer dos anys aquest mes d'abril. La Sira amb tres i poc tampoc li cal gaire més. El camí és poc definit a la part baixa, de tants xargalls de vaca com hi ha... i entre això i la pendent que té aquest tram no és gaire còmode. De fet penso que no arribarem pas dalt. Però mica en mica i xino xano ens plantem a sobre el replà i d'allà ja és un moment arribar al Comanegra, cim més alt de la Garrotxa. La fageda de la cara nord francesa deixa entreveure un dia assolellat a França, amb un cel blau que falta a la part sud. Mengem una mica de xocolata i avall cap a dinar i donar el vol per Beget. Com que no hem agafat motxilles l'han pujat i baixat caminant totes dues.

De fet l'última vegada que vam fer el Comanegra, ja fa 11 anys, vam sortir de Beget, pujada per l'oratori, tota la carena de Meners, Comanegra i baixada per la pista. Ens va quedar pendent el Pic de les Bruixes, com també ens ha quedat avui. Ja hi tornarem quan siguem tots més grans.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

ROURES DEL REI I SANT MIQUEL D'HORTMEIER

Perduts en aquest racó de l'alta Garrotxa, més enllà de la Cresta d'en Ferran hi ha món!!! Sortint d'Oix per la mateixa pista que porta a la cresta. Són camins solitàris i perduts, molt tranquil.ls, que porten per exemple als Roures del Rei, uns bons exemplars de roure i a l'ermita de Sant Miquel d'Hortmeier...Un cop acabada l'excursió i d'haver-la fet petar amb la Nina i en Cesc, pugem amb cotxe fins l'ermita de Santa Barbara de Pruneres...tot i que la pluja ens en fa fora.

Gemma i Samuel

CANAL DELS GANXOS

11 de Setembre, no estic gaire catòlic, però en aquest dia assenyalat no puc quedar-me a casa sense enfilar-me algun lloc. El "grip" ens fa descartar qualsevol sortida amb un esforç excessiu, però a prop de casa tenim la canal dels ganxos que puja a Santa Magdalena de les Olletes, bé doncs cap allà.

Sortim bufant de valent, tot comentant sortides futures. Jo trec literalment la llengua. Seguim apretant amunt fins arribar a la canal, quatre saltirons i ja som dalt. Sortim al prat amb unes vistes precioses del Pirineu Oriental i ens mirem el Puig dels Llops...potser són 30-40 minuts, però dinem a casa i no estic massa fi per seguir...ens assentem i anem passant llista als cims, des del Puig Dòrria fins al mar es veuen pràcticament tots!... Ens planyem de la nostra ignorància del francès...quan a no més de 40 km en línia recta ja el parlen...Baixem fins a l'ermita a buscar aigua, però només hi ha un safareig amb un tub que degota... res, tornem i ja farem una fanta quan siguem al cotxe!.

Ris-ras ja som a baix, bé la pròxima serà més llarga, al Pirineu, això sí!.

Gordillo i Samuel

"Plitvicka" catalana

Bonic racó de la Garrotxa, que m'ha agradat especialment per recordar-me el famós parc natural de Croàcia. La grandària i la transparència de l'aigua no són el mateix, però si el fenòmen geològic que ha originat ambdós cursos d'aigua, amb alta presència de bicarbonats, que un cop precipiten al llarg de moltíssims anys, origina particulars "basses" típiques de les coves amb abundant circulació d'aigua...La diferència és que a Croàcia es pot anar amb barca per les basses, enormes i d'aigua cristal.lina!!!

Gemma i Samuel

TALAIXÀ

Escrit per Gemma



Ens llevem d’hora per anar a fer una caminadeta. Quan arribem a Oix aparquem cotxes i agafem un camí direcció a la masia de Can Pei. A la nostra dreta ens queda la Cresta d’en Ferran i aquest dia tan seré ens permet gaudir d’unes bones vistes. Abans de travessar el riu ens parem en una zona assolellada i aprofitem per fer un mos. Ens dirigim amunt i cap a la dreta (seguint el GR11) i passem per unes cases que prou arreglaríem per anar-hi a desconnectar! Arribem a Talaixà on fem una ullada -i algunes fotos i tot- al refugi. També ens passegem per l’antic nucli monàstic: l’església romànica de Sant Martí de Talaixà i el que queda de les edificacions del seu voltant.

Deixem el cim de Sant Marc i el pic de les Bruixes per altres ocasions i ens dirigim de nou cap al coll de Talaixà. Ens esperen dinars familiars que inclouen plats com ara canalons o pollastre amb gambes i no podem pas arribar quan sigui fred!!

Mariona, Francesc, Albert, Jordi, Montse, Joan, Gemma i Samuel

ROCA DEL CASTELL i SANTA MARIA DE FINESTRES

  

Per Santa Pau, fins a Santa Maria de Finestres i d'aquí a la Roca del Castell

Mentre escric aquestes línies, penso que havíem d'haver pujat també al Puigsallança. Ho havíem mirat al mapa, però un cop allà entre que no anàvem molt dora i que ens ha fet mandra no hi hem pujat. La vista deu ser molt semblant a la que hem tingut des de la Roca del Castell, però direcció oest s'amplia i s'enllaça segurament la serra de Cabrera. amb el Puigsacalm i arriba fins sobre la vall de Bianya... Bé excusa per tornar-hi!!!

Sortim de l'aparcament de Santa Pau que hi ha dins el poble, deixant el cotxe estratègicament a costat de les taules de picnic gràcies a en Jordi, coneixedor de la zona. El camí està indicat amb marques grogues i l'anem seguint tot xerrant. L'entorn és feréstec, fred i cara nord. Trobem algunes masies aterrades i ja fem tractes per arreglar-les...que si això, que si allò... Més amunt entrem al torrent i entre un bosc de faigs ens anem enfilant fins el coll. Hi abunda el boix grèvol, però per la riera no baixa gens d'aigua i tampoc trobem cap exemplar exageradament gran...si algun roure i algun faig. En arribar al coll, on hi ha un oratori molt semblant al de Beget pujant cap al nord direcció al Coll de Malrem o direcció el Comanegre. Tirem amunt direcció a Santa Maria de Finestres. Arribem a dalt i tornem al món!!! Fins ara havíem pujat sols i només ens havíem creuat amb una parella. En canvi a dalt hi ha mercat!!! Una munió de gent. Esmorzem amb vistes al sud i contemplem el Far, el Pla d'Ayats i Cabrera. Ens imaginem que quan siguem dalt de la Roca del Castell també tindrem una bona vista del Pirineu.

Amb la panxa plena fem els últims metres fins dalt. Aquí comença a ser tot una mica aeri, sense ser perillós. Arribem a dalt i ens trobem sols amb un senyor de Girona de 78 anys que encara esquia...que em diguin on he de firmar, vull ser com ell!!! Dalt grans vistes, només tapades a l'oest pel Puigsallança... També hi ha les restes d'una torre del castell. Desfem el camí, ens enfilem a la creu, tornem a l'oratori i cap avall que tenim gana!!! Ruta d'uns 13 km i uns 500 de desnivell per tant molt apte per un matí assolellat!

Mariona. Cesc, Jes, Roger, Jordi, Gemma i Samuel