Dissabte 13- Tuc de Cigalera, Cap d'estany Pudó, Tuc deth Rosari i Muntanyó d'Arreu.
Ens vam apuntar a la cursa del Bassiero i calia entrenar per no quedar últims. Teníem intenció de fer dissabte una sortida "light" i reservar forces per diumenge. Teniem ganes d'anar-hi. Tenim il.lusió, teniem de tot, però el divendres la previsió del temps per diumenge dia de la cursa era nefasta. Fins divendres al vespre allà les 8 no ens vam animar a fer el cop de cap i marxar. El dissabte almenys pintava bo, així que l'aprofitaríem, i diumenge a veure les venir.
Així que sortim dissabte a les 6 del matí, quan s'acaba el toc de queda del confinament i posem rumb cap al port de la Bonaigua. Les tres hores i escaig de cotxe no ens han tret ni la il.lusió ni les forces i comencem a posar pells a l'aparcament del port de la Bonaigua a dos de deu. Mentre ens anem preparant arriba un cotxe, baixen una parella, comencen a preparar-se. Fa pinta a Jaume. Són en Jaume i la Marta, també venen a entrenar per la cursa de demà. Avui tenen pensat el Cap de Comials, cap a la zona on volem anar nosaltres. Ells porten mapa. Nosaltres no. Heus aquí la primera diferencia. Xerrem una mica, doncs fa temps que no ens veiem, il.lusió de veure cares conegudes malgrat la situació de virus. Nosaltres sortim un pèl abans, direcció el Tuc de Cigalera. El nom promet, promet de com serà l'excursió i les ganes que portem. En Joel deia que una sortida de 1000-1500 ja estarà bé pensant en la cursa de demà. Jo amb el temps que pinta, veig que demà farem poca cosa. Cal aprofitar l'avui i no el demà! Mentida. Cal aprofitar l'avui i el DEMÀ!
Sortim a bon ritme cap al coll. Jo, que coixejo de xerremeca, ja li vaig dient que avui no hi ha cap pressa per tornar a la furgo. Ningú no ens espera, només el sol quan es pongui ens dirà que és hora d'anar a dormir. El meu somni, un dia que no s'acabi mai, rodejat de cims i pales verges, solitàries, on esbossar traces efímeres. Sense rumb, viajant amb els esquís, deixant que el nen que encara porto dins decideixi què fer i quan fer-ho. Quan era petit, amb poc més de sis anys, li deia a la mare tota una declaració d'intencions, "no sóc de ningú".
Arribem al Tuc de Cigalera relativament ràpid, la neu es deixa fer bé i el dia és radiant, ni brisa de vent, cel blau. Qualsevol diria que avui al vespre entra vent del nord i que aquest ambient tan plàcid es convertirà en un temporal de vent i neu. Amb la meterologia avui en dia ho tenim un xic més fàcil. Em vaig mirant el cel. Sóc incapaç de trobar cap rastre que em faci predir el que vindrà al vespre. Quanta incertesa que tenien els nostres avantpassats. I potser que bé vivien sense saber el devenir. Dubto si hauria estat possible predir vent, boira, núvols i neu només observant l'entorn. No veig núvols a la llunyania, els ocells canten alegrament, hi ha pau, molta pau. Potser només és això últim que el meu jo neandhertal hauria posat en alerta: la pau, la pau que només pot portar guerra i que m'hauria deixat en alerta.
Divagant i divagant entre aquests i altres pensaments ja portem una bona baixada amb neu cremeta, posem pells per segon cop (avui farem 7 canvis de pells) i ens enfilem per l'aresta cap al Cap de l'Estany Pudó. Bona neu que es deixa fer i un cop al cim comencem a fer plans. Podríem baixar pel sud-est, vorejar l'estany i després, i ara la dic grossa, anar a fer el Tuc deth Rosari, per després, i després... bé ja anirem fent.
Bona baixada capa als clots de Rialba, amb bona neu cremeta. Posem pells a baix i remuntem cap a l'Estany Pudó, on ens creuem en Jaume i la Marta, que ens confirmen que no hem fet el Cap de Comials (cosa de no portar el mapa). Ja tenim excusa per tornar un altre dia. Aprofitem per xerrar una mica i continuem direcció el coll. Un cop allà, pells fora i bona baixada cap a l'estany de Garrabea, que déu ni do lo gros que és. Aquí mengem una mica, mentre mirem la pujada cap al Tuc deth Rosari. Ara no sembla tan lluny. Els dies que no s'acaben mai tot just han fet que començar!!!
Seguim pujant direcció la carena i ens plantem dalt del cim amb molt bon dia i molt bones vistes. Res de vent, però pel nord ara ja comencen a venir els vaixells...ara sí que el Neandhertal preveuria canvi de temps i cames ajudeu-me cap a la cova. Nosaltres però, una mica més eixalabrats, hem vists unes traces que pugen pel nord el Muntanyó d'Arreu...i els dies que no acaben mai. Pells fora i altra bona baixada fins gairebé el llac. Tornem a posar pells i ara entrem en mode llimac, anem seguint traça. Li dic a en Joel que aquesta traça ens portarà a saltar el coll i cap a la cara nord, bé ja és el que volem. Arribem el coll i trobem dos homo sapiens, amb qui xerrem mentre traiem pells. Altra petita baixada i tornem a calçar pells per enfilar-nos per traça feta per la cara nord, fins que la cosa es redreça i toca posar grampons. Posar-se els grampons sempre fa la sortida més completa. Bona pujada i arribem a l'avant cim, on deixem els esquís i a peu seguim per l'aresta rocosa fins al cim. També hauríem pogut portar els esquís fins dalt i baixar d'aquí, però no passa res recular 50 metres. Ara el dia ja ha canviat, toca plegar veles. Avui ens han deixat disfrutar com nens, els dies que no s'acaben mai resulta que sí, resulta que s'acaben.
Traiem pells i avall fins sota el sot. No ens escapem del setè canvi de pells per arribar fins el coll, per ja treure-les i baixar directe cap al cotxe. Bonica jornada de llibertat. Jo no sóc de ningú, bé sóc de tothom. I els dies que no s'acaben mai són el meu anhel, bé el d'avui s'ha acabat. Haurem de continuar perseguint somnis!!!
Bona jornada d'uns 20 km i uns +2000 m.
A la tarda anem a recollir dorsals de la cursa, sense massa empenta, sort que ens hi trobem l'Ivan i la Brígida per xerrar una estona que encara ens animen la tarda. No sé si participarem, però anirem a dormir a l'aparcament de la Peülla, no fos cas que demà ens llevem amb bon temps i encara la fem. El brifing no ha estat molt motivador, la cursa ja neix retallada...bona nit i dolços somnis. Jo dormo sol a baix i en Joel sol a dalt. Però em sembla que cap dels dos dorm sol avui. Dormim abraçats als records.
Diumenge 14- Bony d'Altar i Lo Tossal, Llesuí
Ens llevem per la cursa, després d'una nit un xic ventosa. No ha nevat res, pots pensar els 10-15 cm de neu que deien deuen ser de llarg, no d'altura. Esmorzem a la furgo tranquil.lament mentre veiem passar "indis" carregats amb les fletxes. Fa anys que no corro cap cursa, potser l'última devia ser la del Pedraforca...l'ambient és bonic i competitiu, però no és lo meu. O m'he fet gran o sempre ho he estat de gran. Anem a veure que diuen de l'organització, sort que corre l'Ivan per allà. Ens diuen que l'han retallat més i que es pujarà a Gerber i es farà un vol allà, però que potser es retrassa la sortida...miauuuu. Les ganes que començaven a penjar com els pantalons quan menges poc, ara ja són a les sabates. Ens despedim de l'Ivan i marxem, en principi cap a casa...però mai se sap, perquè els dies que no s'acaben mai s'han de buscar per trobar!
