PIC DE MAIÀ I PIC D'ORTAFÀ

 

Primera sortida d'esquí de muntanya de la temporada, que més o menys forçat cada any és a finals de novembre. Intento amb més o menys fortuna que cada any al voltant del 18 de novembre poder lliscar amb els esquís, però si és una setmana abans o després tampoc passa res. Enguany han arribat bones nevades encara que seguides de bones ventades a la cara sud i com més a l'est. Neu no en sobra, però si trobem on ha anat a parar la que ha caigut encara farem un inici digne. En Jow es recupera de la cadera i no vol forçar, però en Xevi s'apunta sense expectatives gaire altes, més enllà de fer metres a pistes. A mi el cap sempre em barrina i penso que totes aquestes vessants est al nord de la frontera Andorrana hauran rebut les sobres d'aques temporal.

Cada cop està més complicat aparcar a la zona de Pas de la Casa gratuïtament, així que no ens hi amoïnem i deixem el cotxe a l'edifici d'aparcaments que hi ha a mitja pujada direcció el Port d'Envalira. Sortim pocs metres més amunt de la gasolinera amb esquís als peus, tot un luxe equipar-se dins el garatge relativament calents, especialment avui que al matí fa un fred de mil dimonis. Sortim amb una bona base de neu, direcció el Pic de Maià, amb algunes idees al cap que aniran cristal.litzant en funció de la neu i el temps. Pugem per neu pols a les obagues i dura a les solanes fins sota el Pic de Maià, que enarem per una pala canal a l'est posant grampons. Amb esquís fins a dalt les antenes fent passar el fred de mans. Aquí dalt ja ens toca el sol i la cosa canvia. També la neu, aquí la van escombrar bé. Tot i això com que són prats d'herba amb 5 cm encara es llisca i seguim amb pells fins pràcticament dalt el Pic d'Ortafà. Aquí mirem possibilitats, descartant gairebé la baixada per on hem pujat que la neu encara estava dura. En canvi penso que si baixem la vall del Sant Josep fins sota la frontera francesa trobarem neu i la tornada seguint el torrent fins al cotxe serà inèdita, ja que acabarem els últims metres del dia amb pujada en comptes de baixada.

Al final una vegada més petroli al costat de casa. Des de dalt de l'avantcim de Pic d'Ortafà (els últims metres fins al pic els hem fet caminant perquè no hi ha neu) baixem directes per neu acceptable inclús algun tram bona fins arribar al riu. El millor tram la pista nevada que ens permet traçar per dos metres d'ample però a gust. Torrent fins al fons de la vall i ja som dins. Seguim pel marge dret del riu, a l'obaga amb bona quantitat de neu pols, amb alguns trams ràpids que disfrutem de valent. Després flanqueig i finalment travessem el riu per pont precari de glaç per anar a la banda soleia i menjar una mica. Seguim avall i abans de travessar de nou ens desabriguem una mica, doncs aquí, a 1800 i poc posem pells per tornar fins al cotxe. Havia avisat amb en Xevi que a partir d'aquí podria ser una guarrada, però de fet no cal ni avisar-lo perquè ja li agraden les encigalades. Tot i això per la nostra sorpresa la tornada al costat del riu és molt bona, per sobre un cami existent, amagats de la carretera i de la frontera amb un bon tou de neu pols obrint traça, remuntant fins a la paella de la carretera. Allà seguim altre cop per sobre la carretera per un camí ben nevat 12 km després que ens porta fins al mateix punt on hem sortit 5 hores abans, +1000 m més cansats que al matí.

Bon inici de temporada a tothom!

