Els indis apaches estem en perill d'extinció. Entre els hàmsters de pista, els patrulladors d'instagram i les tortuges maratoniànes (que tant els fa que fan, només que sigui moltes hores i molt desnivell), cada dia veig menys interès en asseure's al sofà de casa, mapa en mà, per somiar racons impossibles, però que amb esforç, s'acaben trobant.
Segurament no deu ser així, i en tot cas sóc jo que amb una mirada esviaixada ho veig d'aquesta manera, possiblement igual que quan les proves PISA diuen que els nostres fills seran pitjors en matemàtiques que els nostres avis (els seus besavis no tenien cap culpa que a vuit anys ja anessin a collir patates), sóc altre cop jo que m'estic fent gran. O potser que els bons fugen dels "focos", com en Jordi Corominas, que va dubtar en recollir el premi piolet d'or, i només ho va fer quan es va convèncer que era útil pel col.lectiu, més que per l'individu. A anys llum, aquest modest blog, que només pretén recollir un diari personal de sortides a muntanya, té sentit en quan sigui útil per despertar l'interés dels nostàlgics per racons poc transitats. Normalment aquests nostàlgics tampoc els farà res llegir més que veure, perquè aquí és on recordo els sentiments, les il.lusions i els reptes que per mi ha suposat cada sortida. Qui vulgui inmediatesa, ja no ha arribat a llegir fins aquí. Probablement blogger ja no és ni el seu espai. També un dels motius perquè les entrades del blog, malgrat apunto el dia real de l'activitat, mai surten publicades el dia que s'ha fet l'activitat. Ni jo tinc tanta pressa per escriure ni falta els fa llegir-ho als que no tenen espera.
Avui doncs dissabte, 14 de desembre, extranyament tard, hem començat la temporada d'esquí de muntanya. Dic extranyament en el sentit d'enganxar les pells als esquís, perquè d'anys dolents o tardans n'hi ha hagut molts, però a vegades els canons de pista ho han maquillat. I el més bonic, el frenesí de divendres vespre, creuant missatges per qui sortim i on anem. Aquesta il.lusió per tocar neu de nou, intacte i renovada cada any, vint temporades després, per iniciar la que farà vint-i-ún. I rumiar i rumiar, per veure què hi ha interès de fer, a dues hores de casa, que no sigui la sortida dels santferminis.
Com que és primer dia, a la balança també hi ha no ser massa agoserat, perquè el que volem és esquiar, no cartografiar els buits dels mapes. Ho miris com ho miris, molt de poc és poc, igual que poc de molt és molt. En marxa cap a Puymorens. Mentre recollim en Dani a Sant Quirze i en Xevi condueix, amb en Joel hem anat emparaulant la ruta, amb un parell de baixades, una d'elles inèdites, tot i que per la zona ja hi hem passat. Busquem erròniament, cares nord. Però serem a temps de corregir.
Sortim del coll de Puymorens a les 9 del matí amb un fred ben viu, se'm gelen les mans, malgrat els guants i les manoples, ja una mica foradades. El tió ja pot parar l'orella. Pugem per la coma d'en Garcia a bon ritme, s'ha posat en Joel davant i ens recorda que pedalant es fan cames. Quan som prop del coll, paro a posar-me un compeed a l'ós del peu que se'm va deformant, perquè les botes després de moltes temporades no han pas canviat de forma. Corregit el problema, ens plantem al coll en hora i mitja valorant la sortida que teníem pensada. Bebem i pells fora, intentant el que havia de ser la primera baixada de neus pols tot obert del dia. Després de 100 metres i haver desenterrat tota l'enciclopèdia d'espècies de taurons, veiam que fa falta un cop al timó, ja que som a alta mar. Amb en Joel traiem al cap a l'abisme de Mordor per certificar que aquí s'acaba la baixada, doncs els taurons ara ja són orques i ballenes. Posem pells i com a pla "B" decidim pujar direcció al Coma d'Or, tot i que la moral de la tripulació ha decaigut al mateix ritme que el plàstic es desprenia de les soles dels esquís.
Un servidor li sembla que sense anar al Coma d'Or, on hi donen el mateix pa, potser val al pena enfilar-se fins al Cap de la Llosada, que ja vam fer amb la Gemma deu fer 10 anys i treure al cap a veure com es veu l'altra banda. Murmuris de deserció, però sense mirar gaire la cara que hi posen els amics, em poso a davant i tiro, fent-los la promesa que al Cap de la Llosada amarrem les cordes a port, per bé o per mal. Ens enfilem xino xano i després reculant per carena fem aquest solitari cim, mentre veiem vuit o no esquiadors que són al Coma d'Or. Eureka! La cara sud comença a fer molt bona pinta, també milloren les cares dels amics al mateix ritme, fins a fer cim amb una ullada de sol, un somriure d'orella a orella i amb la baixada neta i encatifada de blanc. Pells fora i gas avall, per una bona pala de bona neu pols, fins arribar als plans, que es deixen baixar fins enllaçar un bosquet jove que ens deixa al fons de vall, a 2100 metres.
S'ha de reconèixer que amb tantes temporades tinc sort de no portar un cop d'aixada al mig del cap dels que surten a la foto de cim, tot i que no tinc clar que en Dani quan es miri les soles a casa no s'ho repensi. Aquí baix on som, els hi vaig fer entrar fa una colla d'anys des d'un revolt a mitja pujada de Puymorens penjats per un torrent, amb esquís a l'esquena. Avui però l'accés ha estat més net, com el dia que amb en Joan, en Pep i companyia, ja vam fer una volta semblant. I per neta la baixada, bona neu pols i sense rascar enlloc, al contrari de la primera baixada del dia, que amb 100 metres ja ho havíem xafat tot.
Mengem, el dia es tapa, i ara toca pujar la murallota que hi ha fins l'estany de Coma d'Or. Dic murallota, no perquè sigui complicada, sinó perquè és un fart de voltes maries entre canals, rocams i avets. Arribem dalt amb vent i espurnejant, ens equipem a resguard d'un roc i d'aquí enllacem fins al coll on hi arribem curiosament amb bon temps. Pells fora i avall, pels tubs de pujada que a hores d'ara ja estan més petats que la pista d'enamorats de Masella. A la centraleta, canviem de vessant i baixem ràpid per la pista esquiant, fins al mateix cotxe.
Al final uns bons 17 km, +1300 de desnivell i poc més de 5 hores de bona neu, bona companyia i bon inici de temporada!
Dani, Xevi, Joel i Samuel
Escapada abans del dinar de Sant Esteve, per corroborar que, com de costum, no tenim gaire neu al Pirineu Oriental. La intenció era sortir dels Alabaus i fer una volta fins al Puigllançada, però "ai las", m'he deixat les bambes, només porto els esquís, així que em veig obligat a baixar fins al primer aparcament on trobo neu, al Roc Blanc. Les pistes són tancades, per gelades, però arrambat als arbres em sembla que pujaré. Estic ben sol a l'aparcament, no és que sigui d'hora, però està tant desengelat, valgui la contradicció, que ningú s'hi ha volgut parar. Suposo que més tard, amb l'efecte crida, em trobaré l'aparcament ple.
