MADRES I ROC NEGRE

Aquest any el panorama és ben diferent al desembre del 2024, quan vam provar de pujar el Roc de Madres des d'aquest mateix punt amb les nenes, caminant amb xiruques. Aquell dia ens vam quedar a 200 metres del cim, tot i que els rastres de neu eren més aviat escassos, al girar la cara nord n'hi havia poca i endurida. De fet, semblava la tardor, més que l'hivern. 

Avui en canvi hi hem tornat, trobant un hivern com els d'abans. Sortim de peu de carretera, a 1400, cap a l'estació d'esquí de Mosset, amb ja més de mig metre a peu de carretera. No anem gaire d'hora, doncs ens queda a 3 hores de casa, així que ens hi hem posat a les 10 tocades. Passem pel refugi de Callau, amb més d'un metre de neu sobre el pont i seguim per pista amunt, fins que ja comencem a seguir marques travessant un parell de cops la pista. Hi ha un bon tram de bosc, però es força esclarissat i es fa bé. Així que anem remuntant, amb un ambient bastant solitari, tret d'una parella de francessos re-jubilats amb raquestes que no hi ha qui els atrapi. Arribem als plans i el dia va millorant, ara ja amb un cel ben blau. Al fons tenim el pic de Bourro, que ja em vaig pensar l'altre vegada que es referia a una "orella" de burro. Un cop a sota, remuntem la curta pala, que l'altre vegada se'm va fer costeruda i arribem al replà de sobre. Aquí en Russi diu que fa parada i fonda, que va molt cansat i prefereix esperar-nos aquí. Farà un iglú, menjarà i es distraurà, però no li queden forces pels +200 de pujada que queden i en vol guardar per la baixada. Seguim doncs els tres amunt, remuntant amb llaçades còmodes fins sota la carena, on hi ha la gran cornisa-congesta, que aquest any, amb el tamany que té, arribarà a enllaçar amb les pròximes nevades. Té una alçada que sobrepassa tranquil.lament els 10 metres.

Un cop dalt, ens queden els últims metres fins al cim, on coincidim amb un parell de francesos i tres o quatre catalans. Traiem pells, ens fem una foto i mirem el panorama. A mi em feia gracia baixar per la sud fins Clot Rodon, que és per on vam puja al Madres amb les nenes fa un parell d'anys al maig. Després un cop a baix, remuntar els prats de pins pelats fins al Roc Negre i travessar per la cresteta de retorn al Madres, per fer la baixada seguint l'itinerari de pujada. En Dani no ho veu massa clar, però un cop es davant la pala, ja no pot dir res, avall que fa baixada!

Bona i curta baixada, tornem a pujar pells i remuntem la carena pelada, amb els pins colgats de neu fins al cim del Roc Negre. Aquí tenim la incertesa de si passarem bé, doncs cap dels tres porta piolet i en Dani ni grampons. A l'estiu es passa bé, vigilant perquè hi ha trams aeris, però a l'hivern no ho havia fet mai, i de lluny veiem un petit bony de mal passar. Tot i això, un cop al Roc Negre, traiem pells i ens acostem a la cresta, que podem resseguir amb els esquís als peus fins sota mateix del bony, ja que després d'un tram estret hi ha un bon replà. Traiem esquís, posem grampons i pel dret superem el petit resalt d'una quinzena de metres, amb bona neu, de fet amb molta neu i fonda. Un cop dalt, seguim amb els esquís a l'esquena 5 minuts més i ja ens calcem per fer un flanqueig en diagonal que ens porta a l'entrada de la vall d'on hem vingut.

Bona baixada amb neu compactada, dos centímetres de pols damunt i en un tres i no res ja som amb en Russi, que ens espera amb les seves dues catedrals construïdes. Recull trastos i ara si baixem tots 4 aquests plans inmensos, que avui tenen un aspecte de glaciar alpí, ja que són llisos, extensos, oberts i ben nevats. Són senzillament de bon esquiar i d'aquesta manera ens plantem al bosc, on la cosa ja és més treballada. La neu en alguns trams no és fàcil, però estic content dels esquís que he estrenat aquests dies, uns Atomic Backland 80 UL en substitució dels Movement race pro 77. Diria que són molt més dòcils i amb males neus, inclus encrostades, es comporten força bé.

Això em permet baixar el bosc descentment, tot i que en Russi recorda que aquesta neu, si fos primavera, seria de més bon baixar, cert. En un tres i no res ja som a la pista, que aprofitant la traça del matí i dels que hi han vingut, fan que baixem a bona velocitat i arribem ràpid al refugi. D'aquí ja només queda baixar la pista verda de l'antiga estació d'esquí, que avui entre faigs joves aplastats de la neu i les trinxeres de les raquetes sembla més aviat una vermella. Quan arribem a la base de l'estació, hi trobem un bon ambient de festa! Tota la canalla de Mosset, amb els pares i mares hippy's han pujat a fer un carnaval a la neu i entre birres, porrets i barrets, deuen haver passat una bona tarda. Nosaltres arribem amb esquís fins a peu de carretera.