Xevi i Samuel

2790- PUNTA EST PLA DEL CARLIT

Agafant mapes en paper i dedicant un temps personal que avui en dia no és molt apreciat a descobrir per un mateix racons interessants pots trobar vida més enllà del Carlit si vas a les Bulloses. Últimament qüestiono la divulgació de llocs en l'entorn natural, sobretot si es fa per canals massius, com ara la televisió. Des del meu punt de vista, programes com Caçadors de bolets, o els espais de fotos del temps han fet probablement més mal que bé, donat que pràcticament tot el que hi ha sortit ha quedat deborat per les masses. No s'arriba als llocs per voluntat de descoberta, s'hi arriba per no quedar-se al marge del consum de masses, el "jo també hi he estat". Em pregunto quanta gent hauria estat a molts llocs per voluntat i energia pròpia. També aquest blog més dietari personal que amb voluntat divulgadora pot estar arribant a la seva fi.

Així doncs, de la passió d'aquell nen petit amb les mapes d'Aigüestortes de la col.lecció vermella d'alpina dels anys 90, seguint amb el dit cada racó, cada carena i cada riu, avui, 42 anys després d'obrir els ulls, segueixo mirant de la mateixa manera, buscant en cada mapa un racó interessant. El Pla del Carlit és un d'aquests racons, certament al marge del bullicer que s'ha convertit la ruta al Carlit. Hem dormit a la furgo en un racó de la cerdanya francesa i quan esmorzats ens plantem a l'aparcament de la presa de les Bulloses es pot dir que ja hi ha "tot lo mon". Nosaltres sortim a tres de deu tocats, amb la motxilla carregada, amb l'objectiu de fer algun dels cims que hi ha al pla del Carlit, una gran extensió a 2800 metres a l'est del Carlit. Compartim amb alguns "homos turisticus" el primer tram de caminada, carregats de gossos (literalment, fins a quatre en portava una mateixa individu), al ritme de lladruc incessant. Avui més enllà de l'esquirol que ens ha travessat mentre passàvem i de la granota que s'ho mira tot des de sota a l'aigua no veurem cap més animal, llevat del cavall mort que allà s'ha quedat. Dubto que els unglats siguin molt amics dels lladrucs. Caminem entre llacs, això si bucòlics i de seguida ens desviem a l'est per anar a buscar els lloms que baixen de la carena. No hi marca camí ni tampoc l'he sabut trobar gaire ressenyat, però un cop allà, només cal buscar el camí lògic per acabar-lo trobant, i és així com remuntem per una coma mig amagada i trobem un camí fitat i lo just fresat que ens porta per sobre els 2500 metres, on fem el primer tast literal de neu d'aquesta anyada, freda com la de cada any. Les nenes més que tast acaben posant-se les botes amb els seus gelats improvisats!

Fa bon dia, sol i fred, però aquí dalt comença a bufar una mica. Passem per un Pic, anotat al mapa amb la cota 2690 on una fita i una placa mig esborrada permet intuir que no som els únics que els va cridar l'atenció aquest munt de pedres. Seguim caminant amunt fins a la cota 2790 ja dalt del Pla del Carlit, on bufa un fort vent. Aquí sinó hagués ventat hauríem anat fins al fals Carlit o el Pic Sobirans, però com que és un pla, poca cota guanyes (+-15 metres) i en canvi hi ha una bona estona de marxa per despentinar-se fort. Hi ha qui puja el Carlit per aquí, que també deu ser ben interessant. Avui no hi hem trobat ningú pujant, només un senyor sol baixant a la llunyania que devia tenir les mateixes ganes d'estar sol que nosaltres. Mengem una mica, ens posem el paravent i contemplem les vistes (millors pel que fa als llacs des de l'anterior cim) abans no baixem. Ens queda un bon tros i tenim el dinar a la furgo.

