LA CONCA I ORRI DE PLANÈS

S'acosta el fred i aviat canviarem les caminades al Pirineu per esquiades, o això esperem. Els dies s'escurcen, la tardor va entrant i el vent de nord d'aquest cap de setmana ja avança el que serà els pròxims dies. Queden molts cims i valls al cap, però que ja seran per la primavera i estiu vinent si tot va bé. Aquest cap de setmana de castanyada aprofitem per caminar per la vall que surt de Planès, tranquil.la i solitària. Marxem dissabte a la tarda i ens trobem aprop de la collada amb una bona sopresa, una guineu ben tafanera que es deixa fotografiar, que s'acosta a un parell de metres de nosaltres i que no té ni cap por ni cap pressa per marxar. Fa les delícies de les nenes i nosaltres també, així com d'algun altre cotxe que para després sorpresos del comportament de l'animal. La cua es enorme i es passeja entre nosaltres ensumant i finalment travessa la carretera i es perd al bosc, ben bé 15 minuts més tard.

Nosaltres seguim la nostra ruta fins al poble de Planès on dormim. Crèpes per sopar i avui una partida de parxís, que li deviem a la Sira. Hem rigut com mai, quin pilot de "matades"...les partides del parxís no s'acaben mai. Nit freda a fora, però amb els aïllants i la calefacció estem com torronets. L'endemà al matí ens llevem a quarts de vuit, esmorzem i sortim amb una bona fresca a caminar, abrigats amb els guants i el coll. Pugem per dins el poble i enllacem senders i pista fins a ficar-nos a la vall per l'esquerra, per l'est. Mentre pugem trobem l'esquelet restant d'un isard, vés a saber si el llop va passar per aquí fa pocs dies, o més aviat va ser l'ós d'ombra que trobem al costat de l'Orri de la pleta de Planès. Aquí esmorzem, ens creuem amb alguns grups i seguim pujant, passant pel nou refugi de pastors i d'aquí seguim la vall direcció sud, fins a 2500, just al circ glaciar de la Conca, paratge on no havia estat mai però que és molt bonic, sembla un mini-circ de Tromouse, tancat al sud per la Torre d'Eina. Avui no farem cap cim. Dubtàvem si pujar a la nostra dreta el Serrat de les Fonts, però acabarem fent ja 1.100 metres positius i 16 km i no volem dinar tard. Fa també una mica de vent, gens molest aquí baix però a les crestes segurament sí. Mengem una mica més i tot xerrant d'animals, de la guineu d'ahir i de gats i gossos, comencem la baixada, tot passant per l'estany de Planès, encara glaçat del matí.

Quan arribem a cota 2.000, canviem de vessant i baixem fent circular per l'altre costat, arribant a Planès per l'oest esquivant així un parell de gossos que hem trobat pujant a les granges. Dinem i cap a casa falta gent. El fred va entrant, potser haurà estat l'última caminada pel Pirineu de la temporada.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

GORRABLANC

Sovint a l'hivern em miro la coma de Dòrria, pensant que algun dia l'esquiaré, tot i que sempre acabo fent l'altre coma, la de Planés, orientada a sud-est, que baixa del Puig Dòrria cap al coll de Barraques directe. No sé si aquest any tindrà neu, o es podrà fer, o valdrà la pena, o si tindrà massa perill d'allaus, en ser cares sud ventades i placades pel vent de nord. Però per si de cas, avui hi hem anat a caminar per així explorar una mica aquesta zona que tenia pendent.

Sortim de les afores del nucli de Dòrria, caminant per la pista que porta a la creu de Meians i al cap de poc marxem direcció nord-est, per enfilar-nos per camins a voltes fresats, a voltes poc marcats fins el refugi, situat als prats superiors. L'estat del refugi és bo a nivell d'edifici, però interiorment li falten matalassos i alguna millora. Seguim caminant direcció nord fins agafar l'antiga pista que devia portar a les pastures de la coma de Dòrria, avui bastant abandonat i perdut. Les nevades, ventades i la pròpia erosió han anat esborrant la pista, ara mateix intransitable ni pels pagesos, però que en algun moment havia estat un camí important per portar el bestiar a pasturar en aquest sector. Tot i ser cara sud és sorprenent els torrents que brollen d'aquestes muntanyes, amb aigua transparent. Arribem a l'entrada de Coma Dòrria i ens trobem els primers isards. Nosaltres aprofitem per omplir l'estómac, que avui no anem gaire d'hora.

