PYRAMIDE DE LHÉRBES

Mai abans havia caminat per aquesta vall que hem triat, prop de Merens les Vals. Sí que hi havia baixat esquiant fa 10 anys, en una volta al Pedourres molt interessant, especialment aquell any que s'hi va acumular amb ganes. Avui però, aprofitant els colors de tardor, busco un cim a la carena que ens permeti fer una de les últimes caminades de tardor abans la neu no cobreixi aquests racons. Mirant mapes em fixo amb el nom de la Pyramide de l'Hérbes, un nom que no es veu gaire al Pirineu, perquè tenim molts Pics, Picas, Cims, Caps, Serrats, però de Pyramides poques.

Hi puguem dissabte a dormir amb la furgoneta, estirem una mica les cames i llegim els rètols que avisen d'ossos, abans no n'hi hava ni de rètols ni d'ossos. Anem a dormir d'hora, com ja es costum amb la panxa plena de crèpes. Dormir sols i molt bé i l'endemà al matí ens abriguem bé, doncs fa fred, és cara nord, i fins ben bé mitja excursió no ens tocarà el sol.

Sortim a tres de nou comptant que no serà curta. Anem pujant per un camí empedrat de grans lloses, molt bonic, que entra a la fageda que ja té els colors de tardor. Seguim amunt fins que travessem el pont de pedra, amb grans llastres i ara passem a la banda soleia. Anem parlant, explicant històries, inventant contes de l'ós, de la família fruita (la maduixa, la taronja, el naviu i el bolet tòxic) i així arribem al primer llac. Seguim amunt i quan som al segon llac, que igualment hauríem visitat de baixada, ens en donem compte que ens hem passat el trencant del GR-10, just a la pala allavosa de brucs. El rètol de fet estava trencat. Reculem 10 minuts i enfilem per bones zetes en pujada per entrar a la vall penjada. Aquesta seria una molt bona vall per esquiar, sinó fos perquè aquesta primera pala està molt exposada a l'hivern. Ja hi vam trobar allaus fa 10 anys, però la pendent sense ancoratges, contínua i exposada al sol la fa propensa a bons allaus inclús de fons. Seguim caminant amunt i ara per antigues morrenes de glaciars anem flanquejant direcció al coll.

L'últim flanqueig una mica penjat et deixa al coll i marxem direcció oest al punt més alt, doncs tot i que el mapa sembla que el cim sigui just a tocar el coll, és més alt aquesta "piràmide d'herba" que hi ha a l'oest. Hi conicidim amb quatre francesos i aprofitem per menjar. Han set poc menys de 7 km i +1000 fins aquí, comptant que hem passat pel llac. Resseguim les muntanyes que coneixem i m'invento mil i un recorreguts per fer amb esquís i a peu. Amb la panxa plena i abans no entri el canvi de temps, anem baixant, doncs també volem parar al refugi.

Ara són les nenes que ens expliquen les seves històries i com qui no vol la cosa ens plantem a la vall dels cavalls, dels cavalls negres. N'hi ha un que es banya fins la panxa, mentre que d'altres són prou mansos. Tenim al cap el dinar que farem, així que toca espavilar-se. Parem però abans al refugi, bons records d'aquella excursió de fa 10 anys, 9 mesos abans que nasqués la Sira.

Tirem una foto per comparar la neu que hi havia aquell any, ben bé 2 metres. En aquella ocasió, en Jow i en Russi no van tenir cap problema per seure a la teulada. Avui ens hi hem enfilat per darrera amb les nenes i ha costat més (https://relatsdemuntanya.blogspot.com/2015/03/pic-de-pedourres-i-pic-des-trois.html) . D'anys de molta neu sempre n'hi ha hagut. També el 2018 va ser un any extraordinari...per exemple el refugi d'en Beys per l'abril estava colgat per entre 3 i 4 metres de neu. Així que no perdem l'esperança que de neu n'hi ha hagut i n'hi haurà!

Baixada final pel marge contrari pel que hem pujat, per una fageda molsuda, amb el riu al cosat ben bonica, entre això i el xip-xap de les turberes ja tenim les nenes distretes. Arribem a la furgo després de 6 hores i poc més de 13 km. Bona jornada de muntanya que es mereix un bon dinar, espaguettis a dojo amb salsa tomàquet i alfabraga amb unes bones llonses de porc. Bon profit i fins la pròxima!.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

SERRA PEDREGOSA

Mira que tenim aprop el Berguedà i en canvi costa anar-hi. La vall del Ter i la del Llobregat, a petita escala, paral.leles com les d'Aragó, dificulten la mobilitat transversal. Han millorat les carreteres però els hàbits costen de canviar. Aquest cap de setmana però canviem d'opinió, ja que en principi volia anar cap a la zona del Canigó, però és lluny i tampoc podem marxar gaire d'hora, així que tirem de proximitat. En ve dinat, amb la panxa plena, marxem amb la furgo amb la intenció de caminar el dissabte a la tarda i una mica diumenge matí, dinant altre cop a casa.

Deixem el cotxe al coll de la pista a Gisclareny i pugem per bon camí fins al cim de Serra Pedregosa, una carena que amaga la coma dels Cortils, plena d'isards. La idea era arribar a l'Aguiló, però la Sira està encara encostipada, així que fins aquí és suficient. Berenem una mica mentre veiem els núvols, la boira i el sol de tarda. Les caminades a la tarda també m'agraden, com diuen els bons fotògrafs, l'"hora dorada". Les llums són tangents i deixen grocs intensos, especialment ara que comença la tardor. Baixem xino xano i ens mirem la vall amagada on pasturen els cavalls, algun dia també hi anirem a treure el nas, es veu tranquil.la. Tornem a la furgo i ens quedem a sopar i dormir. Com altres vegades, sis o set crèpes, de xocolata, de pernil salat amb formatge fos, de sucre i canyella, de sucre i suc de taronja, de pernil dolç i formatge i per rematar un altre de xocolata...la boca encara se'm fa aigua només de pensar-hi. Com que demà no tenim pensat fer la gran caminada, aprofitem també per mirar una peli amb el projector dins la furgo i aquest cop provem l'invent de reclinar la banqueta de tres, perquè quedem enfocats cap amunt. Gran encert! Gairebé sembla l'Imax! Només faltaria que es pogués connectar l'audio del projector amb els altaveus de la furgo (que es deu poder fer) i ja seria la bomba!

L'endemà al matí ens llevem i anem fins al coll de la Balma. Podríem baixar amb cotxe fins al refugi de Gressolet, però això ja ho farem després. Tenim ganes d'estirar les cames per la pista, tot collint un rovelló i tornar pel camí del torrent, una volteta maca i tranquil.la, lluny de les massificacions del Pedraforca. De fet ahir la tarda quan vam passar, encara quedaven potser més de 200 cotxes. No sóc pas partidari de posar tanques a la muntanya ni de regular l'accés...més assenyat seria que la gent guanyés esperit d'aventura i fugís per si sols de les masses. Llavors però hauria de fugir de les masses que fugen de les masses, massa complicat!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PICS DE ROSSÓ (CARENA DELS LLOSERS)

Deia la cançó "molt lluny d'aquí a l'altra banda del món, viuen contents els barrufets". A vegades no cal anar a l'altra banda del món, és suficient anar a l'altra banda de la coma d'en Garcia, per trobar-te unes carenes solitàries amb bones vistes i "viure content". No havia pujat mai la Cresta dels Llosers, segons el mapa francès, tot i que hi havia passat moltes vegades per sota i pels dos costats. L'altre dia tot pensant, em va sortir una petita circular per trepitjar aquesta carena, doncs és més una carena que una cresta. No he trobat cap nom al mapa, més enllà dels mapes francesos de l'Estat major de 1820-1866, que anomenen aquesta carena "crete de Rossau", com avui es diu la vall de sota "Rossó". Així que més enllà de les bromes que feiem tot caminant (Pica de Sira 2655, Cim dels Papes 2568 i Pica de la Nora 2618), segurament Pics de Rossó seria millor nom.

Com que diumenge pinta mal temps i dissabte era molt complicat caminar de matí, fem aquesta volta d'uns 7 km i +700 de desnivell a la tarda, aprofitant que el dia encara que ja s'ha escurçat força, permet fer sortides com aquesta. Aparquem ben amunt i començem a caminar gairbé a les quatre de la tarda. Anem pujant xino-xano, no és el mateix caminar al matí o la tarda amb la panxa plena. Arribem al coll, fa un bon sol i un bon dia. Veiem la gentada que hi ha al Pic de Coma d'Or, en comptem una vintena. Nosaltres girem al sud-est i anem a veure l'estany de Coma d'Or, que encara aquest hivern vam travessar amb esquís. D'aquí ens enfilem cap a la carena, per tal d'arribar al primer cim, la cota 2655, pel vessant sud, doncs el nord no és de bon accedir. La idea és seguir carenjant fins que ja davallem cap al Coll de Pimorent, si és que abans no veiem una baixada directe cap a la furgo. Baixem d'aquest primer cim, passem per un cim secundari i baixem al coll. Des d'aquí es veu una bona baixada sud-est fins als plans de baix. Seguim punjant mentre veiem isards a la llunyania fins arribar al cim principal, cota 2618. Aquí sobta veure tanta pissarra escampada...fins i tot petits murs o construccions que ens van pensar que aquesta zona la devien dinamitar durant la segona guerra mundial o abans. Hi ha forces forats circulars on aflora molta pissarra esbarriada. No n'he sabut trobar informació, però alguna cosa hi devien fer. Seguim un tros més de carena i veient l'hora que és, ens sembla que se'ns hi farà fosc baixar per l'oest, així que mirem al nord i ens sembla que amb paciència, baixarem directes a la furgo.

Al final ens surt una baixada prou factible, entre nerets, pedra i farigola. És dretot tot i que encara és de bon caminar. Arribem a dos de vuit, hora de sopar, sessió de cine i dormir!

L'endemà tal com les previsions deien, dia tapat al matí, que aprofitem per pujar fins a llac de Fontfreda, on algun dia anirem a pescar truites, 20 € per 8 captures (si les agafes clar!).

Sira, Nora, Gemma i Samuel