SERRA PEDREGOSA

Mira que tenim aprop el Berguedà i en canvi costa anar-hi. La vall del Ter i la del Llobregat, a petita escala, paral.leles com les d'Aragó, dificulten la mobilitat transversal. Han millorat les carreteres però els hàbits costen de canviar. Aquest cap de setmana però canviem d'opinió, ja que en principi volia anar cap a la zona del Canigó, però és lluny i tampoc podem marxar gaire d'hora, així que tirem de proximitat. En ve dinat, amb la panxa plena, marxem amb la furgo amb la intenció de caminar el dissabte a la tarda i una mica diumenge matí, dinant altre cop a casa.

Deixem el cotxe al coll de la pista a Gisclareny i pugem per bon camí fins al cim de Serra Pedregosa, una carena que amaga la coma dels Cortils, plena d'isards. La idea era arribar a l'Aguiló, però la Sira està encara encostipada, així que fins aquí és suficient. Berenem una mica mentre veiem els núvols, la boira i el sol de tarda. Les caminades a la tarda també m'agraden, com diuen els bons fotògrafs, l'"hora dorada". Les llums són tangents i deixen grocs intensos, especialment ara que comença la tardor. Baixem xino xano i ens mirem la vall amagada on pasturen els cavalls, algun dia també hi anirem a treure el nas, es veu tranquil.la. Tornem a la furgo i ens quedem a sopar i dormir. Com altres vegades, sis o set crèpes, de xocolata, de pernil salat amb formatge fos, de sucre i canyella, de sucre i suc de taronja, de pernil dolç i formatge i per rematar un altre de xocolata...la boca encara se'm fa aigua només de pensar-hi. Com que demà no tenim pensat fer la gran caminada, aprofitem també per mirar una peli amb el projector dins la furgo i aquest cop provem l'invent de reclinar la banqueta de tres, perquè quedem enfocats cap amunt. Gran encert! Gairebé sembla l'Imax! Només faltaria que es pogués connectar l'audio del projector amb els altaveus de la furgo (que es deu poder fer) i ja seria la bomba!

L'endemà al matí ens llevem i anem fins al coll de la Balma. Podríem baixar amb cotxe fins al refugi de Gressolet, però això ja ho farem després. Tenim ganes d'estirar les cames per la pista, tot collint un rovelló i tornar pel camí del torrent, una volteta maca i tranquil.la, lluny de les massificacions del Pedraforca. De fet ahir la tarda quan vam passar, encara quedaven potser més de 200 cotxes. No sóc pas partidari de posar tanques a la muntanya ni de regular l'accés...més assenyat seria que la gent guanyés esperit d'aventura i fugís per si sols de les masses. Llavors però hauria de fugir de les masses que fugen de les masses, massa complicat!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

RASOS DE PEGUERA

Primer cap de setmana de març i tornen les pluges i les nevades. Dissabte vespre acabo un dels molts projectes que tenia pendents, una fixació d'esquí de muntanya per les nenes, senzilla i lleugera, amb un ancoratge com el dels grampons directe a les botes d'esquí. Agafo uns esquís petits i curts de fusta i ho cargolo directament. A la baixada, ja faran servir els esquís de pista, cosa que em suposa carregar-los a l'esquena. La idea és anar a Rasos de Peguera, on sembla que ha caigut una bona nevada. Quan les nevades no venen de nord, aquesta zona és la més afavorida, juntament amb Port del Comte, i així ha estat!!

Hi arribem poc abans de les 10 del matí. El dia és rúfol, però perfecte per fer invents. No sabem com anirà, ja que ha estat tot molt improvisat. Sortim ben abrigats i les nenes comencen a lliscar a la neu. Amb retalls de pells de foca vells que tenia, quatre fustes, un parell de ferros doblats i un parell de frontises que tenia a baix al garatge, ja estem tots quatre muntanya amunt. Tot i això hem de parar alguns cops per reparar les de la Sira, doncs vaig fer servir frontisa de piano retallada perquè no tenia més frontises bones i de tant en tant es desmanega, casum. Ho reparem amb cinta americana i malgrat tot podem anar fent. Ja sé com millorar-les. Les reparacions aguanten i ens plantem dalt on arribaven els antics arrastres. El dia és fred perquè no fa sol, però les nenes ho han aguantat bé, han fet lliscar els esquís com si ho haguéssin fet tota la vida, sense aixecar els peus, cosa que avui en dia costa de veure, perquè tothom sembla que faci l'ànec, aixecant els peus un disbarat! 