A partir d'aquí seguim sense camí marcat direcció nord, esquivant i evitant molestar un grup nombrós d'uns 80 isards que pasturen tranquils. Quan ens han vist han fet l'intent de remuntar i travessar a França, però nosaltres hem canviat les intencions, i en comptes de pujar per les traces de camí a la zona central, hem pujat per la dreta, així s'han estalviat de marxar i han continuat pasturant. N'hem arribat a comptar gairebé 100, entre el ramat gros i els dispersos. Finalment després de remuntar una bona pendent, arribem dalt el pla, a 2450 metres. A la nostra dreta i força a tocar tenim el Puig Dòrria, però avui no era el motiu de l'excursió, volíem fer el Gorrablanc, un cim més baix però que es mereix una visita individiual. Força fresca i una mica de vent aquí dalt, amb bones vistes. Segui direcció oest fins sobrepassar el pic i baixem directe per on en sembla més fàcil, altre cop sense camí, però direcció al refugi. El tram final entre brucs fins a trobar altre cop la pista, però ben salvat. D'aquí ja només queda tornar pel camí d'anada, mentre expliquem a les nenes llibres i contes que ens venen al cap, després que la Sira vulgui un pulka per estivar amb els esquís...quines idees de bomber que té...no sé d'on li han sortit. Al final els hi acabem explicant la història de Touching the Void, que les té distretes fins just sobre l'aparcament, on una embolicada final entre esbarzers i brucs ens fa alentir. 

Finalment ha sortit una ruta prou maca, poc més de +1000 positius i 15 km, amb un matí de cinc hores ben aprofitades. Dinem a la furgo i fem un passeig del poble abans de marxar cap a casa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DU HAN I PIC GIRABAL

La sortida d'aquest breu pont del pilar podria començar amb "molt lluny d'aquí a l'altra banda del món és on, viuen contents els barrufets", però hi podríem afegir que a part dels barrufets també hi vivim contents nosaltres. La zona dels Monts d'Olmes, darrera la Muntanya de Tabe, és una zona poc concorreguda, solitària però ben bonica. Ens queda lluny, no ens enganyarem, 3 hores i mitja, així que s'ha de triar bé quan s'hi va. Fa tres anys enrera ja vam provar de fer el Sant Barhelemy des de l'estació, però vam reunciar al coll de Girabal, perquè no portàvem dinar i s'hauria allargat molt la sortida.

Aquest pont del pilar, la idea era fer una ruta circular el primer dia, pels pics que mai havíem pujat de la zona i guardar el Sant Barhtelemy pel dilluns, però ens quedarà per una altra ocasió, doncs el meu queixal m'ha fet la punyeta i ha tocat retirada. Dissabte però ens plantem a dormir a l'estació, sopem i anem a dormir poc abans de les 10, pensant que l'endemà no ens hem de llevar pas gaire d'hora.

Diumenge es lleva un dia enboirat cap al nord, però a les muntanyes encara fa bon dia. Esmorzem i sortim de l'estació direcció el coll de la Cadene, on hi ha l'arrastre més alt de l'estació. Un cop allà ens mirem el Pic du Han, que es força escarpat. Anem pujant i després d'esquivar la corda per un tram protegit als nerets, arribem al cim on esmorzem una mica. Bones vistes de la Pica d'Estats, ja enfarinada pel nord. També des d'aquí veiem les glaceres de l'Aneto, ja blanques lluents de les primeres nevades. Cap a la dreta ja comencem a conèixer les vistes, des del massís dels Tres senyors, la zona de les coves de Bedeilhac, els cims del Mount Forcat i el Sommet de l'estagnole i les antenes de sobre Foix. Ara però toca desfer al camí i tornar al coll, on hem deixat els pals a mitja pujada.

Un cop al coll toca decidir si allarguem l'excursió o la donem per acabada. Aquí el rètol espanta una mica, ja que diu 2 hores i 50 minuts al coll d'Appy, que ho trobo molt, perquè encara quedaria la baixada fins a l'estació. De totes maneres les nenes diuen d'anar a veure el llac i marxem flanquejant pel sud, direcció el llac d'Appy. Al final es força ràpid i ja veiem gent que puja al coll. Parem un moment al llac i després seguim el camí cap al coll, on arribem amb poc més d'una hora i mitja. Devia estar malament el rètol. Un cop al coll, mengem una mica i ens enfilem al Pic de Girabal. Al mig ens haurà quedat per fer el Pic Gallinàs, que serà per un altre dia. Al final semblava una petita circular però han acabat sortint uns 12 km i uns +1100, una bona matinal.

Retorn al coll d'Appy i d'aquí baixem cap a l'estació on tenim la furgo aparcada i on ens espera el dinar. Passem la tarda de descans i ens movem cap al plató de Beille a dormir, ja que el meu queixal diu prou, demà no hi haurà Saint Barhtelemy desde Moulzoune. Serà en una tercera ocasió que ho provarem!

L'endemà dilluns toca retirada, tocarà passar per cal dentista i les muntanyes s'esperaran, com han fet durant mils d'anys, impassibles als nostres problemes.

Sira, Nora, Gemma i Samuel