PIC LENTILLA I PIC CAMPBIEIL

S'acaba l'estiu i encara no havíem trobat dia per fer una ruta junts per pujar algun 3000 del Pirineu que no haguem trepitja mai. Tinc ganes de fer el Campbieil, però com que en Joel el té fet amb esquís hem de buscar una ruta inèdita, així que la proposta de pujar-lo per Piau Engaly fent la crests i també el Pic Lentilla guanya punts. No hem triat el millor cap de setmana, mira que plou poc últimament però aquest cap de setmana els ruixats feien la transpirinaica, del Pais Basc a l'Empordà tota una cortina de pluja que feia temps que no es veia al radar. Sortim divendres tard plovent i quedem a Cervera on en Xevi ens recull. Tenim tres hores per davant de cotxe per posar-nos al dia, parant a sopar abans d'Ainsa amb no vistes al pantà perquè ja és fosc. Aquí no plou, així que confiem amb bon temps per dissabte.

Arribem a tres d'onze a Piau Engaly i busquem lloc per dormir, seguint un tram de pista al final aparquem i posem la tenda al costat d'un telecadira. Al fons escoltem les esquetlles de les vaques i el riu pràcticament no, interessant per dormir. Tenda 2 seconds i cap dins. A mitja nit cauen quatre gotes tot i que vam tancar la cremallera amb el cel estrellat. En Joel diu que no ha dormit gens (no m'ho crec), en canvi en Xevi no s'ha ni mogut, tot i que ha somiat que la pluja feia pujar el riu i se'ns emportava amb la tenda dins...jo en canvi he somiat que el guarda del parc no li agradava la tenda muntada (estava muntada fora del límit del parc) i que l'havia de subornar de matinada amb mig entrepà i un croissant...i just quan es fotia el croissant ha sonat el despertador!

Ens llevem, recollim trastos i anem a deixar el cotxe a l'aparcament on esmorzem. No sortim massa d'hora perquè és força fosc i el dia està ben tapat. L'arome es veu que l'ha pifiat posant tot sols, però nosaltres encara confiem en veure el sol. Pugem a bon rime per la mateixa vall que vam fer amb la Gemma fa anys amb esquís per pujar el Soum de Salettes. Arribem al coll amb una hora i mitja llarga, gairebé una hora menys que els rètols i aquí ens abriguem, doncs el dia segueix tapat. Al nord, molt al nord, tenim cel blau i hem pogut gaudir de l'hora "daurada" del matí amb unes llums màgiques que el gran fotògraf Joel ha captat amb la seva reflex. A la cresta però alterna boira i una mica de vent, però tirem amunt fins al primer cim. No havíem trobat gaires ressenyes a l'estiu de l'aresta Lentille, però totes deien roca descomposta, per això hem agafat el casc. I ben cert, perquè entre grava i rocs que es mouen s'ha de vigilar no tirar-nos res entre nosaltres. Anem pujant per l'aresta tant com es pot, que per en Xevi és el 100%. Algun pas hem de tibar de braços i mirar de no patinar amb aquesta roca molla, però en general la cresta durant molts trams és una carena de caminar, alternant trams més estrets i drets. Arribem dalt el Pic Lentille, pic de 3157 m inèdit pels tres, com el grup, que ens rep amb una esparrecada de cel ben merescuda. D'aquí ja només queda caminar o carenajar fins el Campbieil, que d'aquesta manera acabo fent, no sense una última parada de repòs, després d'haver-hi estat tres vegades aprop sense fer cim, una amb la Gemma, una amb en Xevi i una amb en Joel, ja que un altre cim del voltant ens havia fet més el pes.

Fotos de cim, mengem una mica, i baixem direcció al llac per fer circular tornant pel coll de 2900. En Joel s'havia mirat el Maou, però hi veu massa feina i ja li està bé anar avall. La baixada d'aquest coll és una mica feixuga, poc camí i molta tartera grossa. Evitem baixar fins al fons de la vall i encara la fem una mica més feixuga fent un mig flanqueig, però de camí no n'hi ha per enlloc. El més interessant de fer el flanqueig és trobar-se amb una bona escampada de "lentille", la planta que dóna nom al cim, poc comuna al Pirineu o poc que l'he vist jo en aquesta alçada (2600 aprox). També sorprenem un bon ramat d'isards, i més avall marmotes. No hi passa gaire ningú per aquí i encara menys aquest dissabte rúfol de mig setembre. Ara toca remuntar fins el coll a 2600 per tornar a tenir vistes a Piau Engaly, i l'última baixada fins al cotxe, tot xerrant però sense parar, arribant a l'hora de dinar al cotxe.

Al final ha estat una bonica circular, poc transitada, de 18 km, +1775 m i gairebé set hores inclòs parades. Les cames ja han fet la seva feina, ara toca descansar a la tornada tot fent de DJ des del seient del darrera del León d'en Xevi. L'any passat a principis d'octubre encara vam fer una petita cresta de 3000, a veure si aquest any aquest cim tanca temporada o encara s'allargarà!

Xevi, Joel i Samuel

PUIGMAL I PIC DE L'HOMME

Aquests tres dies de festa que acaben amb la diada dilluns m'havia passat pel cap anar a la Pica d'Estats amb tres dies, per Pinet. Dissabte per pujar al refugi, diumenge per fer cim i tornar al refugi i dilluns per baixar xino-xano. Però tot i que les nenes caminen prou, una cosa és que caminar si et vé de gust i fa bon temps i l'altre cosa és llevar-se el dilluns al refugi i haver de baixar plogui o faci sol perquè dimarts és sant tornem-hi. Així que a última hora de divendres decidim anar a dormir a l'estació de Puigmal per l'endemà fer el Puigmal per França que no l'han fet mai. Comparat amb la calor de Sardenya aquest racó sembla la Sibèria! Passem bona nit però posant la calefacció!

L'endemà al matí ens llevem, esmorzem com els senyors i a dos de nou ens posem a caminar, abrigats perquè és cara nord i el sol encara no ens escalfa les galtes. Toca pujar el quilòmetre llarg de carretera asfaltada que no és transitable i després ja entrem a la vall que porta al Puigmal de Lló, que puja més suau que no el camí directe. Anem a bona marxa i ens anem creuant amb una parella de francesos ben trempats. Arribem al coll just quan el sol ens comença a escalfar, cosa que també ha anat bé per no quedar socarrats. Un cop al coll mengem una mica i seguim per la carena fins dalt el Puigmal, on ens creuem amb molta gent, gent de tot tipus, corredors, caminadors, excursionistes, somiadors, solitàris, etc...D'animals però ni un, tret d'un cabirol que vam veure divendres al vespre tot pujant per la carretera. Encara recordo aquella vegada pujant per la font de l'home mort amb en Gordillo que vam ensopegar amb un bon ramat d'isards, que sobrepassava de llarg els 100 exemplars!!! Segurament ara pasturen per zones més solitàries...jo que també en sóc una mica d'isard ja penso que on anirem demà no hi trobarem pas ningú!!!

Mengem dalt i baixem direcció oest i després nord per anar directe al cotxe. Aquesta baixada és ràpida, directe i dreta per canalla, molt millor haver pujat pel coll perquè per aquí no hauríem pas pujat gaire bé. Arribem a la furgo i miau no puc fer el dinar perquè no tenim gas...així que baixem al supermercat de Bourg-Madame perquè ens atraquin una mica, però sense passar-se que per això ja tenen els ramats de xais. Dinem a l'ombra prop de Caldegas i en ve dinat anem a fira a Ax les Thermes. Al vespre pugem a dormir a l'aparcament de l'Alta Vall d'Orgeix, on vam ser amb la Gemma fa una bona colla d'anys.

Com de costum hem dormit com troncs, sols i plans. Un riuet de fons, unes quantes vaques i poca cosa més. De fet no fa falta res més. La idea que tenim avui és pujar el Pic de l'Homme, un cim que per mi ha quedat aparcat en el temps, havent-lo pensat fer de totes les maneres possibles després d'aquell hivern de neus abundants. Ho recordo com si fós ahir i ja han passat més de 10 anys. Vam calçar esquís en ple hivern al mateix poble d'Orgeix i ens va tocar foquejar els més de 6 km de pista per arribar enlloc, bé per arribar on avui hem dormit. El dia era curt i el Pic de l'Homme ja era lluny, però també s'allunyava el Pic de Pedrix i al final quedava el pic de Canals a l'abast, així que després de molta feina a obrir traça, feia el cim passades les quatre de la tarda...ja em veia amb la Gemma baixant amb frontal tota la pista amb esquís. Al final no n'hi va haver per tant i a una hora descent ja erem al cotxe. Però en tancar la porta es va tancar també la porta d'aquesta vall, on no havia tornat des de llavors. Tenia en ment provar aquest cim amb esquís des de Mérens...també l'havia vist possible amb en Pep quan vam travessar l'estany de Naguille, però un cop dins el refugi d'Eychouzé i havent tancat la porta, es tornava a tancar també la porta d'aquest cim. Poc pensava llavors que hi acabaria pujant amb la família, i amb les nens de sis i set anys!

Comencem a pujar per la fageda, encara que avui no hi ha neu, tinc presents molts revolts que fa el camí, fins arribar a la cabanya que hi ha quan comencen els prats. Aquí en comptes d'anar a la dreta com aquell dia, tirem recte direcció a l'estany d'Aygue Longue, que sempre m'havia facinat des que me'l va ensenyar en Russi al mapa. Passem per una zona on hi ha unes antigues rescloses i canals que probablement servien a una mina que hi ha costat del camí, i seguim per bon camí fins arribar al llac, solitària com pocs no només perquè estem sols, el paratge també demana solitud. Mirem el camí que porta al Coll de la Parada i es veu prou dret. En Jaume i la Berta que el vam fer amb esquís per aquí són prou atrevits, jo caminant el veig dret i amb les nenes toca donar-los la mà i bufar de valent.

Bones vistes al coll, mengem i mirem la carena que mena al cim. De regal altre cop no en té res...200 metres de desnivell redreçats per pendents herboses prou penjades per fer amb canalla. Amb cura i amb calma arribem a l'avantcim i jo m'arribo al cim, pràcticament d'igual altura però 50 metres més al nord, per un tram penjat i aeri, com ho devia trobar en Jaume amb neu, doncs n'he vist fotos. Allà també veig que no farem pas circular, tornarem pel mateix lloc perquè el que queda seria una menjada. A baix al llac es comença a veure presència humana, però no més de tres grups de 2, 3 i 4 individus.

Baixem amb cura, lentament fins al llac, on posem els peus, que ho agraeixen de valent. És un avanç i un tastet de la tarda, doncs ens hem ben guanyat una remullada als banys termals d'Ax, després de dos dies amb rutes de 10 km i més de 1000 de desnivell. Arribem al cotxe, dinem i a la tarda complim promesa. Ens ho passem pipa anant per totes les piscines. Avui que és diumenge i a França dilluns no és festiu hi trobem poca gent. Les nenes semblen inmunes a les piscines d'aigua freda, però la veritat és que a mi també m'agraden molt, per després entrar ràpid a la calenta. Acabem el dia anant a dormir a l'aparcament de la Maison du Loup, un lloc genial, en una vall genial, amb un cel estrellat com pocs i aquests arbres tan rectes, alts i verticals, que estan carregats de llumets a les branques. Alguns d'aquests llumets els reconec, fins i tot  uns fan la forma del carro. Quan miro les estrelles penso que és el que ens queda en comú dels nostres avantpassats, el que veien els seus ulls ara ho veuen els nostres i curiosament és exactament igual. Una foto eterna, com si s'hagués pausat el temps.

I després d'omplir la panxa de creps de xocolata, de pernil dolç i salat, de formatge, de sucre i canella i fins i tot amb poma passada per la paella qui no dorm com un rei?

L'endemà aprofitem el matí per fer d'"hogareños" i caminem pels pobles d'Orlú i d'Orgeix tot el matí saludant totes les iaies que ens trobem car elles no són menys, "bon jour monsieur", aquí la vida va al ritme del batec dels cors, ni massa ràpid ni massa lent. L'agutzil deu haver fet vint voltes al poble amb la ranxera...ara rega les flors de l'Ajuntament. S'acosta l'hora de dinar i aquí no hi ha Eurospin's, però sí Intemarché, per comprar una caixa de 20 gelats!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

TAGA 2023

Tornant de vacances, tornant als orígens. Tot i que el temps no acompanya anem fins a coll de Jou a l'hora dels senyors, per estirar les cames fins al Taga. Bufa una mica de vent quan sortim del cotxe i com que no portem pantalons llargs per les nenes però si pijama toca improvisar, així que bona nit i fins demà, vull dir fins dalt!

Cada cop van més lleugeres cara amunt i nosaltres bufem més. Al final pugem prou ràpid, poc menys de tres quarts i arribem a dalt dels seus 2040 metres que esperem repetir l'any 2040, tots quatre per anar bé. Mengem i bevem una mica però no omplim la panxa que més aviat és hora de dinar, així que cap al coll falta gent, ens quedarem a dinar per aquí amb la furgo i a penjar les hamaques en qualsevol racó de bosc per fer una becaina a la tarda.

El Taga sempre és agraït, és la referència des de la plana juntament amb el Puigmal, és qui ens marca la cota de neu, qui ens diu si hi haurà tempesta, qui ens diu si val la pena matinar. Com Cabrera que també té el seu magnetisme pels que ens llevem cada dia amb aquesta postal de fons.

Sira, Nora, Gemma i Samuel