Escrit per Jordi Juvanteny
Besiberri N (3014 metros)
Vall de Besiberri i Massís de la Maladeta Ascensió al Besiberri Nord, sostre de la Val d'Aran i tres mil més difícil de Catalunya. Sortim des de l'estany de Cavallers i remuntem el barranc de Malavesina. Ascens a la muralla final per la ruta normal, amb passos de II i de III, i descens per una successió de xemeneies molt properes a l'aresta nord-est, també amb passos de III. Un cop al peu de la muralla desfem el camí de pujada fins al refugi no guardat al peu de la presa de l'embassament de Cavallers.
Presa de Cavallers - 1.753 metres
Plans de Riumalo - 1.860 metres - 30'
Estanyet de Malavesina - 2.500 metres - 2h 30'
Bretxa Peyta - 2.765 metres - 3 h
Besiberri Nord - 3.015 metres - 4h 30'
Bretxa Peyta - 2.765 metres - 7h
Estanyet de Malavesina - 2.500 metres - 8h 30'
Plans de Riumalo - 1.860 metres - 10h 30'
Presa de Cavallers - 1.753 metres - 11 h
Desnivell: 1.300 metres
Distància: 11,7 km
Havíem tingut ocasió de contemplar el Besiberri Nord des de totes les perspectives possibles i sempre admiràvem la seva imponent piràmide granítica pensant que algun dia la podríem pujar. Des de la Punta Alta, des de el Tuc de Mulleres, des de l'Aneto sempre repetíem la mateixa cançó, que bò seria poder-hi pujar algun dia, el mite del Besiberri Nord anava creixent. Finalment es va presentar l'oportunitat i vam enfilar cap a la vall de Boí amb l'objectiu d'assolir el desitjat Besiberri Nord.
Arribem a la 1 de la nit al peu de la presa de Cavallers i passem la nit dins del refugi no guardat. L'endemà al matí sortim direcció als plans de Riumalo. Primer passem el llarg flanqueix de l'embassament i un cop arribem el final ja veiem el desviament cap a l'esquerra per anar al Besiberri. Abandonem el camí que puja al refugi de Ventosa i Calvell i anem cap al barranc de Malavesina. Des de aquí ja es pot veure la piràmide del Besiberri Nord 1.300 metres mes amunt.
Vull posar accent en el tram que hi ha entre els plans de Riumalo i la Bretxa Peyta, normalment bastant oblidat en els relats del Besiberri Nord ja que queda a l'ombra de l'escalada dels últims 100 metres. Aquest és un tram realment dur, amb una pendent que no afluixa en cap moment, l'únic moment de descans és quan arribes a l'estanyet de Malavesina. Es guanyen metres molt ràpidament, però el desgast també es considerable i s'ha d'intentar arribar fresc a els famosos últims 100 metres. La ruta és d'alta muntanya, transcorre per fora de camins i s'ha d'anar seguint les fites. S'ha de flanquejar l'estanyet per la seva dreta i dirigir-se cap a la Bretxa Peyta, nosaltres el vam creuar per l'esquerra i anàvem de dret al Besiberri Sud. Per sort vam rectificar a temps i vam tornar al camí bò.
Arribem a la Bretxa amb unes 3 hores, de moment anem bastant bé de temps, però ara la cosa canvia de veritat. Ens equipem perquè comença la part final del Besiberri. Aquí s'ha d'anar seguint la cresta nord-est per sota fins al peu de la piràmide granítica del Besiberri. També es pot pujar a tota cresta fins al cim però totes les ressenyes coincideixen en qualificar aquesta ruta com a molt difícil. La primera impressió és que no es pot pujar per enlloc, recorrem la base de la piràmide i just una mica a l'esquerra de la vertical del cim surt una canal en diagonal de dreta a esquerra. Mira que havíem llegit i rellegit ressenyes, però un cop sobre el terreny res no es reconeix.
Comencem desencordats aquesta primera canal, però de seguida ens trobem amb el primer pas exposat. Aquí decidim encordar-nos tots i assegurar-nos. Hi ha molta gent que puja i baixa sense encordar-se, però nosaltres som molta colla i alguns no estem habituats a aquest tipus d'emocions verticals. No cal dir que el fet de fer una cordada de set persones i anar assegurant farà que la progressió sigui molt lenta. Arribem a un pas d'uns 3 metres d'alt, deu ser el famós pas de III, però nosaltres el fèiem mes amunt, més a prop del final. Les preses son molt bones i la roca esplèndida. Continuem per un terreny no gaire complicat anant buscant sempre els passos més fàcils i de sentit comú. Les fites apareixen i desapareixen. Finalment anem a sortir a la cresta que va del Besiberri Nord al Besiberri del Mig, no sabem pas si anem bé, però el terreny és franc i continuem. Veiem les fites del camí de la cara oest, la que puja del túnel de Vielha. Baixem una mica per no anar per la cresta, primer per la dreta i després per l'esquerra, ja pel cantó oest. Finalment arribem al cim del Besiberri Nord. Tots estem molt contents, de moment ha estat més fàcil del que esperàvem. La grimpada és molt guapa i entretinguda en un marc incomparable. La panoràmica des de el cim és impressionant, el Lac de Mar i el Montardo al nord, les Agulles de Travessani, la Pica d'Estats, la Creu de Colomers al nord-est, la Punta Alta i el Tuc de Contraix a l'est, el Besiberri Sud i el Comaloforno al Sud, i per acabar, el tuc de Mulleres, l'Aneto, La Maladeta i el Perdiguero a l'oest.
Comencem el descens seguint unes fites que tenim al davant, no seguirem pas el camí de pujada. La cosa es complica bastant, i la desgrimpada comença a ser difícil. Veiem un parabol molt bonic i muntem un rappel per baixar aquesta canal tan vertical d'uns 10 metres de llarg. La progressió és molt lenta però segura. Després del ràppel fem un flanqueix cap a l'esquerra i anem a sortir sobre la cresta que va cap a la Bretxa Peyta, la deixem ràpidament i tornem a fer un flanqueix ara cap a la dreta que ens porta fins a un dièdre encaixonat d'uns 15 metres. Després d'aquesta última dificultat la cosa ja millora bastant i finalment arribem al peu de la piràmide, lloc on ens desencordem i celebrem el cim. Em tardat moltíssim en pujar i baixar els últims 100 metres del Besiberri, però estem molt contents.
Ara ja només toca desfer el camí de pujada, parant a dinar a l'estanyet de Malavesina i a fer una remullada un tros més avall abans d'arribar als plans de Riumalo.
Abans de creuar l'embassament de Cavallers és un bon moment per fer una mirada enrere i despedir-se del Besiberri Nord, el mite ha caigut.
Edu, Iris, Francesc, Arnau, Jordi, Gordillo i Samuel
