diumenge, 22 de maig de 2022

PIC DELS MOROS

Cap de setmana de calor i el que fem és fugir a la muntanya, on sempre fa més fresca. Fa anys que no pujo a la part alta de Font Romeu, així que aprofitem que ara ja són tancades les pistes i la tranquil.litat regna en aquesta zona per anar a dormir a l'aparcament superior. La tarda passegem una mica i toquem neu, sense cansar-nos gaire. Fem una bona dormida i ens llevem amb un bon sol. Ahir la Sira es va girar el peu i ja veurem si caminarà gaire. de moment sortim direcció el Pic dels Moros, un cim que no he fet mai i que fa anys me'l mirava per fer-lo amb esquís, especialment per baixar la pala sud, però també com a zona per passejar després de grans nevades. Sortim per la pista i anem caminant amb la fresca del matí, però que no sembla que hagi de durar massa. Quan portem uns dos quilòmetres a la Sira li fa una mica de mal al peu i val més no forçar. Amb la Gemma tornen a la furgo i així també aprofita per estudiar pels examens. Amb la Nora provarem de fer la volta sencera. Seguim pel cami i passem pel refugi de la Calma, continuem per prats i petits boscos amb molt bones vistes de la zona del Carlit i dels Perics. Encara es veu força neu al Cometa d'Espanya, segur que encara baixaríem la pala esquiant! Llàstima que l'accés és llunyà i la temporada s'ha acabat.

Seguim caminant mentre la Nora m'explica que de gran viurà al bosc, cuidarà tots els animals i vigilarà que no es barallin. Els donarà menjar, els vestirà cada dia...i parlant parlant ens plantem al Pic dels Moros. Aquí fa una mica de vent. Mengem i ens abriguem, portem una bona estona. Bones vistes cap al sud i parapents que s'enlairen sobre la Cerdanya. És un bon mirador aquest cim. Baixem del cim per la pista i ara seguim pel camí de la dreta fent una mica de circular. Anem a bon pas però encara ens entretenim a caçar capgrossos. Més avall enganxem un parell d'isards que ens passen llunyans per davant. Finalment allà les dotze tocade arribem a la furgo. Al final han estat 12 km, 3 hores i mitja i +300 de desnivell. No està malament per la Nora que tot just acaba de fer 5 anys!
A la tarda anem a dinar a Les Angles, així podrem visitar el parc d'animals. Ja hi vam anar quan eren petites però només la Sira es recorda d'un llop que l'havien mossegat. Entrem a les dues amb la panxa plena i fem la volta sencera. No hi ha gent, pràcticament estem sols, així que els trams que passes per dins els tancats dels animals aquests s'acosten molt. Veiem isards, cabres, cérvols, els llops, el linx, bissons, guineus i finalment els ossos! La Sira pobre es fot una bona enrampada al tancat de les guineus amb un fil que estava desprotegit, sort que els animals compensen l'espant, especialment al final on els cervetons s'acosten a la tanca i es deixen tocar.

La pròxima ja serà amb tenda!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

dissabte, 14 de maig de 2022

PIC D'ARAGÜELLS

S'acaba la temporada i toca mirar l'horitzó i veure a quin port atracar. En aquesta època de l'any pots esquiar segons les ganes que tinguis de caminar, perquè de neu encara en queda, però amunt. Marxem divendres vespre sense destí clar, tenim vàries zones al cap per evitar caure en la monotonia i congestió de les Maladetes-Aneto, però les alternatives a vegades es tornen esbojarrades, especialment si sóc jo que les vaig dient. Una opció era anar a fer el Marboré, pujant per la pradera d'Ordesa, 10km i 900 m d'esquís a l'esquena. Per més convincent que m'intento posar, els companys arrufen el nas. Per fer-la més atractiva hi afegeixo una tornada per la Brecha de Roland i Bujaruelo. Ara sí que amb +2400 i 30 km comencen a salivar, però continua pesant molt l'accés. 
Pocs quilòmetres abans d'arribar a Lleida però, trobem un bon accident, tres cotxes i dos camions. A2 tallada més d'una hora. Tenim temps de sopar al mig de la carretera, xerrar amb els camioners i fer temps. Arribarem tard i encara no hem decidit lloc, però el que està clar és que arribarem cansats, per tant val més anar a la Besurta i buscar alguna alternativa inèdita en aquesta zona. Ordesa quedarà per l'any vinent. Però no som a lloc que encara no hem acabat el periple. Sortint de Campo just abans d'entrar al congost de Ventamillo tancat per obres! El guàrdia ens diu que obren el dia 17...del més vinent!!! Toca ruta alternativa per carretera revirada que fa que ens posem a dormir a la Besurta a dos d'una de la nit, ara sí però amb objectiu al cap. No ha estat fins aquí, quan he vist clar que en Xevi no faria cop de volant cap Ordesa, que m'ha passat pel cap ruta alternativa. Anirem a fer el pic d'Aragüells, un pic que està a "can collons de la roca", que tots hi hem passat aprop però que no hem fet mai cap dels quatre. Mentalment ja m'agrada, saltarem valls i farem desnivell i quilòmetres, fugint de la multitud de la glacera de l'Aneto. Ja em veig a venir que passarem de +2000, però em poso a dormir ben motivat, cinc hores ben dormides.
L'endemà al matí a les 5:30 toca el despertador. A l'aparcament l'ambient és el de cada any, multitud de cotxes i gent que ja desfilen muntanya amunt. Si gires el cap ja hi ha els frontals a la zona del portillón i nosaltres encara ens hem de posar els calçotets! Ens equipem i sortim a dos de set. Pugem amb els esquís a l'esquena fins sota la Besurta, on en Dani para per omplir l'aigua. A partir d'aquí es posa a davant i d'una tirada sense descansar ens plantem al Portillón. Descalçem i baixem sense grampons, que la neu ja comença a estar pasta. A l'altre costat la gent ja enfila la glacera. Nosaltres fem un mos i seguim el ritme trepidant d'en Dani que ens deixa al coll de Coronas, a 3200 amb un obrir i tancar d'ulls. Aquí en Jow diu que para, que l'Aragüells efectivament és a can collons de la roca...i que les costelles apreten, que millor que descansi que aquest any no està al 100%. També em sembla que ha tret el cap al coll de coronas i la desgrimpada l'ha emmandrit. En Xevi i jo tenim ganes d'anar a l'Aragüells, en Dani encara que diu que va just de forces no li fem cas, perquè ha pujat com una màquina. Finalment sembla que en Jow s'anima quan en Xevi li diu que li baixa els esquís a l'esquena el tros del coll de Coronas i que jo els hi pujaré a la tornada. Cop de puny sobre la neu i ja hi som emmerdats els quatre!

Desgrimpem fins a la neu i jo ja em calço els esquís nous. Bé de fet ja els havia dut calçats a la pujada, però tinc ganes de veure com van a la baixada. He canviat esquís i fixacions, ja tocava, més encara després de la talonera que vaig partir l'últim dia. També l'he arreglada, però els esquís ja estaven a punt de passar a millor vida. Estan literalment destrossats, quedaran per alguna esquiada de poca neu per l'any vinent. Els nous són uns Movement Racepro 77, amb fixacions ATK kuluar 9 amb frens. Pes total sense pells 1123 gr...mentre que els altres eren 1406 gr. Reduir 566 grams als peus es nota, però pujant bufava de valent per seguir en Dani. Les sensacions pujant d'aquest esquí no han estat dolentes, però la lleugeresa passa factura i és un esquí que el cantell es clava tallant el pas, no picant que el faries vibrar. Baixant em toca un primer tram de neu durota. Encadeno els primers girs i me'n surto. L'esquí també vibra, una mica més que el Broadpeak, que era gran baixador amb neus dures. Aquest és més freeride, m'anirà millor amb neus pols i primavera, però no té la rigidesa ni la duresa del dynafit, que era com portar ganivets als peus. M'hi haig d'acostumar. Tampoc la fixació és la dynafit. La lleugeresa també passa factura. Amb un sol dia ja he gastat una mica els components d'alumini. De fet només sortir de l'aparcament en Dani ha dit la frase: "vols dir que aquest equip és per tu?" I ho deia coneixent que sóc bastant animal... no sé pas si aquest equip passarà aquest test...vaja que m'ho carregaré tot.
Mentre acabo de passar revista a l'equip, arriben en Jow, en Xevi i en Dani que han baixat a peu el primer tram dur, així que tampoc he pogut comparar la baixada. A partir d'aquí per les solanes, bona baixada fins al llac. Allà posem pells i pugem fins al coll de Cregüenya, on deixem els esquís. Només amb els pals fem tota la carena de pujada, per pedres i per neu i finalment arribem dalt del cim. Crec que és dels primers cops que faig un cim més baix que el coll que ens hi ha donat accés! Fotos i comencem a desgrimpar fins al coll on ens espera el menjar i la poca aigua que ens queda. Aquí en Dani i en Jow diuen que faran un flanqueig directe al coll de Coronas, mentre que en Xevi i jo traiem pells i baixem fins al llac per apurar metres...encara que després se'ns farà llarga la pujada.