Quan passem per Llavorsí el dia ja ha canviat molt, fa sol i no pinta vent. De moment el canvi de temps s'ha quedat enganxat al nord "nubes de retención en diuen". Mentre conduïm un raig de sol ens fa alçar el cap lentament i albirem àngels volant per les carenes sobre Llesuí. Van de blanc, blanc immaculat. No diuen res, només ens miren, però tot i no dir res ens criden. No puc resistir la temptació, no com d'altres temptacions que sí que resisteixo. Em lliuro, potser allà dalt hi ha els dies que no acaben mai. De cop intermitent sortint de Rialb, cop de volant, nous destins. Pecarem! Ens enfilem fins al poble i seguim per la pista fins la base de l'antiga estació. Aquí estem poc per sobre de 1400, no hi ha neu, però la pista segueix amunt, en estat regular, però la furgoneta del equipo "el" (jo-el, samu-el) s'enfila i no s'arruga, ens porta fins la neu. Aquí s'està de conya. Preparem trastos per sortir. Em miro l'ambient, l'entorn. Veig la muntanya ferida, l'han crucificat, prostituït, una acupuntura d'agulles clavades que ningú s'ha preocupat de retirar. Telecadires, arrastres, un ambient fantasmagòric. La muntanya es lamenta, però segueix vivint. Cada infraestructura aporta a la nostra societat progrés i benestar mentre està en funcionament. O això ens sembla. Però quan cau obsoleta la muntanya es lamenta, crida, però ningú li treu la llança, fa que el vent udoli entre les restes dels telecadires, fins i tot em sembla com es recargola l'acer envellit com una serp. Tot està immòbil. La muntanya sola haurà de curar-se les ferides. Li costarà, però com la punxa clavada a la pell, que el nostre cos engoleix, podreix i expulsa, d'aquí uns mil.lenis la muntanya haurà fet el mateix.
Pensaments mentre calço pells, massa m'he entretingut, en Joel ja va pista amunt. El segueixo i anem pujant, fins la base d'un arrastre. D'allà un pas cap a la carena i enfilem amunt tot seguint-la. Aquí fa bon dia. No hi ha ni una ànima. Seguim carena i fem el Tossal, gran mirador de la vall Fosca, unes altres muntanyes que es lamenten de l'acupuntura salvatge d'uns depravats. Traiem pells i torrent avall gaudim de molt bona neu. Sense fre anem seguint fins que l'herba ens barra el pas, just al costat d'un petit refugi. El que havia de ser una esquiada de +700 ja fa pinta que s'allargarà.
Tornem a posar pells i engego el diesel. Sense pressa però sense pausa, absort, vaig pujant, vaig somiant, vaig aprenent a resignar-me. Els dies que no s'acaben mai...tampoc serà avui. Arribem altre cop al cim, traiem pells i ja veiem la furgo llunyana. Ens espera una bona baixada, per pales redreçades i bona neu. Somriure d'orella a orella i en un vist i no vist ja som baix.
Al final 11 km i +1200...crec que seguiré cercant els dies que no s'acaben mai. Penso que ja sé quins són. Penso que de fet no cal que els trobi mai. Penso que els vull seguir cercant però no els vull trobar. Així ningú em podrà treure la il.lusió. Crec que els dies que no acaben mai són aquells queden gravats a les estrelles per sempre més, segurament quan els trobes, els àngels del matí t'agafen pels braços perquè els puguis gaudir tota l'eternitat.
Cercar i no trobar. Albirar però no veure. Suspirar però no trobar consol. Somiar però no despertar-se. Que dur seria atrapar els somnis, potser és més bonic seguir somiant, suspirant, albirant i cercant. Cada dia ho puc fer en silenci, sense molestar.
La neu amb la seva fredor i silenci, calma l'esperit, però no l'apaga, més aviat fa reviure el foc...ut moc.
Joel i Samuel
