PIC DU HAN I PIC GIRABAL

La sortida d'aquest breu pont del pilar podria començar amb "molt lluny d'aquí a l'altra banda del món és on, viuen contents els barrufets", però hi podríem afegir que a part dels barrufets també hi vivim contents nosaltres. La zona dels Monts d'Olmes, darrera la Muntanya de Tabe, és una zona poc concorreguda, solitària però ben bonica. Ens queda lluny, no ens enganyarem, 3 hores i mitja, així que s'ha de triar bé quan s'hi va. Fa tres anys enrera ja vam provar de fer el Sant Barhelemy des de l'estació, però vam reunciar al coll de Girabal, perquè no portàvem dinar i s'hauria allargat molt la sortida.

Aquest pont del pilar, la idea era fer una ruta circular el primer dia, pels pics que mai havíem pujat de la zona i guardar el Sant Barhtelemy pel dilluns, però ens quedarà per una altra ocasió, doncs el meu queixal m'ha fet la punyeta i ha tocat retirada. Dissabte però ens plantem a dormir a l'estació, sopem i anem a dormir poc abans de les 10, pensant que l'endemà no ens hem de llevar pas gaire d'hora.

Diumenge es lleva un dia enboirat cap al nord, però a les muntanyes encara fa bon dia. Esmorzem i sortim de l'estació direcció el coll de la Cadene, on hi ha l'arrastre més alt de l'estació. Un cop allà ens mirem el Pic du Han, que es força escarpat. Anem pujant i després d'esquivar la corda per un tram protegit als nerets, arribem al cim on esmorzem una mica. Bones vistes de la Pica d'Estats, ja enfarinada pel nord. També des d'aquí veiem les glaceres de l'Aneto, ja blanques lluents de les primeres nevades. Cap a la dreta ja comencem a conèixer les vistes, des del massís dels Tres senyors, la zona de les coves de Bedeilhac, els cims del Mount Forcat i el Sommet de l'estagnole i les antenes de sobre Foix. Ara però toca desfer al camí i tornar al coll, on hem deixat els pals a mitja pujada.

Un cop al coll toca decidir si allarguem l'excursió o la donem per acabada. Aquí el rètol espanta una mica, ja que diu 2 hores i 50 minuts al coll d'Appy, que ho trobo molt, perquè encara quedaria la baixada fins a l'estació. De totes maneres les nenes diuen d'anar a veure el llac i marxem flanquejant pel sud, direcció el llac d'Appy. Al final es força ràpid i ja veiem gent que puja al coll. Parem un moment al llac i després seguim el camí cap al coll, on arribem amb poc més d'una hora i mitja. Devia estar malament el rètol. Un cop al coll, mengem una mica i ens enfilem al Pic de Girabal. Al mig ens haurà quedat per fer el Pic Gallinàs, que serà per un altre dia. Al final semblava una petita circular però han acabat sortint uns 12 km i uns +1100, una bona matinal.

Retorn al coll d'Appy i d'aquí baixem cap a l'estació on tenim la furgo aparcada i on ens espera el dinar. Passem la tarda de descans i ens movem cap al plató de Beille a dormir, ja que el meu queixal diu prou, demà no hi haurà Saint Barhtelemy desde Moulzoune. Serà en una tercera ocasió que ho provarem!

L'endemà dilluns toca retirada, tocarà passar per cal dentista i les muntanyes s'esperaran, com han fet durant mils d'anys, impassibles als nostres problemes.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PYRAMIDE DE LHÉRBES

Mai abans havia caminat per aquesta vall que hem triat, prop de Merens les Vals. Sí que hi havia baixat esquiant fa 10 anys, en una volta al Pedourres molt interessant, especialment aquell any que s'hi va acumular amb ganes. Avui però, aprofitant els colors de tardor, busco un cim a la carena que ens permeti fer una de les últimes caminades de tardor abans la neu no cobreixi aquests racons. Mirant mapes em fixo amb el nom de la Pyramide de l'Hérbes, un nom que no es veu gaire al Pirineu, perquè tenim molts Pics, Picas, Cims, Caps, Serrats, però de Pyramides poques.

Hi puguem dissabte a dormir amb la furgoneta, estirem una mica les cames i llegim els rètols que avisen d'ossos, abans no n'hi hava ni de rètols ni d'ossos. Anem a dormir d'hora, com ja es costum amb la panxa plena de crèpes. Dormir sols i molt bé i l'endemà al matí ens abriguem bé, doncs fa fred, és cara nord, i fins ben bé mitja excursió no ens tocarà el sol.

Sortim a tres de nou comptant que no serà curta. Anem pujant per un camí empedrat de grans lloses, molt bonic, que entra a la fageda que ja té els colors de tardor. Seguim amunt fins que travessem el pont de pedra, amb grans llastres i ara passem a la banda soleia. Anem parlant, explicant històries, inventant contes de l'ós, de la família fruita (la maduixa, la taronja, el naviu i el bolet tòxic) i així arribem al primer llac. Seguim amunt i quan som al segon llac, que igualment hauríem visitat de baixada, ens en donem compte que ens hem passat el trencant del GR-10, just a la pala allavosa de brucs. El rètol de fet estava trencat. Reculem 10 minuts i enfilem per bones zetes en pujada per entrar a la vall penjada. Aquesta seria una molt bona vall per esquiar, sinó fos perquè aquesta primera pala està molt exposada a l'hivern. Ja hi vam trobar allaus fa 10 anys, però la pendent sense ancoratges, contínua i exposada al sol la fa propensa a bons allaus inclús de fons. Seguim caminant amunt i ara per antigues morrenes de glaciars anem flanquejant direcció al coll.

L'últim flanqueig una mica penjat et deixa al coll i marxem direcció oest al punt més alt, doncs tot i que el mapa sembla que el cim sigui just a tocar el coll, és més alt aquesta "piràmide d'herba" que hi ha a l'oest. Hi conicidim amb quatre francesos i aprofitem per menjar. Han set poc menys de 7 km i +1000 fins aquí, comptant que hem passat pel llac. Resseguim les muntanyes que coneixem i m'invento mil i un recorreguts per fer amb esquís i a peu. Amb la panxa plena i abans no entri el canvi de temps, anem baixant, doncs també volem parar al refugi.

Ara són les nenes que ens expliquen les seves històries i com qui no vol la cosa ens plantem a la vall dels cavalls, dels cavalls negres. N'hi ha un que es banya fins la panxa, mentre que d'altres són prou mansos. Tenim al cap el dinar que farem, així que toca espavilar-se. Parem però abans al refugi, bons records d'aquella excursió de fa 10 anys, 9 mesos abans que nasqués la Sira.

Tirem una foto per comparar la neu que hi havia aquell any, ben bé 2 metres. En aquella ocasió, en Jow i en Russi no van tenir cap problema per seure a la teulada. Avui ens hi hem enfilat per darrera amb les nenes i ha costat més (https://relatsdemuntanya.blogspot.com/2015/03/pic-de-pedourres-i-pic-des-trois.html) . D'anys de molta neu sempre n'hi ha hagut. També el 2018 va ser un any extraordinari...per exemple el refugi d'en Beys per l'abril estava colgat per entre 3 i 4 metres de neu. Així que no perdem l'esperança que de neu n'hi ha hagut i n'hi haurà!

Baixada final pel marge contrari pel que hem pujat, per una fageda molsuda, amb el riu al cosat ben bonica, entre això i el xip-xap de les turberes ja tenim les nenes distretes. Arribem a la furgo després de 6 hores i poc més de 13 km. Bona jornada de muntanya que es mereix un bon dinar, espaguettis a dojo amb salsa tomàquet i alfabraga amb unes bones llonses de porc. Bon profit i fins la pròxima!.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE SEREMBARRE, QUERCOURT I SERRE DE MONCAMP

Tants caps tants barrets és cert en primera instància. Però quan t'agrada anar a la muntanya amb barret de palla aquesta expressió fa figa, encara que evidentment no es refereix al sentit físic del barret, hauries de dir-se "un cap, mínim dos barrets". Perquè cada cert temps acaba espallofat, com les idees que s'espallofen dins el meu cap. Ara i avui penses això, però al vespre això ja no és tan clar i a la nit amb la calma del coixí, ja no és això ni allò. D'aquest garbuig, que ara se'n diu "brainstorming" (perquè resulta que si ho dius en anglès sembla que sigui més important i novedós encara que això mateix que et passa a tu igual que a cent mil més iguals que tu), a vegades en surt alguna cosa de bo. Al meu cap, de racons i raconets n'està ple, dins aquest garbuig i Camurac també hi té el seu lloc. De fet al poble de Camurac hi vam estar fa una colla d'anys, però no a l'estació d'esquí, així que fa temps que tenia l'excusa per anar-hi.

Però per anar a Camurac cal tenir la màquina del temps per un doble motiu. Primer per tirar enrera en el temps i segon per quan hi ets, congelar el temps. Perquè des de casa és a "can collons de la roca" com diu el meu mestre Russi. Així que per acostar-ho una mica, hem decidit anar-h caminant, tot i que sembli un contrasentit. Caminant des de Col de Pradel, que és on hem anat a dormir. Hi arribem just quan lluna plena surt del darrera de les muntanyes, recordant-nos que vivim en un planeta amb un satèlit que ens orbita, al mig d'una galàxia immensa perduda vés a saber on. Potser de fet la Terra en sí és a "can collons de la roca" del centre existencial de l'univers, per més que nosaltres ens pensem que és al revés, que les estrelles són a la quinta punyeta. De fet ara que ho penso, tot i que jo pensi que Camurac és a "can collons de la roca", probablement és al revés, i són els habitants de Camurac els que pensen això mateix de nosaltres. I amb raó.

Passem una bona nit sols, al mig d'enlloc i em desperta del meu somni una veueta que diu "ja és de dia, ja és de dia". És la Nora, que ja ha dormir més de 10 hores amb una panxa plena de crèpes artesanes, tradició del dissabte quan anem a dormir fora. Esmorzem i ens posem en marxa al voltant de les nou. Primer he sortit a fer un tomb per veure el panorama i la fresca que fa. M'he entretingut llegint un plafó d'animals, d'on m'he fixat amb el gall fer i el gat salvatge. Avui la idea és fer una circular, que es pot allargar o escurçar segons les ganes de caminar, tot passant pels cims de Serembarre i Quercourt.

Tot i que les altituds són modestes, no més de 1800 metres i que el fa bon dia amb el cel blau, el dia és fred. Caminem per GR i senders poc transitats, pel mig d'altiplans i carenes on la imaginació el pot traslladar fàcilment a la tundra Siberiana o els prats de Mongòlia, sinó fos perquè allà al fons, veig una pilona d'un telearrastre. D'entrada ens saltem el primer cim, el Serembarre, ja el farem de tornada. El camí és fresat a cops, i d'altres es perd entre mil traces de bestiar, cosa que fa feixuc caminar. Arribem al Pic de Quercourt, amb bona vista del massís de Saint Barthelemy, i també dels poblets de l'Aude, ja que de fet estem caminant tota l'estona sobre la frontera entre l'Ariège i l'Aude, és a dir entre les aigües mediterrànies i les aigües atlàntiques, poca broma. Al fons també es veu el poble de Camurac, i avui per variar també sentim la música dels hippy's de la regió, que suposo que amb el fred van baixant a terres més baixes. Ens creuem amb tres jubilats de Lavelanet, un d'ells fill de Calella, exhiliat amb 22 mesos. I així seguim fins arribar a Camurac resort ski, a la cota superior. Esmorzem i contemplem les vistes, però el fred no ens deixa encantar massa, així que baixem fins als xalets de l'estació. Allà lluny hem vist un turó de poc més de 1.700 metres, que ens sembla bon mirador de la zona. Hi anem, tot i que resulta que té algun repetxó més amagat del que ens pensàvem, i quan arribem a dalt, les nenes pregunten "perquè on tenim ben bé la furgoneta?", i jo responc veieu aquelles muntanyes? doncs darrera. Tirem quatre fotos i mirem en direcció Carcassone, però no la veiem, la calitja ens l'amaga. Baixem xino-xano i m'entrebanco amb quatre rovellons glaçats, i mentre la mama arregla quatre coses, les nenes cullen una bossa de rovellons. Aquests ja no els hem de congelar pas, ja ho estan!

Toca tornar, perquè sinó dinarem tard. La idea és fer circular per la vall de sota, així que tot repassant les taules de multiplicar, fem via per la pista que ens porta fins el punt més baix del dia, poc més de 1.500 m. Ens queden 300 de desnivell fins el Pic de Serembarre, per prats i boscos solitaris. De fet, de tant solitàris que són, resulta que el gat salvatge s'ha escapat del panell informatiu de l'inici i arrenca a córrer just a la meva dreta quan passem caminant! No n'havíem vist mai cap, i malgrat diuen que costa diferenciar-los del gat normal, no hi estic pas ben d'acord. Aquest gat era francament molt més gros que un gat normal, però a part de gros, era robust, o potser era el pèl que ens l'ha fet robust a la vista, entre la cua gruixuda, les potes gruixudes i el pelatge espès. Però el que més ens ha sobtat ha estat la seva velocitat, la seva agilitat i l'impacte de les seves grosses peülles al terra, que han retronyit amb força en aquest paratge silenciós. En un tres i no res se'ns ha allunyat més de 300 metres, primer baixant torrent i prats i després remuntant per prats i roques fins un petit bosquet on ha desaparegut. Dir que era esquerp és poc. Tot i que al panell diu "ce chat autochtone est règulièrement observé sur la Fajolle", per nosaltres ha estat un moment molt especial.