Els hi canviem els esquís de fusta pels de pista i avall que fa baixada (vermell), remenant una bona quantitat de neu pols. Hi ha de 40 a 60 cm, inclús diria més o bé en aquesta zona nord ja hi havia algo de base (tot i que m'extranya). Baixem fins més avall de l'aparcament i ara toca remuntar. En total ha estat una petita sortida de poc més de +200 de pujada, poc menys de 4 km, amb dues hores i mitja ben aprofitades per agafar gana!

En haver dinat, aprofito per fer una segona volta en solitari, arribant al cim del Pedró, pel mig del bosc en un ambient hivernal. Bones baixades amb neu pols, però curtes, és una zona amb desnivells mínims, però al final el dia s'obre i deixa unes imatges de postal. Avui ha estat el "debut" de les nenes amb esquí de muntanya de pujada (el 2022 ja vam baixar amb esquís posats de Beret fins a Montgarri, quan tenien 5 i 7 anys, però la tornada la van fer dins un trineu, amb l'ase estirant). 

Tot i que seguirem fent més aviat pistes, ara ja podem fer passejades en família per boscos nevats lliscant amb pells!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

CAP DEL VERD I PIC DE LA MÀNIGA

Sant Joan cau en dilluns, així que tenim 3 dies per conèixer llocs un pèl més lluny de casa nostra. Dissabte hi ha temps incert, així que aprofitem per pujar al Cap del Verd des de Gòsol tot marxant, ja conduirem a la tarda. Mai havia fet aquest cim, tot i que alguns hiverns ha estat ben apte per esquiar i s'han penjat sortides, no fa tant de temps. Pugem amb la furgo fins a l'ermita de Santa Margarida, on comencem a caminar seguint marques, que ens porten retallant curves per un bosc fins dalt la carena. A partir d'aquí el camí s'enfila fort per entre el bosc alpí, amb traces difuses, però es pot anar seguint, fins que arribem als prats verds, mai millor dit el nom del cim, que menen a la pala cimera. Bones vistes arreu malgrat el dia ennuvolat que amaga el Pedraforca a estones.

Seguim caminant sense pensar massa amb la pluja i ens plantem sota la pala de cim, que es puja bé per la dreta seguint les roderes suposem del pagès, que hi arriben amb 4x4 fins dalt. Mengem una mica i escrivim a la llibreta la nostra firma. Ens acostem al mirador on cap al sud costa veure res en claredat, a estones podem veure port del Compte i Sant Llorenç, però no la Serra de Busa i poca cosa del pantà que està ben buit.

A la baixada ens distraïem amb els pets de llop que estan madurs, tot i que molts empapats d'aigua no treuen fums ni a tiros. La ruta segueix fent circular, baixant per una pala-tartera, sense camí gaire fresat i bastant dreta el tros inicial. Després es suavitza però tampoc és que sigui gaire concurreguda aquesta zona, ja que tot i algunes marques i fites no queda massa clar quina és la millor opció, fins que arribes a la pista i ja només queda seguir fins al cotxe, per rematar una ruta prou llarga, de poc més de 13 km, uns 800 de desnivell i quatre hores bones, avui si que dinem tard! Sort que el teníem mig fet!

A la tarda seguim direcció Rialp, tot passant per Jossa del Cadí per arribar a la Seu. No és massa bona carretera apart de ser llarg, però el paisatge i els pobles deixats de la mà de Déu, valen una visita. La idea avui és dormir a Rialp, per demà enfilar-nos al Pic de la Màniga, excusa per veure la baixada de teies d'Alins, que és la nit de Sant Joan.

Després d'una bona dormida (sort, perquè a Alins poc que ho farem), pugem fins més amunt de les Bordes de  Burg, on deixem la furgo per pujar el Pic de la Màniga, un altre clàssic amb esquís pel bosc nord quan hi ha risc d'allaus que tinc pendent de fer. Aquesta pista deu ser molt apreciada pels que fan 4x4, ja que trobem molts francesos, alemanys, algun suís, que clarament estan fent travessa pels Pirineus. Nosaltres sortim per camí difús, direcció a l'estany que enguany està sec, i per bosc anem pujant fins als prats superiors, bonics com pocs. La Sira troba quatre ceps que seran de bon menjar per dinar, els primers de la temporada. Seguim pujant i no ens queda clar com arribar al coll, però furgant pel bosc finalment trobem la fita que mena pel bon camí. 

Fins ara hem pujat arrecerats del vent, ja que el matí s'ha llevat ventós, però aquí al coll passa un bon aire fresc. Sort que la carena ens tapa una mica i seguim pujant, on un parell de noies ens van davant, segurament han sortit d'algun punt més amunt de la pista, seguint carena, doncs no hem vist cap cotxe ni ningú davant, sembla que hagin sortit del sud. La pujada final es redreça i ens toca fer unes bones "zetes" per no deixar-hi la pell. Arribem al cim amb bones vistes cap a tot arreu, inclús la Pica que juga a fet i amagar amb els núvols. Ja el coll hem tingut vistes de les Bordes de Conflent, una joia, i del Pic de Salòria, que encara em faig creus que el pugéssim amb les nenes fa un parell d'anys.

