GRA DE FAJOL

Dissabte a la tarda pugem a la zona de Camprodon per escapar-nos de la calor i banyar-nos una estona amb en Jow i família, mentre fem petar la xerrada. S'hi està ben fresc i ens hi toquen gairbé les 7 de la tarda. Com que ja som per aquí dalt, pugem a dormir a Vallter on fa una bona fresca, ja que demà volem pujar el Gra de Fajol amb les nenes, que no l'han fet mai, una excursió curta, amb prou feines 10 km i 800 de desnivell, que allarguem una mica per arrodonir-ho i acabar de passar el matí. De fet a quarts de deu ja som al cim, no és qüestió de pujar amb la calor.

De baixada anem a veure la bassa que es forma a mig vessant oest de Coma de Vaca i després ja tirem cap al cotxe, així dinarem d'hora. Avui al matí hem conegut una parella de Ribes i Campdevànol, que curiosament ens trobem també a la tarda a la mateixa zona on anem a banyar-nos. Acabem travessant amb les furgo's i dinem a l'ombra, passant una estona de tarda. Com que no volem arribar tard marxem, malgrat un cop dins la furgo ens haurien vingut ganes de quedar-nos fins al vespre refrescant els peus al riu veient la calor que encara fa arreu...38 graus. Records a l'Enric i la Sònia!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PUIG DE COMA DOLÇA (i PUIGMAL DE LLO)

Feia un mes que portava de cap pujar el Puig de Coma Dolça, però per anar bé havíem de dormir "a peu de via", perquè sinó sortint de casa són dues hores de cotxe, complicat si vols evitar la calor del migdia. Així que aquest cap de setmana, aprofitem per provar-ho. Finalment no pugem per l'oest, sinó per l'est, passant primer pel Puigmal de Llo, però aquesta ruta estava pensada per fer el Puig de Coma Dolça, encara que més baix, era el motiu de l'excursió, així que encara que fos més alt el Puigmal de Llo, avui no tenia importància.

Ens llevem a quarts de set, esmorzem i a un quart de vuit ja estem caminant, a la fresca. Tota la pujada ja la vam fer fa 3 anys amb les nenes quan vam fer la circular al Puigmal. Avui trobem restes de neu i com que hem sortit d'hora, no ens toca al sol fins que som al coll. Sorprenem algun isard pasturant aprop del camí que ni s'imuta al veure'ns passar. Hem pujat molt bé a l'ombra i després de tombar cap al nord-oest, amb dues hores ja hem fet el Puigmal de Llo i són les 9 del matí. Quin goig tan d'hora, ja haver fet un cim. Baixem una mica i parem a menjar, tot contemplant l'antiga estació de Puigmal. Una llàstima que tanqués. No m'agrada que s'obrin noves estacions, n'hi ha suficients, però tampoc m'agrada que tanquin les existents, menys Puigmal, que tenia bona orientació, altitud i sí, tenia una mica de vent a les carenes, però la majoria del domini estava protegit. 

Amb la panxa plena baixem a fer el cim del dia. Encara que soni malament, baixem. També ens va passar a l'Argüelles, on el coll d'accés era més alt que el cim. Avui baixem per aquests prats, on també pasturen ramats d'isards i just abans d'arribar al Coma Dolça em miro les baixades directes al cotxe, per on m'agradaria fer una baixada amb esquís, esperem la temporada vinent. Quan arribem al Coma Dolça, ens creuem amb un francès que puja de Llo. També ens hem creuat amb una parella i poc més, entre l'hora i el lloc, no és gaire freqüentat.

Baixem pel torrent primer, net i quan es complica marxem a l'esquerra a buscar els prats que ens porten fins el refugi de Mata, una bona cabanya de fusta per passar l'hivern. Amb esquís hi hauria trams de força bosc per baixar, però es podria fer. La llàstima seria el flanqueig de tornada, per això penso que es molt millor baixar les pales franques d'abans del Coma Dolça, que donen directe al refugi del fons de vall. Nosaltres ara per camí ja anem marxant cap al cotxe i així acabem una bonica circular, inèdita per tots, amb cim inèdit per tots, amb poc menys de 5 hores inclòs parades i menjar i +1000 positius. Baixem a menjar cap a Llo i cap a la piscina falta gent!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

TOSSAL DEL PAS DELS LLADRES

El blog és el meu dietari de muntanya, el meu petit diari, no massa secret, però que em permet girar la vista enrera i recordar temps que ja han passat. Avui 14 de juny, sense tenir molt clar si faríem això o allò, hem anat a pujar amb les nenes el Tossal del Pas dels lladres. Quina casualitat, l'última vegada que el vaig pujar caminant va ser un 13 de juny de 2009, dissabte. Esquiant no fa pas tant, aquest mateix hivern. Aquell any, diumenge també queia amb 14 com avui. Han passat 17 anys, no m'ho sembla pas, em sembla que fós ahir, em sembla que encara noti les cames cansades en veure les fotos i endevinar que en Gordillo em va fer manxar fort.

Avui qui em fan cansar són les nenes, a mi i a la Gemma. Pugen lleugeres xerrant, mentre nosaltres anem suant. Sortim de la font de l'home mort, remuntem el torrent i del torrent al coll que hi ha entre el Dòrria i el Pas dels lladres. Carena i amunt fins al cim, on parem a menjar. La Nora no ha callat en tot el camí, mentre jo feia penitència. Baixem en circular cap a l'est, seguint la carena i després de dret per la tartera, on un hivern de fa una colla d'anys ens va baixar un allau amb en Maso, en Russi, en Joel i jo. A baix sorprenem un grup nombrós de més de 30 isards, els observem en silencia, ells també. Dubten si anar amunt, però les pastures són avall. Intentem no molestar i així s'estalvien de remuntar la tartera. És un grup nombrós que fa les delícies de les nenes. Els explico que no fa gaires anys, amb en Dani, vam sorprendre a l'hivern un nombrós grup d'isards, en unes pales nevades al Catllar, amb un tou de 40 cm de neu pols. Sense voler em vaig veure esquiant al mig dels isards, greu em sabia perquè per més que saltaven, la neu pols les feia esbufegar mentre jo lliscava tant o més ràpid que ells sense esforç. Com vaig poder em vaig posar en un lateral perquè poguessin fugir de mi avall que fa baixada, mentre en Dani contemplava l'espectacle des del darrera.

Com que d'animals va, també treue el cap a saludar una marmota, que es fica el cau, però es deixa mirar mentre mastega herba seca. Ja fa calor i tenim ganes de dinar, al cotxe ens espera el dinar i 4 gelats al congelador. Petita refrescada de peus per païr i carretera cap a casa.

No sé si passaran 17 anys més, si és el cas hauré canviat força més.

http://relatsdemuntanya.blogspot.com/2009/06/dorria-tossal-pas-dels-lladres-i.html

La vida són records, que disfrutes mentre els crees i quan els recordes, els revius.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PUIG DE LA COLLADA VERDA I TORRE DEL MIR

Si tens el costum de mirar mapes tens la sort que la teva ment s'empapa de racons i racons, que guardes en un calaix i quan et lleves amb mal de queixal, sense força per pensar on anar a pasturar, tires d'aquest calaix i marxes cap al coll d'Ares. Així que dit i fet, en ve dinat marxem cap allà i fem una bonica excursió de tarda, de poc més de 12 km i uns 300 positius, que ens porta primer per la pista de la carena i després de tornada pel bosc, fins la Torre del Mir, una construcció de vigilància amb una vista privilegiada del Canigó. 

De fet, el massís del Canigó és dels més estimats per mi, no tinc cap dubte de perquè Mossèn Cinto se'n va enamorar, només fa falta que passegis per aquestes carenes del coll d'Ares amb aquesta vista per quedar-ne captivat...o bé des de Mare de Déu del Món, des de l'habitació on dormia Verdaguer. Pocs massissos pots veure de principi a fi, agrupats com a les faldilles de la mare, i alhora tant majestuosos. El massís del Montseny també seria un d'ells, però no té neu tant sovint. En canvi el Canigó cada hivern es vesteix de blanc i no hi ha llum de tarda que el pugui igular. Aquest any, a més, queda neu per qui tingui forces d'esquiar-lo, tant alguna pala o canal sud com les cares nord.

Arribem a la furgoneta a les 8 del vespre en punt i baixem a sopar a Prats de Molló, no sense haver-nos emportat un parell de garrapates (paparres) de regal, que estic segur que hem pescat els últims 20 metres camp a través. No hi ha animal que em provoqui tanta irritació, potser ni el mosquit, que almenys no s'amaga i pica de cara (o de nit), però no és una rèmora silencionsa que se't enganxa a traició. Bé, de fet ara que ho descric, només s'hi assemblaria la Hisenda pública.

Sopem crèpes de costum i a dormir, que demà farem una altra caminada, tot i que pujarem de cota, doncs no vull tornar a trepitjar boscos garrapàtics.

L'endemà fa bon dia, i puguem a fer un clàssic, el Puig de la Collada Verda, deixant el cotxe poc més amunt de 1700. El dia és radiant, tot i fer calor estem alts, fins i tot freca tindrem a dalt. Pugem seguint les marques grogues fins a la carena, travessant algun cop la pista. Xerrem amb una parell de Verges i més amunt amb un francès de seixanta-onze anys, que ens explica les seves caminades pel Pirineu. Després d'omplir la panxa seguim amunt, trepitjant neu, i ens plantem al cim del Puig de la Collada Verda, amb bones vistes del Canigó, també dels més propers Set Homes, Puig Rojà i Tretzevents. Per no baixar pel mateix costat, mirem d'enganxar el camí ramader que ve de pla Guillem. No volem anar tant lluny i li fotem directe per la carena. Baixada una mica entretinguda vigilant, fins que anem a topar amb el camí, al mateix punt on un allau de placa de fons va baixar no fa pas tants de dies. Enormes blocs fins una cota prou baixa, que ens recorda que fins i tot caminar a l'Abril o el Maig segons sota quines canals pot ser prou perillós. De fet a petita escala sembla que travessem el glaciar de bossons, llàstima que li han sortit pins al costat! Bona sortida de poc més de 8 km i 700 de desnivell, perfecte per estirar les cames sense cansar-se gaire, a veure però si el mal de queixal s'ha cansat de mi.

Parem al refugi a veure aigua i d'aquí per la pista cap al cotxe a dinar. Gelat a Prats de Molló i cap a casa falta gent. Ja hem inaugurat la temporada d'estiu! En una setmana hem passat del rigurós hivern del Puigmal, a l'estiu Saharià!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE GALLINASA

L'home és un animal de costums i malgrat semblar imprevisible, acaba repetint patrons. Fa sis anys per tot Sants vam acabar a la zona de Batère, pujant el Puig Estella. La Nora tenia dos anys i mig i la Sira a punt de fer-ne 4. Feia un dia fred i ventós, de fet l'endemà va acabar nevant, deixant una bona enfarinada a tot el Canigó. Aquest any després de rumiar diferents opcions, he recordat que teniem pendent puajr el Pic Gallinàs o Gallinasa a l'est del Canigó, així que marxem divendres tard a fer nit just a sota. És llavors quan me n'adono que fa sis anys ja vam passar per Corsavy. Aquest blog té també una funció de diari personal, però alhora públic, tant per qui n'aprofita idees per les seves sortides com per qui troba planet la lectura, com jo la puc trobar en altres blogs familiars.

Passem una nit solitària i tranquil.la, amb el cant de fons dels mussols. Ens llevem havent descansat bé i movem la furgoneta fins al punt de sortida, un parell de quilòmetres més a l'oest. Ja hi ha tres cotxe a l'aparcament, un francès, un de Celrà i un de Vic. Ara n'hi afegim un quart. Sortim per camí conegut direcció al coll de la Cirera. El dia s'ha aixecat tapat, però no s'espera pluja. Anem pujant per camí fresat fins que ens plantem davant la tartera de blocs de granit que baixa de les últimes estibacions est del Canigó. Seguim remuntant, flanquegem penjats pel costat sud i arribem a un petit collet on parem a esmorzar. Encara ens queda una pujada de gairebé 400 positius i millor no arribar amb la panxa buida. La Nora s'ha fixat pujant amb els prats on pasturen els cavalls més al sud, diu que podríem baixar per allà...

