
La tardor no vol deixar pas a l'hivern, li barra la porta a cada escombrada de nord. S'acosta el meu aniversari i fa més de 20 anys que d'alguna manera o altra he aconseguit esquiar en aquesta data senyalada, amb comptades excepcions. Aquest any però sembla difícil, molt difícil. Un cap de setmana rúfol, amb vent, alguns pluges, cota de neu alta, tot plegat convida a quedar-se a casa, però també es veritat que se'ns acaba la muntanya amb xiruques, així que esgarrapem baixant de cota els últims cims del Pirineu.




No tenim tirada al Berguedà, som de Ripollès, però és cert que ho tenim igual de lluny que d'aprop. Així que dissabte a la tarda marxem a dormir sota el coll de Pal. Venen pluges però no pas fortes. Fem el sopar d'hora, crèpes com de costum, però avui les preparem totes abans ja que ens les volem menjar tot fent sessió de cine amb el projector a la furgo, que de tan en tant ens fa il.lusió. "Nadar en libertat" és també una frase que se'ns escau força, potser més aviat caminar en llibertat o esquiar-hi, en qualsevol cas, viure-hi.
L'endemà al matí ens llevem amb un dia radiant, són poc més de les 7 del matí, però el mar de núvols de la Catalunya interior ja avisa que no serà un dia bonic. Van pujant els núvols i el cel clar s'entaranyina com ho fan els ulls quan vols anar a dormir. El sol no té força i quan sortim de la furgoneta el fred és ben viu. La nostra intenció és fer una petit circular, passant per la mina de la Bòfia a veure barita, tot pujant després el Rocs dels Canells. Si ens ve de gust, allargarem fins al Cap del Serrat Gran. Tots dos els he fet a l'hivern més d'un cop, però mai caminant. Quan sortim ens trobem dos o tres caçadors, sort que en avisen que avui van per la llebre, no per l'homo sapiens, així que caminem tranquil.ls i visitem les mines. Sempre és interessant llegir el passat i pensar-hi. Perquè potser tornarà a ser present. Seguim caminant per l'obaga, un bosc penjat i humit, segurament bo per bolets, ara massa tard. Sortim a dalt als prats i deixem el Rocs dels Canells per la tornada i enfilem directes al Cap del Serrat Gran, que el dia s'aguanta.




Pujant ens creuem amb un parell de grups d'isards d'una vintena d'exemplars, que no tenen cap por de nosaltres, bo i dolent. Seguim amunt i fem cim, amb un dia que et convida a buscar recer. Aprofitem els refugis de la guerra civil per menjar una mica, veure 4 voltors i fer via per la tornada, doncs ha refrescat. Baixant contemplem els isards, que també tenen les seves trifulgues i arribem fins als prats inferiors on seguim el rierol glaçat. Ara ens ha fet mandra pujar l'altre cim, però quan rodegem pel sud i tornar a sortir el sol, canviem d'idea i ens enfilem cent i pico de metres per arribar en aquest solitari cim. Sense voler fem aixecar un isard que hi jeia tranquil, pobre li falta una cama del davant. Ja tenim les nenes preocupades, potser podríem fer-li una cama ortopèdica amb una impresora 3d...això les motiva, veurem com acabarà. Tornem a menjar una mica i avall falta gent, no sense observar altre cop un grup d'isards, que també té els seus problemes, cotades incloses entre ells. Arribem a la furgo amb poc més de 10 km i +600, jornada tranquil.la, bon dinar improvisat i cap a casa falta gent.
Ara falta la neu.
Sira, Nora, Gemma i Samuel




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada