dimarts, 12 d’octubre de 2021

VIA VERDA TARAZONA-TUDELA I MONCAYO

Fa tres anys vam parar a la zona de Moncayo de camí cap a Burgos. Les nenes llavors eren petites, bé de fet no és que ara siguin grans, però llavors tenien 2 i 3 anys i tot i que ja caminaven molt, miràvem que el desnivell fos poc, dos o tres cents metres com a molt. Ara ja podem fer rutes de cinc o sis cents metres, així que era bon moment per tornar a la zona i conèixer una mica més aquest racó de món.

Enmig de tanta zona poc fèrtil a excepció de les ribes de l'Ebre, sobresurt aquest massís que arriba als 2300 metres i que deixa una cara nord-est prou frondosa, amb fagedes a la part baixa i bones pinedes a més altitud. En canvi la cara sud-oest torna a ser un monòleg d'estepes cremades pel sol, camps de pobre rendiment i planes amb turonets on la vista es perd però on no pots fixar objectius. A les vessants d'aquest massís trobem petits poblets, mig abandonats o amb pocs habitants, cosa que em fa pensar que aquí Jesús no va perdre l'espardenya, li va llençar. Malgrat això tenen un passat, amb castells com el de Grisel, o pobles com Trasmoz, però en general llegint la història que et trobes als castells, molts són abandonats des de fa 500 anys, mala senyal, poca cosa per la què lluitar.

Així doncs a part de pujar el Moncayo, la idea també és fer la via verda de Tarazona a Tudela, uns 24 km de lleugera baixada, que ara que no fa calor es fan de bon fer. Dissabte sortim de casa allà les 10, així que un cop dinats arribem a Tarazona una mica tarda. És just fer tota la via en un sol dia per la Nora especialment, que fa un mes que sap anar amb bici. Així que comencem a quarts de quatre sabent que és difícil que la fem tota sencera avui. Comencem a pedalar, tot passant per petites estacions de tren abandonades i entre terrenys àrids amb alguna pollancreda. Com que no fa calor anem avançant, però quan parem a berenar, després d'uns 14 km, decidim deixar la resta per l'endemà. Agafo la bici en direcció contrària i me'n vaig a buscar la furgoneta mentre les nenes berenen. Amb tot recollit, anem cap a Grisel a sopar i dormir, amb un bonic Castell ben il.luminat.


L'endemà fem un pla cultural al matí, per repetir la jugada a la tarda de bicicleta xino-xano. Comencem ja que som a Grisel per la visita a la Poza de Anie, un forat sorgit del no res enmig d'oliveres, ben bé fa 500 anys que deixa un microclima i un ecosistema particular al fons. És visitable i és interessant. També m'agrada l'estructura inoxidable en voladís per mirar-lo a mitja altura, tot molt ben soldat, amb uns àudios explicatius i il.luminació. Un petit projecte molt curós i bonic! Després marxem per una pista (si vas fent cas al sr. google et porta per alguns camins que no són gaire bons) que ens enfila fins a dalt d'un mirador on hi ha un parc eòlic i d'allà baixem cap a Trasmoz, el poble de les bruixes. Curiós poble, on encara a dia d'avui es veu que està excomulgat per l'església. Ens enfilem fins al castell tot resseguint carrers, llegint històries i pensant amb la "tia Casca", una pobre brúixa que van tirar pendent avall tot i que pel que es veu la filla també apuntava maneres. El poble està impregnat també de versos de Gustavo Adolfo Bécquer, així que després d'aquí, cap al Monestir de Veruela per acabar de culturitzar-se, on també llegim algunes reflexions de Victor Hugo. Carai com ha canviat el món, aquests del segle XVIII i XIX semblaven bons jans i tot.

D'aquí, anem a dinar al costat de la llacuna de Llor i després a preparar les bicis per acabar la via verda, començant al punt on la vam deixar. Aquest cop descarrego bicis, menys la meva i marxo cap a Tudela a deixar la furgo, punt on acabarem. Ara em toca remuntar els 10 km de via verda mentre la Gemma i les nenes ja estan escalfant. Quan arribo, agafem les bicis i baixem tots quatre carretera avall. El dia anterior probablement hauríem acabat la via, però les nenes s'haurien cansat massa i a mi se m'hauria escapat el bus de tornada a Tarazona. Ja que som a Tudela, fem també una visita per la plaça, la Torre i la Catedral. Abans no es faci tard marxem cap a dormir a sota el santuari, punt de partida per fer el Moncayo l'endemà. Tot i això quan ja hem sopat i estem a punt de ficar-nos al llit, "toc-toc" a la furgo...resulta que és una senyora que se li ha fet de nit i té el cotxe a l'aparcament de los Frailes...pel que es veu els del Santuari no l'han volgut baixar en cotxe i la "guardia civil" li ha dit que la vindrien a buscar d'aquí dues hores. Nosaltres ja tenim tots els aïllants muntats i les nenes apunt per dormir, així que m'ofereixo per acompanyar-la amb el frontal fins al seu cotxe. Són uns 4 km i uns -250 de desnivell, retallant algunes curves pel bosc. És negre nit però hi ha un cel preciós, via làctea inclosa, així que per mi no és un problema. Quan arriba al cotxe està ben agraïda, truquem a la "guardia civil" per desactivar el rescat i jo torno cap a la furgo corrent per la pista. La bona obra del dia.


Ens llevem amb un dia radiant, perfecte per fer amb la calma la circular que hem pensat. Agafem dinar i sortim direcció al coll de pasalobos, ja que així pujarem sense que ens toqui gaire al sol, i de baixada ja és diferent, doncs no suarem pas! Quan comencem també comença una família amb nens, però fent la circular al revés. A bon ritme anem pujant, travessem la tartera i arribem fins al coll on fem parada i fonda amb un bon esmorzar. Per distreure les nenes portem tot el camí inventant-nos cada un històrires de la "tia casca", la brúixa de Trasmoz. Després de la parada toca la pala final de +300 metres, on ja hi ha molta gent pujant, de fet molts que ens han adelantat. Aquesta pujada la fem a bon ritme i ara som  nosaltres que atrapem alguns grups. Arribem al cim amb un dia radiant però amb fred i algo de vent. Ens trobem amb la família  de Saragossa que ha sortit igual que nosaltres, anem al mateix ritme! Després de fotos i de xerrar amb uns d'Alacant, ens arraulim darrera unes pedres i mengem una mica més. No ens encantem i comencem a baixar per l'altra costat, però quan ja fa una mica de caloreta parem a dinar. Amb la panxa plena acabem la baixada i arribem al cotxe satisfets, doncs són 9 km i +800 de desnivell. Altre cop coincidim amb la família de Saragossa, que arriben al mateix moment. Feina feta, ara toca descansar.

A la tarda passem per poblets mentre dormen les nenes i marxem per carretera cap a la cara sud-oest de la muntanya, cap a Beratón, on el dimarts volem fer una petita caminada fins la cova de los pilares, ja que és la mare de deu del Pilar (la cova però es refereix a les columnes...).
Nit freda en aquest racó de món, doncs hem dormit a l'aparcament de dalt, a uns 1500 metres. Ahir vaig trobar quatre fredolics, però rovellons res. Avui caminarem poc, uns 5 km anar i tornar, perquè tenim tot el viatge de tornada. Marxem per la pista tancada al trànsit, fins que arribem a una corba que marxa cap al nord, on ens desviem per anar per sender a visitar aquestes coves. La zona és bonica, però les coves semblen més avait d'esfondraments, tot i que es conglomerat i es pot veure algun petit aflorament, més aviat sembla l'erosió i l'esfondrament que les ha creat. Esmorzem però no ens hi encantem, no m'agrada estar sota un terròs que es desfà. Tornada fins al cotxe xino xano i cap a casa falta gent.

No ens hem mogut gaire un cop hem set a la zona del Moncayo, amb quatre dies dóna per fer una mica de tot. Algun dia s'hi haurà de tornar a l'hivern, segur que les pales que he vist són ben esquiables!!!
Sira, Nora, Gemma i Samuel, 9-12 d'octubre

