Feia temps que els tenia en ment...fa un parell d'anys hi van anar els amics i per temes de feina no em vaig poder escapar, així que van continuar al congelador, esperant el dia que pogués repescar-los. Aquest cap de setmana el temps era bo, finals de setembre, la tardor ja és a sobre i el dia es comença a escurçar de valent. No quedaven doncs gaires més oportunitats aquest any, així que truco en Roger que ja n'havíem parlat fa quinze dies tot dinant i li dic si s'apunta. És una mica just i a última hora però no dubta pas a venir.
Marxem divendres al vespre direcció Chia, parem a Benabarre a sopar i a dos de dotze ja tenim el llit muntat dins el Subaru. La veritat és que amb el matalàs ha quedat prou gran, 180 cm ben bé i ben pla. Dormim sota una cel estrellat, sense massa fred ni massa vent, just al port de Sahún, després d'un tram de pista en bon estat.
L'endemà al matí ens llevem a les sis tot i que no ens posem en marxa fins les set. Sortir del sac i del cotxe sempre fa mandra, a dins d'està be i a fora fa fred. No fred d'hivern, però si per sortir abrigat. La sortida d'avui és llargota, bé deuen sortir uns +1800 i uns 18 km, així a cop d'ull. El tema és que hi ha bastant pedregar, així que ràpid no serà. Comptem unes 10 hores sense córrer. El primer tram fem un flanqueig com marquen alguns mapes, en comptes de baixar i seguir la pista fins el fons de la vall. No és un gran negoci, el primer bon dia, encara fosc, es travessar una vessant plena de brucs baixos i no tant baixos, per camí sense definir. Segurament de dia està més definit, però ara "nanai del paraguai". Un cop travessat si que trobem el camí i l'anem seguint fins a passar per sobre una barrera rocosa ben penjats. Seguim flanquejant fins que finalment ens ajuntem amb el PR que puja de la vall, ja a uns 2200 metres. De moment ni rastre d'humans, fins que de lluny ens criden uns anglesos si amunt es va als llacs de Barbarissa. Els diem que sí, i nosaltres seguim amunt. Mentre vaig caminant vaig pensant i fent les meves reflexions. Potser el que més m'agrada de la muntanya és aquesta "atemporalitat" que s'hi respira...això probablement era pràcticament igual fa 1000 anys i probablement serà igual els pròxims 1000 anys més. L'escala del temps es tan diferent a la nostra que a la muntanya tot passa lentament, sense tenir en compte l'unitat del temps. Una roca es pot passar 300 anys en equilibri i caure al matí quan desglaça. No hi ha consciència del temps. Del nostre temps, de la nostra escala del temps...anys, dies, hores, minuts...Passem els llacs i enfilem la tartera que mena al flanqueig que porta al llac gelat. Aquí ja comença a tocar el sol, sort!!! Seguim amunt fins al llac gelat on encara hi trobem neu, és doncs una zona molt baga.
A partir d'aquí toca una mica de grimpada fins la pas de la gralla. D'entrada es veu tot molt dret, però a mesura que t'acostes anem trobant camí fins que ja ens fiquem dins la canal, fàcil i protegida que ens deixa dalt el coll, a 3000 pelats. Canviem a la cara est i arrambats pugem la canal que ens porta al primer cim, el Gran Eriste, on arribem amb poc menys de 4 hores sense córrer. Mengem una mica i mirem el que ens queda. El que em sembla més "complicat" es trobar camí al mig de tant pedregar de granit per anar al pic nord i al sud, però també per escapar-nos cap al coll de Ribereta.
Baixem i anem a fer el Pic Nord o Beraldi. El flanquegem per sota però de seguida veiem una canal que sembla practicable. Ens hi enfilem fins que just sota el cim toca tivar de valent un parell de passos. Està clar que el camí fresat marxa més a l'est, perquè aquí poques fites i molt grimpar. Un cop a dalt, després d'una hora, ens mirem el panorama. Grans vistes com l'anterior cim, amb un dia radiant, que agafen des del Mont Perdut-Vignemale fins l'Aneto...quin tros més llarg de Pirineu que es veu! No hi ha temps però per encantar-nos, baixem i anem direcció al sud. Aquí tornem a fer de les nostres, i ens enfilem fins gairebé el coll però de seguida grimpada i preses amunt, tros de cresta i dalt del cim, el més aeri. Baixant, seguint la tònica, busquem fites i ho trobem més fàcil seguint-es, que passen un trosset pel vessant oest fins al marcat coll.
Ara ja només ens queda flanquejar i travessar per sota el Bagüeñola, per una zona que sembla del lluny difícil però que és caminar quan t'hi acostes. Llarga baixada direcció el Coll de la Ribereta, que es va allargant, allargant, cap al llac de Barbarissa on mengem una mica de dinar, i continuem aquest cop baixant i baixant fins la cabanya de pastors, a tocar de la pista. No farem el flanqueig de tornada ja que ens sembla millor estirar les cames tot fent pujada per acabar, doncs els lligaments comencen a deslligar-se...El cel s'ha tapat i comencen a caure algunes cotes. Hora d'entrar un parell de marxes més, tot el dia hem anat molt xino-xano, però ara no ens volem mullar, així que gas a baix i fins el cotxe, on arribem a les 5 tocades, just quan obra l'aixeta!
La tornada la fem per la pista direcció Plan, per tancar també circular amb cotxe. Més o menys deu ser igual de llarg que per Chia, però és un bosc de pi negre frondós i formós. Poc tarda el sol a treure el nas altre cop.
Bona jornada i bona companyia,
Roger i Samuel