Bona jornada de poc més de 20 km i +1300 de desnivell, en 6 hores i mitja. Llàstima que sigui lluny i que no ens podem quedar per l'endemà, perquè tenia ganes de pujar el cim del Dormidor, un 1850 a l'altra banda de la carretera que té unes pales suaus i nevades que satisfarien els meus desitjos! A més, amb vistes al Mediterrani!

Russi, Dani, Guillem i Samuel

UNA MUNTANYETA

A vegades una sortida és senzillament això, "una Muntanyeta". Perquè de muntanyes i muntanyetes n'hi ha tantes com vulguis, qualsevol pot ser l'excusa per una sortida, perquè en el fons el motiu pel qual surto segueix sent el mateix que empenyia a sortir els nostres avantpassats, descobrir l'entorn, atrevir-se a trepitar allò que és desconegut. És evident que som descendents dels prehistòrics que van sortir de la cova, perquè els qui es van quedar dins, encara hi són literalment, així que és impossible que ens transmetessin aquest "gen" inquiet, de sortir i descobrir territori. També cal dir que tenir el gen no vol dir transmetre'l, en algun moment o altre cada branca pot quedar estroncada.

Aquest dilluns no és que el cim fos en un entorn remot, ni molt menys. Al bell mig de Camporells, potser la zona més trepitjada per esquiadors de muntanya després de la zona de Vallter si la neu ho permet. Però ha estat curiós traçar una volta per aquest entorn tant esquiat amb el luxe d'obrir traça pel Salt del Porc, que dóna accés a Camporells des de la baga de Lladura. Després d'un pont de 3 dies de bon temps, cap més dels mils d'esquiadors que han voltat per la zona s'ha sentit atret i encuriosit per explorar aquest accés al refugi de Camporells. I ho dic amb la certesa que no ha estat així, perquè la volta l'he fet dilluns, últim dia, i m'ha tocat traçar aquest dretot coll. Sí que m'he trobat una traça solitària, que arribava fins a la basseta però que després optava per pujar al replà superior de Camporells pel barranc de les Carboneres, per una estètica traça, res més.

Però anem a pams. Aprofitem dissabte i diumenge per fer esquí de pistes amb la família, així les nenes van aprenent a esquiar. Dissabte ens quedem a Font-romeu, on hem dormit a l'aparcament mateix. Quedo sempre parat de les pistes que són capaços d'obrir per ser un estació orientada a sud, per més que tinguin canons, hi havia força neu a fora de les pistes. Fem una bona jornada de 4 hores, que per les nenes és més que suficient, amb gairebé -3000 m i gairebé 25 km. Omplim la panxa a l'hora de dinar, i després marxem cap a Formigueres, on esquiarem el diumenge. A la tarda vespre sessió de cine a la furgo i per sopar les tradicionals crepès, aquest cop inclòs algunes amb carn, més aviat un kebab!

L'endemà al matí fem una bona sessió de pistes. Feia molts anys que no havia esquiat per aquí, de fet de diria que mai hi havia fet pistes, només esquí de muntanya. I en canvi m'han agradat molt, perfectes per esquiar amb família, hem disfrutat molt i també hem conegut una família de Vilassar de Mar molt trempada, a part de trobar coneguts de la plana. Ha sortit una bona tirada, amb poc més de -4000 i gairebé 30 km, ja que les pistes tenen més pendent en general que a Font-romeu. A la tarda aprofitem proveir la furgoneta i baixem a banyar-nos a St Thomas, tot i que anem altre cop a dormir a Formigueres, on dilluns tinc pensada una matinal.

Dilluns al matí no em llevo massa d'hora, però m'equipo i a dos de nou surto pensant en si allargaré més o menys la volta. Tampoc vull arribar tard, que sinó ens tocarà fer cua a la collada. Marxo a bon ritme per la pista carrossable cal al sud, que després volta i gira direcció oest, entrant a la vall de Lladura. Fins aquí bastanta traça d'esquí i raquetes. Baixo la diagonal i a mesura que vaig baixant van desapareixent les traces, fins que al fons de vall amb prou feines en puc contar cinc de diferents. Fa un dia radiant, però més fred del que esperava, segurament perquè s'ha girat brisa. Segueixo pel fons de vall ombrívol més sol que un mussol fins l'estany de la Basseta, on una família d'ànecs viu tranquil.lament.

Fins ara tot han estat flors i violes...planer, lleugera pujada, lleugera baixada, però aquí el camí gira pel bosc i em quedo amb un trista traça solitària. Més encara s'hi devia sentir el que hi va venir ahir. Vaig pujant i quan surto del bosc, la traça abandono la traça. Marxa més a l'oest a pujar el torrent de carboneres, que per mi és massa el sud. Tinc pensat pujar pel pas del porc, on fa poc més de 10 anys vaig pujar un estiu amb els pares i la Gemma embarassada de la Sira!. Déu ni do la mare, encara podia força, no havia tingut cap de les dues atropellades del cor. Bufo de valent, tant que aixeca el cap un cèrvol amb una bona banyada. Sembla germà bessó del que vam veure ahir al vespre aprop de la carretera a Fontpedrouse. Queda clar que no sóc rival per ell, ni perquè no tinc banyes, ni perquè no tinc força, però fa aixecar la femella que estava amagada aprop, i mentre mira com marxa, em mira a mi. Fins que no está amagada, no marxa ell. Cap problema, entès el missatge.

Segueixo fins el replà superior i em miro el pas del porc, sort que són les primeres nevades, perquè és una zona propença als allaus, la pendent i els arbres joves ho certifiquen. Traço diagonals enganxat a la roca superior i amb quatre esbufecs ja sóc a 2200. Aquí continuo fins el refugi on paro a menjar, porto dues hores justes. Amb la panxa plena, m'enfilo fins a una muntanyeta, un cim literalment que es diu "Una Muntanyeta". Bones vistes de tot l'entor de Camporells, perquè aquest cim bé que es podria dir el mirador de Camporells. 

Em miro la vall de Galba, que era una possibilitat de baixada, però no m'acaba de convèncer perquè se'm farà tard i ja l'he fet alguns cops. Em menjaré tot el desnivell de cop i després tindré una bona remada plana amb un regal final de +200 positius. Així que trec pells, baixo fins als llacs, torno a posar pells i remunto la Serra de Mauri fins dalt, per tornar cap a l'aparcament de Formigueres per pistes, així amb 3 hores i mitja, tinc feta aquesta bonica volta, de poc més de 16 km i poc menys de +1000 positius. Passejar per la nevera del Capcir sempre és agradable per oblidar l'escassetat de nevades de casa nostra.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PICS DE ROSSÓ (CARENA DELS LLOSERS)

Deia la cançó "molt lluny d'aquí a l'altra banda del món, viuen contents els barrufets". A vegades no cal anar a l'altra banda del món, és suficient anar a l'altra banda de la coma d'en Garcia, per trobar-te unes carenes solitàries amb bones vistes i "viure content". No havia pujat mai la Cresta dels Llosers, segons el mapa francès, tot i que hi havia passat moltes vegades per sota i pels dos costats. L'altre dia tot pensant, em va sortir una petita circular per trepitjar aquesta carena, doncs és més una carena que una cresta. No he trobat cap nom al mapa, més enllà dels mapes francesos de l'Estat major de 1820-1866, que anomenen aquesta carena "crete de Rossau", com avui es diu la vall de sota "Rossó". Així que més enllà de les bromes que feiem tot caminant (Pica de Sira 2655, Cim dels Papes 2568 i Pica de la Nora 2618), segurament Pics de Rossó seria millor nom.

Com que diumenge pinta mal temps i dissabte era molt complicat caminar de matí, fem aquesta volta d'uns 7 km i +700 de desnivell a la tarda, aprofitant que el dia encara que ja s'ha escurçat força, permet fer sortides com aquesta. Aparquem ben amunt i començem a caminar gairbé a les quatre de la tarda. Anem pujant xino-xano, no és el mateix caminar al matí o la tarda amb la panxa plena. Arribem al coll, fa un bon sol i un bon dia. Veiem la gentada que hi ha al Pic de Coma d'Or, en comptem una vintena. Nosaltres girem al sud-est i anem a veure l'estany de Coma d'Or, que encara aquest hivern vam travessar amb esquís. D'aquí ens enfilem cap a la carena, per tal d'arribar al primer cim, la cota 2655, pel vessant sud, doncs el nord no és de bon accedir. La idea és seguir carenjant fins que ja davallem cap al Coll de Pimorent, si és que abans no veiem una baixada directe cap a la furgo. Baixem d'aquest primer cim, passem per un cim secundari i baixem al coll. Des d'aquí es veu una bona baixada sud-est fins als plans de baix. Seguim punjant mentre veiem isards a la llunyania fins arribar al cim principal, cota 2618. Aquí sobta veure tanta pissarra escampada...fins i tot petits murs o construccions que ens van pensar que aquesta zona la devien dinamitar durant la segona guerra mundial o abans. Hi ha forces forats circulars on aflora molta pissarra esbarriada. No n'he sabut trobar informació, però alguna cosa hi devien fer. Seguim un tros més de carena i veient l'hora que és, ens sembla que se'ns hi farà fosc baixar per l'oest, així que mirem al nord i ens sembla que amb paciència, baixarem directes a la furgo.

Al final ens surt una baixada prou factible, entre nerets, pedra i farigola. És dretot tot i que encara és de bon caminar. Arribem a dos de vuit, hora de sopar, sessió de cine i dormir!

L'endemà tal com les previsions deien, dia tapat al matí, que aprofitem per pujar fins a llac de Fontfreda, on algun dia anirem a pescar truites, 20 € per 8 captures (si les agafes clar!).

Sira, Nora, Gemma i Samuel