PIC DE LUSTOU

Aquest any la sortida d'estiu se'ns ha anat retrassant i al final ens plantem a l'octubre amb la idea d'anar a fer el Lustou. No serà que no porto anys parlant-ne d'anar-hi...Com que de moment, malgrat el dia ja s'ha escurçat molt, no fa molt fred, decidim rematar la temporada de xiruques ja pensant amb les botes d'esquiar. Sortim divendres a les set del vespre i sopem poc abans d'arribar a Ainsa. Hi tenim quatre hores i quart en cotxe fins a Fredançon, on dormirem amb la furgo.

L'endemà al matí no ens llevem pas molt d'hora. En Joel diu que parlen de 4 hores, 4 hores i mitja fins el cim, doncs són uns +1700 bastant directes i poc menys de 14 km anar i tornar. Com que només porta frontal en Xevi esperem que claregi una mica. Hi ha gent que ja ha sortit molt d'hora. Nosaltres un cop menjats i havent dormit molt bé, enfilem la pista fins a trobar el sender de pujada. A partir d'aquí en Joel que s'està entrenant d'amagat porta un ritme infernal de 600 positius a l'hora. Passat el refugi demano el primer temps mort, una mica d'aigua i seguim. No ens enfilem cap al coll que marca al camí, a l'esquerra, sinó que tirem recte amunt fins a petar sota una canal descomposta. Es pot pujar directe tot i que la roca està molt desfeta. Nosaltres tirem amunt tot i que a l'esquerra encara quedava una altra oportunitat de camí menys dolent. Ens plantem al coll, just sota la carena i ens anem al bivac a menjar que venta una mica. Allà xerrem amb un parell de catalans que ja baixen del cim,

Seguim per la carena, que ens fa posar les mans a terra algun cop, bé en Xevi potser no. Per la vessant nord-oest flanqueja més camí, però també la boira ha deixat la roca més molla, en canvi a l'aresta és seca. Arribem al cim amb alguna clariana, però molts núvols en general. Fa una mica de vent i fred, l'estiu s'acaba. Potser aquest any no hi haurà tardor i anirem directes a l'hivern. Els arbres els costa canviar d'abric i el que hauria de ser una paleta de grocs i marrons encara té molt verd. Però en contrast amb la cota 1400 de l'aparcament, aquí dalt ja ha canviat el temps. 

En total hi hem estat pocs minuts menys de tres hores a pujar inclòs parades...m'han fet suar. De baixada les passo magres amb els lligaments externs dels genolls...m'he deixat les plantilles ortopèdiques a casa i he acabat pujant sense cap plantilla a la xiruca i tinc el taló una mica vermell, això em fa trepitjar malament i se m'han carregat els lligaments. Així que paciència i avall. Tot i això arribem el cotxe sis hores després d'haver sortit, amb algun rovelló a la bossa i una banyada sencera al torreny de baix. L'aigua és freda, però no prou.

Bona sortida, aquest és el 3000 que fa 95 del Pirineu crec...en queden pocs pels 100, a veure si els podem celebrar aviat!

Xevi, Joel i Samuel

CULFREDA O BATOUA

26-27 d'Octubre de 2014

Culfreda NW 3031, CR 3027, NE 3032

Feia molts dies, per no dir mesos, que tenia aquests tres cims al cap. Ho havíem dit però no provat uns quants caps de setmana, però sempre o pel temps o per la feina no podia ser. Quan s'havien alienat els astres, llavors no hi havia cotxe per pujar fins al llac d'Urdiceto, ja que la pista està en bastant mal estat...

Amb la verificació a Liat de la setmana anterior, que el Subaru XV es prou capaç d'enfilar-se bé per camins trencats, anem convençuts aquesta setmana que no tindrem pas cap problema...malament...la confiança és una cosa que es guanya dia a dia i que es pot perdre en cinc minuts..

Comencem a enfilar la pista i tot correcte. Anem passant per trenca-aigües i sense massa problema ens plantem sota la presa de la central. Allà, just després de fer una paella, un soroll esgarrifant ens bloqueja la roda del davant!!! Ai ai ai!!! Ara sí, convençut que sóc una mica "gafe", parem el cotxe de seguida, doncs és evident que algun element del cotxe està patint. Fem marxa enrera 4 o 5 metres i el mateix soroll. Així que res, parem el cotxe a la paella. Jo ja començo a fer-me les meves idees, que sí el control de tracció ha escalfat els frens i ha quedat bloquejada la roda del davant...que si és error electrònic que m'ha deixat una roda frenada...etc...

Com que no hi ha "mal que por bien no venga", traiem les cadires i ens posem a dinar, mentre llegeixo el manual. Miro si puc identificar el "fusible" del control de tracció per desconectar-lo, però veig que això serà complicat...molta numeració però poca lletra (bé sí, però no la que necessito). Amb la panxa plena diuen que es veu tot millor...no hi ha més remei, alguna cosa bloqueja la roda del davant i no és pas cap branca. Sembla que siguin les pastilles de frè bloquejades, però per verificar-ho hauríem de tenir la roda lliure i fer-la girar...quina mandra, traiem el "gat".

Aixequem el cotxe amb la precaució de col.locar un gran roc prop del "gat", no fós cas que amb els rocs que hi ha el cotxe fés un moviment i es plegués el gat...llavors sí que l'hauríem vessat si el cotxe quedés jaient a terra. Amb la roda aixecada i la Gemma apretant el frè amb la mà, comprovo que bloquejada la pinça de frè no està...perquè quan no apreta la puc fer girar, encara que fent molt força i soroll, però quan l'apreta queda frenada...no deu pas ser del control de tracció...el frè està bé. Agafo la clau i a treure la roda. Amb la roda treta, començo a investigar la pinça...no sembla que estigui travada (fins i tot em plantejo desangrar aquesta pinça!!!). Agafo el frontal per repassar el disc i la pinça..i "bingo"!

LA MARE QUE LA VA PAR...una pedra cúbica de marbre blanc, dur com l'acer, de 5x5 mm s'ha quedat enclastada entre el disc de frè i la protecció interior d'acer, quan gira la roda, el disc queda travat per la pedra...i la roda no pot girar i s'hi ho fa és amb un soroll esgarrifós!!! Sort que en aquest model el disc no està collat a l'eix, sinó que els mateixos cargols de la roda bloquejen també el frè de disc, així un cop treta la roda, el disc té cert joc, que em permet juntament amb una branquilló llarg, fer moure la pedreta i treure-la cap a un lateral fins que treu el nas...PER TIRAR-LI UNA FOTO...Si el disc anés collat a l'eix, probablement no hagués pogut treure la pedra, doncs estava ben enclastada.

Un cop solucionat el problema i havent passat per boxes amb un "stop and go and lunch" d'una hora, reprenem el camí fins al Llac d'Urdiceto, satisfets que la providència ens hagi donat un cop de mà!

No dormim al refugi petit, sinó que al final anem al gros, més gran i amb matalasos. Al cap d'una estona coinicim amb en Pau i en Jaume, un parell de muntanyencs com déu mana...el primer amb 73 anys, i pujant la pista des de baix...més de 1000 m i 3 hores!!! Amb ells passem una bona estona fent petar la xerrada de l'Ariège i de mecànica, a la vora del foc...

L'endemà ens llevem a les sis i baixem el cotxe fins al paso de los caballos. Agafem la motxilla i baixem un tros de pista, per agafar el GR direcció el port d'urdiceto. D'allà baixem a sota la vall i fent una estranya diagonal sobre l'herba remuntem fins el coll de Rioumajou. A partir d'aquí seguim per la carena direcció els Culfreda...amb una mica de vent però amb un dia que va de pitjor a millor.

Passem a la vora del Peña Blanca, però el guardem per fer de tornada. Menys la Peña Castillón, la resta de cims els anem fent tot passant per la carena, però no tenim sensació de cim fins que arribem a la Punta Cabalera de 2900 metres. D'allà els Culfreda es veuen propers...queda però una carena-cresta fàcil, però bastant aèria fins al primer dels tres cims. Fotos de rigor i anem a fer els dos següents. Un cop dalt, amb molt bones vistes de Bachimala, Posets, però també del Montperdut i Vignemale com tota l'estona hem anat tenint...ens passa pel cap baixar per la canal descomposta direcció Tabernés i després ja tornarem a pujar a algun dels colls que hi ha al llarg de la carena.

Ens ho rumiem una estona i al final ens fiquem a la canal, que sense complicacions ens deixa a la tartera de baix de tot. A partir d'aquí comença el "calvari"...entent puja-i-baixa constant per anar saltant valls i torrenteres, sifonades per aquí i per allà que ens trinxen de cames i de desnivell...i a voltes la moral i tot. Finalment tornem a arribar a la carena, just al Puerto de la Madera, tan anomenat a "Recuerdos de un montañero" de Henry Russell. No sé si els cors que hi ha fets amb pedretes hi tenen alguna cosa a veure. A partir d'ara, escarmentats, diem que no farem pas cap més drecera...seguim carena i ens enfilem al cim de Peña Blanca que ens havia quedat pendent a l'anada.

Un cop dalt, la vista ens juga una mala passada, especialment a mi...ja que veig que si tornem a fer la cabra (en Luis Alejos també diu que es pot passar) per la part est, anirem a parar al GR que porta directe al Paso de los Caballos, on tenim el cotxe. Dit i fet. A la Gemma també li sembla bé...però "más de lo mismo", després d'un primer tros bé, no perdem suficient cota i ens dediquem a fer un parell de sifonades on enterrem la moral. Per postres i això que no hem dinat, anem a parar a un replà sota el cim d'Urdiceto...just 300 metres més amunt que el petit refugi del Paso de los Caballos. Toca baixar una llarga tartera que li falta pedra...

Finalment, a les tres hi poc, hora nova,...arribem al cotxe, després de 8 hores i mitja de fer la cabra...uns quants km i més de 1600 positius. Definitivament és millor anar i tornar per dalt la carena!

Gemma i Samuel

BACHIMALA

19 i 20 de Juliol de 2008

Refugi Tabernés-Barranco del Ibón
- Pico de la Pez
- Pico del Puerto de la Pez
- Pico l'Abeillé
- Pico Marcos Feliu
- Pico Bachimala Chicot
- Punta del Ibón
- Punta Ledormeur
- Gran Bachimala o Schrader
- Punta Sabre
Señal de Viadós- Cabana del Sarrau- Refugi Tabernés.

Avui ens trobem en la Vane, en Maso, en Visca, l'Edu i jo mateix. Tenim la intenció de fer el Gran Bachimala per la cresta i tancar així un itinerari circular. Sortim del Refugi de Tabernés amb el dinar a la panxa i remuntem la vall que porta al puerto de la pez. És una vall solitària i útil per travessar cap a França. Un cop superats els primers replans trenquem a la dreta per una dreta pala herbada que condueix als llacs de Bachimala, lloc on tenim pensat dormir. Fa un dia radiant però tot i això hem pujat les tendes perquè no es descarten tormentes a mitjanit...Arribem al llac i busquem un bon lloc per dormir. Muntem tendes, sopem i a dormir. Però no fa ni un hora que som dins el sac quan ja sentim que s'acosta una tormenta. Trons i llamps, aigua a galledes i un vent que se'ns emporta la tenda. La veritat és que cap dels cinc ens havia enganxat mai una tormenta en tant mal lloc. Els llamps i llampecs sentim com xiulen en travessar l'aire. Ja ens veiem pollastres rostits!!! El vent també és molt fort, cau calamarsa barrejada amb l'aigua. A la meva tenda hi dormim en Visca, l'Edu i jo. Entre els tres ens costa mantenir-la muntada. En Maso i la Vane no és que ho passin millor. Al cap d'una hora tenim una treva...La cosa es torna a animar, quina nit!!!

Hem dormit entre poc i gens, però el dia s'ha llevat ben assolellat. Hi ha algunes restes de núvols que presagien algun ruixat, però creiem que no serà res. Recollim trastos i comencem l'itinerari. En Maso i la Vane es dirigeixen directe al Gran Bachimala pel sud-est, pujant per un coll no gaire evident. Nosaltres ens dirigim al nord a buscar el corredor esquerra que baixa dels pics de la Pez i del Puerto de la Pez. Queden restes de neu molt dura, que ens complica una mica l'accés a la cresta...no portem grampons. Un cop dalt la cresta ens adonem que el núvol amenaçador ja ha entrat en guerra. Comença a calamersejar amb força. Tot i això amb la vista d'ocell que tenim podem pronosticar la durada, un quart màxim doncs és un cap de boires. No ens parem i prosseguim direcció l'Abeillé. La cresta en general és amb bona roca i tret d'un parell de passos aeris que ens alenteixen la fem a bon ritme.

Arribem a la Punta Ledormeur on trobem una marcada bretxa. Potser sigui aquest juntament amb l'accés final al Gran Bachimala els punts més complicats. Per superar l'últim tram ens dirigim força a la dreta, no encarant l'últim tram frontalment sinó després d'un petit flanqueig. La roca està més podrida i la corda fa un bon servei psicològic. Arribem a dalt i com ja ens pensàvem en Maso i la Vane no hi són. Han arribat més d'una hora abans i pels crits que hem escoltat des de la cresta ens devien estar dient que ens trobàvem més avall. Dalt del cim la gent que ha dormit al refugi comenta que la tormenta feia retrunyir el refugi i no havien pogut dormir...nosaltres pensem per dins que pitjor s'ha dormit a la tenda...i dalt els llacs.

Nosaltres seguim l'últim tram de cresta direcció al Punta Sabre. Aquí ja ens desencordem. La cresta perd rigor i ja no és tan aèria. Arribem a l'últim tres mil del dia i ja en són nou. D'aquí ja divisem els nostres companys, així que ens tirem tartera avall per retrobar-nos amb ells. Un cop allà descansem una estona i tornem a carregar motxilles.

Baixem direcció Viadós, per desviar-nos just damunt seu direcció al refugi de Tabernés per la pista forestal. Com apreta el sol!.

Vane, Maso, Visca, Edu i Samuel