Si tens el costum de mirar mapes tens la sort que la teva ment s'empapa de racons i racons, que guardes en un calaix i quan et lleves amb mal de queixal, sense força per pensar on anar a pasturar, tires d'aquest calaix i marxes cap al coll d'Ares. Així que dit i fet, en ve dinat marxem cap allà i fem una bonica excursió de tarda, de poc més de 12 km i uns 300 positius, que ens porta primer per la pista de la carena i després de tornada pel bosc, fins la Torre del Mir, una construcció de vigilància amb una vista privilegiada del Canigó.
De fet, el massís del Canigó és dels més estimats per mi, no tinc cap dubte de perquè Mossèn Cinto se'n va enamorar, només fa falta que passegis per aquestes carenes del coll d'Ares amb aquesta vista per quedar-ne captivat...o bé des de Mare de Déu del Món, des de l'habitació on dormia Verdaguer. Pocs massissos pots veure de principi a fi, agrupats com a les faldilles de la mare, i alhora tant majestuosos. El massís del Montseny també seria un d'ells, però no té neu tant sovint. En canvi el Canigó cada hivern es vesteix de blanc i no hi ha llum de tarda que el pugui igular. Aquest any, a més, queda neu per qui tingui forces d'esquiar-lo, tant alguna pala o canal sud com les cares nord.
Arribem a la furgoneta a les 8 del vespre en punt i baixem a sopar a Prats de Molló, no sense haver-nos emportat un parell de garrapates (paparres) de regal, que estic segur que hem pescat els últims 20 metres camp a través. No hi ha animal que em provoqui tanta irritació, potser ni el mosquit, que almenys no s'amaga i pica de cara (o de nit), però no és una rèmora silencionsa que se't enganxa a traició. Bé, de fet ara que ho descric, només s'hi assemblaria la Hisenda pública.
Sopem crèpes de costum i a dormir, que demà farem una altra caminada, tot i que pujarem de cota, doncs no vull tornar a trepitjar boscos garrapàtics.
L'endemà fa bon dia, i puguem a fer un clàssic, el Puig de la Collada Verda, deixant el cotxe poc més amunt de 1700. El dia és radiant, tot i fer calor estem alts, fins i tot freca tindrem a dalt. Pugem seguint les marques grogues fins a la carena, travessant algun cop la pista. Xerrem amb una parell de Verges i més amunt amb un francès de seixanta-onze anys, que ens explica les seves caminades pel Pirineu. Després d'omplir la panxa seguim amunt, trepitjant neu, i ens plantem al cim del Puig de la Collada Verda, amb bones vistes del Canigó, també dels més propers Set Homes, Puig Rojà i Tretzevents. Per no baixar pel mateix costat, mirem d'enganxar el camí ramader que ve de pla Guillem. No volem anar tant lluny i li fotem directe per la carena. Baixada una mica entretinguda vigilant, fins que anem a topar amb el camí, al mateix punt on un allau de placa de fons va baixar no fa pas tants de dies. Enormes blocs fins una cota prou baixa, que ens recorda que fins i tot caminar a l'Abril o el Maig segons sota quines canals pot ser prou perillós. De fet a petita escala sembla que travessem el glaciar de bossons, llàstima que li han sortit pins al costat! Bona sortida de poc més de 8 km i 700 de desnivell, perfecte per estirar les cames sense cansar-se gaire, a veure però si el mal de queixal s'ha cansat de mi.
Parem al refugi a veure aigua i d'aquí per la pista cap al cotxe a dinar. Gelat a Prats de Molló i cap a casa falta gent. Ja hem inaugurat la temporada d'estiu! En una setmana hem passat del rigurós hivern del Puigmal, a l'estiu Saharià!
Sira, Nora, Gemma i Samuel
