diumenge, 15 de novembre del 2026

CAP DEL SERRAT GRAN I ROCS DEL CANELLS

La tardor no vol deixar pas a l'hivern, li barra la porta a cada escombrada de nord. S'acosta el meu aniversari i fa més de 20 anys que d'alguna manera o altra he aconseguit esquiar en aquesta data senyalada, amb comptades excepcions. Aquest any però sembla difícil, molt difícil. Un cap de setmana rúfol, amb vent, alguns pluges, cota de neu alta, tot plegat convida a quedar-se a casa, però també es veritat que se'ns acaba la muntanya amb xiruques, així que esgarrapem baixant de cota els últims cims del Pirineu.
No tenim tirada al Berguedà, som de Ripollès, però és cert que ho tenim igual de lluny que d'aprop. Així que dissabte a la tarda marxem a dormir sota el coll de Pal. Venen pluges però no pas fortes. Fem el sopar d'hora, crèpes com de costum, però avui les preparem totes abans ja que ens les volem menjar tot fent sessió de cine amb el projector a la furgo, que de tan en tant ens fa il.lusió. "Nadar en libertat" és també una frase que se'ns escau força, potser més aviat caminar en llibertat o esquiar-hi, en qualsevol cas, viure-hi.

L'endemà al matí ens llevem amb un dia radiant, són poc més de les 7 del matí, però el mar de núvols de la Catalunya interior ja avisa que no serà un dia bonic. Van pujant els núvols i el cel clar s'entaranyina com ho fan els ulls quan vols anar a dormir. El sol no té força i quan sortim de la furgoneta el fred és ben viu. La nostra intenció és fer una petit circular, passant per la mina de la Bòfia a veure barita, tot pujant després el Rocs dels Canells. Si ens ve de gust, allargarem fins al Cap del Serrat Gran. Tots dos els he fet a l'hivern més d'un cop, però mai caminant. Quan sortim ens trobem dos o tres caçadors, sort que en avisen que avui van per la llebre, no per l'homo sapiens, així que caminem tranquil.ls i visitem les mines. Sempre és interessant llegir el passat i pensar-hi. Perquè potser tornarà a ser present. Seguim caminant per l'obaga, un bosc penjat i humit, segurament bo per bolets, ara massa tard. Sortim a dalt als prats i deixem el Rocs dels Canells per la tornada i enfilem directes al Cap del Serrat Gran, que el dia s'aguanta.
Pujant ens creuem amb un parell de grups d'isards d'una vintena d'exemplars, que no tenen cap por de nosaltres, bo i dolent. Seguim amunt i fem cim, amb un dia que et convida a buscar recer. Aprofitem els refugis de la guerra civil per menjar una mica, veure 4 voltors i fer via per la tornada, doncs ha refrescat. Baixant contemplem els isards, que també tenen les seves trifulgues i arribem fins als prats inferiors on seguim el rierol glaçat. Ara ens ha fet mandra pujar l'altre cim, però quan rodegem pel sud i tornar a sortir el sol, canviem d'idea i ens enfilem cent i pico de metres per arribar en aquest solitari cim. Sense voler fem aixecar un isard que hi jeia tranquil, pobre li falta una cama del davant. Ja tenim les nenes preocupades, potser podríem fer-li una cama ortopèdica amb una impresora 3d...això les motiva, veurem com acabarà. Tornem a menjar una mica i avall falta gent, no sense observar altre cop un grup d'isards, que també té els seus problemes, cotades incloses entre ells. Arribem a la furgo amb poc més de 10 km i +600, jornada tranquil.la, bon dinar improvisat i cap a casa falta gent.

Ara falta la neu.

 
Sira, Nora, Gemma i Samuel

diumenge, 1 de novembre del 2026

LA CONCA I ORRI DE PLANÈS

S'acosta el fred i aviat canviarem les caminades al Pirineu per esquiades, o això esperem. Els dies s'escurcen, la tardor va entrant i el vent de nord d'aquest cap de setmana ja avança el que serà els pròxims dies. Queden molts cims i valls al cap, però que ja seran per la primavera i estiu vinent si tot va bé. Aquest cap de setmana de castanyada aprofitem per caminar per la vall que surt de Planès, tranquil.la i solitària. Marxem dissabte a la tarda i ens trobem aprop de la collada amb una bona sopresa, una guineu ben tafanera que es deixa fotografiar, que s'acosta a un parell de metres de nosaltres i que no té ni cap por ni cap pressa per marxar. Fa les delícies de les nenes i nosaltres també, així com d'algun altre cotxe que para després sorpresos del comportament de l'animal. La cua es enorme i es passeja entre nosaltres ensumant i finalment travessa la carretera i es perd al bosc, ben bé 15 minuts més tard.



Nosaltres seguim la nostra ruta fins al poble de Planès on dormim. Crèpes per sopar i avui una partida de parxís, que li deviem a la Sira. Hem rigut com mai, quin pilot de "matades"...les partides del parxís no s'acaben mai. Nit freda a fora, però amb els aïllants i la calefacció estem com torronets. L'endemà al matí ens llevem a quarts de vuit, esmorzem i sortim amb una bona fresca a caminar, abrigats amb els guants i el coll. Pugem per dins el poble i enllacem senders i pista fins a ficar-nos a la vall per l'esquerra, per l'est. Mentre pugem trobem l'esquelet restant d'un isard, vés a saber si el llop va passar per aquí fa pocs dies, o més aviat va ser l'ós d'ombra que trobem al costat de l'Orri de la pleta de Planès. Aquí esmorzem, ens creuem amb alguns grups i seguim pujant, passant pel nou refugi de pastors i d'aquí seguim la vall direcció sud, fins a 2500, just al circ glaciar de la Conca, paratge on no havia estat mai però que és molt bonic, sembla un mini-circ de Tromouse, tancat al sud per la Torre d'Eina. Avui no farem cap cim. Dubtàvem si pujar a la nostra dreta el Serrat de les Fonts, però acabarem fent ja 1.100 metres positius i 16 km i no volem dinar tard. Fa també una mica de vent, gens molest aquí baix però a les crestes segurament sí. Mengem una mica més i tot xerrant d'animals, de la guineu d'ahir i de gats i gossos, comencem la baixada, tot passant per l'estany de Planès, encara glaçat del matí.

Quan arribem a cota 2.000, canviem de vessant i baixem fent circular per l'altre costat, arribant a Planès per l'oest esquivant així un parell de gossos que hem trobat pujant a les granges. Dinem i cap a casa falta gent. El fred va entrant, potser haurà estat l'última caminada pel Pirineu de la temporada.


Sira, Nora, Gemma i Samuel

diumenge, 25 d’octubre del 2026

GORRABLANC

Sovint a l'hivern em miro la coma de Dòrria, pensant que algun dia l'esquiaré, tot i que sempre acabo fent l'altre coma, la de Planés, orientada a sud-est, que baixa del Puig Dòrria cap al coll de Barraques directe. No sé si aquest any tindrà neu, o es podrà fer, o valdrà la pena, o si tindrà massa perill d'allaus, en ser cares sud ventades i placades pel vent de nord. Però per si de cas, avui hi hem anat a caminar per així explorar una mica aquesta zona que tenia pendent.
Sortim de les afores del nucli de Dòrria, caminant per la pista que porta a la creu de Meians i al cap de poc marxem direcció nord-est, per enfilar-nos per camins a voltes fresats, a voltes poc marcats fins el refugi, situat als prats superiors. L'estat del refugi és bo a nivell d'edifici, però interiorment li falten matalassos i alguna millora. Seguim caminant direcció nord fins agafar l'antiga pista que devia portar a les pastures de la coma de Dòrria, avui bastant abandonat i perdut. Les nevades, ventades i la pròpia erosió han anat esborrant la pista, ara mateix intransitable ni pels pagesos, però que en algun moment havia estat un camí important per portar el bestiar a pasturar en aquest sector. Tot i ser cara sud és sorprenent els torrents que brollen d'aquestes muntanyes, amb aigua transparent. Arribem a l'entrada de Coma Dòrria i ens trobem els primers isards. Nosaltres aprofitem per omplir l'estómac, que avui no anem gaire d'hora.

A partir d'aquí seguim sense camí marcat direcció nord, esquivant i evitant molestar un grup nombrós d'uns 80 isards que pasturen tranquils. Quan ens han vist han fet l'intent de remuntar i travessar a França, però nosaltres hem canviat les intencions, i en comptes de pujar per les traces de camí a la zona central, hem pujat per la dreta, així s'han estalviat de marxar i han continuat pasturant. N'hem arribat a comptar gairebé 100, entre el ramat gros i els dispersos. Finalment després de remuntar una bona pendent, arribem dalt el pla, a 2450 metres. A la nostra dreta i força a tocar tenim el Puig Dòrria, però avui no era el motiu de l'excursió, volíem fer el Gorrablanc, un cim més baix però que es mereix una visita individiual. Força fresca i una mica de vent aquí dalt, amb bones vistes. Segui direcció oest fins sobrepassar el pic i baixem directe per on en sembla més fàcil, altre cop sense camí, però direcció al refugi. El tram final entre brucs fins a trobar altre cop la pista, però ben salvat. D'aquí ja només queda tornar pel camí d'anada, mentre expliquem a les nenes llibres i contes que ens venen al cap, després que la Sira vulgui un pulka per estivar amb els esquís...quines idees de bomber que té...no sé d'on li han sortit. Al final els hi acabem explicant la història de Touching the Void, que les té distretes fins just sobre l'aparcament, on una embolicada final entre esbarzers i brucs ens fa alentir. 
Finalment ha sortit una ruta prou maca, poc més de +1000 positius i 15 km, amb un matí de cinc hores ben aprofitades. Dinem a la furgo i fem un passeig del poble abans de marxar cap a casa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel