TOSSAL DEL PAS DELS LLADRES

El blog és el meu dietari de muntanya, el meu petit diari, no massa secret, però que em permet girar la vista enrera i recordar temps que ja han passat. Avui 14 de juny, sense tenir molt clar si faríem això o allò, hem anat a pujar amb les nenes el Tossal del Pas dels lladres. Quina casualitat, l'última vegada que el vaig pujar caminant va ser un 13 de juny de 2009, dissabte. Esquiant no fa pas tant, aquest mateix hivern. Aquell any, diumenge també queia amb 14 com avui. Han passat 17 anys, no m'ho sembla pas, em sembla que fós ahir, em sembla que encara noti les cames cansades en veure les fotos i endevinar que en Gordillo em va fer manxar fort.

Avui qui em fan cansar són les nenes, a mi i a la Gemma. Pugen lleugeres xerrant, mentre nosaltres anem suant. Sortim de la font de l'home mort, remuntem el torrent i del torrent al coll que hi ha entre el Dòrria i el Pas dels lladres. Carena i amunt fins al cim, on parem a menjar. La Nora no ha callat en tot el camí, mentre jo feia penitència. Baixem en circular cap a l'est, seguint la carena i després de dret per la tartera, on un hivern de fa una colla d'anys ens va baixar un allau amb en Maso, en Russi, en Joel i jo. A baix sorprenem un grup nombrós de més de 30 isards, els observem en silencia, ells també. Dubten si anar amunt, però les pastures són avall. Intentem no molestar i així s'estalvien de remuntar la tartera. És un grup nombrós que fa les delícies de les nenes. Els explico que no fa gaires anys, amb en Dani, vam sorprendre a l'hivern un nombrós grup d'isards, en unes pales nevades al Catllar, amb un tou de 40 cm de neu pols. Sense voler em vaig veure esquiant al mig dels isards, greu em sabia perquè per més que saltaven, la neu pols les feia esbufegar mentre jo lliscava tant o més ràpid que ells sense esforç. Com vaig poder em vaig posar en un lateral perquè poguessin fugir de mi avall que fa baixada, mentre en Dani contemplava l'espectacle des del darrera.

Com que d'animals va, també treue el cap a saludar una marmota, que es fica el cau, però es deixa mirar mentre mastega herba seca. Ja fa calor i tenim ganes de dinar, al cotxe ens espera el dinar i 4 gelats al congelador. Petita refrescada de peus per païr i carretera cap a casa.

No sé si passaran 17 anys més, si és el cas hauré canviat força més.

http://relatsdemuntanya.blogspot.com/2009/06/dorria-tossal-pas-dels-lladres-i.html

La vida són records, que disfrutes mentre els crees i quan els recordes, els revius.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

COMA DE VACA

Sembla que el temps no passi, però sí, va passant. La Sira i la Nora ja tenen 9 i 10 anys i sovint ens passa que repetim excursions que havíem fet la Gemma i jo fa anys o amb els amics. Tot però, de cop i volta fa 15 i 20 anys. Coma de vaca no és una excepció. Sí que hi he tornat amb esquís, o corrent pel Balandrau, però el que és pujar des de la central de Daió no hi havia torant des que hi vam pujar amb els pares fa 13 anys, un onze de setembre i en fa 23 que hi vaig pujar per primera vegada. Encara que els ulls s'entesten a mirar el teu entorn, les muntanyes i fins i tot a tu mateix com si tinguessis 16 anys, resulta que no, que en tens 16 gairebé 3 cops. De fet no hi ha manera més pragmàtica de tornar a la realitat que aixecar-se després de fotre't una una tomanya esquiant, caminat o amb bicicleta. Ja no és el mateix, ni ets de goma, ni t'aixeques tant ràpid ni l'oblides l'endemà.

I tot i això no ens podem pas queixar, de fet ben content que la il.lusió de trescar per les muntanyes estigui tant intacte com les forces per fer-ho. Avui no ens hem llevat gaire d'hora i de fet no en donàvem ni un duro, doncs pensàvem que a les 10 l'aparcament de Daió ja estaria ple. Però es veu que quedava un lloc, 5 euros pim-pam i comencem a caminar sabent que dinarem tard si és que dinem. Pugem a bon ritme, de fet ara també les nenes ens recorden que no tenim 16 anys. Quan apreten, ja costa seguir-les. Sort que la Nora es posa a explicar un llibre dels cinc i es passa tota la pujada xerrant (jo que atrapo oxigen com una aspiradora i ella xerrant). La Sira també està en forma i sinó les frenem ens quedem enrera. No recordava quan tros hi havia, però al final hem pujat prou ràpid, 2 hores i 20 minuts, sort perquè havia vist un rètol quan feia una estona que caminava que posava 2 h 50 minuts i ja m'havia espantat. Aquest any baixa molta aigua i està tot molt bonic. Anem al refugi a buscar una fanta i una coca-cola i el guarda dona quatre llaminadures a les nenes. Dinem fora i ja sense massa por de pluja anem baixant xino xano, amb parada per bany inclosa.

Al final han sortit gairebé 16 km i poc més de +1000, és prou llargot pujar per aquí. A veure si el pròxim cop podem fer-hi alguna travessa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PUIG DE LA COLLADA VERDA I TORRE DEL MIR

Si tens el costum de mirar mapes tens la sort que la teva ment s'empapa de racons i racons, que guardes en un calaix i quan et lleves amb mal de queixal, sense força per pensar on anar a pasturar, tires d'aquest calaix i marxes cap al coll d'Ares. Així que dit i fet, en ve dinat marxem cap allà i fem una bonica excursió de tarda, de poc més de 12 km i uns 300 positius, que ens porta primer per la pista de la carena i després de tornada pel bosc, fins la Torre del Mir, una construcció de vigilància amb una vista privilegiada del Canigó. 

De fet, el massís del Canigó és dels més estimats per mi, no tinc cap dubte de perquè Mossèn Cinto se'n va enamorar, només fa falta que passegis per aquestes carenes del coll d'Ares amb aquesta vista per quedar-ne captivat...o bé des de Mare de Déu del Món, des de l'habitació on dormia Verdaguer. Pocs massissos pots veure de principi a fi, agrupats com a les faldilles de la mare, i alhora tant majestuosos. El massís del Montseny també seria un d'ells, però no té neu tant sovint. En canvi el Canigó cada hivern es vesteix de blanc i no hi ha llum de tarda que el pugui igular. Aquest any, a més, queda neu per qui tingui forces d'esquiar-lo, tant alguna pala o canal sud com les cares nord.

Arribem a la furgoneta a les 8 del vespre en punt i baixem a sopar a Prats de Molló, no sense haver-nos emportat un parell de garrapates (paparres) de regal, que estic segur que hem pescat els últims 20 metres camp a través. No hi ha animal que em provoqui tanta irritació, potser ni el mosquit, que almenys no s'amaga i pica de cara (o de nit), però no és una rèmora silencionsa que se't enganxa a traició. Bé, de fet ara que ho descric, només s'hi assemblaria la Hisenda pública.

Sopem crèpes de costum i a dormir, que demà farem una altra caminada, tot i que pujarem de cota, doncs no vull tornar a trepitjar boscos garrapàtics.

L'endemà fa bon dia, i puguem a fer un clàssic, el Puig de la Collada Verda, deixant el cotxe poc més amunt de 1700. El dia és radiant, tot i fer calor estem alts, fins i tot freca tindrem a dalt. Pugem seguint les marques grogues fins a la carena, travessant algun cop la pista. Xerrem amb una parell de Verges i més amunt amb un francès de seixanta-onze anys, que ens explica les seves caminades pel Pirineu. Després d'omplir la panxa seguim amunt, trepitjant neu, i ens plantem al cim del Puig de la Collada Verda, amb bones vistes del Canigó, també dels més propers Set Homes, Puig Rojà i Tretzevents. Per no baixar pel mateix costat, mirem d'enganxar el camí ramader que ve de pla Guillem. No volem anar tant lluny i li fotem directe per la carena. Baixada una mica entretinguda vigilant, fins que anem a topar amb el camí, al mateix punt on un allau de placa de fons va baixar no fa pas tants de dies. Enormes blocs fins una cota prou baixa, que ens recorda que fins i tot caminar a l'Abril o el Maig segons sota quines canals pot ser prou perillós. De fet a petita escala sembla que travessem el glaciar de bossons, llàstima que li han sortit pins al costat! Bona sortida de poc més de 8 km i 700 de desnivell, perfecte per estirar les cames sense cansar-se gaire, a veure però si el mal de queixal s'ha cansat de mi.

Parem al refugi a veure aigua i d'aquí per la pista cap al cotxe a dinar. Gelat a Prats de Molló i cap a casa falta gent. Ja hem inaugurat la temporada d'estiu! En una setmana hem passat del rigurós hivern del Puigmal, a l'estiu Saharià!

Sira, Nora, Gemma i Samuel