Del 20 al 25 de Febrer de 2011
Tot plegat va començar amb un creuat de mails. En Joel i jo tenim ganes d'anar al Marroc. En Maso, en Visca i companyia també i això es comença a animar. Quedem un vespre a casa en Jaume i abans no ens en donem compte ja tenen bitllets d'avió comprats. Jo no sóc gaire fan de l'avió però acabem comprant el bitllet una setmana més tard. En Joel al final s'apunta un parell de dies abans i en Santi, que aprofitarà viatge d'anada amb nosaltres s'apunta el dia abans!!!
Arribem a Marrakech ben dora la matí. A l'aeroport ens espera en Mohammed amb el minibus que ens portarà cap Imlil. Només sortir parem a esmorzar a un bareto de carretera que segur que ja hi té tractes. Omplim la panxa i cap amunt. Abans però d'arribar ens torna a parar a una coperativa femenina que fan oli d'argant. Ens fan la corresponent explicació tot i que no acabem comprant res. D'aquí contiuem cap al poble sense cap més parada. El paisatge és totalment erm, excepte la vall del riu on destaca el verd. Destaca també arreu la gran quantitat de bosses de pàstic i escombraries en general, escampades sense que preocupi a gaire ningú. Com tampoc preocupa que vagin tres en una moto i sense casc, o que les bicicletes vagin pel mig... un altre ritme de vida, comú als països àrabs.
Finalment al cap d'una hora arribem al poble. És petit però hi ha molt moviment. Turísic de muntanya, la gent mega equipada amb roba d'alpinisme contrasta amb la població autòctona, vestida i alguns cops tapats de cap a peus. Allà ens ensenyen l'annex dels mouflons o hotelet on ens estarem aquesta nit. Està prou bé, molt acollidor. Dinem menjar del país, acompanyats per un grup d'Abu Dabi, vestits amb roba Mamut fins als calçotets, que no paren de fer pregàries, direcció a la Meca és clar. L'aire que toca aquí fora, combinat amb l'aire del mini bus, el coll ressec de l'avió i la suada que vaig fer la nit abans de sortir, estan gestant un encostipat-engripada que m'acabarà passant factura...
Passem la tarda passejant pel poble, sense gaires preocupacions...
L'endemà toca pujar al refugi. Hem quedat al voltant de les deu per carregar les mules. Ens pujaran els equís i les bosses grosses fins al refugi o fins que trobin neu? El camí de pujada és molt entretingut. Primer passem per un petit poble que hi ha més amunt i davant l'allau d'ofertes per comprar, responem que a la baixada ja ho comprarem tot!!! Les mules, quatre, van al seu aire. Tres nois ens les menen amunt. Després d'una vall de còdols i pedres bastant plana, enfilem amunt per un caminet fins a Sidi Chamharouch, lloc de peregrinatge pels habitants de la zona, amb una carcterística pedra blanca pintada. Ens conviden a menjar i veure una mica, pagant. Fem la coca-cola i tot seguit continuem amunt. El camí ara s'enfila més, però la vall és fonda i llarga, així que guanyem desnivell suaument. Passem per una altra paradeta de begudes, però aquest cop ja anem servits. Seguim amunt fins que... sorpresa, les mules han parat. Hi ha neu. A partir d'aquí podem triar, o portar el pes nosaltres, o que ho facin portejadors. En Jaume ho acaba per la via ràpida i ja ens tens a tots, esquís als peus i "petate" a l'esquena. Pesa força i sense pressa anem avançant. Arribem just al refugi amb les últimes ullades de sol. Ens reben amb tè calent i ens donen "dormitori". Passem la tarda sense fer res d'especial, xerrant i tot esperant al sopar. A la vora del foc parlem amb uns eslovens que han fet el Ras i el Timezguida. Han baixat la canal, vaia informació per en Joel!!! Sopem i cap a dormi. Demà toca el Toubkal. Jo començo a patir per la meva tos i el meu refredat...
Ens llevem i baixem a esmorzar. No és gaire d'hora. Acostumats a llevar-nos les quatre del matí als alps, principalment per travessar glaceres en condicions, aquí sembla més aviat una matinal de Pirineu. Sortim últims i afrontem les primeres pendents, amb grampons i esquís a l'esquena per superar el primer tram més glaçat i penjat. A partir d'aquí, esquís els peus i per pendents redreçades anem guanyan altura, amb alguna parada fins al coll. La ruta que hem pres, la nomal, puja bastant directe. Parem al coll. Jo ja vaig força carregat de mocs i tos. Avui em tocarà patir. De totes maneres no puc dir que no quan diem de fer el Toubkal Oest, primer 4000 del dia. Per lo proper que era se m'ha fet feixuc. Alço la vista i miro la pala del toubkal principal, tota amb esquís a l'esquena i m'imagino el que m'espera...
