diumenge, 30 de setembre del 2007

PICA DEL CANIGÓ

Escrit per Jordi Juvanteny


Ascensió a una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya, sinó és la que més, per la seva llarga via clàssica del Refugi de Marialles, Plans de Cadí i la xemeneia.


Refugi de Marialles - 1.718 metres
Coll Verd - 1.861 metres - 30'
Refugi Aragó - 2.123 metres - 1h 40'
Plans de Cadí - 2.204 metres - 1h 55'
Bretxa Durier - 2.696 metres - 3h 12'
Pic del Canigó - 2.784 metres - 3h 25'
Bretxa Durier - 2.696 metres - 4h
Plans de Cadí - 2.204 metres - 5h 15'
Refugi Aragó - 2.123 metres - 5h 30'
Coll Verd - 1.861 metres - 6h 30'
Refugi de Marialles - 1.718 metres - 7h


Desnivell: 1.500 metres
Distància: 19 km


A menys de 50 km del mar Mediterrani i a cavall de les comarques del Conflent i el Vallespir s'alça majestuós el massís del Canigó. El massís s'aixeca 2.800 metres per damunt de la plana del Rosselló que es troba gairebé a nivell de mar. No és estrany doncs, que fos considerat durant molt de temps el sostre del Pirineu.


Per arribar al Refugi de Marialles cal anar a Vilafranca de Conflent, ja sigui via Perpinyà o via Puigcerdà. Un cop a Vilafranca de Conflent prenem direcció a Vernet-Els Banys i d'aquí cap a la petita població del Castell, a tocar de l'Abadia de Sant Martí del Canigó (bressol de Catalunya), lloc on deixem la carretera asfaltada i enfilem la llarga i transitada pista de Marialles. S'arriba amb cotxe fins a la mateixa porta del refugi. El Refugi de Marialles es força gran, i els guardes són molt amables, inclús et llegiran una petita història abans d'anar a dormir.

L'endemà al matí sortim del refugi i enfilem la primera rampa del dia tot passant pel costat d'una barana de fusta. La primera part de l'ascensió transcorre per dins del bosc i va seguint el Gr 10. Es guanya alçada molt lentament i es dona una volta de mil dimonis fins que no encares ja la vall de pujada. Just creuar el Coll Verd sortim del bosc i perdem una mica d'alçada per creuar el Riu de Cadí. Poc després de creuar-lo deixem el Gr 10 i girem per dirigir-nos cap al Refugi Aragó. Continuem guanyant alçada molt lentament, i els quilòmetres van passant, pel que ens imaginem que la pujada ens vindrà de cop.

Just després de passar pel Refugi Aragó la cosa comença a canviar i seguint en tot moment un camí molt marcat i evident ens enfilem fins als Plans de Cadí, lloc on podem veure ja per primera vegada el cim del Canigó. El terreny ja canvia, deixem enrere els prats herbosos i ens endinsem en una tartera fina, que mitjançant un seguit de sigues sagues ens fan guanyar, ara si, alçada per la falda del Puig Sec.



Gairebé a l'altura de la Portella de Vallmanya comencem un llarg flanqueig horitzontal que ens portarà fins a la Bretxa Durier ja al peu de la famosa xemeneia final del Canigó. Realment és una zona fantàstica, amb un ambient de muntanya extraordinari. No és gens habitual trobar un pic tan escarpat al Pirineu Oriental.



Des del peu de la xemeneia aquesta és veu enorme, però és una grimpada fàcil, segurament de II grau. La roca és molt bona i els moviments són del tot naturals amb preses abundants. Només la part final és una mica vertical. Al ser encaixonada fa que no sigui aèria, cosa que et permet no tenir la sensació d'estar en un lloc exposat. No cal dir que s'ha de vigilar en tot moment les pedres soltes que puguin caure de més amunt i evitar tirar-ne tu cap avall.

No cal dir que aquesta grimpada final fa que arribis a dalt amb aquella sensació agradable d'haver-te treballat el cim. El cim és preciós, aquesta muntanya és màgica, i la vista és increïble. Al tenir el mar tan aprop sembla que estiguis a molta alçada, el Rosselló es troba 2.800 metres mes avall.


Per fi, i després de molt de temps de parlar-ne, som al cim del Canigó. Tot un símbol de Catalunya i dels territoris de parla catalana. D'aquesta muntanya en surt cada any la flama que encén totes les fogueres de la nit de Sant Joan i que manté viva l'espurna de la llengua i la cultura catalana.

El descens el fem per la mateixa ruta, parant especial atenció a la desgrimpada de la xemeneia. I al cap d'una estona, llarga estona, arribem de nou al Refugi de Marialles. La ruta és llarga, no ens enganyem, però possiblement sigui una de les rutes més maques per pujar a la Pica del Canigó.

Jordi, Anna, Tina, Xavi, Francesc, Edu, Arnau i Samuel