A vegades tinc una retirada amb el barrufet rondinaire...no m'agraden els petards...no m'agrada el soroll...allà hi ha massa gent... però res més lluny de la realitat, perquè també tinc una mica de barrufet inventor, de l'ulleres, del forçut, del bromista i un dia potser del gran barrufet. Resumint, que dijous al vespre marxem a dormir a l'aparcament de la Molina per no sentir el veí del carrer de baix que cada any es deixa la mesada amb una traca de Festa Major!
Divendres ja ens llevem ben frescos i marxem direcció a l'Estany de Laparan, on volem anar a dormir. Abans parem a Ax les Thermes a refrescar-nos els peus amb aigua calenta i fer un tomb pel poble. Fa anys que persegueixo el Pic de Cabaillere, tot sutilment l'he intentat amb esquís des de molt al nord on hi vam deixar una pala i un casc camb en Jow, per Andorra, per Riet, però no acaba d'arribar el dia de trepitjar el cim. Aquesta sortida no serà una excepció, tampoc l'he fet! Amb la panxa plena i després de descansar, sortim a caminar des de l'aparcament fins als llacs de Fontargent, una sortida molt maca per un entorn privilegiat. deuen haver-hi uns 400 de desnivell perfecte per fer una mica de cames. Passem pel mig de ramats de vaques i cavalls, fins que arribem al Llac de Fontargent ja amb una mica de vent, que sense ser molest no convida a posar els peus a l'aigua. A la baixada trobem un cavall que va coix i la Sira que té una sensibilitat especial ja es preocupa i em diu que ho hem de dir al senyor pastor. Bé, doncs ens toca caminar i anar fins una cabanya on després d'un parell de "ep", "ep", acabem despertant el jove pastor francès que feia la migdiada. El noi molt trempat ens diu que ja ho sap, i que cada dia li porta menjar i aigua. Així la Sira es queda més tranquil.la. Tornem cap al cotxe que ja és hora de sopar.
L'endemà al matí ens llevem amb la intenció de fer l'altra vall, la que porta al Pic de Cabaillere. El cel està força serè, però bufa un vent de mil dimonis. Sortim igualment i remuntem un bon tros de vall, just fins al trencant on arriba un camí que també bé de Fontargent. Avui però no és dia que fa aficció, les nenes no en guardarien bon record, perquè aquest vent de cara no deixa caminar gaire bé. Canvi de plans, el pic quedarà pendent per un següent intent a l'hivern, ja m'he fixat que és possible pujar directe de l'aparcament per un bosc esclarissat. Serà l'enèssim intent. Canviem de plans i ens anem a dinar aprop de Tarascon Sur l'Ariege, doncs a la tarda anirem al Museu de la Prehistòria.
Gran encert per les nenes i també pels grans, doncs hi ha activitats per fer a fora però molta informació a dins. Practiquem el tir amb la llança que va desenvolupar en Jondalar dels llibres del Clan de l'Òs cavernari per llençar més fort i més lluny. Realment el braç de palanca que es fa amb aquest petit tronc fa que la llança marxi amb més velocitat...molt interessant. També fem algunes pintures rupestres amb les mateixes tècniques que els nostres avantpassats...la meva aportació no cal que citi quina ha estat... Veiem també com les pedres escalfades al foc poden fer bullir l'aigua, a part d'altres curiositats. Al mateix museu hi ha bones reproduccions d'animals prehistòrics, entre ells el Mamut. Moltes referències a les pintures rupuestres d'aquesta zona, en especial també els bisions de Niaux que ja em van facinar fa anys quan els vam anar a veure amb la Gemma. Al vespre anem a Foix a fer una passejada per la ciutat, sempre agraïda.
Per arrodonir l'estada a l'Ariège fem un altre visita cultural diumenge al matí a les coves de les Lombrices, que mils de vegades he vist passant amb el cotxe tornant d'esquiar i mai trobàvem el moment de parar-hi. No són coves on hi hagi pintures rupestres, si però "grafitis" de l'edat Mitjana, entre ells del rei de Navarra! Ara el més interessant d'aquestes coves són les històries que n'expliquen, així com també la gran sala central o Catedral amb 80 metres d'altura que impressiona tant per les seves dimensions com per la seva sonoritat. Els que fan càlculs acústics suposo que ja hi han estat...Al final també hi ha un bonic llac d'encisadors reflexos, punt final de la visita guiada, tot i que la cova connecta amb Niaux. Al final ha estat un pont d'homenatge a "Jean Marie Auel", ja que després de llegir la col.leció sencera dels fills de la terra, visites com aquesta et fan pendre consciència de la rigorositat del treball d'investigació que va fer, a part del genial relat!
Sira, Nora, Gemma i Samuel