Com que el dia és fredot, no ens hi encantem, i seguim pujant, quan veiem la silueta de dos excursionistes que han sortit una mica abans que nosaltres. Arribem a dalt de la carena i anem a fer el cim de Cincreus, que té la gràcia que és el primer 2000 del Pirineu venint de la Mediterrània. Mirem alt per alt si és factible baixar per aquí, directe als prats verds. No ens acostem fins a la punta però sembla que per bosc s'hi pot arribar. Girem cua i seguim camí amunt fins que just sota el cim ens creuem amb una parella molt trempada dels catons de Girona. Ara ja només ens queda l'última remuntada i ja som a dalt. Bon mirador del massís del Canigó, però sobretot del Cap de Creus, la plana empordanesa i la de Perpinyà. Avui amb el dia grisós no llueix com ho faria amb sol, però també estalviem el barret. Ens abriguem, mengem una mica més i ens resguardem a la petita cabana de pedra. En portem +1000 de positius. Miro el mapa i em sembla que la idea de la Nora és factible, però baixem més del compte per agafar el GR tour del Canigó i després haurem de remuntar. A cop d'ull m'ha semblat que no pas gaire...ja ens ho trobarem.

Baixem a bon ritme i tornem a passar pel Cincreus. Ara seguim direcció est a buscar la carena per veure si baixa camí. Trobem restes de camí i de fites. De fet és una baixada bastant natural, i francament, un itinerari més clar a l'hivern per pujar aquest cim amb esquís. Anem baixant i ens fiquem en un bosc esclarissat, que entre prats, ginebers i pins ens fan omplir la bossa de rovellons. Comença la Sira que tot ho veu, la Gemma n'arreplega quatre o cinc de cop i després ja acabem de fer una bona bossada, de rovellons que no són pas de la primera florida. Una mica més avall passem per un petit abeurador natural del bestiar i per prats verds a través, baixen corrent la Sira i la Nora com la Heidi. Nosaltres anem baixant xino-xano. Fins aquí la tornada ha estat molt còmode i ràpida. Ara toca enganxar el GR, que no costa pas, però que per una fageda espessa ens davalla muntanya avall, avall, fins a 1070 metres! Tocarà una bona remuntada de +400 rodons per recuperar el cotxe.

No és gaire d'hora, fa pinta que farem un dinar-berenar. Aquí toca posar marxes curtes, i amb constància, paciència i també soledat, anem remuntant el camí, uns 5 km addicionals, fins a arribar a la furgoneta, després de gairebé 16 km i poc més de +1400 positius. Ha sortit una ruta llarga i amb bon desnivell. De fet els últims 400 les nenes ens han apretat més a nosaltres que a l'inrevés. Toca un bon plat d'espaguettis amb carn picada, formatge i salsa tomàquet a dojo!

Tot i que és tard, encara queda una mica de tarda per pujar altre cop fins a la mina a buscar ferro i aigua per rentar els plats, per després baixar per pista cap a Valmanya. Com que rentem plats mentre conduïm, seguim baixant fins a Vinçà i d'allà finalment anem a dormir al priorat de Marcèvol, bonica construcció amb una portalada de marbre rosa com la de Sellabona. Crèpes i pel.lícula per sopar, abans d'una nit plàcida i un xic ventosa.

L'endemà ens acostem a Casteil, al parc d'animals que hi ha. Moltes vegades havíem dit d'anar-hi però no ho havíem fet mai. Avui que el dia no convida a caminar muntanya amunt ho farem per dins el parc, bastant costerut per cert. Tenen forces animals, tot i que les instal.lacions són molt antigues. Un parc d'animals té uns costos de manteniment que difícilment es poden solucionar amb les entrades de visitants que tenen, a no sé que siguis Sigean o el zoo d'alguna ciutat. Avui diumenge per aquest parc no han passat més que 3 famílies...

 Sira, Nora, Gemma i Samuel