Neu pols, el sant grial, el somni de qualsevol esquiador de muntanya...Potser divendres vespre quan juguem a tenis amb el "whats" és la paraula que sona més junt amb "cares nord". Així que els "hobbit's" decideixen que aquesta cap de setmana surten de la comarca i van a esquiar a Andorra. Anem pensant diferents opcions, algunes més aprop de la frontera, d'altres més lluny. Però quan entrem a Andorra pel sud i veiem pelades les carenes de la Rabassa ja ens ensumem que tocarà entrar més endins, al final sempre s'ha d'anar al fons. Tirem amunt i activem el pla B, la zona d'Ensagents. A la tardor hi vaig anar a caminar amb les nenes i em va semblar que tret del bosc de la part de baix, allà dalt hi havia feina a fer. Així que malgrat m'han tret momentàniament la feina de taxista, com que sóc xerrameca encara puc fer de locutor de radio tele-taxi i per no abaixar el volum en Xevi puja paelles amunt direcció els Cortals d'Encamp.
Aparquem al voral de la carretera, ja amb neu abundant. A vegades però l'abundància pot ofegar i no ser sempre de qualitat. Posem pells i enfilem pel camí d'estiu que voreja per sota el bosc de Campeà. Hi ha traça antiga, però entre traça i traça ja treu el nas una qualitat de neu que els del pirineu oriental reconeixem a quilòmetres vistes... crosta. Maquillada de moment per neu pols damunt, però crosta en el fons. Parem a fer un mos a la primera ullada de sol, doncs en comptes de deu dits tinc deu tenalles. Amb la panxa plena i una mica de resol anem pujant seguint traça, i arribem a l'altura del refugi. Ahir vespre em va atraure fortament el Pic dels Llops. Tenia ganes d'anar-hi. Així que quan se'ns obra la vista davant nostre i podem veure el coll que puja al Pessons i la canal que puja cap a la carena del Pic dels Llops, el peu dret tendeix cap a la dreta i em mena directes a la canal, deixant el coll per un possible retorn. Sembla que es pot foquejar fins ben amunt, només descalçant els últims metres. Així és. Comencem a pujar i el cap ja em barrina amb una tornada impossible per Grau Roig i el coll del Funicamp...però això segurament haurà d'esperar pels "dies que no s'acaben mai". Avui fa pinta que s'ha d'acabar a una hora raonable. Arribem dalt de la canal, havent fet una bona bufada, doncs el tros que no té neu té pedretes que patinen una mica. Aquí dalt ja es veu el Pic dels Llops, i en Xevi com a bon alpinista ja ens diu que cresta-carena amunt i amb 15 minuts dalt. Això deu ser amb les seves forces. Comencem a pujar amb les meves que vaig davant i m'enduc alguna enfonsada fins la cintura, tap de bassa com sóc. Vaig cansat. A voltes semblo un arbre de Nadal quan fa vent, trempolejant... arribem al cim cansats, però satisfets. Les vistes són de 10 i mig. Des del Pallars, Maladeta, Pica d'Estats i tot Andorra, fins girar l'Ariege i acabar al Puigmal. Quin pati que tenim, el nostre estimat Pirineu. No em puc queixar i altres muntanyes d'altres llocs llunyans he pogut esquiar al llarg dels anys, però de Pirineu només n'hi ha un. Una serralada ni massa llarga ni massa curta, ni massa alta ni massa baixa, ni poca ni massa neu i amb un temps atmosfèric d'envejar. Mentre vaig pensant això arriben els "casc blaus". Avui anem dividits, "cascs blancs" i "cascs blaus". Vaja, la ONU i l'OTAN.
Al mapa havia vist una pala sud-oest per baixar fent les delicies. Però al mapa no hi ha la neu dibuixada. El vent ha escombrat la part de dalt i ens hem de conformar amb les engrunes. Primer tram com es pot i després encara ho salvem amb una bona baixada fins al llac de sota el refugi de l'Estany de l'Illa, un hotel com els dels Alps! Parada i fonda i una mica de primers auxilis, doncs en Xevi que és dolç acariciant, la taula l'ha esgarrapat, no és manyaga aquesta fusta. Trec estisores i començo a estripar. Mira que dec ser el més aprensiu, però a la primera tallada ja tenim en Jow i en Jordi remuntant cap al coll. Amb la cirugia acabada i l'estella fora, en Xevi deixa de fer temptatives i es posa també mans a l'obra. Creuem el llac de sobre sense fer el flanqueig i pugem direcció la canal de l'Isard, que ens passem de llarg per anar a fer el Pic de Pessons directe.
El rellotge de sol ens va dient que la circular que m'havia imaginat al cap s'allunya, sempre hi quan no volguem sopar per aquí dalt. Per unanimitat, fent servir sempre la teoria del desè home, tirem avall per la canal de Pessons i tanquem circular per tornar pel camí d'anada. Falta una mica d'espectacle saltant-me un esquí, sentia una mica d'enveja de l'esquí que li havia saltat amb en Jordi una hora abans. Per sort no n'hem perdut cap. Miro de reúll el Pic dels Llops, potser tardaré molts anys a tornar-hi, especialment si faig cas que el Pic de Pessons el vaig fer amb esquís fa més de 15 anys amb el meu mestre Russi, el milor que vaig poguer tenir... Pic dels Llops, o Pic dels Llops solitaris, potser per això em va atraure sobremanera ahir vespre. A dalt no hi hem trobat ningú. A Pessons sí.
Baixada amb neu que va empitjorant fins aparèixer la famosa crosta, de la qual en som experts en reconeixement però no amb tractament (això em sona). Un cop al bosc, baixada salvada i salvatge seguint la traça fonda de pujada que hi ha i amb sort arribem fins al cotxe amb els esquís als peus, quan el rellotge toca les quatre de la tarda, deixant caure 18 km i +1400 m de vida social, de la nostra vida social de Llops solitaris.
Jordi, Xevi, Joel i Samuel