diumenge, 26 de setembre de 2021

TORRE DELS ENGINYERS I RASOS DE BAIX


Divendres comença la festa Major amb un correfocs que no és correfocs, però bé l'espectacle d'il.luminació i foc compensa la vista dels menuts i això ja és molt. Des que tenim el virus corrent per casa nostra les coses ja no es representen pel nom que tenien fins llavors, perquè totes les activitat són descafeïnades. Per no tenir ja no tenim ni els "autoxoques". Malgrat això no ens podem queixar, doncs si ets una mica autista, outsider o com avui es vulguin anomenat o citar els que no combreguen amb la multitud, encara hi ha espai per fer moltes coses. Dissabte aprofitem el matí per fer amb la meva germana la via verda del Llobregat, que tot i tenir-la a costat de casa no l'havíem fet mai. La Nora tot justa fa una setmana que s'aguanta sobre la bicicleta, així que de pujada la portaré lligda amb la barra mentre que provarem de fer els gairebé 6 km de baixada tota sola. El camí és bonic, al costat del Llobregat que en aquesta altura baixa més net que no pas el Ter, amb bons racons per banyar-se. La via té una lleugera pujada que no impedeix a la Sira i a l'Aran fer-la tota sencera, excepte algun tram més inclinat que l'haig d'empènyer una mica, sobretot sortint d'algun túnel. Al final aprofitem per esmorzar una mica, tirar quatre pedres al riu i perparar-nos per la baixada. La Nora comença passat el pont de Pedret, i després d'algunes aterrissades, agafa l'aire i comença a baixar tota sola, esquivant la gent com pot. És bonic veure els petits tant contents. Els grans també n'estem, encara que potser fer-se gran és no exterioritzar els sentiments, ves quin contrasentit segons com es miri.

Amb la feina feta anem a dinar de picnic a la zona de Font negre i a la tarda pugem cap als Rasos de Peguera, on ens quedarem a dormir. Se sent tronar de lluny, sembla que encara tenim temps de fer una estirada de cames a la tarda per aquestes muntanyes. Sortim de l'aparcament i anem al cim de la Torre dels enginyers, bon mirador del Berguedà. Aprofitem per fer petar la xerrada amb un senyor, mentre a la llunyania els trons cada cop són més definits. No sé si ens mullarem o no, però si tornem per sobre els Rasos de Baix, encara que tinguem +100 metres de desnivell afegits la tornada serà més agraïda. Així que tot xerrant amb les nenes les enredem una estona més a caminar fins que som al cim. Ara ja només toca baixar per prats i per antigues pistes veient com s'acosta el temporal.

Estem de sort i ens deixa arribar al cotxe, encara que poc després obra l'aixeta i repic de campanes. Ens tanquem a la furgo a juga al parxís. Sopar de crèpes que ens deixen amb la panxa plena i avui dormim tots de gust, doncs entre la pedalata del matí i la caminada de la tarda les nenes estan ben calmades! L'endemà aprofitant que han arreglat el camí que va cap al castell de Peguera (que feia anys que tenia un tram de 50 metres impracticable) fem la travessa per pista per tornar per allà. Deixem la furgo i ens enfilem al Castell de Peguera, o el que queda sobre l'antic poble, que és un trist mur de pedra. La pujada és una mica dreta, no hi puja gaire gent em sembla. Esmorzem dalt i de baixada omplim el cistell de fredolics. En aquesta zona encara ens queden racons per descobrir, un altra dia serà.
Sira, Nora, Gemma i Samuel

 

diumenge, 19 de setembre de 2021

PIC DE SALÒRIA


Os de Civís, un poble curiós, que pertany a Catalunya però que el millor accés és per Andorra. De fet és l'únic accés asfaltat que hi ha, doncs si véns per Civís toca fer pista de terra que puja fins a més de 2000 metres travessant colls, boscos i prats alpins solitàris. Recordo a Àustria frontera amb Alemanya o frontera amb Itàlia, bé de fet així no recordo tant, que també passava una cosa així amb una vall molt maca, que tenia l'accés lògic i normal per l'altre país. Tot i que a Os de Civís ja hi havia estat, no puc dir el mateix de Civís, i tampoc la travessa. Així que mirant el mapa bona excusa per fer una volta per aquestes valls i per exemple pujar el Pic de Salòria!!!

Dissabte marxem al matí cap a Puigcerdà i parem a Guils a caminar una estona. M'agrada aquest poble, enfilat i amb vistes privilegiades. Dinem a la zona d'skate de Saneja mentre el dia es va tapant. Quan ja tenim la panxa plena, obre l'aixeta i es posa a ploure i llampegar. Marxem direcció la Seu d'Urgell i seguim fins just abans d'entrar Andorrra on trenquem cap a Civís. Va plovent amb ganes, però quan arribem a Civís entre tamborinada i tamborinada fem un tomb pel poble. Molt poca gent i molt solitari, molt més que Os de Civís. De fet abans d'arribar-hi també hem passat per un parell de poblets que estaven ben solitaris. Esperem que la tempesta amaini i sortim per pista direcció Os de Civís. No he llegit gaire si està o no en bon estat, però tot i la pluja que va caient ens sorprèn que es puja bé.


