dimecres, 12 d’abril del 2006

PIC DELS SET HOMES, BASSIBÉS I PICA ROJA

10 al 12 d'Abril de 2006

Tinc un pardal al cap. No para de donar voltes. M'he mirat els mapes i m'he traçat una ruta per fer el Canigó a l'hivern sense haver de fer excessius quilòmetres amb el cotxe. Direcció Prats de Molló m'enfilo amb el cotxe. La previsió del temps és bona, però pujo tot el coll de Molló amb pluja. D'aquí baixo fins el poble, prenc el trencant a la dreta i pujo vall amunt. Intento trobar la pista que condueix al refugi dels Estables. Els desprendiments em fan donar algunes voltes i el pobre cotxe no és precisament un 4x4. Arribo tant amunt com la neu em permet, tot i això he quedat lluny del refugi dels Estables. Surto el primer tram amb esquís a l'esquena, doncs són clapes que el cotxe no ha pogut travessar però insuficients per esquiar. Un quilòmetre abans del refugi calço esquís i vaig fent. No tinc pressa, vaig sol, però tamoc vull encantar-me. No em quedaré pas a dormir als Estables, per poc que pugui vull arribar fins a Pla Guillem. Passo de llarg els estables prop de les 5 de la tarda. És tard, però penso que si la boira no em deixa trobar el refugi de Pla Guillem sempre puc recular les meves traces. Més amunt trobo una barraca de bombers, miro i tancada. Continuo i m'enfilo per una pala força inclinada, poso grampons i esquís a l'esquena fins arribar al pla superior. Alla trobo una cabanya de pastors. Aquí si que ja tinc l'esperança de trobar-la oberta, doncs és tard, gairebé les 7 del vespre i la boira està ben enganxada. Merda, està tancat!!!
Segueixo en direcció a Pla Guillem, però sense veure res no el trobaré pas. Estic de sort i amb un cop de vent s'aclareix suficient per distingir unes pinzellade vermelles al fons. Allò no pot pas ser altre cosa que la teulada del refugi. M'afanyo a memoritzar la posició i la direcció i forçant el ritme començo a foquejar. Quan arribo m'adono de la sort que he tingut. El refugi està ben tapat de neu, pràcticament no surt ni la teulada. Ingenu de mi pensava que hi trobaria caliu humà i resulta que estic més sol que la una. A sobre fa un fred de mil dimonis. Entro, preparo a jaç i a dormir, que demà tinc molta feina.

M'aixeco d'hora, més que tot pel fred que no m'ha deixat dormir. Voldria arribar fins el Pic del Canigó, però el vent que gairebé s'emporta la teulada ja m'està advertint que fàcil no m'ho posarà. Calço esquís després d'esmorzar i em dirigeixo cap a la carena que baixa del pic dels Set homes. El vent bufa fort. Arribo dalt i contemplo el Canigó. Penso que lluny que és i per dintre em dic "merda", no hi arribaràs. Segueixo de totes maneres la cresta amb un vent que es va intensificant. Arribo al pic Bassibés. Aquí ja gairebé em tira a terra el vent. Per dins em dic que vull continuar. Tossut de mi arribo fins a la Pica Roja. Aquí punt i final. Hauria de treure pells i davallar cap a la vall del Cady. Però ho veig tant magre que penso que si baixo no tornaré a pujar. Així que reculo. De sobte em trobo que el vent és insuportable. Em fa agenollar a terra. Em costa mantenir-me dret. El front se'm glaça, les mans...Penso 5 minuts de descans a terra, m'aixeco i camino vint minuts. Després de repetir l'operació dos o tres cops m'adono que quan miro el rellotge més aviat estic 20 minuts de descans a terra i camino 5 minuts. Això m'ha fet despertar. M'ha posat en alerta. Fins llavors no m'hi havia estressat, pensava que mica en mica aconseguiria arribar al pic dels set homes. Ara tinc tot el cos en guàrdia. O hi poses els "coll..." o no en surto. El temps va passant. Finalment arribo al Pic dels Set Homes.

Amb els esquís als peus i sense pells ja em veig salvat. Arribo al refugi a les quatre de la tarda. No he dinat i per la meva sorpresa quan obro el "tupper" de dins la motxilla em trobo les croquetes de pedra com si haguessin sortit del congelador. Miro el termòmetre i marca -4 dins el refugi. Aquí no em puc quedar. Em fico 1 horeta dins el sac per entrar en calor i decideixo baixar a passar l´última nit al refugi dels Estables, a uns 1600 m d'altura i més resguardat del vent.

Arribo al Refugi no sense esforç, m'escalfo com puc el dinar i em fico dins el sac. Aquí el fred és suportable. L'endemà ja només restarà baixar fins recuperar el cotxe. Acostumo anar sol, potser no és recomenable, però no em desagrada. Aquest cop però, no tenint-les tots havia deixat un rètol al cotxe per avisar en cas que alguna cosa sortís malament. Per un costat estic content de ser jo qui treu el rètol. Per l'altre penso que en aquest món de déu feina hi hauria hagut a trobar primer el cotxe!!!


Samuel