TORRE DELS ENGINYERS I RASOS DE BAIX

Divendres comença la festa Major amb un correfocs que no és correfocs, però bé l'espectacle d'il.luminació i foc compensa la vista dels menuts i això ja és molt. Des que tenim el virus corrent per casa nostra les coses ja no es representen pel nom que tenien fins llavors, perquè totes les activitat són descafeïnades. Per no tenir ja no tenim ni els "autoxoques". Malgrat això no ens podem queixar, doncs si ets una mica autista, outsider o com avui es vulguin anomenat o citar els que no combreguen amb la multitud, encara hi ha espai per fer moltes coses. Dissabte aprofitem el matí per fer amb la meva germana la via verda del Llobregat, que tot i tenir-la a costat de casa no l'havíem fet mai. La Nora tot justa fa una setmana que s'aguanta sobre la bicicleta, així que de pujada la portaré lligda amb la barra mentre que provarem de fer els gairebé 6 km de baixada tota sola. El camí és bonic, al costat del Llobregat que en aquesta altura baixa més net que no pas el Ter, amb bons racons per banyar-se. La via té una lleugera pujada que no impedeix a la Sira i a l'Aran fer-la tota sencera, excepte algun tram més inclinat que l'haig d'empènyer una mica, sobretot sortint d'algun túnel. Al final aprofitem per esmorzar una mica, tirar quatre pedres al riu i perparar-nos per la baixada. La Nora comença passat el pont de Pedret, i després d'algunes aterrissades, agafa l'aire i comença a baixar tota sola, esquivant la gent com pot. És bonic veure els petits tant contents. Els grans també n'estem, encara que potser fer-se gran és no exterioritzar els sentiments, ves quin contrasentit segons com es miri.

Amb la feina feta anem a dinar de picnic a la zona de Font negre i a la tarda pugem cap als Rasos de Peguera, on ens quedarem a dormir. Se sent tronar de lluny, sembla que encara tenim temps de fer una estirada de cames a la tarda per aquestes muntanyes. Sortim de l'aparcament i anem al cim de la Torre dels enginyers, bon mirador del Berguedà. Aprofitem per fer petar la xerrada amb un senyor, mentre a la llunyania els trons cada cop són més definits. No sé si ens mullarem o no, però si tornem per sobre els Rasos de Baix, encara que tinguem +100 metres de desnivell afegits la tornada serà més agraïda. Així que tot xerrant amb les nenes les enredem una estona més a caminar fins que som al cim. Ara ja només toca baixar per prats i per antigues pistes veient com s'acosta el temporal.

Estem de sort i ens deixa arribar al cotxe, encara que poc després obra l'aixeta i repic de campanes. Ens tanquem a la furgo a juga al parxís. Sopar de crèpes que ens deixen amb la panxa plena i avui dormim tots de gust, doncs entre la pedalata del matí i la caminada de la tarda les nenes estan ben calmades! L'endemà aprofitant que han arreglat el camí que va cap al castell de Peguera (que feia anys que tenia un tram de 50 metres impracticable) fem la travessa per pista per tornar per allà. Deixem la furgo i ens enfilem al Castell de Peguera, o el que queda sobre l'antic poble, que és un trist mur de pedra. La pujada és una mica dreta, no hi puja gaire gent em sembla. Esmorzem dalt i de baixada omplim el cistell de fredolics. En aquesta zona encara ens queden racons per descobrir, un altra dia serà.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

 

PIC DE SALÒRIA

Os de Civís, un poble curiós, que pertany a Catalunya però que el millor accés és per Andorra. De fet és l'únic accés asfaltat que hi ha, doncs si véns per Civís toca fer pista de terra que puja fins a més de 2000 metres travessant colls, boscos i prats alpins solitàris. Recordo a Àustria frontera amb Alemanya o frontera amb Itàlia, bé de fet així no recordo tant, que també passava una cosa així amb una vall molt maca, que tenia l'accés lògic i normal per l'altre país. Tot i que a Os de Civís ja hi havia estat, no puc dir el mateix de Civís, i tampoc la travessa. Així que mirant el mapa bona excusa per fer una volta per aquestes valls i per exemple pujar el Pic de Salòria!!!

Dissabte marxem al matí cap a Puigcerdà i parem a Guils a caminar una estona. M'agrada aquest poble, enfilat i amb vistes privilegiades. Dinem a la zona d'skate de Saneja mentre el dia es va tapant. Quan ja tenim la panxa plena, obre l'aixeta i es posa a ploure i llampegar. Marxem direcció la Seu d'Urgell i seguim fins just abans d'entrar Andorrra on trenquem cap a Civís. Va plovent amb ganes, però quan arribem a Civís entre tamborinada i tamborinada fem un tomb pel poble. Molt poca gent i molt solitari, molt més que Os de Civís. De fet abans d'arribar-hi també hem passat per un parell de poblets que estaven ben solitaris. Esperem que la tempesta amaini i sortim per pista direcció Os de Civís. No he llegit gaire si està o no en bon estat, però tot i la pluja que va caient ens sorprèn que es puja bé.

Anem travessant prats preciosos amb moltes bordes de pastors, totes amb les teulades ben arreglades. Sembla mentida, a vegades als pobles trobes que moltes cases cauen a trossos i aquí tota la gent té les bordes impecables, almenys de parets i coberta. De finestres i portes endins ja deu ser una altra cosa. Arribem al primer coll i quan comencem la baixada podem triar anar pel coll d'Aquell o directe avall seguint bordes. Li deixem triar a la Sira, que veient el camí que puja al coll diu directe avall, doncs li agrada que hi hagi bon camí. Com que alterna pluja i ullades de sol, es deixen veure un parell d'esquirols, un parell de guineus i un cabirol!. També entre pluja i sol l'arc iris treu el cap! Quina pau i quina tranquil.litat, de moment només hem trobat dues motos.

Arribem a les Bordes de Conflent on es quedarem a dormir. Hi ha una bona agrupació de cases i una petita església, però no hi ha ningú. D'ànimes potser sí que n'hi han, però no les veiem. Aquí, sense cobertura, enmig de prats i bordes buides sembla que s'hagi parat el temps. Abans de sopar camino una mica amunt per veure si hi ha millors llocs per dormir, però al final ens quedem aquí, no gaire plans per cert. La nit fa alguna ploguda, que ja m'agrada sentir ploure sobre la xapa del sostre, sempre hi quan no hi hagi castell de focs ni traca final.

L'endemà la matí ens desperta un Pinzgauer que aparca al costat nostre, això sí que és un 4x4!! Nosaltres acabem d'arribar fins al coll, on deixem la furgo i ens posem a caminar cap al Pic de Salòria. Fa un dia esplèndid, però fred, 5,5ºC al coll. El primer tram de pujada que va a buscar la carena puja fort, però les nenes tot parlant van pujant, tot i que fa fresca. La carena, que hom en diria cresta, es fa bé, però per les nenes s'ha de vigilar, perquè hi ha força pedra i millor no entrebancar-se, així que els donem la mà. Ens atrapà un Andorrà d'arrels Barcelonines, amb qui xerrem una mica. Des d'aquí es veu el poble de Os de Civís, d'on ha sortit ell. Nosaltres amb +600 m de desnivell ja en tenim prou. Finalment arribem al cim molt contents, 2789, de moment el cim més alt que han fet les nenes. Bon mirador de tot l'Alt Urgell, veiem des de Portainé fins a la Pica d'Estats, també molts cims andorrans. Em vé a la memòria el Pic dels Llacs que vam fer amb esquís ja fa una colla d'anys, com també quan vam passar pel port de Cabús amb el Lada Niva quan era molt petit. Ja tenia el cebellot al cap dels mapes, perquè vaig enredar el pare que havia trobat un camí de carro per sortir d'Andorra! Amb el Lada vam passar bé, tot i que aquella època hi havia molt mal camí, devia ser l'any 91. L'any següent el meu tiet, que en pau descansi, va voler fer la mateixa pista que havíem fet, però amb un Renault 21 Nevada!!! Recordo quan el meu cosí explicava que assentats dincs el cotxe els hi pujaven els peus cada cop que es doblava la planxa de sota passant pels xargalls... Només qui hi ha passat i especialment fa anys pot valorar travessar d'Andorra a Llavorsí pel port de Cabús amb un Nevada...

Esmorzem i abans no agafem fred tirem avall, que també tenim feina. Ens creuem amb un grup nombrós que també ha pujat d'Os de Civís, que queden gratament parats de veure unes nenes tan caminadores. Seguim avall vigilant i arribem al cotxe per dinar, bé encara l'hem de fer.

Amb la panxa plena, pista avall amb la furgo les nenes s'adormen, però ens arribem fins Andorra la Vella a baixar pels tubogans del parc una estona que s'ho han ben guanyat.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DEL COSTABONA

Temps de bolets i de muntanyes. El bosc encara està sec, malgrat les últimes pluges, perquè a la primera ventada queda tot eixut. Dissabte anem fins al refugi Montserrat i fins darrera el Puigestela a veure si tot caminant pel bosc trobem res. A la font però hem parlat amb el pastor de les vaques de la banda d'Ogassa i el seu fill ens diu que fa un parell de dies hi va treure el cap i re de re...així que sense masses espectatives anem a caminar. Les nenes ja es distreuen però mirant un xai acabat de néixer i més endavant a la vessant de Pardines amb un vedell que també ha nascut però el pobre no aixeca ni el cap...sinó s'espavila a mamar no se'n sortirà. Encara li pengen les restes ensangrantades, i té el pèl moll i enganxós i la mare no és veu enlloc, ha quedat tot sol en un prat obert, les altres vaques les té lluny a l'altra banda del torrent. La mare potser s'ha pensat que era mort. 

Les vaques que baixen de la muntanya no li han fet ni cas passant aprop. Quan veiem que es queda sol el faig aixecar perquè les segueixi. Està estirat i no té masses ganes d'aixecar-se, trampoleja una mica, deu estar ben dèbil, només queden dues vaques al torrent i cap de les dues sembla la mare perquè foten una panxa com un bou, deuen estar prenyades més aviat, no han pas parit avui. 

Me'n recordo de la meva iaia les feinades que tenia a vegades amb alguns vedells quan naixien...alguns naixien dèbils o mandrosos, la mare els feia poc cas i tenien els dies comptats. La iaia agafava una galleda amb llet acabada de munyir i li ficava el dit a la boca al vedell tot acostant-li la galleda, a veure si l'enredava perquè li despertés la gana. Aquí no tinc pas galleda ni llet, ni tampoc son meves les vaques, però em sap greu que es quedi aquí sol, lluny del ramat que no li ha fotut ni cas. Evidentment les vaques no estan humanitzades ni per lo bo ni per lo dolent. No tenen instint de fer el mal, però tampoc els demanis que se'ls desperti l'instint "mare teresa de calcuta" que dic jo. Simplement han marxat a pasturar perquè no han reconegut el vedell o s'han pensat que era mort. Jo no hi veig pas gaire a fer i torno amb les nenes per anar muntanya amunt.

Però amb tot això ara ja tinc les nenes preocupades...que li passarà al vedell? on és la seva mare? Catxim...Torno cap al vedell que fa entre poc i res per tirar endavant i l'empenyo cap a l'última vaca que queda, que tampoc hi posa gaire interès, també fot una panxa com un bou. Li ensuma la sang que li penja al vedell... i tampoc sembla mostrar interés i se'n separa. L'empenyo per últim cop fent soroll amb la boca de mamar a veure si el vedell s'hi fa una mica coi...i al final tot trampolejant el vedell s'acosta a la vaca, li busca les mames i es posa a mamar, sense que a l'altra li molesti! Bé, ara ja podem marxar tranquils. Des de lluny ens girem alguns cops i veiem que continua mamant i remena la cua. A veure si menja fort i agafa forces. Les nenes ara ja no estan preocupades...la Nora diu que en realitat aquella vaca era la germana gran i ara ja cuidarà el vedell...jo li dic que poder era la tieta i tema vedell tancat...bé tancat no, caminem mitja hora més parlant del vedell, però almenys ara el problema ja no és si es quedarà sol a la nit o es morirà, ara és dubtar si era la germana o la tieta del vedellet.

Un cop al cotxe dinem i passem la tarda per Camprodon menjant coca amb xocolata, per després pujar a dormir al coll del Costabona. Pujant al revolt del pont nou de la pista trobem un land cruiser potes enlaire a baix al torrent, que encara li va el gps i la radio, bon senyal que ja no hi ha ningú dins...doncs veient la matrícula hem saltat a mirar-ho per si acabava de passar. Poc després arriba la grua i ens diu que ha passat a la tarda, sort no s'han fet res tot i el "susto". Ens n'alegrem i ja tenim un altre tema per parlar tot pujant el Costabona demà. Arribem però primer al coll per dormir, on al costat tenim una altra furgo amb qui xerrem al vespre. Tenen un nen de 9 anys i un gos, que ens fa un bon servei. La Sira que té molta por als gossos s'hi fa amic i veu que aquest border collie es porta molt bé, li tira la pilota i hi juga, carai matarem dos "pájaros d'un tiro" avui. Sopem i a dormir, nit plujosa però de les que m'agraden sota l'aixopluc de la furgo.

L'endemà al matí ben d'hora ja arriba la patrulla dels bolets, a les 6 del matí que encara deuen anar amb frontals. Nosaltres ense llevem més tard, esmorzem i marxem direcció al Costabona. Quatre voltors, gent d'Olot i sense adonar-nos-en arribem dalt del cim en hora i mitja. El dia s'ha anat tapant, sobretot de boires i núvols alts, però fem un segon esmorzar dalt. Baixant ja pensem en collir algun bolet per dinar. Malgrat que han passat l'aspiradora, justa al costat del cotxe encara fem un cul de cistell de rovellons, mares rovelloneres i fredolics.

Bon cap de setmana!

 

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DEL BALANDRAU

Tants dies sense anar al Pirineu i ja l'enyorava, les muntanyes, les valls, la solitud (si és que es pot trobar)...La tardor ja s'acosta i dissabte al matí quedem amb en Jow i família per anar a buscar bolets a la zona de sobre Campelles. No cal dir que està més saturat de gent que no pas de bolets, però amb paciència i enfilant-nos fort encara fem un cul de cistell de rovellons, mares rovelloneres, alguna llenegua, etc... No ens les mengem per dinar perquè se'ns farà tard, ara per sopar sí que ho farem!

A la tarda seguim per la pista que dóna la volta i parem a mig camí, per enfilar-nos per un sender cap al refugi forestal de la Covil, uns 200 metres de desnivell per estirar les cames. Pel camí encara collim dos rovellons més, fem una ullada al refugi i ens escapem per poc de la pluja. Berenem una mica i marxem a buscar lloc per dormir, perquè demà volem fer el Balandrau. Pugem per la pista de Ribesaltes i parem a dormir. Aviat tot ho tancaran, com ho han fet a la pista de Fontalba. No hi estic gens d'acord, però com que vivim a un país de "savis saberuts" val més no empipar-s'hi. Per mi faria com França, que fa anys que no té cap interés a mantenir arreglades les pistes forestals que s'enfilen per damunt de 1500 m. És una idea assenyada...a mesura que s'espatllen ja es regula l'accés, perquè no ens enganyem, no té cap sentit passar una anivelladora fins a dalt de Fontalba cada 5 anys. Si arriba un dia que només s'hi pot pujar amb 4x4 no passa res, menys trànsit. Mentre baix cavilant per dintre preparo els bolets a la paells i unes creps de xocolats per sopar...

L'endemà al matí ens llevem amb un bon dia, ens espavilem a esmorzar i pugem el que ens queda de pista fins la barraca del pastor a mitja pista. Deixem la furgo allà i sortim per la carena per fer el Balandrau. De lluny, a la pista compto prop de 50 cotxes i força gent pujant. Per aquí on pugem som sols. Les nenes van xerrant i com aquell qui no vol ja tenim 600 metres de desnivell fet per esmorzar dalt del Balandrau. Quan jo tenia 4 i 5 anys no m'enfilava pas tant. Des de dalt contemplo aquestes meravelles que tenim. A la tornada d'un viatge un se'n adona amb més força de la bellesa d'aquests contrades. Sovint ens sembla que el Pirineu oriental és massa arrodonit, ens sembla que hi ha llocs més humits, boscos més frondosos, llocs amb més llacs. Sempre a casa els altres tot és millor. Però seure mitja hora dalt del Balandrau mirant al nord posa els pensaments al seu lloc. Quin pati i quin privilegi. N'hi haurà de més altes, ni haurà de més belles, n'hi haurà de més escarpades, però poques tindran aquella barreja d'ingredients que fa únics els Pirineus catalans i no ho dic amb mal a les cervicals de mirar el melic, ho dic amb franquesa.

He vist muntanyes més altes que estan ben saturades de gent i crucificades d'elements humans, muntanyes més boniques que gaudeixen de pocs dies de bon temps, muntanyes més escarpades que de tan feréstegues no t'hi pots ni acostar...però quan busco "muntanyes" de veritat resulta que l'equilibri és a casa on sense ser millors en res, ho són en la seva suma. Sovint això també passa amb les persones...

Amb la planxa plena baixem muntanya avall pel camí tradicional fins a l'estany on veuen els cavalls, que avui estan especialment fotogènics. No baixarem tota la pista fins el camí sinó que d'aquí marxem directe per prats de la vessant oesta a buscar la fugo, la gana per dinar ja apreta! 

Bona tornada als Pirineus!

Sira, Nora, Gemma i Samuel