Agafant mapes en paper i dedicant un temps personal que avui en dia no és molt apreciat a descobrir per un mateix racons interessants pots trobar vida més enllà del Carlit si vas a les Bulloses. Últimament qüestiono la divulgació de llocs en l'entorn natural, sobretot si es fa per canals massius, com ara la televisió. Des del meu punt de vista, programes com Caçadors de bolets, o els espais de fotos del temps han fet probablement més mal que bé, donat que pràcticament tot el que hi ha sortit ha quedat deborat per les masses. No s'arriba als llocs per voluntat de descoberta, s'hi arriba per no quedar-se al marge del consum de masses, el "jo també hi he estat". Em pregunto quanta gent hauria estat a molts llocs per voluntat i energia pròpia. També aquest blog més dietari personal que amb voluntat divulgadora pot estar arribant a la seva fi.
Així doncs, de la passió d'aquell nen petit amb les mapes d'Aigüestortes de la col.lecció vermella d'alpina dels anys 90, seguint amb el dit cada racó, cada carena i cada riu, avui, 42 anys després d'obrir els ulls, segueixo mirant de la mateixa manera, buscant en cada mapa un racó interessant. El Pla del Carlit és un d'aquests racons, certament al marge del bullicer que s'ha convertit la ruta al Carlit. Hem dormit a la furgo en un racó de la cerdanya francesa i quan esmorzats ens plantem a l'aparcament de la presa de les Bulloses es pot dir que ja hi ha "tot lo mon". Nosaltres sortim a tres de deu tocats, amb la motxilla carregada, amb l'objectiu de fer algun dels cims que hi ha al pla del Carlit, una gran extensió a 2800 metres a l'est del Carlit. Compartim amb alguns "homos turisticus" el primer tram de caminada, carregats de gossos (literalment, fins a quatre en portava una mateixa individu), al ritme de lladruc incessant. Avui més enllà de l'esquirol que ens ha travessat mentre passàvem i de la granota que s'ho mira tot des de sota a l'aigua no veurem cap més animal, llevat del cavall mort que allà s'ha quedat. Dubto que els unglats siguin molt amics dels lladrucs. Caminem entre llacs, això si bucòlics i de seguida ens desviem a l'est per anar a buscar els lloms que baixen de la carena. No hi marca camí ni tampoc l'he sabut trobar gaire ressenyat, però un cop allà, només cal buscar el camí lògic per acabar-lo trobant, i és així com remuntem per una coma mig amagada i trobem un camí fitat i lo just fresat que ens porta per sobre els 2500 metres, on fem el primer tast literal de neu d'aquesta anyada, freda com la de cada any. Les nenes més que tast acaben posant-se les botes amb els seus gelats improvisats!
Fa bon dia, sol i fred, però aquí dalt comença a bufar una mica. Passem per un Pic, anotat al mapa amb la cota 2690 on una fita i una placa mig esborrada permet intuir que no som els únics que els va cridar l'atenció aquest munt de pedres. Seguim caminant amunt fins a la cota 2790 ja dalt del Pla del Carlit, on bufa un fort vent. Aquí sinó hagués ventat hauríem anat fins al fals Carlit o el Pic Sobirans, però com que és un pla, poca cota guanyes (+-15 metres) i en canvi hi ha una bona estona de marxa per despentinar-se fort. Hi ha qui puja el Carlit per aquí, que també deu ser ben interessant. Avui no hi hem trobat ningú pujant, només un senyor sol baixant a la llunyania que devia tenir les mateixes ganes d'estar sol que nosaltres. Mengem una mica, ens posem el paravent i contemplem les vistes (millors pel que fa als llacs des de l'anterior cim) abans no baixem. Ens queda un bon tros i tenim el dinar a la furgo.
Baixem més pel nord-est, tot imaginant com serà esquiar aquesta coma ajaguda aquest hivern. Serà de bon traçar, especialment un dia de risc d'allaus, car té poca pendent i bones vistes. Trepitjem ja algunes clapes de neu que seran la base per la setmana vinent i baixem altra cop a 2300, però en comptes de tornar pels llacs tornem per un camí que no tornaré a fer, doncs és el segon cop que el faig i que ho dic...ja que és molt enrabassat fins que no arribes al creuament amb el GR tour dels Perics. Una estirada de cames més i ja ens espera el dinar a la furgo. La Nora encara li sobra energia per córrer tot i haver menjat poc. La Sira no queda curta i en canvi la Gemma i jo notem els +900 i poc més de 13 quilòmetres solitàris per aquesta petita joia amagada.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada