Escarmentats de d'arreplegar garrapates mentre buscàvem bolets el dijous de la diada 11 de setembre (5 d'enganxades, a quilo per garrapata, però bons ceps, rovellons i rossinyols), canviem de plan i anem a les terres altes, on els boscos i els brucs (on s'enganxen més les garrapates) deixen pas a les pastures i als terrenys oberts. No tens ombra, però res que un barret de palla no pugui arreglar i almenys no has de pensar en aquests indesitjables animalots que no puc ni veure!!!
Sortim tard de casa, pensant que dinarem després de l'excursió, però que tampoc serà massa llarga. Havia pensat en baixar fins al refugi de Coma de Vaca, que és un racó ben bonic on no hem anat mai amb les nenes, però veiem que se'ns farà tarda i escurcem la jornada. Deixem la furgo a la pista, just on el torrent que baixa de la vall la travessa. Pugem per l'antic camí del marge dret, que ningú fa servir. Passem pel refugi de pastors mig aterrat i anem guanyant cota fins que enllacem ja a pocs metres del coll per la pista que hi ha oberta. Un parell de tot terrenys dels pastors i més tard puja el flamant toyota dels agents rurals, que el que és caminar no els hi agrada pas gaire...bé de fet només els hi agrada multar, prou que s'han mirat els jeep's dels pastors, ja fregaven les mans per posar una munta i un tweet a la xarxa...mare de deu si aquesta és la vocació d'agent rural. Això sí, veig que amb els meus impostos tenen una bona pick-up toyota que s'enfila fins al coll del tres pics.
Allà per casualitat, em crida un cara coneguda, és en Quim, que feia potser 20 anys que no el veia! Quina grata casualitat, parlem una mica, ells venen de fer una ruta llarga, de la central de Daió al Balandrau i tornar. Nosaltres veient que hi ha molta gent al Balandrau i que les nenes ja l'han fet, marxem direcció contraria a fer el Puig de Fontlletera, menys transitat i més tranquil, dos metres més baix. Hi esmorzem dalt i mentre esgarrapem, apareix un ermini, un animal curiós com pocs, gens espantadís, que juga a la cuita i a l'amagada una estona, fins que decideix marxar pendent avall. No porta l'abric blanc de l'hivern, però aviat haurà de mudar el pèl. Com en Quim, també feia molts anys que no en veia cap, l'últim vestti de Blanc, precisament sota el Roc Blanc del Capcir, ja fa també molts anys. Baixada ràpida per la pista, passem pel llac-bassal de fang i suc i d'allà pel torrent cap a la pista i a dinar falta gent. Parem a berenar al mirador del Pla de l'Erola, que m'agradava més quan estava abandonat, digueu-me romàntic.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada