MATAGALLS

Sempre fa una il.lusió especial quan neva a costat de casa i com que no passa sovint cal aprofitar les ocasions per disfrutar-les, perquè la neu és efímera, efímera a moltes escales. Ho és la pròpia neu perquè fon ràpidament amb la calor del sol, però també és efímera la seva qualitat, es marceix ràpid, passant de pols a dura o fins i tot crosta en tant sols un dia. Així que igual que Garcilaso de la Vega amb el seu soneto XXIII veu marcir ràpidament la vida i que cal aprofitar-la, el mateix passa amb la neu pols, s'ha d'aprofitar quan és esplèndida, perquè la seva vida és curta.

Després de la bona nevada de dimarts, el massís del Montseny està ben blanc. Partia amb avantatge el Matagalls per la cara nord, que ja tenia alguns centímetres de neu a les obagues de l'hivern. Dimecres i dijous fa un última regada de 10 cm i el divendres és "el" dia. Ens llevem d'hora i marxem a coll de Bodriol per fer una escapada ràpida al Matagalls. El paisatge està preciós i comencem a trenc d'alba, quan el sol comença a sortir. Els arbres estan carregats de neu i aquestes fagedes nevades són un espectacle pels ulls que ho aprecien.

Remuntem pel torrent dels Mosquits tot sols i entre els arbres traspúa llum, però no sol, deixant un gradient de colors del blanc al groc màgic, especialment quan arribem al rètol del torrent dels Mosquits. Més amunt ja surt al sol i arribem a Coll Pregon, on fem un petit mos. Seguim amunt entre banyes de rens nevades amb un cel blau rabiós dels que m'agrada. No m'interessa el futbol, però haig de reconèixer que com el blanc i el blau no hi ha res. De blancs n'hi ha a mils, segons com hi toca el sol, i de blaus també n'hi ha mils. De fet la neu que és blanca, a l'ombra sembla blava, mentre que el cel que és blau, a l'horitzó sembla blanc. A partir d'aquí si et distreus a mirar i a percebre totes les tonalitats és un espectacle natural tant digne de veure com d'apreciar.

Divagant divagant arribem al cim del Matagalls on coincidim amb més gent, un parell de joves que hi han dormit, algun que altre esquiador i un paisatge inmens, amb Vic al fons. Traiem pells i fem una baixada cap al nord com si anéssim a Sant Segimon, per unes pales suaus però sempre agraïdes d'esquiar. Tornem a posar pells i remuntem altre cop fins al creu del Matagalls. Ara si esmorzem, pells fora i cap avall, fent una gincama entre els faig d'aquests preciosos boscos nevats. Mentre els arbres estan separats la Gemma disfruta de valent, no tant quan s'ajunten. A mi m'encanten de totes maneres, especialment quan et perds ràpidament girant entre els faigs com si un animal esquiu fóssis que t'amagues dels depredadors i busques el teu cau. A mitja baixada coincidim amb altres esquiadors, alguns de coneguts, que tampoc es volen perdre l'espectacle, tot i que no cal comprar entrades!

Arribem al cotxe amb un somriure d'orella a orella, contents d'haver disfrutat unes horetes d'una pau i una tranquil.litat que t'ajuden a fer relatius els problemes. No és que a la muntanya no n'hi hagi, o siguin més petits o més grans. Simplement es fan relatius per comparació, aquí dalt poc importa la cobdícia humana, aquí dalt importen les habilitats i les aptituds que un té. Aquí dalt cadascú troba el seu lloc i sovint com a les benaurances els darrers seran els primers.

Gemma i Samuel