CAP DE FUM

Ariège? Em demanen que és l'Ariège? La reposta ràpida seria un departament del sud de França, però probablement no seria el que ens respondrien el seus habitants. Crec que és més just respondre un estat de la ment que porta associat un esperit salvatje i solitari. Així deu ser la gent d'aquesta zona, caràcters forjats per l'ambient. Per més que begui d'aquesta font no m'emborratxo. Quan travesso els pobles amb el cotxe em fixo amb les cases, els petits hortets, la llenya tallada, la distància mínima entre les cases que assegura bons veïns de personatges forts i solitàris però entrenyables, potser com en Denis de Foix, que deu haver fet vint vegades el Cap de Fum amb esquís i vint més a peu. Avui no li hem trobat, però ell és Ariège. Aquí m'hi sento explorador. Hi ha multitud de cims per explorar i pocs cotxes trobes als aparcaments dels punts de sortida, llevat de les zones molt conegudes i per tant concorregudes a l'estiu. És com si a França aquest departament estés despoblat, però no és cert, simplement els habitants s'amaguen darrera les finestres i quan surten a muntanya o als prats ho fan silencionsament com els animals feréstecs, temerosos de ser vistos, a l'aguaït, però respectant l'entorn, formant-ne part i no malmetén. Quan agafo un llibre d'esquí de muntanya d'en Manel Broch i Guimerà de l'Ariège, coneixedor de tantes zones, passa aprop del Cap de Fum, just per la vall de sota per on hem pujat, però si va descobrir aquest tresor, aquests 900 metres de pales nord agraïdes, no el va profanar com estic potser fent ara jo. Em sento pecador. Bé sort que ningú em llegeix, les entremaliadures de dos quarts d'onze de la nit queden eclipsades pel soroll del teclat.

Amb en Jow de baixa, el trio ara és un duo, però a quantes valls s'han deixat portar aquest parell enganyats pels meus somnis de solitud. Des d'Ax les thermes fins a Foix hem ficat el nas junts a tot arreu, dutxats amb plugims gelats, enfangats fins els genolls obrint traça o fent foc a cabanyes engelades. I quantes pales de neu pols ens ha tornat? I Russi, qui m'ho va ensenyar? També amb la Gemma esquiant, amb les nenes caminat, i quanta més gent s'ha volgut endinsar en aquestes terres per plaure'm la meva ànsia? Hi han trobat res ells? I jo? Que hi he trobat? O més ben dit que hi continuo cercant? Avui ha estat el Cap de Fum, un modest cim de poc més de 2400 metres a la rereguarda del massís de la Pica d'Estats, però de modest només en té l'altura comparat amb aquest últim. La resta és per mirat de tu a tu a altres intrets inclús més llunyans. 

Així doncs amb en Xevi marxem a les sis en punt i a dos de nou ja som sota la central deixant el material, doncs l'últim quilòmetre de la carretera asfaltada hi és prohibida la circulació, entenc amb la voluntat d'evitar problemes doncs el granit es desprén lentament però constanment per les falles orientades a l'est damunt la carretera. Sortim caminant amb bambes amb la certesa que ens calçarem segurament després del pont de pedra, a uns 1500 metres d'altura, 400 més amunt del punt de sortida. És on en Denis ho fa cada any. Pugem airosos, carregats i alhora assedegats de neu. Arribem suant al pont de pedra, traiem la motxilla, posem pells i ja veiem en Denis, pujant el primer tram dret. Ho és? És el seu fill, el seu nét? Qui més gosa gaudir d'aquest paratge?

Anem seguint les traces, creiem fermament que no tardarem en atrapar en Denis, que s'acosta als 70 anys. El primer tram dret hem vist com negociava feixugament el pas característic entre granits. Però un cop al replà superior en Denis no és enlloc. Les urpades a la neu el delaten que puja amb ganivetes, s'ha de cansar per força. Nosaltres també, que pugem a bon ritme seguint una traça típicament francesa, amb força pendent. La vaig mirant, analitzant, interioritzant. En Denís és alt. Si poso els pals on els posa ell m'haig d'obrir fort de braços. No és baix com jo. Alhora la passa és llarga i ferma, si altra cop en segueixo el pas la meva cama me l'escurça. En Xevi li sembla que està extranyament fort en Denís. A mi també, ja l'hauríem de veure perquè en comptes de guanyar-li passes ens les ha tret ell. Decebuts mengem abans la panxa d'en Xevi no avisi els núvols que ja toca ploure.

Amb la panxa plena reprenem el ritme seguint el tub direcció nord-oest i quan som a dalt girem i allà dalt veiem en Denís, ja sota la pala. Quin bany d'humilitat. Ens ha tret un bon tros. Nosaltres seguim pujant per un paratge encisador. Pales franques de 900 metres de desnivell amb una successió de petits turons i tubs, Ariège pur. Ens plantem sota el cim i aquí veiem les dents serrades amb els cingles cap al sud, extranyament al revés del que estem acostumats. La pala final amb tres voltes maria som dalt. Jo n'hauria fet deu, però "a donde fueras haz lo que vieras", així que m'ha semblat respectuós seguir la traça, no m'agrada espatllar els jardins que altres tan bé han cuidat. Just quan arribem dalt en Denís de Foix treu pells del seu split, és alt. I és jove! En té 25 i no 70! És també de Foix i efectivament coneix en Denís, però no l'és. M'hauria agradat que ho fós per veure en el seu somriure l'entusiasme que li transmet aquest cim, aquestes pales i aquest racó de món que és l'Ariège...potser ell m'hauria ajudat a trobar resposta a aquesta pregunta que no sé com respondre...què és l'Ariège?

És la tranquil.litat d'esperit, on trobar repòs després de cada nou repte. 

Avui a més són 900 metres de bona baixada amb bona neu i tota per nosaltres. El jove Denís amb prou feines ha deixat rastre, com el nostre que amb la nevada de demà serà esborrat.

I tot això essent un avantcim! Doncs el cim oficial del Cap de Fum ha quedat separat de nosaltres per una bretxa rocosa, i un tou de neu nova sobre granit de segon i tercer. Però aquí i avui no havíem vingut a buscar aquest joc, havíem vingut a buscar Ariège.

Poc més de 13 km i +1400, en 5 hores totals.

Xevi i Samuel