El blog és el meu dietari de muntanya, el meu petit diari, no massa secret, però que em permet girar la vista enrera i recordar temps que ja han passat. Avui 14 de juny, sense tenir molt clar si faríem això o allò, hem anat a pujar amb les nenes el Tossal del Pas dels lladres. Quina casualitat, l'última vegada que el vaig pujar caminant va ser un 13 de juny de 2009, dissabte. Esquiant no fa pas tant, aquest mateix hivern. Aquell any, diumenge també queia amb 14 com avui. Han passat 17 anys, no m'ho sembla pas, em sembla que fós ahir, em sembla que encara noti les cames cansades en veure les fotos i endevinar que en Gordillo em va fer manxar fort.
Avui qui em fan cansar són les nenes, a mi i a la Gemma. Pugen lleugeres xerrant, mentre nosaltres anem suant. Sortim de la font de l'home mort, remuntem el torrent i del torrent al coll que hi ha entre el Dòrria i el Pas dels lladres. Carena i amunt fins al cim, on parem a menjar. La Nora no ha callat en tot el camí, mentre jo feia penitència. Baixem en circular cap a l'est, seguint la carena i després de dret per la tartera, on un hivern de fa una colla d'anys ens va baixar un allau amb en Maso, en Russi, en Joel i jo. A baix sorprenem un grup nombrós de més de 30 isards, els observem en silencia, ells també. Dubten si anar amunt, però les pastures són avall. Intentem no molestar i així s'estalvien de remuntar la tartera. És un grup nombrós que fa les delícies de les nenes. Els explico que no fa gaires anys, amb en Dani, vam sorprendre a l'hivern un nombrós grup d'isards, en unes pales nevades al Catllar, amb un tou de 40 cm de neu pols. Sense voler em vaig veure esquiant al mig dels isards, greu em sabia perquè per més que saltaven, la neu pols les feia esbufegar mentre jo lliscava tant o més ràpid que ells sense esforç. Com vaig poder em vaig posar en un lateral perquè poguessin fugir de mi avall que fa baixada, mentre en Dani contemplava l'espectacle des del darrera.
Com que d'animals va, també treue el cap a saludar una marmota, que es fica el cau, però es deixa mirar mentre mastega herba seca. Ja fa calor i tenim ganes de dinar, al cotxe ens espera el dinar i 4 gelats al congelador. Petita refrescada de peus per païr i carretera cap a casa.
No sé si passaran 17 anys més, si és el cas hauré canviat força més.
La vida són records, que disfrutes mentre els crees i quan els recordes, els revius.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada