PIC DE FONTLLETERA

Escarmentats de d'arreplegar garrapates mentre buscàvem bolets el dijous de la diada 11 de setembre (5 d'enganxades, a quilo per garrapata, però bons ceps, rovellons i rossinyols), canviem de plan i anem a les terres altes, on els boscos i els brucs (on s'enganxen més les garrapates) deixen pas a les pastures i als terrenys oberts. No tens ombra, però res que un barret de palla no pugui arreglar i almenys no has de pensar en aquests indesitjables animalots que no puc ni veure!!!

Sortim tard de casa, pensant que dinarem després de l'excursió, però que tampoc serà massa llarga. Havia pensat en baixar fins al refugi de Coma de Vaca, que és un racó ben bonic on no hem anat mai amb les nenes, però veiem que se'ns farà tarda i escurcem la jornada. Deixem la furgo a la pista, just on el torrent que baixa de la vall la travessa. Pugem per l'antic camí del marge dret, que ningú fa servir. Passem pel refugi de pastors mig aterrat i anem guanyant cota fins que enllacem ja a pocs metres del coll per la pista que hi ha oberta. Un parell de tot terrenys dels pastors i més tard puja el flamant toyota dels agents rurals, que el que és caminar no els hi agrada pas gaire...bé de fet només els hi agrada multar, prou que s'han mirat els jeep's dels pastors, ja fregaven les mans per posar una munta i un tweet a la xarxa...mare de deu si aquesta és la vocació d'agent rural. Això sí, veig que amb els meus impostos tenen una bona pick-up toyota que s'enfila fins al coll del tres pics.

Allà per casualitat, em crida un cara coneguda, és en Quim, que feia potser 20 anys que no el veia! Quina grata casualitat, parlem una mica, ells venen de fer una ruta llarga, de la central de Daió al Balandrau i tornar. Nosaltres veient que hi ha molta gent al Balandrau i que les nenes ja l'han fet, marxem direcció contraria a fer el Puig de Fontlletera, menys transitat i més tranquil, dos metres més baix. Hi esmorzem dalt i mentre esgarrapem, apareix un ermini, un animal curiós com pocs, gens espantadís, que juga a la cuita i a l'amagada una estona, fins que decideix marxar pendent avall. No porta l'abric blanc de l'hivern, però aviat haurà de mudar el pèl. Com en Quim, també feia molts anys que no en veia cap, l'últim vestti de Blanc, precisament sota el Roc Blanc del Capcir, ja fa també molts anys. Baixada ràpida per la pista, passem pel llac-bassal de fang i suc i d'allà pel torrent cap a la pista i a dinar falta gent. Parem a berenar al mirador del Pla de l'Erola, que m'agradava més quan estava abandonat, digueu-me romàntic.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE MILIEU I GRAND PIC DE TAPOU

Al maig tenia entre cella i cella fer aquest parell de 3000 amb esquís, des de Bujaruelo. Em sortia una ruta força llarga, uns 28 km i uns +2800 positius, potser per això no aixecava massa entusiasme entre els amics amb qui normalment esquio. De tant poc interès, al final, vaig decidir anar-hi sol. Era el divendres 17 de maig, aprofitant el final de temporada i preveient un dissabte radiant. Tot semblava quadrar perquè m'atrevís amb aquesta aventura, més tenint en compte que aquest dia estava treballant a Barcelona i plegava a les 4. Però quan passava per Cervera, direcció Bujaruelo, la meva mare em va trucar per dir-me que l'havien d'ingressar al Clínic aquell mateix divendres al vespre per un aneurisme semblant al que havia tingut fa 8 anys. No vaig trigar ni 5 segons a fer cop de volant, tornar a la plana, recollir-la a ella i al meu pare i tornar cap a Barcelona, on vam arribar passades les 9 del vespre, doncs aquell dia hi havia per acabar-ho d'adobar la rúa de celebració de la lliga del Barça. Ara tot semblava desquadrat...ni ambulància va tenir disponible ni tampoc el mosso d'esquadra a les rambles em va ajudar a passar en un pariplè d'urgència que semblava el joc dels despropòsits...i fins a 7 illes de l'eixample va haver de caminar la meva mare per arribar a l'hospital. Com el perfil altimètric que tenia previst, amb valls i cims, no semblava pas que poguéssim baixar més avall, però es veu que encara quedava camí...perquè l'operació que es va plantejar no era gaire comuna. A partir d'aquí però van aparèixer uns quants àngels, dits Eduard, dits Simone, dit tot l'equip que la va portar, i gairebé 4 mesos després se m'ha presentat l'oportunitat de tornar a provar el Pic de Mileu i el Grand Tapou.

Sense donar-me'n compte, aquest primer cap de setmana de setembre tenia altre cop entre cella i cella fer aquests cims. Capficat amb com havia anat el primer intent, el meu cap m'empenyia a anar-hi sol, però el vespre abans la Sira i la Nora em van dir perquè no me les emportava, que de caminar, caminarien molt. No m'ho havia plantejat, però de fet, si hi anàvem des de Gavarnie, per França, ho era prou de factible de fer-lo amb família. Així que quan proves de fer un puzzle que no quadren les peces, a vegades el que cal es esbotzar el puzzle i fer-ne un de nou. Dit i fet. Divendres en haver dinat marxem tota la família a dormir al Barrage d'Ossue, on arribem a dos de 9 del vespre.

Nit plàcida i tranquil.la, l'endemà ens llevem d'hora i a tres de vuit ens posem a caminar, direcció la Cabana de Lourdes sense arribar-hi. Girem a la dreta i enfilem direcció oest, cap als llacs. Xino xano anem guanyant cota, atrapem algú per aquí, algú per allà i ens plantem als llacs. A partir d'aquí hi ha un tram ben costerut i penjat que et permet entrar a la vall del darrera dels llacs. A l'hivern no sé quina pinta deu tenir això. Un cop superat aquest tram la vall s'ajeu una mica i permet anar guanyant cota per terreny franc, fins que arribes a la valleta penjada que també es de bon pujar, que et porta fins al coll. D'allà girem a l'esquerra i fem el cim del Pic de Milieu, quatre hores després d'haver sortit del cotxe, deprés de gairebé 7 km i +1400 de positius, prou bé, parades incloses. Ens mirem el Gran Tapou, que està una mica més penjat i després de valorar-ho l'acabem pujant encordats per no patir, no deuen ser ni 10 minuts. Fem quatre fotos, mirem les vistes, que allunyen tant com l'agudesa visual et permeti, fins l'aparcament on hem deixat la furgo.

Desfem el camí fins al coll i a partir d'aquí anem baixant trams més ràpid, trams mes lents tot xerrant. Fa una mica de vent a la baixada i amb un d'aquests cops surt volant el barret de palla de la Sira, que s'emancipa i torna a la natura. Bon vent, malgrat la decepció que té. Millor això que no al fons de l'abocador d'Orís on hauria anat ben aviat, és de palla i a la natura és on estarà millor. Seguim baixant i parem a dinar al llac, on a més refresquem els peus i més. Encara queda baixada però ens ho hem anat agafant amb calma. Després també ens desviem fins la Cabana de Lourdes per veure com és i de camí ens encantem mirant marmotes. Entre una cosa i l'altra, acabem arribant al cotxe 9 hores després d'haver sortit.

Encara ens queda temps per berenar al costat del riu i fer un tomb per Gavarnie, on finalment ens quedem a dormir. Per sopar, crèpes i pel.lícula amb el projector dins la furgo, "Mystere", que tot i que ja l'han vista els hi agrada molt. Demà matí, tot i que el temps no pinta tant bo com avui, ja que som aquí, volem aprofitar per pujar caminant fins la cascada de Gavarnie. Nit tranquil.la, fins que a dos de vuit del matí, l'ase brama.

Ens llevem, esmorzem i marxem a caminar, travessem el poble carregats amb quatre napolitanes de xocolata i enfilem el camí que porta a l'Hotel el Cirque. D'aquí anem fins sota mateix de la cascada, on quedem remullats, volta la feixa i cap avall. Surten poc més de 10 km i poc menys de 500 positius si vols arribar sota la cascada, sinó amb 300 ja ets a l'hotel i poc més. Toca tornar cap a casa que som lluny, cap de setmana aprofitat, de fet encara parem a dinar a Lourdes, carregar aigua per la iaia i donar les gràcies als àngles que la van operar. El que havia de ser una solitària ha acabat sent un bon tancament de l'estiu.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

MONTROIG, PÈL DE CA I PUIG D'EN BULLICI

Per tercera vegada ens acostem a la Collada Verda des de l'Abella, aquest cop per fer una caminada cap al nord, per contrades poc caminades. L'objectiu és el Montroig, per bé que el podríem fer des de la pista del Balandrau, com vam fer amb l'Edu esquiant fa una colla d'anys. Però avui la idea és diferent, tinc ganes de pujar un parell de cims més, poc trepitjats, amb noms ben curiosos, com són el Pèl de ca i el Puig d'en Bullici. Com que no ens hem llevat pas d'hora, hem canviat i avui farem l'excursió a la tarda, que el dia encara és prou llarg. Així que dinem d'hora i amb la panxa plena marxem cap a Camprodon

La pista forestal té alguns trams no aptes per vehicles baixos o 4x4, ja que amb els trencaigües que hi ha més d'un quedaria enganxat gronxant-se pel ventre del seu cotxe. Arribem a la collada verda, solitària com sempre i ens mirem per on pujarem. El mapa marca algun camí que costa de trobar, així que canviem d'idea i la pujada la farem pels prats i pista de la dreta i a la baixada ja ens buscarem la vida pel suposat camí. No és una sortida llarga ni amb gaire desnivell, no arriba ni als 8 km ni als 500 m positius, perfecte pel dia que fa, ja que tot i que no esperem pluja ni llamps ni trons, mai es pot assegurar.

Anem pujant xino xano, avui és la Nora que ens va explicant les seves histories. No ens en donem compte i ja som a dalt del Puig d'en Bullici, on el pastor segurament arriba amb el seu Land Rover. D'aquí carenejem fins el Pèl de Ca, on parem a berenar una mica. El Montroig no es veu gaire lluny, esperem que no ens mullem. Cavalls i quatre baques, no gaire més pels prats. Al cel algunes àguiles. Arribem al Montroig, fem un parell de fotos i bebem aigua, tal com ho fan els cavalls amb les basses que curiosament es mantenen aquí dalt plenes d'aigua a finals d'estiu. Els ruixats també hi deuen haver ajudat. De tornada passem per la caren i anem baixant buscant el camí, que a voltes s'intueix i d'altres te l'has d'inventar. El tros final està una mica brut, entre els brucs podem seguir la terra fresada, però miau...garrapates al canto! Com sempre jo me'n emporto un parell, espero que no més. De fet sóc l'únic que anava amb pantalons curts. S'ha acabat, altre cop calça llarga.

Entre platja i platja, una mica de muntanya sempre va bé, i si és solitària encara més. Només fem que llegir i escoltar noticies de la massificació de la natura, la muntanya...Els mateixos que publiquen la notícia són els que han provocat la massificació publicant els llocs. Mapa en mà, de racons solitaris sempre n'hi haurà!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel