PIC LENTILLA I PIC CAMPBIEIL

S'acaba l'estiu i encara no havíem trobat dia per fer una ruta junts per pujar algun 3000 del Pirineu que no haguem trepitja mai. Tinc ganes de fer el Campbieil, però com que en Joel el té fet amb esquís hem de buscar una ruta inèdita, així que la proposta de pujar-lo per Piau Engaly fent la cresta i també el Pic Lentilla guanya punts. No hem triat el millor cap de setmana, mira que plou poc últimament però aquest cap de setmana els ruixats feien la transpirinaica, del Pais Basc a l'Empordà tota una cortina de pluja que feia temps que no es veia al radar. Sortim divendres tard plovent i quedem a Cervera on en Xevi ens recull. Tenim tres hores per davant de cotxe per posar-nos al dia, parant a sopar abans d'Ainsa amb no vistes al pantà perquè ja és fosc. Aquí no plou, així que confiem amb bon temps per dissabte.

Arribem a tres d'onze a Piau Engaly i busquem lloc per dormir, seguint un tram de pista al final aparquem i posem la tenda al costat d'un telecadira. Al fons escoltem les esquetlles de les vaques i el riu pràcticament no, interessant per dormir. Tenda 2 seconds i cap dins. A mitja nit cauen quatre gotes tot i que vam tancar la cremallera amb el cel estrellat. En Joel diu que no ha dormit gens (no m'ho crec), en canvi en Xevi no s'ha ni mogut, tot i que ha somiat que la pluja feia pujar el riu i se'ns emportava amb la tenda dins...jo en canvi he somiat que el guarda del parc no li agradava la tenda muntada (estava muntada fora del límit del parc) i que l'havia de subornar de matinada amb mig entrepà i un croissant...i just quan es fotia el croissant ha sonat el despertador!

Ens llevem, recollim trastos i anem a deixar el cotxe a l'aparcament on esmorzem. No sortim massa d'hora perquè és força fosc i el dia està ben tapat. L'arome es veu que l'ha pifiat posant tot sols, però nosaltres encara confiem en veure el sol. Pugem a bon rime per la mateixa vall que vam fer amb la Gemma fa anys amb esquís per pujar el Soum de Salettes. Arribem al coll amb una hora i mitja llarga, gairebé una hora menys que els rètols i aquí ens abriguem, doncs el dia segueix tapat. Al nord, molt al nord, tenim cel blau i hem pogut gaudir de l'hora "daurada" del matí amb unes llums màgiques que el gran fotògraf Joel ha captat amb la seva reflex. A la cresta però alterna boira i una mica de vent, però tirem amunt fins al primer cim. No havíem trobat gaires ressenyes a l'estiu de l'aresta Lentille, però totes deien roca descomposta, per això hem agafat el casc. I ben cert, perquè entre grava i rocs que es mouen s'ha de vigilar no tirar-nos res entre nosaltres. Anem pujant per l'aresta tant com es pot, que per en Xevi és el 100%. Algun pas hem de tibar de braços i mirar de no patinar amb aquesta roca molla, però en general la cresta durant molts trams és una carena de caminar, alternant trams més estrets i drets. Arribem dalt el Pic Lentille, pic de 3157 m inèdit pels tres, com el grup, que ens rep amb una esparrecada de cel ben merescuda. D'aquí ja només queda caminar o carenajar fins el Campbieil, que d'aquesta manera acabo fent, no sense una última parada de repòs, després d'haver-hi estat tres vegades aprop sense fer cim, una amb la Gemma, una amb en Xevi i una amb en Joel, ja que un altre cim del voltant ens havia fet més el pes.

Fotos de cim, mengem una mica, i baixem direcció al llac per fer circular tornant pel coll de 2900. En Joel s'havia mirat el Maou, però hi veu massa feina i ja li està bé anar avall. La baixada d'aquest coll és una mica feixuga, poc camí i molta tartera grossa. Evitem baixar fins al fons de la vall i encara la fem una mica més feixuga fent un mig flanqueig, però de camí no n'hi ha per enlloc. El més interessant de fer el flanqueig és trobar-se amb una bona escampada de "lentille", la planta que dóna nom al cim, poc comuna al Pirineu o poc que l'he vist jo en aquesta alçada (2600 aprox). També sorprenem un bon ramat d'isards, i més avall marmotes. No hi passa gaire ningú per aquí i encara menys aquest dissabte rúfol de mig setembre. Ara toca remuntar fins el coll a 2600 per tornar a tenir vistes a Piau Engaly, i l'última baixada fins al cotxe, tot xerrant però sense parar, arribant a l'hora de dinar al cotxe.

