BESIBERRI NORD

Escrit per Jordi Juvanteny

Besiberri N (3014 metros)

Vall de Besiberri i Massís de la Maladeta Ascensió al Besiberri Nord, sostre de la Val d'Aran i tres mil més difícil de Catalunya. Sortim des de l'estany de Cavallers i remuntem el barranc de Malavesina. Ascens a la muralla final per la ruta normal, amb passos de II i de III, i descens per una successió de xemeneies molt properes a l'aresta nord-est, també amb passos de III. Un cop al peu de la muralla desfem el camí de pujada fins al refugi no guardat al peu de la presa de l'embassament de Cavallers.

Presa de Cavallers - 1.753 metres

Plans de Riumalo - 1.860 metres - 30'

Estanyet de Malavesina - 2.500 metres - 2h 30'

Bretxa Peyta - 2.765 metres - 3 h

Besiberri Nord - 3.015 metres - 4h 30'

Bretxa Peyta - 2.765 metres - 7h

Estanyet de Malavesina - 2.500 metres - 8h 30'

Plans de Riumalo - 1.860 metres - 10h 30'

Presa de Cavallers - 1.753 metres - 11 h

Desnivell: 1.300 metres
Distància: 11,7 km

Havíem tingut ocasió de contemplar el Besiberri Nord des de totes les perspectives possibles i sempre admiràvem la seva imponent piràmide granítica pensant que algun dia la podríem pujar. Des de la Punta Alta, des de el Tuc de Mulleres, des de l'Aneto sempre repetíem la mateixa cançó, que bò seria poder-hi pujar algun dia, el mite del Besiberri Nord anava creixent. Finalment es va presentar l'oportunitat i vam enfilar cap a la vall de Boí amb l'objectiu d'assolir el desitjat Besiberri Nord.

Arribem a la 1 de la nit al peu de la presa de Cavallers i passem la nit dins del refugi no guardat. L'endemà al matí sortim direcció als plans de Riumalo. Primer passem el llarg flanqueix de l'embassament i un cop arribem el final ja veiem el desviament cap a l'esquerra per anar al Besiberri. Abandonem el camí que puja al refugi de Ventosa i Calvell i anem cap al barranc de Malavesina. Des de aquí ja es pot veure la piràmide del Besiberri Nord 1.300 metres mes amunt.

Vull posar accent en el tram que hi ha entre els plans de Riumalo i la Bretxa Peyta, normalment bastant oblidat en els relats del Besiberri Nord ja que queda a l'ombra de l'escalada dels últims 100 metres. Aquest és un tram realment dur, amb una pendent que no afluixa en cap moment, l'únic moment de descans és quan arribes a l'estanyet de Malavesina. Es guanyen metres molt ràpidament, però el desgast també es considerable i s'ha d'intentar arribar fresc a els famosos últims 100 metres. La ruta és d'alta muntanya, transcorre per fora de camins i s'ha d'anar seguint les fites. S'ha de flanquejar l'estanyet per la seva dreta i dirigir-se cap a la Bretxa Peyta, nosaltres el vam creuar per l'esquerra i anàvem de dret al Besiberri Sud. Per sort vam rectificar a temps i vam tornar al camí bò.

Arribem a la Bretxa amb unes 3 hores, de moment anem bastant bé de temps, però ara la cosa canvia de veritat. Ens equipem perquè comença la part final del Besiberri. Aquí s'ha d'anar seguint la cresta nord-est per sota fins al peu de la piràmide granítica del Besiberri. També es pot pujar a tota cresta fins al cim però totes les ressenyes coincideixen en qualificar aquesta ruta com a molt difícil. La primera impressió és que no es pot pujar per enlloc, recorrem la base de la piràmide i just una mica a l'esquerra de la vertical del cim surt una canal en diagonal de dreta a esquerra. Mira que havíem llegit i rellegit ressenyes, però un cop sobre el terreny res no es reconeix.

