EYNE I SANT PERE DELS FORCATS

Fa més de 15 dies des de les últimes nevades i això es nota a muntanya. El febrer el sol ja escalfa més, de fet ja ho diuen "neu de febrer aigua al paller". Sense base prèvia, cada nova nevada ha de resistir heròicament contra el sòl no gaire fred i això fa que fongui més ràpid del que ho faria si caigués sobre neu vella. La neu abandona les planes com ho fan els cabells dels caps envellits. També hi ha zones ventades  clàssiques, com el circ de Cambre d'Aze, on costa trobar neu a les parts superiors. En Xevi que ha anat pel nord d'Andorra passa una foto de la cabana de la Sabine on hi falten més de 2 metres de neu respecte quan hi vam anar ara fa 10 anys amb ell i la Gemma. Segurament el 2013 va ser un any excepcional de molta neu i aquest ho és de poca, però més de 2 metres de neu de diferència deixen aquesta temporada com una de les més justes de neu al pirineu oriental.

Però quest cap de setmana de bo aprofitem per anar a fer pistes a Les Angles així les nenes van aprenent mica en mica. Dissabte però parem a Eyne on amb la panxa plena aprofito per fer una volta d'uns 11 km i +900 en dues hores i mitja, bufant de valent. Arribo fins al part superior de l'estació i com que vaig trobant neu gairebé m'animo a fer els pics de Cambre d'Aze, però al final ja veig que està ventat, trec pells i faig una baixada de reconeixement fins a Sant Pere dels Forcats per si val la pena fer-hi esquí de pistes l'endemà. Amb només un telecadira i moltes pistes tancades canviem d'opinió, i ens n'anem a dormir a Les Angles després d'anar a fer el xup-xup als banys de Lló on les nenes s'ho passen pipa.

Per sopar les nenes reclamen creps, així que toca posar-se el davantal i fer aquesta "bomba" per sopar, per llepar-se'n els dits...de xocolata, de sucre, de pernil dolç i de pernil salat...així agafem forces per l'endemà, on fem una bona esquiada de 4 hores per tota l'estació que està prou bé!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

LES AGUDES

Tenia algunes sortides a l'Ariège i a la Cerdanya pensades, però al final millor quedar-se a costat de casa que les nenes arrosseguen les passes de la panxa. No vull estar gaires hores fora de casa, així que marxo sol a fer la canal de les Agudes, que l'he baixat esquiant però que no l'he pujat mai amb esquís. En Xevi i en Joel han marxat molt d'hora al matí per fer la travessa integral del Montseny, de Passavets a Bodriol, que de seguida són 5 o 6 hores. Penso que si apreto fort tot i marxar tard de casa puc arribar a les Agudes quan ells hi arribin venint del Turó de l'Home i fer la baixada junts. La travessa sencera ja la vaig fer amb en Xevi el 2018 amb molt bona neu i en tinc molt bon record, és una gran travessa en terreny boscós però divertit.

Aparco al cotxe al les Ferreres i surto a buscar la canal després d'una curta encicalada per brucs, esbarzers i camins que no porten enlloc. Finalment agafo la pista i la segueixo fins el trencant que ja dóna a la canal d'accés. La neu d'avui no és la d'ahir. Ja hi ha toca una mica el sol i s'ha endurit. La neu pols ja escasseja més, especialment en aquest tram de baix. Començo a pujar la canal a bon ritme i a mesura que es guanya cota la neu està cada vegada millor.

El tram de dalt és tot neu pols i n'hi ha força. No tanta com el 2018 comparant fotos però suficient per disfrutar. Apreto fort després de cinquanta voltes maria i arribo al coll, on veig flanquejant dues figures que tinc clar que són en els meus amics. Segueixo fins dalt les Agudes i els espero que arribin a dalt. Bona sorpresa s'emporten perquè no ho sabien. Foto junts, un mos i pells fora. Ens mirem la canal d'entrada des del cim, encara no l'ha baixat ningú sencera, però la neu es veu bé. Faig de conillet d'índies i entro pel mig amb bona neu pols fins a sota l'arbre. A partir d'aquí una bona disfrutada esparrecant neu pols de valent, amb unes vistes que no han deixat mai d'impressionar-me. Si tinguéssim neu tot l'hivern aquesta canal seria "la canal" que tothom esquiaria, seria el nostre Jackson Hole. Un descens de gairebé 400 metres amb bona pendent, bona orientació i vistes espetarrants. Com sempre les millors fotos són els que fa en Xevi, que ens enganxa a tots en les posicions més inversemblants.

Arribanta baix ja només toca desfer pista. Ens acomiadmen i jo poso rumb al cotxe pel mig del bosc i travessant la carretera. Encara tinc marge per donar-los una ampolla d'aigua quan passo amb el cotxe per l'aparacament de Sant Marçal, encara els queden dues hores i mitja de feina, per pujar el Matagalls, baixar-lo i arribar a Bodriol! Bona travessa!

 Xevi, Joel i Samuel

MATAGALLS

Sempre fa una il.lusió especial quan neva a costat de casa i com que no passa sovint cal aprofitar les ocasions per disfrutar-les, perquè la neu és efímera, efímera a moltes escales. Ho és la pròpia neu perquè fon ràpidament amb la calor del sol, però també és efímera la seva qualitat, es marceix ràpid, passant de pols a dura o fins i tot crosta en tant sols un dia. Així que igual que Garcilaso de la Vega amb el seu soneto XXIII veu marcir ràpidament la vida i que cal aprofitar-la, el mateix passa amb la neu pols, s'ha d'aprofitar quan és esplèndida, perquè la seva vida és curta.

Després de la bona nevada de dimarts, el massís del Montseny està ben blanc. Partia amb avantatge el Matagalls per la cara nord, que ja tenia alguns centímetres de neu a les obagues de l'hivern. Dimecres i dijous fa un última regada de 10 cm i el divendres és "el" dia. Ens llevem d'hora i marxem a coll de Bodriol per fer una escapada ràpida al Matagalls. El paisatge està preciós i comencem a trenc d'alba, quan el sol comença a sortir. Els arbres estan carregats de neu i aquestes fagedes nevades són un espectacle pels ulls que ho aprecien.

Remuntem pel torrent dels Mosquits tot sols i entre els arbres traspúa llum, però no sol, deixant un gradient de colors del blanc al groc màgic, especialment quan arribem al rètol del torrent dels Mosquits. Més amunt ja surt al sol i arribem a Coll Pregon, on fem un petit mos. Seguim amunt entre banyes de rens nevades amb un cel blau rabiós dels que m'agrada. No m'interessa el futbol, però haig de reconèixer que com el blanc i el blau no hi ha res. De blancs n'hi ha a mils, segons com hi toca el sol, i de blaus també n'hi ha mils. De fet la neu que és blanca, a l'ombra sembla blava, mentre que el cel que és blau, a l'horitzó sembla blanc. A partir d'aquí si et distreus a mirar i a percebre totes les tonalitats és un espectacle natural tant digne de veure com d'apreciar.

Divagant divagant arribem al cim del Matagalls on coincidim amb més gent, un parell de joves que hi han dormit, algun que altre esquiador i un paisatge inmens, amb Vic al fons. Traiem pells i fem una baixada cap al nord com si anéssim a Sant Segimon, per unes pales suaus però sempre agraïdes d'esquiar. Tornem a posar pells i remuntem altre cop fins al creu del Matagalls. Ara si esmorzem, pells fora i cap avall, fent una gincama entre els faig d'aquests preciosos boscos nevats. Mentre els arbres estan separats la Gemma disfruta de valent, no tant quan s'ajunten. A mi m'encanten de totes maneres, especialment quan et perds ràpidament girant entre els faigs com si un animal esquiu fóssis que t'amagues dels depredadors i busques el teu cau. A mitja baixada coincidim amb altres esquiadors, alguns de coneguts, que tampoc es volen perdre l'espectacle, tot i que no cal comprar entrades!

Arribem al cotxe amb un somriure d'orella a orella, contents d'haver disfrutat unes horetes d'una pau i una tranquil.litat que t'ajuden a fer relatius els problemes. No és que a la muntanya no n'hi hagi, o siguin més petits o més grans. Simplement es fan relatius per comparació, aquí dalt poc importa la cobdícia humana, aquí dalt importen les habilitats i les aptituds que un té. Aquí dalt cadascú troba el seu lloc i sovint com a les benaurances els darrers seran els primers.

Gemma i Samuel

TOSSAL COLOMER

Aquest any ja hem anat unes quantes vegades a la zona de FontRomeu, tot fent esquí de pista i alguna sortida d'esquí de muntanya. Fa dies que tenia ganes de pujar el Tossal Colomer amb esquís, del qual en tinc un bon record quan el vam pujar fa anys amb la família i especialment amb el meu pare caminant, amb la seva particular visió dels camins a muntanya "atacarem per aquí", sense mirar-se cap mapa, com es feia abans d'abans. La zona ha tingut bones nevades aquest any, el que no pensava és que també havia tingut una bona última ventada final. 

Sortim d'hora i al les 8 del matí ja tenim els esquís calçats amb en Dani, que si bé ja va fer aquesta ruta per anar al Carlit no li fa res repetir-la per anar al Tossal Colomer. Primera pujada xino-xano fins dalt el Roc de la Calma, pells fora i baixada per bona neu de pistes. Davant nostre ha sortit un grup nombrós, que de moment no veiem per enlloc. Calcem altre cop pells i anem a buscar la primera esclarissada del bosc per pujar a l'altiplà. D'aquí toca foquejar planerament i de valent per anar fent plans, remuntades i lliscades fins arribar a sota la coma d'entrada. Poc abans de l'últim llac atrapem al grup nombrós que sembla que aniràn al Carlit. Aquí es gira un vent de mil dimonis, que ens fa abrigar de valent per aconseguir remuntar fins el coll que separa aquest cim del Carlit.

El vent ha deixat els últims 100 metres de desnivell sense neu, que els fem amb esquís a l'esquena per si canviem d'idea i baixem per la normal del Carlit. A dalt bones vistes de la Cerdanya i dels llacs. A l'estiu aquesta vista per mi és encara més esplèndida, perquè el blau contrasta més amb el verd. Ens resguardem del vent i mengem una mica. Portem tres hores i poc, aniria bé ser al cotxe al voltant de les dues del migdia, doncs la tarda vull veure les nenes com participen al teatre d'el "Petit Príncep". Traiem pells i baixem més ràpid del que ens pensem i entrem a la zona del bosc, on encara llisquem prou bé. Quan es fa pla toca posar pells i seguir manxant de valent. Anem una mica més al nord i trobem una altra esclarissada d'arbres que curiosament conserva la millor neu pols del dia. Sembla mentida que "la baixada" la fem de 2200 a 1900...

Arribem fins sobre la base del telecadira, posem pells i ara toca suar de valent els últims 200 i pico metres. En Dani pateix de valent amb els pans de neu que se li han fet, però arriba dalt sense ni immutar-se. Traiem pells i bona baixada per pistes, per una ruta llarga i planera, amb 21 km i uns +1400 de desnivell. No és ruta per fer després de nevades importants si és que no es va amb un bon exèrcit, doncs amb neu fonda ha de ser molt dur obrir tanta traça planera. Avui que ja estava més consolidada i a zones endurida ens ha permès fer-la en menys de 6 hores, temps suficient per arribar a casa, dutxa, berenar i cap a teatre!.

Dani i Samuel