Arribo dalt finalment l'últim. La Gemma està molt valenta avui. L'alçada sembla que no la nota pas, perfecte. Just abans d'arribar al cim ens creuem amb un austríac de 76 anys que ja baixa i que vam conèixer dos dies abans al poble d'Imlil. D'admirar. Fa dos mesos que va sortir de casa seva amb la furgoneta i veient-lo amb dóna ànims. Ens dóna pas a l'últim flanqueig amb neu. Jo vaig tant cansat que em sembla complicat i tot fer aquest tros amb garanties... Fotos a dalt del cim i èxtasi col.letiu. Segon 4000 de la Gemma que no para de mirar aquí i allà, inentant gravar a la memòria aquests records. La baixada hem decidit fer-la pel coll nord. Baixem l'esperó sense complicacions amb els esquís a l'esquena. En Maso i en Visca aprofiten per fer l'Imozzuer, un altre 4000. S'emporten cordino i bagues. Ja ens trobarem a baix. La resta comencem el decens amb esquís, per neu primavera. Passem pel costat de les restes d'avió que figuren al mapa i seguim baixant, empalmant pales i tubs. L'Eudald flanqueja abans d'arribar a baix per no haver de posar pells. En Met, en Jaume, en Jow i la Gemma fan el mateix un tros més avall i jo que vaig fós, prefereixo la solució fàcil, d'anar baixant el tub esquiant fins al riu...tot i que després hagi de posar més estona pells. Ens reunim i remuntem fins al refugi. Hi arribem molt tard, dos de sis. En Maso i en Visca arriben mitja hora més tard, també rebentats. Jo ja no estic massa fi, sopo poc, tot i que hi ha espaguetis i m'en vaig al llit. Em sembla que demà no podré pas sortir.
Em desperto no massa bé. La resta ja fan motxilles i es preparen per esmorzar. Avui aniran a Ras i al Timezguida. Jo em colgo al sac i inteno descansar. La Gemma es queda amb mi. Diu que està cansada, però sé que ho fa per fer-me companyia, doncs estic segur que arribaria dalt. Ens llevem finalment a les deu. Baixem a esmozar i la Gemma es dutxa. Quan surto fora i veig el sol que fa em deleixo, jo també vull ser allà dalt...no em trobo bé, però no puc quedar-me dins el refugi ni un minut més. Sortim a les 11 la Gemma i jo, direcció al coll. Fa sol i aquest sol em dóna força per seguir amunt. La Gemma diu prou a 3500. Pressumiblament algú baixarà per la canal del Ras, així que la Gemma els veurà i hauran de passar per davant seu. Jo segueixo amunt cap al coll. A mig camí em torbo en Met i l'Eudald que ja baixen. Em posen el dia i jo segueixo pujant. Arribo al coll, trec esquís i començo a carenejar. Quan sóc a poc més amunt de 3850 sento les veus d'en Carles i en Met. Pensava que me'ls trobaria baixant per la carena i resulta que baixen amb esquís als peus per un tub de l'altre vessant. Per por que no em sentin, doncs em prou feines puc parlar de mal de coll, reculo abans no marxin del coll cap avall. Decideixo baixar amb ells, doncs encara em falta un tros i sol no pujaré pas. La baixada és millor que ahir. La neu està menys transformada i aquesta vall té un pendent agraït. Arribem on hi ha la Gemma i seguim tots plegats fins al refugi. Passo millor tarda, sopo, jugem tots a l'Uno i comentem la jugada. Penso que demà potser podré fer algo.
El nas tapat, els mocs i el mal de cap no m'han deixat dormir en tota la nit. La tos m'ha passat una mica amb les gotes de l'Eudald, però al matí no em veig pas en cor de pujar, més aviat el contrari, em començo a imaginar la baixada cap a Imlil i presento que em costarà molt. A les deu em llevo tot imaginant-me lligat dalt d'una burra, doncs no veig millora...Prenc una dutxa d'aigua i baf calent i esmorzem amb la Gemma, que tampoc ha sortit ja reservant-se per la baixada. La resta ha sortit ben dora al matí. Han fet l'Akioud, un altre 4000 situat més a l'oest. L'entrada a la vall es fa per un estert pas que ja vam veure el dia abans. Feia molt bona pinta, però haurà d'esperar una altre ocasió. Marxem en be dinat amb els "mega-petates" a l'esquena, esquiant com podem fins a trobar el punt on es esperen les mules. Tot i que no és molt tros, deu ni do com em fatiga tot l'invent. Arribem, descalcem esquís i ara toca tornar a muntar motxilles. Baixarem el mínim pes, la resta les mules. Arribem a baix amb prou temps de marge, fem una pizza i esperem que vingui en Mohammed amb el mini-bus perquè ens porti a Marrakech. Sortim a les set. Ens ha trobat un hotel a cinc minuts de la plaça, perfecte per una visita turística a la ciutat.
Arribem a l'hotel amb tot el xou de la ciutat. És lloc típic de viatges d'institut. Baixem a sopar a la plaça i aquí ens "arrissen", ens demanen 1600 dirhams per quatre tapes, mare de déu que feliços. Al final ho deixem per 1300, tot i saber que hem ficat la pota.
L'endemà visita turística per la medina, comprar, requetejar, que si un quadre, un camell de fusta, màscares, un llum que no se pas com facturarem...tots ens firem amb cinquanta-mil "xuminades", que quan contemplem assentats a casa ens permetran recordar aquest fabulós viatge!!!
Algun dia hi tornarem, sobretot per gaudir encara més de l'esquí de muntanya en un entorn exòtic a tres hores d'avió de casa!!! Però és hora de pensar en l'any vinent, Turquia, Sicília...qui ho sap?
Eudald "mofló", Jaume "met", Jaume "metics", Guillem, Carles, Joel, Santi "turista", Gemma i Samuel
