Pic Alt de Comamitjana, Pic Alt de Comamitjana, Pic Alt de Comamitjana...no, no estic somiant. És en Jow que em va disparant publicitat subliminal perquè li compri l'aventura...i finalment ho aconsegueix. Així doncs amb tota l'artilleria a punt, comencem a confeccionar el batalló de guerra.
Un cop ja tenim el capità, en Jow, farà falta algú que estigui fort de veritat, no com nosaltres, aquest serà l'Adri. També farà falta algú que posi seny i freni l'entusiasme quan en sobra, no fós cas que seguint el capità acabéssim baixant per una tartera plena de rocs, aquest serà en Dani. També algú que hi posi veterania i "galons", perquè això no sembli la "quinta del biberó", aquest serà en Russi i finalment un cronista que ho escrigui tot i deixi constància de la guerra, sota el seu parer, aquest seré jo. Bé, puntualment també puc fer altres papers, per embolicar més la troca i així quedi tot més líric, com ara dir en el moment oportú "i perquè no pugem el Bastiments?"
Amb tota aquesta tropa apunt, quedem a les 9 al pàrquing de Vallter. El capità i l'home fort arriben tard, doncs s'han perdut pels carrers de Banyoles, per més que ens volen fer creure que els mossos els han tallat la carretera davant seu. Nosaltres hem pujat amb el tanc de guerra, tot i que avui no han calgut les cadenes, "ohh miracle!", sort que ja no quedava neu per aixecar del vent que havia fet dies abans...Sortim amunt per la pista del xalet, seguint els mercenaris que enfilen cap al coll de la Marrana. En són centenars, milers...quants guerrers! Segur que la guanyarem aquesta guerra!!! Quan som dalt del coll ens n'adonem que som un bàndol mal avingut, com sempre. Uns quants fugen cap al Gra de Fajol, d'altres cap a Coma de Vaca, molts al Bastiments...així no guanyarem pas la guerra!!! El nostra batalló, amb el capità davant es llança direcció Tirapits. En Dani pregunta: "i cal anar-hi amb el dia que fa?" Raó no ni falta...però també el Veterà ja fa estona que llisca pells en aquella direcció, així que tots a creure.
Arribem al coll del Freser al temps que atrapem l'Ivan i companyia. Ells han patit una deserció, la Brígida, que també ha aplicat seny, després de veure el color del cel... Nosaltres dubtem un moment, però traiem esquís, baixem a peu un tram de "trinxera" fins que un cop més avall ens podem tornar a posar els esquís. Baixem fins el fons sense pells, mentre el Veterà flangueja 50 metres damunt nostre, mentre ens està cobrint la nostra posició. Finalment tornem a posar pells i remuntem la pala, fins que al final, tots hem de treure esquís i cadascú com pot arribar dalt. Hem conquistat el "perejil". No plantem la bandera perquè se l'emportaria el vent. Això sí, traiem pells, una trista foto per posar a la "cartera" al costat de la nostra estimada en el llarg camí de tornada i poca cosa més. Baixem amb compte el primer tram, doncs hi ha una bona placa de vent, per això ens hi posem tots a sobre i esquiem fins el fons. Mengem una mica, mentre el Veterà ens torna a cobrir la posició 50 metres més amunt.
Calcem altra cop pells i cap al coll del Freser. Comença a canviar el dia. Bé, no és que empitjori, mai havia estat bo, però ara encara és més dolent. Comença a bufar fort el vent i el cronista, que només corre amb el llapís i el pergamí escribint les gestes del capità, el veterà, el fort i l'assenyat, fa la seva col.laboració dient que des de dalt el Bastiments veurem millor el panorma de la guerra...
Esquís a l'esquena i a crestejar fins el Bastiments. Hi arriba primer el fort, seguit del cronista que no vol perdre detall. Darrera bé l'assenyat, que ara no ho és tant perquè va sense grampons. Més enllà el veterà i per últim el capità, que a veure si el perdrem ara que estem a punt d'acabar la guerra!!! Un cop al cim el vent s'ho emporta tot, també el cansament. Ens refugiem a "sotavento" i esperem els nostres companys. No arriben, els cridem i no contesten, i si traiem el cap per veure que passa, el vent ens dispara ràfagues que s'emporten els "piojos" i si et despistes la "peluca". Finalment arriba el Veterà, que ens diu campi qui pugui, que això està ple de mines. Traiem pells i tots avall per la pala de Bastiments. En aquesta missió d'avui, com que no hem saltat amb paracaigudes des de l'avió, ara no el tenim per fer-lo servir, perquè sinó..."otro gallo cantaria". Arribem al coll de la marrana on trobem refugiats tres soldats amb els seus gossos ensinistrats expressament per l'hivern (pobres "canitxes") que amb tant vent no saben per on han de baixar, doncs poca cosa veuen. El Veterà els agafa per la solapa i els llança amb força avall, de manera que van a petar al refugi de les marmotes. Ara ja no tenen el problema de saber per on baixar. Nosaltres també saltem depressa, doncs no volem pas quedar-nos al terreny de combat, "van maldades".
Finalment arribem al cotxe, contents d'haver trepitjat el Pic Alt de Comamitjana, el capità, l'home fort, l'assenyat, el veterà i el cronista. Conquerit no l'hem pas conquerit.
Continúa formant part del "reialme de les muntanyes". I que per molts anys sigui.
Joel, Adri, Dani, Russi i Samuel