Esmorzem una mica, xerrem del que hem fet i del que farem i saludem un parell de grups que han pujat uns per la nostra bana i els altres pel refugi Gall Fer. Queden molts cims per fer aquí dalt i valls per visitar, a l'hivern tota aquesta zona ha de ser molt inhòspita!

Baixada relativament ràpida, cosa que ens fa arribar a la furgo per dinar quatre hores i vuit quilòmetres després d'haver sortit, ara amb 750 m de desnivell més a les cames i gana a la panxa. Dinem i aprofitant que som aquí dalt pugem fins al coll amb la furgo, on uns suïssos estant dinant. Bon mirador i ja fem camí cap Alins, que em sembla que hi haurà molta gent enguany.

De fet, tal dit tal fet, arribem i tots els aparcaments de furgo's ja estan plens, però ens deixen dormir als que anem tard a l'aparcament de turismes fins les 8 del matí...vé dormir és un dir. Fem un tomb pel poble mentre preparen els teies i sopem abans perquè fins que no sigui fosc res de res.

Petards, música, menjar i veure i una llarga espera fins que a dos de dotze encenen els focs i comencen a baixar des de dos punts de la muntanya dos cucs de llum. El que baixa de l'ermita bé, però el que baixa del nord, encigalats a mitja paret...buf...feinades que hi deuen haver a pujar i baixar de dia com per fer-ho a la nit, carregats amb 15 kg de fusta encesa...molt de mèrit. Al final, a quarts d'una, encesa de la teia principal i nosaltres que ja retirem a dormir, bé les nenes al pis de baix sí, nosaltres hem anat a concert, tot i estar estirats al llit!

Dilluns toca tornar, tot xino xano, fent parada a Biscarbó on fem una breu passejada fins el Dòlmen de Biscarbó, petit circular per racons oblidats, molt bonics, no hi hauria prous hores al dia ni dies a l'any per gaudir de tots els racons que tenim en aquest petit país.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

RASOS DE PEGUERA

Comença el mes de març i tornen les nevades al Pirineu. De fet gener i febrer són mesos secs a les nostres contrades, així que tampoc ens ha d'extranyar haver d'esperar fins a març per tenir una bona regada. Feia temps però que no plovia de forma tan extensa un quantitat destacable, 50 litres per m2 a bona part de Catalunya, com ho ha fet aquest dissabte. Al Pirineu no ha estat menys i això és gruixos de 50-70 cm arreu. Diumenge hi ha bona previsió, però nosaltres tenim concert infantil a Sallent, així que mentre les nenes assajen al matí el nostre radi d'acció es limita a Rasos de Peguera. No és lloc de grans pendents, però no hem d'oblidar que aquí es van fer les primers esquiades. Així que a les 9:30 després de deixar les nenes pugem direcció Rasos amb l'esperança de poder aparcar. Al final ens en sortim prou bé, però en canvi el dia està boirós, aquí no sortirà el sol en tot el matí!

Fem una versió retallada de la clàssica sortida que ja vam fer amb en Xevi fa tres anys. Sortim per la pista direcció a les antenes o Torreta dels Enginyers, cim que té les millors vistes de Rasos (tenint en compte que la resta de cims són dins el bosc tupit. Avui però la boira no ens deixa contemplar la vista, que hauria estat formidable amb el tou de neu que hi ha. Sense treure pells planegem altre cop fins al pla i pugem per dins al bosc fins als Rasos de Baix, on podem treure pells i baixar per l'antiga pista o tallafoc que et deixa al coll. Tornem a posar pells i remuntem fins la carena, per ara sí baixar per una de les pistes de l'antiga estació, que et deixa a la cota de la pista que porta a Fumanya. Tornem a calçar esquís i pugem fins la cota 1926 on hi ha el remuntador nord, per baixar la que devia ser la millor pista de Rasos, totalment nord i amb bona pendent. Calcem pells per últim cop, i com que les de la Gemma no enganxen gaire i s'hi fan pans, fem intercanvi d'un esquí i pugem tots dos amb un esquí canviat, així anem millor. Arribem a la creu de l'aparcament i ara només queda baixar fins al cotxe.

En total tres horetes de paisatges nevats, un dia fred però no ventós, d'on han sortit gairebé 10 km i +500 positius. Ara toca espavilar-se, per ser a les 15:30 dins el Teatre de Sallent, on aparquem just 20 minuts abans, temps suficient per fer uns espaguetis amb ou ferrat i salsa tomàquet!

Que comenci el concert!

 Gemma i Samuel