COMA DE VACA

Sembla que el temps no passi, però sí, va passant. La Sira i la Nora ja tenen 9 i 10 anys i sovint ens passa que repetim excursions que havíem fet la Gemma i jo fa anys o amb els amics. Tot però, de cop i volta fa 15 i 20 anys. Coma de vaca no és una excepció. Sí que hi he tornat amb esquís, o corrent pel Balandrau, però el que és pujar des de la central de Daió no hi havia torant des que hi vam pujar amb els pares fa 13 anys, un onze de setembre i en fa 23 que hi vaig pujar per primera vegada. Encara que els ulls s'entesten a mirar el teu entorn, les muntanyes i fins i tot a tu mateix com si tinguessis 16 anys, resulta que no, que en tens 16 gairebé 3 cops. De fet no hi ha manera més pragmàtica de tornar a la realitat que aixecar-se després de fotre't una una tomanya esquiant, caminat o amb bicicleta. Ja no és el mateix, ni ets de goma, ni t'aixeques tant ràpid ni l'oblides l'endemà.

I tot i això no ens podem pas queixar, de fet ben content que la il.lusió de trescar per les muntanyes estigui tant intacte com les forces per fer-ho. Avui no ens hem llevat gaire d'hora i de fet no en donàvem ni un duro, doncs pensàvem que a les 10 l'aparcament de Daió ja estaria ple. Però es veu que quedava un lloc, 5 euros pim-pam i comencem a caminar sabent que dinarem tard si és que dinem. Pugem a bon ritme, de fet ara també les nenes ens recorden que no tenim 16 anys. Quan apreten, ja costa seguir-les. Sort que la Nora es posa a explicar un llibre dels cinc i es passa tota la pujada xerrant (jo que atrapo oxigen com una aspiradora i ella xerrant). La Sira també està en forma i sinó les frenem ens quedem enrera. No recordava quan tros hi havia, però al final hem pujat prou ràpid, 2 hores i 20 minuts, sort perquè havia vist un rètol quan feia una estona que caminava que posava 2 h 50 minuts i ja m'havia espantat. Aquest any baixa molta aigua i està tot molt bonic. Anem al refugi a buscar una fanta i una coca-cola i el guarda dona quatre llaminadures a les nenes. Dinem fora i ja sense massa por de pluja anem baixant xino xano, amb parada per bany inclosa.

Al final han sortit gairebé 16 km i poc més de +1000, és prou llargot pujar per aquí. A veure si el pròxim cop podem fer-hi alguna travessa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

SANT ROMÀ DE LA CLUSA

Quan érem petits, a primer d'EGB, cantàvem en bucle "al Castell de l'Areny anirem, em i molt bé ens ho passarem, em" ja que aquell any s'hi anava de colònies. 

Jo no hi vaig anar i des de llavors que m'havia quedat pendent anar-hi, per més que els meus pares em recorden que de més grans hi vam anar. En tot cas gairebé han hagut de passat 40 anys per tornar-hi conscientment i ves per on, triem el dia que fan una cursa al poble!. Nosaltres però tenim la intenció de fer una volta circular fins a Sant Romà de la Clusa.

Així que sortim tardot del poble, ja sabent que dinarem tard, però carregats de provisions, que la gana no ens faci córrer. Pugem per un camí que flanqueja costerut tot el vessant sud, fins que arriba a la cota 1400 gairebé, on un bon mirador permet observar rapinyaires. Llegim la informació i tombem cap a nord pel bosc, ara molt més còmode de caminar, fins que arribem a l'ermita de Sant Romà de la Clusa, nucli aïllat en aquesta zona a cavall entre el Berguedà i el Ripollès. Bonica església romànica, per bé que és d'arc ogival, sembla més tardana del que diu ser, bona cançó i bon poema i repassem els noms del cementiri, on hi trobem cognoms familiars, "Currius"...

La tornada per pista se'ns fa una mica llarga, tot i que hauríem pogut retallar per algun caminot, ens ha semblat més de bon marxar i ràpid fer-ho per la pista. Arribem a dos de tres al cotxe, a punt per dinar tot mirant "Tom Sawyer" gentilesa de la wifi de Castell de l'Areny. Amb la panxa plena hi fem una petita volta, doncs són dos carrers, una esglèsia, un alberg i quatre cases amb un restaurant, bonic però petit nucli.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

MATAGALLS per Bodriol

Seguim aprofitant les estones lliures i les ullades de sol, i ens escapem dissabte una mica tarda a fer el Matagalls, la clàssica, pujada per Bodriol, per aquesta preciosa fageda sempre fresca i amb ombra fins al cim, tot baixant per l'"autopista", és a dir per la pista forestal que és de bon caminar. Així com la feien els pares molts anys enrera. De fet la mare deu fer 10 anys que ja no la pot fer, però el pare encara fa quatre anys hi va pujar, a bon ritme.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

TAGA per coll de Jou

Acabada la temporada d'esquí, comença la de caminar pel Pirineu. Aquest any però el final ha estat una mica precipitat, doncs m'hauria agradat acabar esquiant algun 3000 del Pirineu Aragonès però quan precisament divendres 16 de maig marxava tot sol direcció al Tapou es van torçar els plans. Hauria preferit no anar-hi per mil altres raons, però no ho podem triar. M'havia marcat un llarg recorregut, d'unes 12 hores ben treballades, amb força desnivell positiu, potser uns +2600 i uns 30 km, però al final a qui li van tocar 12 hores de patir va ser a la meva mare, que la van haver d'operar d'urgència d'un greu aneurisme d'aorta, per segon cop. I anant per bé, els dies que li queden de "travessa", on haurà de tirar de força mental. Ella sempre diu, "l'home proposa, Déu disposa". 

Així que toca adaptar-se i entre visites, aprofitar els dies assolellats per fer turons de proximitat, com ara el Taga per coll de Jou, una pujada curta però intensa, que molts anys enrera feien sovint els meus pares. Ara ho fem amb les filles, que ja ens fan suar força. La meva mare amb paciència havia pujat algunes muntanyes, pas a pas, al seu aire, perquè també la feiem suar. Del Matagalls al Taga, passant pel Puigsacalm i el Puigmal, per Aigüestortes i per la Vall de Cardós, fins que un dia la manxa va dir prou i es va conformar caminant els camps verds aprop de casa. Encara que n'hi hagi per temps, a veure si pot tornar a passejar i donar menjar als cavalls.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

MONT CAPELL

Comença per nosaltres el bon temps per anar amb bicicleta sense que faci fred ni que la calor et deixi pastat a l'asfalt. De rutes verdes i planes n'hi ha moltes per fer, de llargues i de curtes. Avui dissabte tarda en fem una de curta després de posar les bicis a punt. És la que va de Palafrugell a la platja del Castell, gairebé 14 km anar i tornar però sense desnivell. Es nota que és el primer dia, sort de les genolleres perquè la Nora ja les estrena i la Sira s'ha salvat de pelar-se el genolls de miracle, perquè també ha aterrissat. Em recorda quan jo era petit, que cada dos per tres aterrissava i portava uns pelats de cal ample als genolls que la mare em curava amb pasta "lasar" que s'engaxava a la vena i les feinades que teníem després quan feia crosta...llavors farigola per desenganxar. Només de pensar-hi em sembla que ja baixo de la bici!

L'endemà diumenge tenim ganes de caminar una mica així que anem a Darnius a dormir, tot esperant veure les aurores voreals que s'han vist a Catalunya la nit passada. Tot i fer una passejada nocturna per les zones més il.luminades només aconseguim veure tontalitats liles i rogenques al cel, però res comparat amb les fotos que ens han arribat del dia abans. La intenció es pujar al Mont Capell, un cim modest de 1100 metres però que gaudeix d'una doble vista interessant, cap a l'est del mar Mediterrani i cap al nord del Pirineu Oriental, especialment el Canigó. Sortim de Costoja, on d'altres vegades hem dormit. Els seus carrers i els noms dels seus carrers són ben curiosos. El camí no és dels més transitats si tenim en compte que per ser diumenge no hem trobat ningú durant els 14 km i +650 de la ruta circular. Fa bona temperatura i a bon ritme arribem ràpid al Mont Capell, on ens abriguem que la brisa és fresca. Molt bona vista del Pirineu, encara amb neu a les cares sud. Molts cims ja coneguts i pujats des del Mediterrani fins aquí, des del Puig Neulós, al Roca de Frausa, les Torres de Cabrenç, Puig Nalt, Puig d'Ou, i el Puig de l'Estela, que tot i modest amb altitud espero un dia poder esquiar, així com el Comanegre!

Baixem cap a Saint Laurent de Cerdans per bon camí, sempre a l'ombra dels castanyers, també alguns avets. Un cop al poble ens queda el dubte de si tornar a pujar a Costoja per carretera o fer-ho per camins, però al final ens decantem per camins i l'encertem, ja que tot el desnivell es puja de cop i després és un corriol planer de bon caminar, perfecte per fer gana i arribar a la furgo per fer una bona endrepada. Queden molts racons a la Catalunya Nord, però avui en comptes de tornar per Prats de Molló ho fem per autopista i l'eix transversal que és més ràpid, fent parada a casa dels cunyats.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

QUERALBS - NÚRIA

Avui aprofitant l'ambient de la cursa de l'Olla de Núria, que vaig fer ara fa 12 anys, pugem caminant des de Queralbs, pel camí vell, que alhora també fa anys que no pujo caminant. De fet no recordava pas que el primer tram fos tan penjat, amb uns bons estimberis. No diria pas que sigui un bon camí per fer amb nens petits. Poder-se fer es pot fer, com tot, però en aquest primer tram val la pena donar-los la mà. 

Sortim de casa tot pensant que potser no trobarem aparcament. Si aquest fos el cas, ja anirem cap a una banda, però per sorpresa nostra, més amunt de Queralbs a la sortida trobem un aparcament, una mica per sota d'on comença el camí vell de Núria. Són les 9 tocades i està clar que no veurem pas arribar els primers de la cursa, però segur que hi trobarem coneguts!

Pugem a bon ritme aprofitant que no hi toca molt el sol i un cop passat el pont i canviat a la riba esquerra, el camí és ja de bon caminar i les nenes ja poden anar ben soles. Ens fan bufar de valent i poca abans d'arribar, mitja hora abans del mirador, parem a esmorza a costat del riu aprofitant l'ombra dels arbres. Ja busquem truites per pescar, tot i que avui no portem les canyes com ahir, que vam agafar tres barbs de muntanya al Ges. Avui només ens el mirem el riu. Seguim pujant amb la panxa plena i arribem al mirador bufant, perquè les nenes tenien pressa per veure com era Núria. No ho recorden, però hi havíem pujat un parell de vegades amb el cremallera, tot i que quan veuen l'estany i el santuari des del mirador totes dues diuen que els sona haver-hi estat. Passem per l'ermita de Sant Gil i després anem a fer una mica de claca per la cursa abans de dinar. Hi trobem els pares de l'Aniol i la Ilona que han fet la cursa. El guanyador aquest any ha estat un kenyià que ha vingut des d'Alacant amb tren fins a Barcelona Sants i després amb la R3 fins a Ribes...per agafar el cremallera i guanyar pim-pam 2000 € del primer premi, enhorabona!

Anem a les taules a dinar que hem pujat el fogonet i amb la panxa plena visitem l'esglèsia. Expliquem a les nenes que l'últim cop que la mama va posar el cap a l'olla va néixer la Sira, i amb cara d'interrogant es miren tot l'artilugi digne de les sales de tortura de l'edat mitjana. Són quarts de tres i anem per marxar, ja que també baixarem a peu. Pujant hi hem estat poc menys de tres hores inclòs esmorzar, però comptem que per baixar si fa no fa serà al mateix, ja que s'ha d'anar en compte. Mentre baixem passen cremalleres amunt i avall per baixar tots els corredors, familiars i amics i sense córrer amb dues hores i mitja ja som a la furgo! Qui sap si el pròxim cop que pugem a Núria serà per fer alguna travessa!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

ESTANY DEL CLOT I GORG ESTELAT

Com deia primer la iaia i després la mare, "l'home proposa i Déu disposa", així que els primers plans que eren investigar les cares nord franceses de la zona de Banyeres de Luchón el vam canviar per una escapada propera més curta a la zona de Vilafranca del Conflent, on hi ha moltes coses a fer, després de l'ensurt familiar del divendres. Veient que la cosa va millor, marxem diumenge tarda a fer una caminada de tardor per la zona sud-est del Madres. Fa temps que tenia ganes de veure aquests llacs d'aprop, però l'accés amb desnivells factibles per les nenes és complicat. L'accés per Èvol ja el vam descartar fa uns mesos quan vam veure que la pista que porta al Coll de Portús està prohibit l'accés excepte per pescadors. Vaig valorar treure'm la llicència de pesca de França perquè també m'agrada pescar, però no he tingut ni temps ni empenta per buscar com es fa. Així que em vaig mirar la pista que surt de Julols, que també porta al mateix Coll. 

Tot travessant la Cerdanya francesa ens trobem un quants cèrvols al costat de la carretera, moltes femelles i algun mascle. És l'època d'aparellament i no és extrany veure'n algun o escoltar la brama, però veure'ls al costat de la carretera no ens havia passat mai! Parem a berenar i a fer un tomb per Montlluís, per seguir després ja des fosc cap a Jujols. No tinc gaires esperançes que la pista sigui oberta, però al geoportail no marca que estigui tancada. Després de 5 km de carretera estreta asfalada arribem al poble de Jujols i com no, a la pista, prohibit el pas...miau. Tocarà baixar a dormir al Castell de la Bastida i l'endemà probar-ho per Nohèdes, on Jesucrist va llençar l'espardenya (ho va fer des de Prades per no pujar la carretera de 14 km que porta al poble).

L'endemà al matí pugem fins a Nohèdes i seguim per la pista (tancada de 15 de juny a 15 de setembre per risc d'incendi) fins que ens topem amb altres senyals (1,5 T) que ens fan dubtar. Allà aparcat hi ha un solitari muntanyec català que també ha tingut la idea de venir en aquest racó de món. Nosaltres seguim per la pista, transitable, fins arribar a l'aparcament a 1239 metres, punt de sortida.

El camí de pujada segueix unes fagedes molt boniques. Fa una mica d'aire, no arriba a vent i el dia és assolellat al matí, però pinta que es torçarà. Anem caminant fins que el cap d'una estona ens atrapa el solitari muntanyenc i fem una bona xerrada tot caminant. Ell va al Madres, nosaltres fins l'Estany del Clot i si ho veiem bé seguirem fins el Gorg Estelat. Com que hem sortit tard i de molt avall, fer la circular per veure el tercer llarg afegeix uns gairebé 150 metres de desnivell més algun quilòmetre, que seria massa per les nenes i no portem dinar. Arribem al primer llac on hi ha un petit refugi tancat i on ens trobem una parella amb un nadó, que no sabem ben bé d'on han sortit, potser de la pista del Coll de Portús...val a dir que això és un racó de món amb personatges...

Com que és d'hora seguim caminant cap al Gorg Estelat, tot pujant per pista i després per sender, sorprenent algun isard pel camí. Arribem al llac i ja hem fet una bona caminada. Aquí l'aire ja és vent, així que mengem una mica, tirem fotos i avall. És un bon racó per fer-hi nit i l'endemà fer el Madres, m'ho apunto. De baixada ens passa ràpid i a dos de tres ja som al cotxe dinant. Quan marxem amb la furgo pista avall arriba el muntanyenc solitari, que ha trobat fort vent a la carena del Madres, no m'extranya per que al segon llac també bufava.

Tirem avall i anem cap a Vernet les bains a dormir, on farem una passejada pel poble ja fosc. Vespre mirant pel.lícula i a dormir que demà ja toca tornar.

Ens llevem la matí per anar a la cascada dels Anglesos, però resulta que el sender és tancat a partir del 1 d'octubre per mal temps (gelades, moll, etc...). Amb la calor que fa aquest any haurien hagut de canvier l'"arret municipale". Canvi de plans, pugem els +300 fins a Sant Martí del Canigó on fem la visita guiada, després de l'última visita deu fer més de 10 anys. Racó bonic amb molta història. Moltes coses a fer a la zona, ja hi tornarem. Parem a dinar als estanys del Pla de Sant Joan i d'aquí cap a casa falta gent.

Sira, Nora, Gemma i Samuel