Arriben primer al coll ells, però en Jow m'espera perquè li pugi els esquís. Un cop arribem els quatre, carreguem esquís i grimpada fins al coll. El dia s'ha anat tapant, no ens pescarà la pluja però poc li faltarà. Pells fora i baixada pel glaciar fins Aigualluts, on s'acaba la neu 5 minuts abans d'arribar-hi. La neu ja la trobem molt transformada per un dia de calor intensa. La baixada ha estat dura. Carreguem esquís i girem el cap, per veure aquesta estamapa primaveral que mai em canso de veure a final de temporada, amb els rius carregats d'aigues cristalines i turqueses, les marmotes cridant i al fons la glacera de l'Aneto ben carregada encara de neu.

En total 9 hores, +2100 i 22 km, abaixem la paradeta fins les pròximes nevades!

 Dani, Xevi, Joel i Samuel

diumenge, 24 d’abril de 2022

PUIG D'OMBRIAGA


Avui tot i que la meteo no és la millor ens acostem a Ulldeter a veure la neu que hi ha deixat l'última nevada. Som finals d'Abril, però quan arribem l'ambient és de novembre fred i ventós, el típic dia d'aquesta zona que t'has de motivar per sortir del cotxe. Un cop equipats s'està bé, així que sortim direcció el refugi de Marmotes, que el dia està molt tapat i no sembla que es pugui fer gaire cosa.

Hem sortit d'hora, amb en Dani davant seguint traça i amb poca estona ens plantem dalt de Marmotes. El dia continua igual o pitjor, però fins al coll de la Geganta a veure si bufa o no bufa s'hi pot anar. Em poso davant a obrir traça, centrada sota la línia de pedres perquè la pala està carregada. Es deixa pujar bé i quan arribem dalt algú s'ha deixat la porta oberta. Venta i poca visibilitat, així que en comptes de seguir cap al Bastiments optem per tirar enmig de la boira cap al Puig d'Ombriaga, un cim modest però que m'agrada perquè està a recer del vent i té una pala maca de baixar. 

Tot i la boira i arribem sense problemes, i mengem dalt mentre ja es comença a obrir, entre ventada i ventada. Segurament anem massa d'hora, fa pinta que s'obrirà del tot, però al final sortim igualment. Per mala pata em salta l'esquí i marxa decidit pendent avall...adéu!!! Miau. Em toca baixar a peu tota la pala, ni rastre de l'esquí que he vist que travessava el collet i es precipitava avall al costat del pi jove que hi ha a l'inici de la canal. 

Baixo a peu fins a pistes després de fer el gos perdiguer uns quants cops però no he trobat l'esquí. Un cop a pistes en Xevi em deixa els seus, poso pells i em decideixo a no tirar la tovallola a la primera de canvi, "the last standing man" farà de les seves. Amb els esquís als peus és factible tornar a pujar fins dalt, a peu era poc realista. Pujo i baixo dues vegades resseguint les quatre canals, de pujada amb pells de baixada a peu. Al final gràcies als tres esquiadors que pujaven, que tot i seguir les meves traces caòtiques m'han donat un cop de mà, apareix a l'última canal a la part superior, amb la fixació trencada, però almenys puc baixar fins al cotxe. Després de tantes reparacions aquests esquís comencen a demanar la jubilació...

Dani, Xevi, Joel i Samuel