Comencem desencordats aquesta primera canal, però de seguida ens trobem amb el primer pas exposat. Aquí decidim encordar-nos tots i assegurar-nos. Hi ha molta gent que puja i baixa sense encordar-se, però nosaltres som molta colla i alguns no estem habituats a aquest tipus d'emocions verticals. No cal dir que el fet de fer una cordada de set persones i anar assegurant farà que la progressió sigui molt lenta. Arribem a un pas d'uns 3 metres d'alt, deu ser el famós pas de III, però nosaltres el fèiem mes amunt, més a prop del final. Les preses son molt bones i la roca esplèndida. Continuem per un terreny no gaire complicat anant buscant sempre els passos més fàcils i de sentit comú. Les fites apareixen i desapareixen. Finalment anem a sortir a la cresta que va del Besiberri Nord al Besiberri del Mig, no sabem pas si anem bé, però el terreny és franc i continuem. Veiem les fites del camí de la cara oest, la que puja del túnel de Vielha. Baixem una mica per no anar per la cresta, primer per la dreta i després per l'esquerra, ja pel cantó oest. Finalment arribem al cim del Besiberri Nord. Tots estem molt contents, de moment ha estat més fàcil del que esperàvem. La grimpada és molt guapa i entretinguda en un marc incomparable. La panoràmica des de el cim és impressionant, el Lac de Mar i el Montardo al nord, les Agulles de Travessani, la Pica d'Estats, la Creu de Colomers al nord-est, la Punta Alta i el Tuc de Contraix a l'est, el Besiberri Sud i el Comaloforno al Sud, i per acabar, el tuc de Mulleres, l'Aneto, La Maladeta i el Perdiguero a l'oest.

Comencem el descens seguint unes fites que tenim al davant, no seguirem pas el camí de pujada. La cosa es complica bastant, i la desgrimpada comença a ser difícil. Veiem un parabol molt bonic i muntem un rappel per baixar aquesta canal tan vertical d'uns 10 metres de llarg. La progressió és molt lenta però segura. Després del ràppel fem un flanqueix cap a l'esquerra i anem a sortir sobre la cresta que va cap a la Bretxa Peyta, la deixem ràpidament i tornem a fer un flanqueix ara cap a la dreta que ens porta fins a un dièdre encaixonat d'uns 15 metres. Després d'aquesta última dificultat la cosa ja millora bastant i finalment arribem al peu de la piràmide, lloc on ens desencordem i celebrem el cim. Em tardat moltíssim en pujar i baixar els últims 100 metres del Besiberri, però estem molt contents.

Ara ja només toca desfer el camí de pujada, parant a dinar a l'estanyet de Malavesina i a fer una remullada un tros més avall abans d'arribar als plans de Riumalo.

Abans de creuar l'embassament de Cavallers és un bon moment per fer una mirada enrere i despedir-se del Besiberri Nord, el mite ha caigut.

Edu, Iris, Francesc, Arnau, Jordi, Gordillo i Samuel

ILLES MEDES DES DE PALS

Aquest any vaig comprar una canoa inflable. Feia temps que em ballava pel cap i després de les preparacins pel Transsegre, m'animo a comprar-la. Com serà que no ens en sortirem amb la canoa després de baixar un riu amb aigues braves amb una barca feta amb un pilot de fusta que espanta la terra i molta il.lusió, això sí.

Marxem de pals després d'inflar les canoes. Fa bon dia, tot i que bufa una mica el vent. En Sebas ens fa de guia, ell ja hi ha anat un cop!!! Mare de déu quin guia, si fa menys que jo que té la canoa!!! Des d'aquí Pals sembla una mica lluny les Illes Medes. Ens hem emporta ulleres i patos per mirar peixos. Comencem a remar amb molt d'entusiasme, però al cap de mitja hora veiem que ens ho podem agafar amb més calma, doncs sembla més aviat que les illes s'allunyin més que apropar-se. Triguem ben bé una hora a arribar-hi. Lliguem com podem una mica les canoes i nedem una mica. Quin espectacle de peixos!!! No és el mateix veure-ho així nedant entre els peixos que des de qualsevol vaixell d'observació dels que volten les Illes Medes. Ens hi estem una bona estona fins que gairebé agafem fred. S'ha fet tard i és hora de tornar. S'acosten també uns núvols amenaçadors i tampoc es tracta de sortir a la tele el dia que estrenem la canoa!!!

Arribem a Pals cansats de remar amb el vent en contra. Recollim trastos i cap a casa en Sebas a menjar alguna cosa abans de tornar a casa.

Sebas, Vanessa, Gemma i Samuel

PUIG DE PASTUIRA I FONTLLETERA

Escrit per Jordi Juvanteny

Ruta poc freqüentada de la zona de Núria - Ull de Ter sense cap dificultat tècnica que ofereix la possibilitat de contemplar grans vistes i acumular desnivell a les cames que sempre va bé. Remuntarem la Coma de l'Orri, habitual en l'esquí de muntanya, fins al cim del Pastuira per continuar per la serra del Catllar fins al Puig de Fontlletera, just sobre el refugi de Coma de Vaca a tocar del Balandrau. La tornada es fa més o menys pel mateix camí.

Revolt de la Coma de l'Orri - 1.580 metres

Coll de la Coma de l'Orri - 2.498 metres - 2h

Puig de Pastuira - 2.675 metres - 3h

Puig de la Canal Mala - 2.558 metres - 3h 20'

Collada del Catllar - 2.538 metres - 3h 25'

Puig de Mantinell - 2.566 metres - 3h 40'

Puig de Fontlletera - 2.575 metres - 3h 45'

Puig de Mantinell - 2.566 metres - 3h 50'

Collada del Catllar - 2.538 metres - 4h 10'

Puig de la Canal Mala - 2.558 netres - 4h 15'

Coll de la Coma de l'Orri - 2.498 metres - 5h

Revolt de la Coma de l'Orri - 1.580 metres - 6h 30'

Desnivell: 1.687 metres

Distància: 17 km

A Setcases agafem la carretera que ens porta cap a l'estació d'esquí de Vallter 2000. Just en una paella molt tancada, a uns 1.580 metres. Deixem el cotxe molt a prop d'unes torres d'electricitat. Els rètols ens indiquen el sender de la Coma de l'Orri. La Coma de l'Orri és una vall, segurament d'origen glacial, encaixonada entre els Gra de Fajol i el Puig de Pastuira, es una vall paral·lela a la de Ull de Ter. El Gra de Fajol Gran i el Gra de Fajol Petit separen les dues valls.

Al principi creuem una barrera i ens endinsem dins el bosc, creuem la línia elèctrica i un pont sobre el torrent. Seguim per dins del bosc, deixant el torrent a l'esquerra i de seguida sortim al mig de la vall. Continuem pel llit del riu ple de còdols i pedres blanques fins que el creuem, a partir d'ara seguirem deixant el torrent a la dreta. La pujada es sostinguda durant aquests primers compassos de pujada. Just mes o menys al mig de la vall, a uns 2.000 metres, arribem a una cascada, a l'hivern és un lloc on es pot practicar l'escalada en gel. Aquí la pendent s'accentua de veritat i penosament guanyem alçada fins arribar a una zona plana, molt verda. Realment és un lloc molt bonic, es poden contemplar molts isards. Creuem el pla i encarem les últimes rampes cap el coll de la Coma de l'Orri. Finalment, encara que sembli que no si arribi mai, arribem dalt del coll. Des d'aquí podem observar el gran desnivell de la vall, gairebé 1.000 metres des de el cotxe fins al coll. Al davant s'ens obra la vall del Freser, el Bastiments, el Pic de L'infern, el Torreneules, el Puigmal i la resta de pics de Núria.

Des del coll girem cap al sud, sud-est, i comencem a fer la carena del Pastuira, abans d'arribar-hi em d'anar superant petites cotes anomenades Cims de l'Orri. Finalment arribem al Puig de Pastuira, l'últim de la carena. Magnífica vista de la vall de Camprodon, de la Garrotxa, del Costabona i del Canigó per una banda, i de tot el pirineu oriental per l'altra amb els Gra de Fajol en primer terme. Com que anem bé de temps decidim continuar cap al sud i arribar-nos fins al cim del Fontlletera.

Baixem l'ampla carena del Pastuira en direcció sud-oest i de seguida arribem al Puig de la Canal Mala, una de les moltes cotes que trobem, però a diferència de les altres aquesta té nom. La serra és molt bonica, a la dreta tenim la vall del Freser i a l'esquerra la vall de Camprodon. Arribem a la collada del Catllar i continuem caminant per damunt de la serra del Catllar i després de passar per vàries cotes arribem al Puig de Mantinell, molt aprop ja del Puig de Fontlletera. I finalment amb menys de 5 minuts arribem al Fontlletera, punt final de la nostra ruta.

Bones vistes del Balandrau, el Torreneules, del Puigmal, el Taga i el Canigó. Es veu l'aparcament de Fontalba ple de cotxes i pensem amb la gentada que deu estar pujant el Puigmal i nosaltres estem ben sols. Ens volíem arribar fins al Balandrau però com que la majoria ja hi havíem estat decidim girar cua i tornar, les nuvolades comencen a créixer molt ràpidament, típic de la zona. En un tres i no res passem d'un cel completament serè a un de ben ennuvolat, és el perill del Ripollès.

La tornada la fem pel mateix camí, però un cop al peu del Pastuira decidim flanquejar per la banda de la vall del Freser per anar de dret fins al Coll de la Coma de l'Orri. A mig camí ens trobem amb una banda rocosa que ens talla el pas i ens veiem obligats a perdre alçada i després remuntar fins dalt els cims de l'Orri. Potser era aconsellable haver acabat de pujar el Pastuira i anar per on havíem vingut. Un cop al Coll de la Coma de l'Orri aprofitem per dinar i contineum el descnes cap als cotxes.

Francesc, Jordi, Arnau, Gordillo i Samuel