Al final ha estat una bonica circular, poc transitada, de 18 km, +1775 m i gairebé set hores inclòs parades. Les cames ja han fet la seva feina, ara toca descansar a la tornada tot fent de DJ des del seient del darrera del León d'en Xevi. L'any passat a principis d'octubre encara vam fer una petita cresta de 3000, a veure si aquest any aquest cim tanca temporada o encara s'allargarà!

Xevi, Joel i Samuel

CRESTA BARDAMINA-PAUL

Sempre hi ha cims que van quedant pendents de fer, passen els dies, les setmanes i els anys. A vegades aquests cims estan injustament eclipsats per cims principals del mateix massís, així que cal buscar una excusa ben convincent per visitar-los. El Bardamina el tenia en ment fa anys, encara que no m'havia fixat amb la cresta ni amb el Paul ni el Paul inferior. Així que no haver-lo fet fins ara també ha estat bo, doncs s'han afegit nous cims a la ruta que llavors no hauria fet. 

Sortim dissabte tarda xino xano, amb un bon xàfec travessant la Catalunya central que desanimaria al més optimista, però a mesura que entrem a Aragó i marxem cap al nord el temps millora i els núvols van minvant. Diumenge hi ha bona previsió, com a molt pluja tarda-vespre, així que confiats pugem a dormir amb la furgo a l'aparcament de la cascada d'Espigantosa, després de fer-la petar de valent amb una bona vetllada. Moltes preocupacions per arreglar un món que no vol ser arreglat o no com nosaltres ens imaginem!!

Ens llevem diumenge al matí a tres de sis, esmorzem dins la furgo i a dos de set ja sortim amb el frontal. A l'octubre hi ha menys hores de sol i cal adaptar-se. Arrenquem a bon ritme, suant de valent, mentre escoltem l'òliba de lluny que va cridant que se li acaba la nit de festa. Amb un hora ens plantem al refugi Àngel Orus, que ens rep amb el sorollós generador funcionant a tot drap. No li acabo de veure l'encant i segueixo amunt fins a les ruines de pedra mentre espero en Xevi que s'ha desviat un moment a inspeccionar el terreny. Aquí ja podem apagar els frontals, el dia ja clareja. Marxem direcció al Posets, però al barranc canviem de vessant i flanquejem pel sud per anar a buscar l'entrada a la vall que ens ha de portar al Bardamina. Ens creuem amb un grup nombrós de catalans, mengem una mica i seguim pujant sense mapa i sense parar gaire atenció al camí, només seguint el rumb, tot parlant.

Passem per una bona colla de llacs on m'hauria de banyar per satisfer el meu anhel, però l'aigua es freda i el meu encostipat em diu que no seria adequat per ell. Seguim pujant fins arribar a un cim sense nom, on ens donem compte que el Bardamina és molt més a l'oest, de fet ja que hem vingut a fer la cresta la comencem des del nus d'arestes situat a l'est. Ens toca doncs seguir aquest tram inicial de cresta passant trams bons i alguns de no tant bons com tot a la vida fins que ens plantem a dalt del Cim del Bardamina on un parell de catalans ja estan satisfent l'estómac. El dia alterna cels blaus amb núvols, no està pas tan cerè com les previsions d'en Jorge deien, però gràcies a elles ens hem decidit de venir.

També nosaltres li donem menjar a la panxa i ens mirem la cresta que pròpiament havíem vingut a fer. Ens posem casc perquè la pedra és una mica descomposta i comencem a seguir direcció oest cap al cim de la Paul. La cresta no és gaire llarga, una hora més o menys i alterna trams aeris amb algun flanqueig. Finalment no traiem la corda per bé que la portem perquè no saps mai que t'hi pots trobar. La roca en alguns punts està una mica desfeta i val la pena tocar una mica les campanes per veure si resona, no fos cas que aquell anclatge tant bo finalment sigui traïdor. Arribem al cim de La Paul i ara ja només queda anar fins al Paul inferior, seguint la cresta amb algun flanqueig pel nord amb neu testimonial. D'aquest últim cim fins a les morrenes glaciars és un passeig, difícil de justificar-lo com a cim ni secundari.

Ara ja només ens queda la baixada, que la fem seguint l'instint sense masses fites. Acabem baixant per dins d'un torrent fent fins i tot espeleogia. Descans al llac i encara ens queda un bon tute. El cel s'ha anat tapant i ara ja comença a amenaçar, però no li faig cabal fins que en Xevi diu que cauen gotes. Ara ja ens espavilem una mica més, perquè de les gotes passem a calabruix i més tard ja comencen a esparrecar llençols dalt dels nostres caps. Atrapem alguns muntanyencs i muntanyenques solitàries i ens plantem al refugi Àngel Orus per buscar aixopluc a la seva porxada. Hi mengem una mica però no sembla que la cosa vulgui millorar, i quan ja vas moll quan més aviat et canvies millor, doncs el fred va calant. Perquè en Xevi no s'avorreixi poso la directa cap avall i en poc més de 40 minuts ja som a la furgo, completant una bona ruta d'uns 20 km i +1900 de desnivell, gens malament. La tardor encara no ha arribat del tot, perquè tot i que els arbres ja han trencat el color descaradament no hem arribat a la gamma de colors vermells i morats. Temps al temps.

Pico Bardamina, Pico de la Paul i Pico inferior de la Paul, tres més, tres menys.

Xevi i Samuel

PIC LONG, cresta d'est a oest

Pic Maou 3074  - Pic Badet 3160 - Agulla Badet 3135 - Pic Long 3192 - Dent d'Estibere Male 3017 - Pic de Bugarret 3031 - Pic Anònim 3015 - Pale Crabounouse 3021

Com cada estiu toca començar a pensar amb alguna ruta interessant que serveixi per descobrir noves zones i de passada seguir visitant alguns dels cims de més de 3000 metres que ens queden per fer als Pirineus. Tenim algunes idees, com per exemple Paul i Bardamina, però l'any passat ja hi vaig ser a sota. Més a l'oest hi ha pendent el Marboré i els seus veïns, però també és una ruta que podríem fer amb esquís. Si mirem encara més a l'oest arribem al Neouvielle, on ens en falten uns quants, entre ells el Pic Long, el punt culminant del massís, l'últim 3000 principal que em falta. En Xevi el tenim molt animat amb les crestes que hi arriben. Jo en canvi estic en baixa forma i una mica encostipat, de fet fa 15 dies fent el Matagalls trotant per Bodriol vaig acabar amb un bon mal de cames...així que també proposo el Campbiel i per animar més en Xevi, fent-lo per l'aresta Lentilla...tot i això no l'enllamino prou, aquest alpinista li va la marxa! En Francesc diu que s'apunta, però que no el martiritzem gaire...però ja sabem que porta de naixement l'etiqueta de valent! Per mi ja serà un repte. De fet a la vida són els reptes que il.lusionen i reconforten, perquè no sabent segur que els aconseguiràs fa que els treballis constantment. Si només comences les empreses de les quals saps segur el resultat ets més covard, cal la incertesa que estimula els sentits i millora la teva resposta. Així persegueixes somnis i alguns es fan realitat.

Sortim doncs dissabte a les 4 de la tarda i d'una tirada directe ens plantem a quarts de nou del vespre, no sense haver visitat abans algun racó inhòspit de l'Aragó, a la presa de Cap Long. Molta gent, furgonetes, tendes, cotxes, molt ambient. Nosaltres dormirem amb la tenda davant del cotxe, allunyats dels desprendiments que hi ha a la zona de l'aparcament. Sopar i tertúlia a la pedra i anem d'hora a dormir. Jo m'endormisco ràpid, però no tant com en Xevi que té un sensor fotovoltàic, que quan no hi ha llum entra automàticament en mode "son". Em desperta el desprendiment de quatre "llobarros" de la paret, sort que som lluny! Com que em sembla que en Gordillo compta xais li dic si dorm i em diu que no, mentre sentim com va baixant sorra...