Tant especial com adonar-se que un cop perdut per aquí, és el món civilitzat que és a "can collons de la roca", físicament i metafòricament.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE CABAILLÈRE

 

No ha estat a la primera, ni a la segona, sinó com sovint passa a la tercera que hem pogut fer el Pic de Cabaillère. Ho havia provat fa 8 anys amb esquís des de massa al nord, un dia de neu pols però amb boira i núvols dalt dels cims que ens van impedir continuar, parant al cim de Cutibard-Senard (2362), on vam perdre el casc blau d'en Joel i la meva pala groga, que van baixar rodolant cap al sud. Queda pendent i ho farem, tornar per aquesta zona per intentar locarlitzar-ho, tants anys després, especialment perquè a la Sira li fa il.lusió. Avui però hem vingut caminant fent nit al pla de les Peyres, com també ho vam fer fa dos anys enrera. Llavors vam tenir una bona tarda de dissabte que ens va permetre pujar als llacs de Fontargenta, però el diumenge es va llevar ventós, havent de girar a uns 1900. Aquest cop  hem repetit nit al Pla de les Peyres després de parar a la Molina de camí, omplint el cistellet de rovellons, ceps i rossinyols. També parem a Ax les Thermes a fer el gelat, així que arribem a les 7 a l'aparcament, a punt per sopar, avui toca crèpes.

Passem bona nit, freda, però bona nit, sort però que he baixat a mitja nit a engegar la calefacció, doncs ha glaçat. Ens llevem sense pressa, esmorzem i a dos quarts de nou tocats sortim encara amb l'ombra de les muntanyes sobre nostre. No tardem gaire que ja ens atrapa el sol, que avui és ben agraït. Seguim pujant per la vall principal fins que més o menys a 1900 agafem un camí dret que marxa direcció est i s'enfila amunt, per anar fent un flanqueig, que es torna aeri, fins l'estany de Cabaillère, on tastem la primera neu de la temporada, a uns 2200. Poca gent per aquesta zona, només una parella davant nostre i una per darrera nostre. Nosaltres seguim amunt fins l'estany negre de Cabaillère on parem a esmorzar, bastonets amb xocolata. Fa fred però sort del sol i especialment que no fa vent. Tota la pujada hem anat explicant com és de costum contes, pel.lícules, històries...avui li ha tocat a l'Alan Turing, per la seva vessant en criptografia, missatges, etc... De petit m'ho havia passat molt bé fent llums en codi Moorse, amb un petit llibret que havia editat la Ferca, de com construïr alguns circuits elèctrics com a jocs, que el meu tiet electricista m'havia donat, dels que guardo bon record. N'hi havia uns quants, d'aquells llibrets...

Tot xerrant ens plantem a dalt del coll amb bones vistes, ara ja només queda la pala final, seguint els passos de la parella que portem davant nostre. Arribem al cim, des d'on les vistes són molt bones, fins i tot la Pica d'Estats i el Montcalm! Aquí el costat també tenim el Pic de Riet. Fem un parell de fotos, mengem una mica i mirem per on baixarem. La idea és fer circular, havent vist un camí que baixa directe per la cara sud. Me'l miro d'entrada i és una mica dret, però amb paciència i a poc a poc fem els primers girs i anem baixant direcció al llac de Mirabail. Abans d'arribar-hi pots marxar direcció est i tornar a enllaçar amb el camí de pujada, o tirar direcció oest fins el fons de la vall, passant pel costat d'aquest llac tant bonic. Tot i que més llarg, les nenes trien la segona opció, així que fem el camí llarg, tot parlant d'ossos, llops, etc... Arribats al fons de la vall ara ja només queda tornar direcció est per la pròpia vall, solitària, només marmotes...

Al final ens ha sortit una bona ruta, d'uns 12 km, +950 i sis hores sense córrer, inclòs parades. Ja només queda dinar i enfilar el camí de tornada cap a casa. Ara ja podré començar a pensar com s'hi pot pujar a l'hivern...doncs té bones baixades cap al nord-est.

Sira, Nora, Gemma i Samuel