Anem travessant prats preciosos amb moltes bordes de pastors, totes amb les teulades ben arreglades. Sembla mentida, a vegades als pobles trobes que moltes cases cauen a trossos i aquí tota la gent té les bordes impecables, almenys de parets i coberta. De finestres i portes endins ja deu ser una altra cosa. Arribem al primer coll i quan comencem la baixada podem triar anar pel coll d'Aquell o directe avall seguint bordes. Li deixem triar a la Sira, que veient el camí que puja al coll diu directe avall, doncs li agrada que hi hagi bon camí. Com que alterna pluja i ullades de sol, es deixen veure un parell d'esquirols, un parell de guineus i un cabirol!. També entre pluja i sol l'arc iris treu el cap! Quina pau i quina tranquil.litat, de moment només hem trobat dues motos.

Arribem a les Bordes de Conflent on es quedarem a dormir. Hi ha una bona agrupació de cases i una petita església, però no hi ha ningú. D'ànimes potser sí que n'hi han, però no les veiem. Aquí, sense cobertura, enmig de prats i bordes buides sembla que s'hagi parat el temps. Abans de sopar camino una mica amunt per veure si hi ha millors llocs per dormir, però al final ens quedem aquí, no gaire plans per cert. La nit fa alguna ploguda, que ja m'agrada sentir ploure sobre la xapa del sostre, sempre hi quan no hi hagi castell de focs ni traca final.

L'endemà la matí ens desperta un Pinzgauer que aparca al costat nostre, això sí que és un 4x4!! Nosaltres acabem d'arribar fins al coll, on deixem la furgo i ens posem a caminar cap al Pic de Salòria. Fa un dia esplèndid, però fred, 5,5ºC al coll. El primer tram de pujada que va a buscar la carena puja fort, però les nenes tot parlant van pujant, tot i que fa fresca. La carena, que hom en diria cresta, es fa bé, però per les nenes s'ha de vigilar, perquè hi ha força pedra i millor no entrebancar-se, així que els donem la mà. Ens atrapà un Andorrà d'arrels Barcelonines, amb qui xerrem una mica. Des d'aquí es veu el poble de Os de Civís, d'on ha sortit ell. Nosaltres amb +600 m de desnivell ja en tenim prou. Finalment arribem al cim molt contents, 2789, de moment el cim més alt que han fet les nenes. Bon mirador de tot l'Alt Urgell, veiem des de Portainé fins a la Pica d'Estats, també molts cims andorrans. Em vé a la memòria el Pic dels Llacs que vam fer amb esquís ja fa una colla d'anys, com també quan vam passar pel port de Cabús amb el Lada Niva quan era molt petit. Ja tenia el cebellot al cap dels mapes, perquè vaig enredar el pare que havia trobat un camí de carro per sortir d'Andorra! Amb el Lada vam passar bé, tot i que aquella època hi havia molt mal camí, devia ser l'any 91. L'any següent el meu tiet, que en pau descansi, va voler fer la mateixa pista que havíem fet, però amb un Renault 21 Nevada!!! Recordo quan el meu cosí explicava que assentats dincs el cotxe els hi pujaven els peus cada cop que es doblava la planxa de sota passant pels xargalls... Només qui hi ha passat i especialment fa anys pot valorar travessar d'Andorra a Llavorsí pel port de Cabús amb un Nevada...


Esmorzem i abans no agafem fred tirem avall, que també tenim feina. Ens creuem amb un grup nombrós que també ha pujat d'Os de Civís, que queden gratament parats de veure unes nenes tan caminadores. Seguim avall vigilant i arribem al cotxe per dinar, bé encara l'hem de fer.

Amb la panxa plena, pista avall amb la furgo les nenes s'adormen, però ens arribem fins Andorra la Vella a baixar pels tubogans del parc una estona que s'ho han ben guanyat.

Sira, Nora, Gemma i Samuel