L'endemà ens llevem a les 5:30 i preparem els trastos per sortir a les 6 tocades. Ja clareja, així que marxem pel camí que flanqueja el llac, que de flanquejar poc i d'enfilar-se molt, direcció a l'Horqueta de Cap de Long. Anem a bon ritme, ja veig que serà dia de bufar. Quan finalment ens vam decidir per la cresta vaig dir de fer-la de est a oest per vàries raons. Primer perquè les dificultats principals potser són al principi i en canvi al final és més caminar, on si em calgués podria fer el llimac com he fet. Segon perquè portaríem el sol a l'esquena, que sempre torra menys. I tercer i més important perquè em podria fer un bany al llac Tourrat! Així que directes amb dos hores i poc al coll de 2900 i d'aquí comencem la cresta tot i que molta gent la comença després del Pic Maou, reculant un tros per fer el cim. Nosaltres comencem al coll, enfilem uns trams caminant fins que trobem la primera paret que l'"ardillenc" supera fent justa la fama del seu nom. Aquest tram de paret crec que la majoria de la gent l'esquiva perquè comença la cresta més tard o l'acaba abans, però podríem dir que és la primera dificultat. En Xevi avui farà tota la sortida sense engegar la turbina, sort que li hem carregat la corda a veure si el podem lastrar una mica. Fem el primer cim, el Maou i seguim per la cresta cap al següent, el Pic Badet.

La baixada del Pic Badet i el flanqueig per sobre l'antic glaciar seria la segona dificultat. Pujar a l'Agulla Badet no té problema, però en arribar al coll abans de l'última pujada al Pic Long s'acaba aquest segon tram exposat. A partir d'aquí pots anar per repises de la cara sud i agafar directe la canal que puja al cim o seguir per la cresta. Com que vaig amb dos animals, seguim la cresta i sense donar-nos compte ja som dalt del Pic Long. Quatre fotos i bones vistes, mirant enrera la cresta fins a l'Hourquette de Cap Long es veu llarga, ja en tenim un bon tram de feta. Ara toca baixar per la canal sud fins a un sortint i d'aquí agafar la cresta que segueix a l'oest, que sense ser difícil hi ha roca descomposta que sempre fa de més mal caminar. Aquí ens creuem amb els primers que fan la cresta en sentit contrari, tots catalans! Nosaltres seguim fins la Dent d'Estibère Male amb algun altre tram de desgrimpada. D'aquí podríem anar al Pic Bugarret directe pujant les llastres llises i el resalt que han repalat els que hem vist, o bé vorejar pel nord perdent cota i per terreny fàcil fer el cim després. Ja portem hores i al final triem aquesta segona opció, que a més es beneïda amb la troballa d'un pal de caminar! Que no sabeu lo bé que m'anirà, doncs les últimes dues hores fins arribar al cotxe semblo l'avi de Juràssic Park...i a ratos un llimac, perquè tinc els quadríceps com pedres... Després mirant la ressenya veig que també es pot fer vorejant-ho tot pel sud, però el més pràctic és esquivar el tram a tota cresta. 

Fem finalment el cim de Bugarret, aquí sí que tens la percepció de la llargada de la cresta. Seguim ara caminant fins a la Pala de Craboumnouse, passant abans pel pic anònim. Aquí si vols ja pots baixar per una canal pedregosa directe al llac, però nosaltres seguim fins al últim cim de 2900 que hi ha quan s'acaba la cresta, i d'aquí directes cap al llac, on ja visualitzo el bany refrescant i revitalitzant. De fet ja els vaig dir que feia la cresta només per arribar al llac! Ens banyem tots tres com vam ser portats en aquest món i prenem una mica el sol. Encara ens queda un tram de baixada, una remuntada fins al Coll Tourrat, una altra baixada fins als aiguamolls de l'inici del llac, amb una altra remontada fins dalt al camí. Quin via-crucis que em queda! Passarem tots els misteris. En Xevi i en Francesc van frescos com una rosa, jo vaig passant les pedres del rosari, les cames ja no són cames.

Tot xino xano i amb paciència arribem finalment al cotxe, després d'11 hores, uns quants quilòmetres (gairebé 18) i una mica de desnivell (+1600). Hem rigut molt i ens ho hem passat molt bé. Al final no hem hagut de treure la corda, però sempre està bé portar-la a passeig. 

Gran ruta i gran companyia, en quedarà un bon record d'aquest 110è tres mil, que va ser pujat per primer cop el 1846 pel Duc de Nemours i per Marc Sesqué, que el va repetir gairebé 20 anys després amb 68 anys acompanyant el comte Henry Russell, sortint des de Gedre amb 7 hores, incloent un descens directe pel barranc d'Estiberè Male. 

Passat i present, demà també hi haurà futur.

I per recordar-ho, aquarel.la gentilesa de Francesc!

Francesc, Xevi i Samuel