PIC DE LES BRÚIXES I COMANEGRE

El Pic de les Bruíxes i el Comanegre són bons miradors de l'alta Garrotxa, però també del Pirineu als dos costats de la frontera, amb el Canigó ben present davant nostre. La primera vegada que vaig pujar al Comanegre ara ja fa una colla d'anys ho vaig fer des de Beget amb la Gemma, tot pensant que Beget estava molt més amunt del que realment estava, poc més de 500 m sobre el nivell del mar. Va sortir una bona ruta, passant pel coll de Meners i resseguint la frontera, amb una cara nord plena de fagedes i una cara sud de pastures. Sempre m'ha agrada aquest racó i amb les nenes l'any passat vam pujar el Comanegre des de la bassa. Ara que s'acosta el fred anem baixant de cota i aquestes muntanyes baixes eren una bona excusa per fer una sortida aquest cap de setmana de cels blaus i nets.

Dinem a casa i sense pressa marxem tard. Arribem a la zona que ja fosqueja, per això sorprenem a quatre senglars ben alimentats que fugen muntanya amunt. Parem en un racó protegits del vent per si de cas i preparem els trastos. Avui tinc ganes de provar la batedora elèctrica usb per fer la pasta de creps. No cal explicar com ha quedat la furgo a la primera batuda. La Gemma diu, amb raó, que aquesta furgo quan va sortir de la planta d'Hamburg si hagués sabut el futur que li esperava potser hagués fet mitja volta...o no, més divertida que amb nosaltres no hauria estat amb ningú! Malgrat els contratemps surten uns creps per llepar-se'n els dits i vet aquí ja és hora d'anar a dormir, no sense mirar una estona del "Rei Artur" de Disney. Nit plàcida planxant l'orella, pau i tranquil.litat. Al matí ens llevem amb un dia radiant, només falta contemplar l'alta Garrotxa plegada de turonets i racons per omplir l'aire dels pulmons i començar el dia amb alegria. Aquesta catifa verda arrugada, a vegades esquinçada, de mal raspatllar on el temps s'ha aturat és un plaer de mirar i trepitjar. Petites masies inaccessibles, enruïnades amb mil i una històries oblidades, petites capelles, prats, roures i alzines. Qui no entén la màgia d'aquestes contrades no és digne de trepitjar-les amb calma, si no les pot apreciar, que les corri i les disfruti fugaçment, així hi deixarà regnar la pau! Twitter, instagram, tik-tok també són per córrer per la vida, consum de masses sense contingut, bar de poble mal entès, darrera quatre lletres mal posades ara s'amaguen les llengues porugues i vehements.

Com que la intenció primera és anar al Pic de les Brúixes on no hem estat mai, marxem per la pista i ens desviem pel corriol que guanya la carena direcció est. De moment aquesta cara sud amable ens protegeix del vent i el sol ens escalfa. Un cop a la carena passem trams per la cara nord on canvien les tornes. Fagedes i més fagedes, que de fet s'extenen des de Maçanet de Cabrenys fins que el Costabona els hi barra el pas, deixant a les cares nord un paisatge fotogènic. El propis arbres ens protegeixen del vent però no del voleiar juganer de les fulles, difícil de captar amb una imatge, però d'un vol capritxós i encisador per la vista. 

Anem carenjant i ens plantem sota el pic que es guanya pel nord amb una petit cresta aèria per la canalla, amb un petit espai al costat de la creu per esmorzar, contemplant les primeres neus al Balandrau i davant nostre el Comanegre, que si tot va bé també visitarem. Amb la panxa plena, quatre fotos, tres reflexions, dues alenades d'aire fresc i una pressa per anar tirant perquè el vent es fred, davallem d'aquest privilegiat mirador, força més que el Comanegre que et barra la vista pel nord amb tota la caballera de faig que li penja. Abans de marxar passa una fulla solitària, amb la quilla penjant, tot voleiant davant nostra, pacient però ben estable, com aquell qui fa parapent relaxat al capvespre.