Baixem més pel nord-est, tot imaginant com serà esquiar aquesta coma ajaguda aquest hivern. Serà de bon traçar, especialment un dia de risc d'allaus, car té poca pendent i bones vistes. Trepitjem ja algunes clapes de neu que seran la base per la setmana vinent i baixem altra cop a 2300, però en comptes de tornar pels llacs tornem per un camí que no tornaré a fer, doncs és el segon cop que el faig i que ho dic...ja que és molt enrabassat fins que no arribes al creuament amb el GR tour dels Perics. Una estirada de cames més i ja ens espera el dinar a la furgo. La Nora encara li sobra energia per córrer tot i haver menjat poc. La Sira no queda curta i en canvi la Gemma i jo notem els +900 i poc més de 13 quilòmetres solitàris per aquesta petita joia amagada.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PUIG NEULÓS

Quan els Pirineus ja es comencen a ajeure cap al mar Mediterrani, queda lloc encara pels últims prats alpins, els últims boscos de pi negre (o no), les últimes fagedes i perquè no una sequoia solitària, abans l'alzinar faci seva tota la terra baixa. No havia estat mai al massís de l'Albera i concretament al seu cim més alt, però ha estat una grata descoberta. La caminada per arribar al cim ens l'hem buscat i rebuscat, doncs hi ha una carretera asfaltada que encara que tallada 2 km abans arriba fins el cim. Nosaltres hi anem a dinar per caminar a la tarda, fent una ruta d'uns 8 km i +400 de desnivell, fent circular pel costat català i tornant pel costat francès.

El bosc és preciós, no sé com han crescut tant aquests pins negres, rectes com llapis en una zona de forta tramuntana, alts a més no poder. Tampoc no sé qui va plantar una sequoia aquí, que també ha crescut com la que més. Comencem caminant i alternem aquest fabulós pinar amb una fageda, amb una clara linia divisòria. Més endavant entrem als últims prats alpins, amb vaques pasturant. Ens enfilem al Roc de les Tres termes, gran mirador del Canigó i d'aquest final de Pirneu, on si mirem a l'est tenim a un costat el cap de Creus, amb la costa catalana i a l'altre costat les platges franceses. Seguim caminant i passem pel pou de glaç i en flanqueig, aprofitant que és un dia ventós, anem marxant cap a sota el Pic Neulós. I arribem per la carena oest i quan som a dalt tenim les baranes de les antenes i un vent més que molest. No anem fins al vèrtex, en tot cas hi anirem un altre dia que fot un vent de mil dimonis. Marxem per la banda nord on afluixa i tornem per una fageda tot passejant.

Quan som al cotxe el vent ha afluixat, gairebé desaparegut, així que pugem amb la furgo fins la valla i caminem fins el vèrtex geodèsic per la pista asfaltada, uns altres 4 km i +200 per veure la posta de sola sense gens de vent. Baixem de fosc, però sense problema perquè és caminar per la pista asfaltada i ens quedem a sopar i a dormir a l'aparcament, tot fent els tradicionals creps per sopar.

Al matí volem anar a veure la zona de Requesens. El castell el deixem per un altre dia que cal cita prèvia, però tenim ganes de pujar caminant fins al punt on el 1986 es va estavallar un avio Douglas DC-6 d'extinció d'incendis. Per internet hi ha suficient informació, nosaltres fem la caminada des de la pista de sota Cantallops, que amb 8 km i +500 de desnivell t'hi enfilen ràpidament. És zona per caminar a la tardor o a l'hivern, no m'imagino a l'estiu caminar per aquest alzinar. Quan arribem a dalt impresionen prou les restes de l'avió, un avió no pas petit. Els pilots no van poder esquivar la muntanya per poc, 30 o 40 metres més d'altura i haurien passat per sobre...Al timó del darrera els "flaps" estan al màxim amunt...prou que devien provar els pilots de fer baixar la cua i enfilar el morro al màxim per poder-la esquivar, però no n'hi va haver prou. Entre les restes també es poden veure dos motors, on es poden comptar ben bé els 18 cilindres, 9 per cada fila...Comentem la jugada amb una parella d'alemanys que també han pujat caminant fins aquí. L'avió té alguns grafitis que hi sobren, així com la gent que s'emporta peces. És un lloc per la memòria i pel repòs, no per fer gamberrades.

La baixada la fem airosa i ens plantem a l'hora de dinar a la furgo, doncs la tarda volem fer un passeig per fires de Girona i una mica de castanyada amb la família.

Sira, Nora, Gemma i Samuel