GORRABLANC

Sovint a l'hivern em miro la coma de Dòrria, pensant que algun dia l'esquiaré, tot i que sempre acabo fent l'altre coma, la de Planés, orientada a sud-est, que baixa del Puig Dòrria cap al coll de Barraques directe. No sé si aquest any tindrà neu, o es podrà fer, o valdrà la pena, o si tindrà massa perill d'allaus, en ser cares sud ventades i placades pel vent de nord. Però per si de cas, avui hi hem anat a caminar per així explorar una mica aquesta zona que tenia pendent.

Sortim de les afores del nucli de Dòrria, caminant per la pista que porta a la creu de Meians i al cap de poc marxem direcció nord-est, per enfilar-nos per camins a voltes fresats, a voltes poc marcats fins el refugi, situat als prats superiors. L'estat del refugi és bo a nivell d'edifici, però interiorment li falten matalassos i alguna millora. Seguim caminant direcció nord fins agafar l'antiga pista que devia portar a les pastures de la coma de Dòrria, avui bastant abandonat i perdut. Les nevades, ventades i la pròpia erosió han anat esborrant la pista, ara mateix intransitable ni pels pagesos, però que en algun moment havia estat un camí important per portar el bestiar a pasturar en aquest sector. Tot i ser cara sud és sorprenent els torrents que brollen d'aquestes muntanyes, amb aigua transparent. Arribem a l'entrada de Coma Dòrria i ens trobem els primers isards. Nosaltres aprofitem per omplir l'estómac, que avui no anem gaire d'hora.

A partir d'aquí seguim sense camí marcat direcció nord, esquivant i evitant molestar un grup nombrós d'uns 80 isards que pasturen tranquils. Quan ens han vist han fet l'intent de remuntar i travessar a França, però nosaltres hem canviat les intencions, i en comptes de pujar per les traces de camí a la zona central, hem pujat per la dreta, així s'han estalviat de marxar i han continuat pasturant. N'hem arribat a comptar gairebé 100, entre el ramat gros i els dispersos. Finalment després de remuntar una bona pendent, arribem dalt el pla, a 2450 metres. A la nostra dreta i força a tocar tenim el Puig Dòrria, però avui no era el motiu de l'excursió, volíem fer el Gorrablanc, un cim més baix però que es mereix una visita individiual. Força fresca i una mica de vent aquí dalt, amb bones vistes. Segui direcció oest fins sobrepassar el pic i baixem directe per on en sembla més fàcil, altre cop sense camí, però direcció al refugi. El tram final entre brucs fins a trobar altre cop la pista, però ben salvat. D'aquí ja només queda tornar pel camí d'anada, mentre expliquem a les nenes llibres i contes que ens venen al cap, després que la Sira vulgui un pulka per estivar amb els esquís...quines idees de bomber que té...no sé d'on li han sortit. Al final els hi acabem explicant la història de Touching the Void, que les té distretes fins just sobre l'aparcament, on una embolicada final entre esbarzers i brucs ens fa alentir. 

Finalment ha sortit una ruta prou maca, poc més de +1000 positius i 15 km, amb un matí de cinc hores ben aprofitades. Dinem a la furgo i fem un passeig del poble abans de marxar cap a casa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DU HAN I PIC GIRABAL

La sortida d'aquest breu pont del pilar podria començar amb "molt lluny d'aquí a l'altra banda del món és on, viuen contents els barrufets", però hi podríem afegir que a part dels barrufets també hi vivim contents nosaltres. La zona dels Monts d'Olmes, darrera la Muntanya de Tabe, és una zona poc concorreguda, solitària però ben bonica. Ens queda lluny, no ens enganyarem, 3 hores i mitja, així que s'ha de triar bé quan s'hi va. Fa tres anys enrera ja vam provar de fer el Sant Barhelemy des de l'estació, però vam reunciar al coll de Girabal, perquè no portàvem dinar i s'hauria allargat molt la sortida.

Aquest pont del pilar, la idea era fer una ruta circular el primer dia, pels pics que mai havíem pujat de la zona i guardar el Sant Barhtelemy pel dilluns, però ens quedarà per una altra ocasió, doncs el meu queixal m'ha fet la punyeta i ha tocat retirada. Dissabte però ens plantem a dormir a l'estació, sopem i anem a dormir poc abans de les 10, pensant que l'endemà no ens hem de llevar pas gaire d'hora.

Diumenge es lleva un dia enboirat cap al nord, però a les muntanyes encara fa bon dia. Esmorzem i sortim de l'estació direcció el coll de la Cadene, on hi ha l'arrastre més alt de l'estació. Un cop allà ens mirem el Pic du Han, que es força escarpat. Anem pujant i després d'esquivar la corda per un tram protegit als nerets, arribem al cim on esmorzem una mica. Bones vistes de la Pica d'Estats, ja enfarinada pel nord. També des d'aquí veiem les glaceres de l'Aneto, ja blanques lluents de les primeres nevades. Cap a la dreta ja comencem a conèixer les vistes, des del massís dels Tres senyors, la zona de les coves de Bedeilhac, els cims del Mount Forcat i el Sommet de l'estagnole i les antenes de sobre Foix. Ara però toca desfer al camí i tornar al coll, on hem deixat els pals a mitja pujada.

Un cop al coll toca decidir si allarguem l'excursió o la donem per acabada. Aquí el rètol espanta una mica, ja que diu 2 hores i 50 minuts al coll d'Appy, que ho trobo molt, perquè encara quedaria la baixada fins a l'estació. De totes maneres les nenes diuen d'anar a veure el llac i marxem flanquejant pel sud, direcció el llac d'Appy. Al final es força ràpid i ja veiem gent que puja al coll. Parem un moment al llac i després seguim el camí cap al coll, on arribem amb poc més d'una hora i mitja. Devia estar malament el rètol. Un cop al coll, mengem una mica i ens enfilem al Pic de Girabal. Al mig ens haurà quedat per fer el Pic Gallinàs, que serà per un altre dia. Al final semblava una petita circular però han acabat sortint uns 12 km i uns +1100, una bona matinal.

Retorn al coll d'Appy i d'aquí baixem cap a l'estació on tenim la furgo aparcada i on ens espera el dinar. Passem la tarda de descans i ens movem cap al plató de Beille a dormir, ja que el meu queixal diu prou, demà no hi haurà Saint Barhtelemy desde Moulzoune. Serà en una tercera ocasió que ho provarem!

L'endemà dilluns toca retirada, tocarà passar per cal dentista i les muntanyes s'esperaran, com han fet durant mils d'anys, impassibles als nostres problemes.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE LA CAMISETTE

Ara fa un parell d'anys, vam provar de pujar el Pic de la Camisette, fent un tour llarg i solitari, passant per l'estany de Balbonne. Quan vam ser al coll sud del pic, tenint en compte que hi havia neu i que la pujada no s'hi veia camí evident, va tocar renunciar i baixar per la vall de l'est, afegint una en encigalada de campionat pel bosc a la baixada, ja que l'hiptètic camí que marcava el mapa era un bosc amb una pendent exagerada, de mal baixar. Ens va quedar l'espina de tornar-hi un dia i fer el cim.

Aquest cap de setmana segurament hauríem descansat, després dels 3000 de la setmana passada, però aprofitant que havia de recollir el llibre "Le dictionaire des Pyrenees" a Ur, pugem a passar-hi el cap de setmana i com excusa, tornem al pla d'Artigas, ara sí per fer el pic de la Camisette per la ruta normal. Arribem als prats on dormirem poc abans de les vuit del vespre, sopar de dissabte amb crèpes i cap a dormir. Sempre que voltes per aquestes muntanyes solitàries et topes amb animals, avui un esquirol i un cabirol, demà ja veurem. Fa dos anys, les petjades d'un llop a la neu.

L'endemà al matí, tenint en compte que no és una caminada gaire llarga, ens ho agafem amb calma. Sortim poc abans de les 9 ja esmorzats i pugem pel bosc que alterna fagedes i pinedes, amb avets molt alts. Pugem per un antic camí de desboscar fins que arribem al torrent, desaigua natural de la vall, punt on ja havíem passat fa dos anys. Seguim pujant amunt fins arribar als prats, on les marmotes ens reben després de llevar-se mandroses. També trobem les restes d'un cabirol petit, només les potes del darrera, amb els ossos mastegats...el llop encara deu voltar per aquí i les àligues i els voltors deuen haver netejat la resta. Just aquí ens desviem al nord, per agafar el collet que dóna accés als dos llacs del Pic de la Camisette. Són llacs petits, blaus, però amb unes bones truites nedant tranquil.les. 

Seguim pujant fins a buscar la carena i ara ja només ens queda resseguir-la. Sembla que tocarà crestejar, però seguint marques grogues, passem pel vessant oest, entremig del bosc, per terreny franc, excepte un petit tram de sender penjat a la tartera, però que es passa bé. Poc abans de fer cim collim el primer rovelló de la temporada, a 2400. No comptem trobar-ne gaires, ja que el terreny està força sec.

Som sols al cim. Esmorzem i ens hi estem força estona, contemplant els llacs. Avui no tenim pressa. Ni hem caminat gaire ràpid ni ara ens hi afanyem gaire...De fet baixant volem passar pel segon llac a veure les restes de l'avió Douglas C-47 que es va estavallar el 5 de desembre de 1944, durant una tempesta de neu. Ja a baixa al pla d'Artigas hi ha el monòlit que recorda els seus noms, entre els quals hi ha el de 5 supervivents. Una petita història de superació, ja que dos supervivients van haver de baixar amb neu i gel a l'hivern fins al poble, per demanar ajuda i rescatar els ferits restants.

Baixem pel mateix camí de la carena sense dificultats i puguem fins el segon llac, on encara hi ha grans restes del fusselatge i d'una ala, així com del tren d'aterratge, a part d'altres parts irreconeixibles. L'alumini de l'avió es conserva en molt bon estat, 82 anys després. Tampoc aquí tenim gaire pressa i entre l'avió, el llac i els escaladors de la cara nord se'ns hi fa prou tard. Finalment tirem avall no sense abans parar al mateix rierol on vam collir rovellons fa dos anys. Avui no n'hi ha tants, però fem la primera bossa de la temporada. I d'aquí cap al cotxe, on arribem a les tres tocades per dinar.

Al final no era tant curt com semblava, gairebé 14 km i +920 m de desnivell, això sí, més de 6 hores inclòs parades, xerrades, etc...Recollim trastos i marxem amb la furgo per una altra pista, on veiem un altre esquirol i just abans d'arribar a la carretera possiblement un gall fer negre jove, llàstima que no li hem tirat foto, perquè ho hauríem pogut certificar. Era una mena de gallina, negre, sense cresta, que li feia mandra volar i que quan ens ha vist ha marxat per la "cuneta" fent el despistat, però sense volar. No era ni una perdiu, ni un faisà, ni un gallina de corral, ni una guatlla. Tenia tots els númeors que fos un gall fer jove, però sempre ens quedarà el dubte. No pas però dels tres cèrvols adults que ens han travessat la carretera asfaltada a pas de tortuga, ni tampoc del ramat de cérvols als prats entre Montlluís i Saillagouse, ni tampoc de la guineu arran de carretera a les Angles, perquè els hem pogut veure perfectament!

Sira, Nora, Gemma i Samuel