Tot buscant al mapa, resseguint rierols, pobles o esglesies, acabo sovint amb el dit senyalant un cim, un lloc elevat, des d'on contemplar les terres baixes des de la tranquil.liat i la solitud. No coneixia aquest tram de Pirineu, just abans de morir a la mediterrània, que és la continuació natural de l'Alta Garrotxa, del Comanegre i de la divisòria amb França. És així com arribo al Santuari de les Salines i començo a veure cims que poden ser ben bonics. Així doncs poques excuses més falten, per agafar la furgoneta i cap allà falta gent. Marxem al matí, no gaire d'hora, ja que la intenció és dinar a l'aparcament del santuari i fer l'excursió a la tarda, que pinta molt bon temps. Així que amb la calma anem cap a Maçanet de Cabrenys, després de veure que la pista de la Vajol està tancada al trànsit. En canvi des de Maçanet tenim 10 km de pista que ens enfila amunt fins a 1000 metres, i ens deixa davant uns boscos de faig orientats a cara sud, a est, a oest, amb rierols i unes fonts que rajen aigua amb dolls com braços. Ningú ho diria que som a l'Alt Empordà. Mentre faig el dinar, les nenes tenen la sort de poder veure l'església que està oberta.
Amb la panxa plena i després d'un petit descans, enfilem amunt per fer una excursió una mica llarga per les nenes, uns 7 o 8 km i uns 600 metres de desnivell que està prou bé. Sortim pel sender que puja al coll, i d'allà fem una circular. Com que no hi ha núvols i el sol pica, marxem pel camí de la fageda que va per la cara nord i la tornada la farem per la carena, tot fent els cims, amb el sol a l'esquena, perquè ja serà la tarda entrada i nosaltres marxarem direcció l'est La fageda comença a rebrotar, moltes fulles a terra, com una tardor inversa, fan d'aquest camí una passejada formidable, planera després de remuntar els 300 metres des del Santuari. Alguns cops alternen amb petites pinedes i avets, però majoritàriament caminem per França envoltats d'un bosc màgic. Sembla que estiguem al Montseny, passejant sota el torrent dels mosquits, però no, som a l'Empordà. Resseguim el camí que ens porta fins al Roc de la Campana, que es veu que és un cim de la llista dels 100 cims de la FEEC. Les nenes ja en porten uns quants d'aquests. Per arribar al cim abans fem la volta pel coll i per sota un roc penjat capritxosament que deu ser la campana. L'arribada fins a dalt fa una bona volta, sort que la tornada la farem directa per la carena. Mengem una mica que ja és hora de berenar. Des d'aquí el Roc de Frausa, el Moixer i la furgo per dormir es veuen lluny, però tenim tota la tarda. Fa una mica d'aire, però fa sol i s'està bé. Aquí dalt també hi ha prats verds per pastures i bones vistes al Canigó..
No hem trobat ni una ànima, des del coll on una parella ja tornava de l'excursió. Silenci total, paisatges encantats, aquí el temps s'ha parat. Els arbres no parlen, no els puc treure ni paraula. Les roques tampoc. Però si pares l'orella el vent fa moure les fulles dels arbres, i quan camino les que són seques a terra fan crec-crec. Potser sí que parla aquest paisatge, no el llenguatge que estem acostumats a parlar, però tenen el seu llenguatge. Només falta tenir paciència per escoltar-lo. Mica en mica em vaig ficant dins el seu món, a pessics. Requereix esforç i el fruit de moment no és pas dolç. Si fos hivern i la neu cobrís aquests boscos també els esquiaríem com ho fem al Montseny. Potser llavors s'endolcirien, tenyits de blanc sucre.
Entre pensaments ja hem fet camí de tornada i les nenes fan molt bon paper. El terreny a ratos és pedregós però s'enfilen que dóna gust i ja veiem les antenes del Moixer. El Roc de Frausa ja l'hem passat si és que l'hem sabut veure. Un cop a les antentes es gira el vent, just per veure una mica i marxar cap avall, doncs aviat se'ns hi farà l'hora de sopar. Primer volíem baixar per la pista, però finalment tirem avall pel sender. Quan ja gairebé som al coll topem amb un suec solitari. Resulta que té 10 dies i ha vingut a fer una part de la travessa dels pirineus. Hi xerrem una estona, té alguns dubtes que li aclariem com bonament sabem. Vol dormir a dalt la carena i no sap si trobarà aigua. Diu que té molta calor, certament ha enganxat "la calorada", però ja l'advertim que dalt la carena passa aire. És veu bon jan, tingués alguns dies ja l'acompanyava un tram. M'agrada parlar, vulgarment xerrar, que m'expliquin històries i explicar-ne, conèixer la vida que hi ha darrera els ulls que em topo quan miro, sempre hi quan me la vulguin explicar...o no, fins que no tinc la porta marcada als morros vaig fent servir la perseverança. La topada ha estat breu, ens desitgem bon viatge i cadascú segueix el seu camí.
Arribem a la furgo a l'hora de sopar, així que toca preparar menjar i preparar-se per dormir. Demà tenim ganes de puajr el Pic de les Salines, que és força més curt, amb uns 300 de desnivell. L'endemà al matí es lleva ventós i tapat. De fet tota la nit ha tirat aire, no tramuntana, perquè precisament bufava de sud, quines contradiccions, no erem a l'Empordà? Els núvols i la boira no volen escampar, inclús sembla que plogui però en realitat és el vent que fa caure la rosada dels arbres. Molt haurà de ventar perquè totes les tímides rosades caiguin galta avall, sense pendre mal pel camí, potser una pausa en el camí pot ser agradable. Mentre vaig pensant, m'avanço fins a la carena a veure si el temps millora. No és pas pluja, el que m'explicaven els arbres era cert, s'espolsaven la vergonya de les galtes, que valents. Reculo i tornem a pujar tots quatre fins al cim. No és que el dia millori, a dalt no es veu res. Allà on hi hauria d'haver el golf de Roses hi ha un blanc setinat i on hi hauria d'haver el golf de Lleó un blanc perlat. Resum, esmorzem i gaudim de la baixada entre fagedes, líquens i arbustos.A baix les fonts continuen rajant com mai, ningú ha tancat l'aixeta, que continui la festa si hi ha ganes!Bon cap de setmana de descoberta, tot parant a dinar a la presa de Boadella, plena fins dalt.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
