dimarts, 7 d’agost del 2007

2007 - GROSSGRÜNHORN

4-7 d'Agost de 2007

Ens reunim en Maso, en Visca, l'Edu petit machine i jo. Fa temps que conspirem. Conspirem per poder fer una sortida així. Després de buscar diferents objectius i canviar-ne alguns per haver-nos passat de frenada, hem posat l'ull en aquest cim. Situat als peus del Glaciar Aletsch, el més llarg dels Alps i una mica solitàri, ens sembla un cim perfecte. Una aproximació llarga, bon ambient i un petit tram de cresta. I bona companyia, que més volem?

Sortim de Roda amb la furgo d'en Maso, no sense abans passar per casa en Visca, que tot xino-xano va preparant les coses. Tenim tot el dia per arribar a lloc. Sortim força tard, trobem cua a l'autopista i això fa que arribem a Chamonix a l'hora de sopar. Fem una mica de pasta que es posa molt bé i continuem ja fosc i de nit cap a Suïssa. Una mica abans de la frontera ens paren per control de drogues, però bé no troben res, la droga la portem dins el nostre cap!!! Estem drogats de muntanya!!!!!!!!Aparquem la furgo al pàrquing del telefèric i a dormir.


Ens llevem d'hora i comencem a preparar les motxilles. Tenim feina. Avui hem de fer l'aproximació fins el refugi de Koncordia i no és pas ben bé aprop. Agafem el telefèric fins la cota 2000. D'allà, amb molt bones vistes, sortim caminant pel camí que porta a la glacera. Travessem per un túnel i així accedim a un vall secundària que dóna a la vall principal del glaciar. Descansem una mica, mengem alguna cosa i anem baixant direcció a la glacera. S'obre davant nostra, és inmensa. Hem de desgrimpar una mica fins a col.locar-nos damunt. Ara ja només queda recórrer la llarga distància fins el refugi. No calen grampons avui, doncs el sol ha escalfat una mica el glaç i la pendent no és excessiva. No serà el mateix quan baixem, sota una fina capa de pluja... El camí per damunt d'una glacera és sempre confús. Ens equivoquem algunes vegades i les nombroses esquerdes ens fan girar. N'hi ha alguna de tamany considerable. S'ha de tenir en compte que devem estar a cota 2500 més o menys. A mesura que anem remuntat aquest pla inclinat, de poca pendent però constant, les esquerdes van desapareixent, fins que ens situem damunt la franja central que conté tots els dipòsits de pedra. Aquí es fà més fàcil caminar.


Fem una parada per dinar i fins i tot en Maso fa una becaina damunt d'un roc (bloc erràtic d'aquí 1000 anys?). Finalment arribem a la base del refugi. El glaciar ha fos tant en els últims 100 anys, que abans s'hi accedia a peu pla des de la glacera. Actualment el desnivell és de més de 100 metres. Aquest desnivell extra ens acaba de matar...


Arribem al refugi i el primer que fem es seure una estona a la terrassa. Quina vista que té. Des d'aquí veiem el coll del Jungfrau, el pic del Jungfrau, el pic de l'Aletschorn...la plaça Concordia (que és la confluència de tres o quatre glaciars al mateix punt)...Qué bé s'hi està! De totes maneres demà tenim feina grossa, sopem d'hora i anem a dormir d'hora, ja que l'endemà ens volem aixecar aviat, a un quart de cinc o així. Dormim en una habitació gran, amb forces lliteres.

L'endemà ens aixequem, esmorzem i en marxa. La primera part del dia és tornar a baixar fins la glacera. Aquest cop baixem pel nord a través d'unes escales metàl.liques. Em sembla que tinc més vèrtic aquí que en tota l'excursió!!! A les fosques, la llum dels frontals del qui ja han baixat i s'estan preparant a baix la glacera es veuen minúsculs!



Un cop a baix, ens encordem i amunt. El primer tram, que es una glacera poc inclinada, el fem sense grampons. Quan arribem a la línia de neu nova, ens calcem els grampons, doncs aquesta capa de neu fresca ens podria amagar alguna esquerda i tenir un ensurt. La pendent també s'ha redreçat i ens mena vers un petit coll, amb un tram força dret però molt puntual. Després de superar aquesta pala inclinada arribem al canvi de vessant. Aquí ens espera una llarga pala de neu que ens porta a un cim de 3800 metres pel qual hem de passar. El tram final és una mica cresta-carena amb pedra, però amb unes bones timbes.

Un cop assolit el primer cim, el Grünegghorn de 3787 m. ens toca davallar fins el coll que el separa del nostre objectiu. La baixada es fa per una pala inclinada de neu d'uns bons 45º. Ja anem encordats però de totes maneres algun punt l'hem de baixar d'esquenes per assegurar més el piolet i les grampons. Arribem al coll i ara si que ja tenim als nostres nassos el cim del GrossGrünhorn. Ens dirigim en diagonal cap a la cresta, per començar-la pel que creiem que és el millor punt.

La roca està bastant descomposta, però no té massa dificultat. És a més curta i amb això ens plantem al cim ben d'hora. De fet ja comencem a fer números i creiem que seria possible baixar fins el cotxe d'una tirada, encara que haguéssim de baixar el glaciar Aletsch mig a les fosques...Finalment desdim d'aquesta idea, doncs és un bon tros, crec recordar bastants més de 20 km. Ens fem fotos del cim i ens felicitem molt contents. Des d'aquí dalt és molt fàcil fer nous projectes. Lluny veiem el Weisshorn i la seva aresta. Havia estat el nostre objectiu en un inici amb en Maso, però la gent sensata ens va fer canviar per cims més modestos però no menys especteculars. Des d'aquí també veiem el Finsterarhorn i endevinem fàcilment la pujada amb esquís que es fa a l'hivern. Girant el cap també contemplem el Jungfrau, el Monch i l'Eiger, cims que en Maso ja ha trepitjat...



Satisfets, emprenem el camí de retorn. En Maso es fa un fart de filmar amb la meva càmera. Jo no tinc gràcia com a locutor, però ell hi posa una salsa..."atención atención, he aquí los montañeros más dichacheros..." Tela això quan ho haguem d'escoltar tot ens cauren les barres de la boca!!! Quan gairebé ja som a baix, en Maso proposa desencordar-nos així progressarem més depressa. Una mica entre tots li diem que ja esperem a ser a sota les escales del refugi, doncs encara pot quedar alguna esquerda amagada...No passen ni cinc minuts d'aquestes paraules quan trepitja neu i s'enfonsa. En Maso ha caigut a una esquerda!!! Sort que és molt gros (en el bon sentit de la paraula) i entre ell i la motxilla i els peus ha quedat trabat. De fet deu ser que no hi passa per l'esquerda (jeje). Mentre ell queia, el seu company de cordada (jo) sense massa temps de reacció ni massa enlloc per clavar el piolet (tot gel viu en un terreny molt pla), gairebé opta per desfer-se el buit de la corda (jeje). Fora bromes, entre tots tres l'acabem de tibar fora de l'esquerda. No ha estat res, però l'ensurt no li treu ningú, ni a ell ni a nosaltres.

Sense més entrebancs arribem al refugi. L'endemà ens llevem d'hora i desfem tot el camí fins el cotxe sota un dia gris i una fina pluja. Ahir sol. Quina sort que hem tingut. Arribem el cotxe i ja només queden 11 hores per arribar a casa...Som quatre conductors i fent un sobre-esforç que segurament no repetirem, conduïm d'una tirada i ens plantem a Roda a les 4 de la nit...L'Edu petit machine també ha conduït la furgo!!! Mare de déu quina por!!!

Visca, Edu, Maso i Samuel