PIC ST BARTHÉLEMY

I a la fi...el pic de Saint Barthélemy!!! Feia dies que em mirava aquest cim per fer. Ja a finals de setembre hi volia treure el cap tot caminant per mirar-me una mica com era, accés, possibilitats, però al final vam anar al Pic de Ruhle. Però els dies havien anat passant i no havíem trobat forat. Amb les fortes nevades a l'Ariège, ja vaig començar a frissar...i des del Roc de Scaramus ja vam veure que hi havia molta neu. Les setmanes anaven passant, la neu s'estabilitzava i es fonia...Hora de fer cap a la muntanya de Talc! L'Eloi, en Ian i en Joel passen uns dies a Merens amb la família, així que aprofitem amb la Gemma per fer una escapada, marxant a la sis del matí per torbar-nos a dos de nou a Merens. Carreguem trastos i cap allà!!! Creiem que la cota de neu estarà just-just al punt de sortida. Després d'una bona estona més amb el cotxe arribem a la paella que està aproximadament a 1290 m. Aparquem el cotxe i neu just al costat de la pista que surt direcció oest, perfecte!!! Fa una calor de mil dimonis però no sembla pas exageradament pasta, potser es mantindrà i tot...

Comencem a pujar per la pista i just abans del torrent que baixa de la cabanya i del coll de Girabol, enfilem a la dreta per unes pales adreçades, entre alguns arbres per arribar així a la cota 1500. A a partir d'aquí ja es veu la carena que haurem de seguir fins dalt el cim. Puja de dret, amb bona pendent, alguns trams ja sense gaire neu però tota amb esquís als peus. En Ian que va amb l'split no li va massa bé i se'l carrega a l'esquena. També es pot pujar més a l'esquerra, però aquella pala ens la guardem per baixar, encara que no les tenim totes. A 2200 fem una parada per esmorzar. Déu ni do, semblava menys. De fet són uns 1050 de desnivell directe, així que bé que ens han de fer suar no?. Al cim distinguim un parell de persones. Amb la panxa plena encarem l'últim tros fins arribar al cim. Sort que fa sol i ha desfet la capa dura i glaçada, sembla que fins i tot podrem baixar per les pales sud-oest. Al cim ens hi estem força estona contemplant la vista que és esplèndida. El Soularac que també voliem fer el deixem per una altra ocasió, doncs aquí hi ha feina per estona. Coincidim amb tres francesos que ens expliquen les possibilitats del massís. El resum segons ells: es pot baixar per tot arreu. Nosaltres fem una mica de temps perquè s'estovi una mica més la pala. Quatre fotos, amb una vista que va des del Madres i el Canigó fins la Pica i ves a saber que més... Sol, no fa fred, tampoc vent. Pells fora i avall!!!

Gaudim d'una pala d'uns -750 m de desnivell directes, fins sota la cabana. Molt bona neu, es baixa sense problemes. Un cop a la cabana, reposem una estona, per després seguir pel camí-pista a mitja altura, que travessa el bosc de faig. En arribar a una clariana, pala cap avall (aquesta si amb neu podrida però com que té pendent es baixa) i directes a la pista. La neu s'ha estovat però queda una base dura a sota que fa que encara llisquem prou. Fins i tot en Ian amb l'split baixa força bé. Travessem el torrent, un pam d'aigua i pista avall fins el cotxe!!!

Avui, és ha estat un d'aquells dies que fa afició!!!

Eloi, Ian, Joel, Gemma i Samuel

20 km +700 cota 2487...I NO HEM FET CIM

Previsió de bon dia i gens de vent, just abans que entri un canvi de temps per l'oest. El Pirineu oriental està força pelat, igual que la Tossa d'Alp i el Puigllançada. L'aspecte de la Cerdanya no és gaire millor, però més enllà de Font Romeu hi ha neu!. Dubtem de zona i de cim, però ens acostem al pla dels avellaners. Pista tancada com era de suposar, però amb la neu dura que hi ha ens sembla que en passarem via a fer aquesta pista asfaltada fins el refugi. Uns 4 km que es van prou ràpid tot xerrant i arribem a l'embassament de les Bulloses. Els nostres cims queden, com diria en Russi, a can collons de la roca. Travessem el gel una mica arrambats, doncs no ens en fiem tot i que passa de 25 cm, però com que és un embassament i el van buidant, de tant en tan el gel s'emfonsa avall a tocar l'aigua. Un cop al fons, seguim la Vall del Tet que porta al Pic de la Grava i a mig camí girem a la dreta per un torrent, amunt fins a un coll per buscar els llacs i el camí que porta al Puig de la Cometa d'Espanya, que aquest era l'objectiu. Però un cop al replà es veu tot molt lluny encara... En Dani ho veu tan lluny com el Pol Sud de la xerrada que vam anar el divendres. Mirem mapes i al final ens emboliquem per la petita vall de l'esquerra, tot volen creure que el cim serà allà al fons i no a la dreta, a la quinta punyeta... Un cop a 2450 i amb vistes al Coma D'or, el Puigpedrós, el pic de la Grava ja veiem que no l'hem pas encertat. Uf, així si que era allò tant lluny que es veia. Ens enfilem a una cota del mapa ign sense nom des d'on veiem els llacs, el Pic de la Portella i el Puig Peric. Llàstima, però serà hora de tornar sinó volem que se'ns faci fosc. En Dani ho té clar...si hi vols tornar i arribar-hi truca en Russi!!! Jo em moro de ganes de tornar-hi, però haig de reconèixer que queda molt lluny i és molt pla. S'ha de buscar algun altre accés, però quin? Marxar una mica més d'hora? Si avui hem marxat a les 6:30!!! Anar més ràpid? Si avui anàvem amb el coet al cul...

Bé, ja hi reflexionarem, però encara que hagi de venir a plantar la tenda a sota als llacs, hi tornaré!!!

Xevi, Dani i Samuel

ROCHER DE SCARAMUS I PIC FOURCAT

Després de la tempesta, la calma. Amb nevades i dies ventosos, tard o d'hora havia d'arribar un dia calmat, una muntanya calmada, un lloc solitari. Tot en silenci. I silenci també és el soroll que fa l'esquí quan compacta la neu per avançar. Sortim del Coll de Marmare, a uns 1300 metres, amb un tou de neu considerable. Les màquines de treure neu s'han hagut d'esforçar, per deixar els marges de les carreteres dues parets de neu de més d'un metre d'altura. Quan arribem a l'aparcament, un parell de francesos es preparen per fer mushing. Nosaltres calcem pells i marxem per la pista de la dreta, suau i tranquil.la. El paisatge és de postal i el silenci tranquil.litzador. Per mi silenci és aquest soroll que fa l'esquí quan compacta la neu per avançar. Arribem a l'esplanada on hi ha una cabanya. Rumiem si pujar el cim pel coll de la dreta o fer-ho per l'esquerra seguint la carena. Amb la neu que hi ha acumulada i amb el vent que ha fet aquests dies sembla més segur remuntar per la carena per després baixar tot fent circular per la vall de la dreta. Obrim traça xino xano, descobrint aquests lloms arrodonits i aquestes vistes. Destaca la Dent d'Orlú molt pròxima, però també es coneix el Roc Blanc, el Tarbesou...i el Pic de Ruhle entre molts d'altres. Anem remuntant la carena, de trams suaus combinats amb algun tram més adreçat. Quan ja som gairebé a 1800 calcem grampons un petit tram glaçat, per després tornar a posar esquís.

No hi ha ningú. Som sols. Quin paradís. El bosc de faigs nevats, els lloms, el cel blau rabiós. Alguns isards travessen les pales nevades. Arribem finalment al Rocher de Scaramus, amb bones vistes del Pic de Saint Barthelemy...el qual fa dies que m'estic mirant. Està tot molt nevat. Aquí el vent s'ha comportat i malgrat s'ha emportat part de l'última nevada, ja hi havia base, molta base. Onades de neu provocades pel vent s'alcen sota al cim, però també les hem vist durant la pujada. La nostra idea és fer circular, per veure l'altre vessant, així que mentre la Gemma es calça grampons i treu pells, jo m'afanyo per pujar el Pic Fourcat, una mica més alt i allunyat. Són 10 minuts. Unes fotos més...i continua mirant al voltant. Que coi, això de l'Ariège és collonut!!! Trec pells i avall. La neu que semblava dura es deixa mossegar pels cantells metàl.lics. Bé, farem bona baixada. Arribo on és la Gemma, em calço també grampons i travessem cap a l'est direcció unes runes. Aquest tram està més glaçat, més ventat i tot i que es podria fer amb esquís preferim assegurar, doncs surten pedres també. Són 10 minuts més. Calcem esquís i ara si baixada per neu pols, sota la cara est escarpada del Rocher de Scaramus. Quina delícia!!! Per darrera ha anat pujant gent. Sembla com si fossin follets que s'han anat despartant i surten per tot arreu. Aquí dos amb raquetes, allà un amb esquís i l'altre amb raquetes...De mica en mica ha aparegut gent, però no en excés, potser 10? Encara hi ha llocs prou verges i salvatges prop de casa on val la pena treure el cap, qualsevol dia on el risc d'allaus ens faci desdir de fites majors!!! A l'Ariège també!

Per acabar de fer circular o doble circular, baixem per la pista de l'esquerra, dibuixant un vuit curiós al mapa, afavorit que per aquest costat la pista té més pendent i en fem més via. A tres de tres som al cotxe. Uns +700 m de desnivell i unes 5 hores inclòs parades fan d'aquesta ruta una bona matinal.

Gemma i Samuel