Seguim el mateix camí de l'anada fins el trencant que davalla a la pista. Ara continuem per la carena tot enfilant-nos al Comanegre. Sorprenem un grup de cabres semi-salvatges que distreuen la Sira, ja s'hi quedaria a cuidar-las, tot i que no sé qui hauria de cuidar a qui. Arribem dalt del Comanegre on ja trobem més gent. Quatre fotos i davallem directe cap a la bassa. Jo em decanto una mica cap a la furgo per engegar el rentaplats i començar a fer el dinar, mentre les nenes van a veure les vaques de la bassa. S'ha girat vent, sort que ja som a cobert. Bon dinar i cap a casa falta gent, mentre rematem el que quedava del "Rei Artur". 

Sense sortir de casa, fent pocs quilòmetres, molts llocs per descobrir. La setmana passada també vam visitar el refugi del Catllar que ja està rehabilitat de fora, aprofitant per pujar el mirador del roc de la Lluna, fent una circular omplint una bossa de rovellons i baixant per la fageda. Un curt passeig amb bones vistes, que em fan volar la imaginació pensant que hauria estat passar una nit a l'antic refugi d'Ulldeter, en ple hivern després d'una jornada d'esquí de muntanya. Només hi puc somiar, però consultant algunes fotografies antigues per internet el somni és més proper.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

 

ESTANYS D'ENSAGENTS

Aquest cap de setmana descoberta de llacs d'Andorra poc visitats, com són els Estans d'Ensagents. No  tenen el renom dels de Tristana, no són tan grans i l'entorn potser no és tan espectacular per estar voltat de cims més baixos, però segurament l'accés també hi té a veure. Els de Tristana hi ha un accés relativament ràpid. Aquí cal caminar per camins poc marcats i a vegades confusos. De marques grogues i de fites n'hi ha per tot arreu, però els camins es van fent i desfent però sense ser mai gaire marcats. Nosaltres després d'un tour per pobles de la Cerdanya entrem a Andorra i anem a dormir a sobre els Cortals d'Encamp. Nit freda, amb glaçada inclosa, prèvia sessió de cine "The Lion King" a la furgo, tot un luxe, malgrat que es veu que encara hi ha masses dolents en aquestes pel-lícules de Disney, especialmenet el tiet dolent...

Ens llevem al matí i baixem amb la furgo fins el trencant, per anar deixar el cotxe just sota les bordes. Ens volem enfilar pel camí que va a les fonts de Campeà, per anar guanyant cota fins arribar als llacs. Fins les fons és dret i es guanya desnivell ràpid. A partir de les fonts el camí fa alguna giragonsa confosa que nosaltres solucionem amb un bosc a través fins enllaçar de nou amb el camí de pujada. En general és molt poc fresat, cosa que fa que sigui lent de caminar. El dia s'ha llevat molt fred, però el cel és blau radiant i quan el sol comença a escalfar s'està prou bé.

Esmorzem a mig camí tot pensant que arribarem als llacs al voltant de la una. No hem trobat ni una ànima. Quan ja gairebé som als llacs ens topem amb un ramat d'isards que fugen muntanya amunt. Qui tingués les seves cames i la seva agilitat, però no es pot envejar tot, car la nit ha estat freda i nosaltres hem dormit calents.

Arribem al llac inferior on hi trobem una parella que s'està banyant, ben agoserats perquè a les vores de l'estany hi ha glaç. En èpoques passades també m'havia banyat amb un bon tou de gel i glaç als estanys, però amb els anys m'he tornat fredolic, potser més que els bolets, que per cert avui els hem trobat congelats.

Un cop al llac superior les nenes juguen una estona amb el glaç mentre contemplem les vistes. Anirem baixant passant pel refugi d'Ensagents i dinarem per allà o més avall, perquè s'ha anat fent tard. La baixada és una mica més marcada que la pujada, deu ser el camí normal, però tampoc mata de transitat. Sembla estrany, Andorra la Vella queda aquí sota mateix. A l'hivern ha de ser un bon paratge, de fet en travessa cap a Pas de la Casa passant pel refugi de l'Ingla és una ruta que tinc pendent.

Dinem i amb la panxa plena agafem ritme i tornem a la zona del bosc que és una mica perdedora. Les nenes fan bon paper, de fet acabarem fent gairebé 9 km, uns +660 i 6 hores de cotxe a cotxe. Tornant parem al parque d'Andorra la Vella a tirar-se pel tobogan blau (el taronja i el verd encara els veig massa alts per elles), però entre això i la resta de gronxadors ja les tenim felices!!!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

VIA VERDA TARAZONA-TUDELA I MONCAYO

Fa tres anys vam parar a la zona de Moncayo de camí cap a Burgos. Les nenes llavors eren petites, bé de fet no és que ara siguin grans, però llavors tenien 2 i 3 anys i tot i que ja caminaven molt, miràvem que el desnivell fos poc, dos o tres cents metres com a molt. Ara ja podem fer rutes de cinc o sis cents metres, així que era bon moment per tornar a la zona i conèixer una mica més aquest racó de món.

Enmig de tanta zona poc fèrtil a excepció de les ribes de l'Ebre, sobresurt aquest massís que arriba als 2300 metres i que deixa una cara nord-est prou frondosa, amb fagedes a la part baixa i bones pinedes a més altitud. En canvi la cara sud-oest torna a ser un monòleg d'estepes cremades pel sol, camps de pobre rendiment i planes amb turonets on la vista es perd però on no pots fixar objectius. A les vessants d'aquest massís trobem petits poblets, mig abandonats o amb pocs habitants, cosa que em fa pensar que aquí Jesús no va perdre l'espardenya, li va llençar. Malgrat això tenen un passat, amb castells com el de Grisel, o pobles com Trasmoz, però en general llegint la història que et trobes als castells, molts són abandonats des de fa 500 anys, mala senyal, poca cosa per la què lluitar.

Així doncs a part de pujar el Moncayo, la idea també és fer la via verda de Tarazona a Tudela, uns 24 km de lleugera baixada, que ara que no fa calor es fan de bon fer. Dissabte sortim de casa allà les 10, així que un cop dinats arribem a Tarazona una mica tarda. És just fer tota la via en un sol dia per la Nora especialment, que fa un mes que sap anar amb bici. Així que comencem a quarts de quatre sabent que és difícil que la fem tota sencera avui. Comencem a pedalar, tot passant per petites estacions de tren abandonades i entre terrenys àrids amb alguna pollancreda. Com que no fa calor anem avançant, però quan parem a berenar, després d'uns 14 km, decidim deixar la resta per l'endemà. Agafo la bici en direcció contrària i me'n vaig a buscar la furgoneta mentre les nenes berenen. Amb tot recollit, anem cap a Grisel a sopar i dormir, amb un bonic Castell ben il.luminat.

L'endemà fem un pla cultural al matí, per repetir la jugada a la tarda de bicicleta xino-xano. Comencem ja que som a Grisel per la visita a la Poza de Anie, un forat sorgit del no res enmig d'oliveres, ben bé fa 500 anys que deixa un microclima i un ecosistema particular al fons. És visitable i és interessant. També m'agrada l'estructura inoxidable en voladís per mirar-lo a mitja altura, tot molt ben soldat, amb uns àudios explicatius i il.luminació. Un petit projecte molt curós i bonic! Després marxem per una pista (si vas fent cas al sr. google et porta per alguns camins que no són gaire bons) que ens enfila fins a dalt d'un mirador on hi ha un parc eòlic i d'allà baixem cap a Trasmoz, el poble de les bruixes. Curiós poble, on encara a dia d'avui es veu que està excomulgat per l'església. Ens enfilem fins al castell tot resseguint carrers, llegint històries i pensant amb la "tia Casca", una pobre brúixa que van tirar pendent avall tot i que pel que es veu la filla també apuntava maneres. El poble està impregnat també de versos de Gustavo Adolfo Bécquer, així que després d'aquí, cap al Monestir de Veruela per acabar de culturitzar-se, on també llegim algunes reflexions de Victor Hugo. Carai com ha canviat el món, aquests del segle XVIII i XIX semblaven bons jans i tot.

D'aquí, anem a dinar al costat de la llacuna de Llor i després a preparar les bicis per acabar la via verda, començant al punt on la vam deixar. Aquest cop descarrego bicis, menys la meva i marxo cap a Tudela a deixar la furgo, punt on acabarem. Ara em toca remuntar els 10 km de via verda mentre la Gemma i les nenes ja estan escalfant. Quan arribo, agafem les bicis i baixem tots quatre carretera avall. El dia anterior probablement hauríem acabat la via, però les nenes s'haurien cansat massa i a mi se m'hauria escapat el bus de tornada a Tarazona. Ja que som a Tudela, fem també una visita per la plaça, la Torre i la Catedral. Abans no es faci tard marxem cap a dormir a sota el santuari, punt de partida per fer el Moncayo l'endemà. Tot i això quan ja hem sopat i estem a punt de ficar-nos al llit, "toc-toc" a la furgo...resulta que és una senyora que se li ha fet de nit i té el cotxe a l'aparcament de los Frailes...pel que es veu els del Santuari no l'han volgut baixar en cotxe i la "guardia civil" li ha dit que la vindrien a buscar d'aquí dues hores. Nosaltres ja tenim tots els aïllants muntats i les nenes apunt per dormir, així que m'ofereixo per acompanyar-la amb el frontal fins al seu cotxe. Són uns 4 km i uns -250 de desnivell, retallant algunes curves pel bosc. És negre nit però hi ha un cel preciós, via làctea inclosa, així que per mi no és un problema. Quan arriba al cotxe està ben agraïda, truquem a la "guardia civil" per desactivar el rescat i jo torno cap a la furgo corrent per la pista. La bona obra del dia.

Ens llevem amb un dia radiant, perfecte per fer amb la calma la circular que hem pensat. Agafem dinar i sortim direcció al coll de pasalobos, ja que així pujarem sense que ens toqui gaire al sol, i de baixada ja és diferent, doncs no suarem pas! Quan comencem també comença una família amb nens, però fent la circular al revés. A bon ritme anem pujant, travessem la tartera i arribem fins al coll on fem parada i fonda amb un bon esmorzar. Per distreure les nenes portem tot el camí inventant-nos cada un històrires de la "tia casca", la brúixa de Trasmoz. Després de la parada toca la pala final de +300 metres, on ja hi ha molta gent pujant, de fet molts que ens han adelantat. Aquesta pujada la fem a bon ritme i ara som  nosaltres que atrapem alguns grups. Arribem al cim amb un dia radiant però amb fred i algo de vent. Ens trobem amb la família  de Saragossa que ha sortit igual que nosaltres, anem al mateix ritme! Després de fotos i de xerrar amb uns d'Alacant, ens arraulim darrera unes pedres i mengem una mica més. No ens encantem i comencem a baixar per l'altra costat, però quan ja fa una mica de caloreta parem a dinar. Amb la panxa plena acabem la baixada i arribem al cotxe satisfets, doncs són 9 km i +800 de desnivell. Altre cop coincidim amb la família de Saragossa, que arriben al mateix moment. Feina feta, ara toca descansar.

A la tarda passem per poblets mentre dormen les nenes i marxem per carretera cap a la cara sud-oest de la muntanya, cap a Beratón, on el dimarts volem fer una petita caminada fins la cova de los pilares, ja que és la mare de deu del Pilar (la cova però es refereix a les columnes...).

Nit freda en aquest racó de món, doncs hem dormit a l'aparcament de dalt, a uns 1500 metres. Ahir vaig trobar quatre fredolics, però rovellons res. Avui caminarem poc, uns 5 km anar i tornar, perquè tenim tot el viatge de tornada. Marxem per la pista tancada al trànsit, fins que arribem a una corba que marxa cap al nord, on ens desviem per anar per sender a visitar aquestes coves. La zona és bonica, però les coves semblen més avait d'esfondraments, tot i que es conglomerat i es pot veure algun petit aflorament, més aviat sembla l'erosió i l'esfondrament que les ha creat. Esmorzem però no ens hi encantem, no m'agrada estar sota un terròs que es desfà. Tornada fins al cotxe xino xano i cap a casa falta gent.

No ens hem mogut gaire un cop hem set a la zona del Moncayo, amb quatre dies dóna per fer una mica de tot. Algun dia s'hi haurà de tornar a l'hivern, segur que les pales que he vist són ben esquiables!!!

Sira, Nora, Gemma i Samuel, 9-12 d'octubre