23-27 d'Agost de 2005
Aquesta és la nostra primera sortida de muntanya als alps. L'any anterior havia estat esquiant a les pistes de Zermatt i ja vaig quedar embadalit de les muntanyes que hi ha. No tenen res a veure amb els nostres estimats pirineus, més encara amb el pirineu oriental que més he trepitjat. Buscava un cim assequible, sense masses complicacions per començar a conèixer els glaciars, l'altitud i em va semblar que el Gran Paradiso era un ferm candidat. L'any passat ja vaig estar empipant als amics per convèncer-los però no va ser possible. Aquest any si, aquest any ha estat possible. Marxem de Roda amb l'ibiza, carregat com mai. Som quatre i portem molts trastos. En Marc i jo anem al davant i els germans Gutiérrez al darrera. Els pobres no es veuen les cares en tot el viatge, doncs entremig tenen un parell de motxilles. El cotxe va tan carregat que la direcció va fina...tan fina que potser no toquen les rodes del davant a terra!!!
Arribem al càmping de Pont, després d'unes 11 hores de cotxe. Ja teniem ganes de plantar tendes. Descarreguem trastos i refem les motxilles per l'endemà. Sopem i ens passem el vespre contemplant les muntanyes. Ens atrevim a dir noms de les que veiem, evidentment no encertem res... L'endemà ens llevem no massa dora, doncs l'etapa és curta, tan sols hem d'arribar al Refugi Vittore Emanuelle. Disfrutem de la pujada i ens creuem amb tota mena de personatges. Després de riure molt, fins i tot ens creuem amb tres monges amb l'hàbit ben posat!!!
Arribem al refugi, que gran que és. Donem el nostre nom i ens ensenyen l'habitació de quatre que ens han assigant. Com n'estarem de bé!!! Són quatre lliteres una mica justes, però l'habitació té fins i tot finestra. Passem la tarda mirant les vistes, el mapa, resseguint l'itinerari...i finalment anem a dormir després de sopar. Ens llevarem dora l'endemà.
El despertador ha sonat a les tres quaranta minuts!!! Que dora que anem. Anem a esmorzar i ens preparem per sortir. Som els primers. Enmig de la foscor, no encertem ben bé el millor camí per superar les morrenes, però quin seguici que tenim. Potser es pensen que sabem on anem, però que va!!! Després de molts esforços, més del compte, arribem a la neu. La gent que ens ha seguit ens deuen estar maleïnt els ossos amb tots els idiomes. Després de calçar grampons, encordar-nos i arrencar ja no som els primers. Ha quedat clar que som lents per equipar-nos...
El camí enfila amunt, però no apareixen dificultats. Trobem un camí ben fresat sobre la neu, una traça clara que no porta gaires dubtes. De tan en tan fem una parada per tirar-nos quatre fotos, per contemplar l'entorn. El barret de neu del "Ciarforn" ja ens comença a quedar a la nostra altura. Això ens indica que ja estem a més altitud que al nostre estimat Aneto!!!. Anem seguint i comencem a passar cordades. En Francesc diu: "els hem de passar a tots o què?". Jo estic molt motivat i no m'he donat compte que el nostre ritme és força alt. Tornem a ser primers i mentre els altres bufen de l'altitud, nosaltres bufem de la rapidesa amb què pugem!.
Ser els primers ens ha donat avantatge. Arribem al coll i toca flanquejar els últims 50 metres fins arribar al cim. Tal qual arribem, passem aquest tram, una mica aèri i ens plantem al cim. Ens tirem quatre fotos i no tardem massa a marxar. Darrera bé un excèrcit. Potser són 150 o 200 persones!!! Sortim d'aquest etzocat i en tornar al coll ens adonem del nostre encert. Els que arriben ara se'ls fa molt difícil fer el pas. Les estones d'espera són llargues i enmig del flanqueig es creua gent que va amunt i gent que va avall. Un autèntic caos. Nosaltres descansem una mica al coll mentre contemplem aquest anar i venir de formigues.
Comencem la baixada ben satisfets. Això ho hem aconseguit nosaltres sols!!! Pel cap em passen totes les sortides fetes per la comarca, pels nostres pirineus orientals, tots els cims. Com de mica en mica hem anat fent més sortides i a llocs que ens semblaven més inabastables. Qui ho diria quan pujava el Puigsacalam amb en Gordillo amb un bon gruix de neu, o quan hi havíem pujat amb disset anys...Estic content, molt content, però potser encara més satsifet. Ja estic pensant amb què farem l'any que vé...
Arribem al refugi i acabem de passar la tarda contemplant la feina feta. Les cordades ja gairebé han arribat totes i s'acosta l'hora de sopar. Quina cara de felicitat. L'endemà baixarem fins a Pont i tenim pensat allargar algun dia més les vacances...ens ho hem guanyat, ens ho mereixem!!!
Arribem al cotxe lluint la samarreta que ens hem comprat. Anem ben arregladets, així que, fem camí cap al poble d'Aosta a fer el turista!!! Visitem una mica la població, dinem i agafem altre cop al cotxe direcció Chamonix. Tenim ganes de veure aquesta població tan coneguda entre els alpinistes. Quantes històries s'han escrit als vessants del Montblanc. Travessem pel túnel del Montblanc. Ens fan anar a 50 km/h. Que llarg que es fa. Potser hauríem anat més ràpid fent volta per un altre lloc...De totes maneres hem pogut observar la cara sud del Montblanc. Com impresiona, el cim s'aixeca més de 3000 metres davant nostre...Aquest objectiu segurament haurà d'esperar, però també ens agradaria algun dia trepitjar aquest cim.
Passem la tarda pels carrers de Chamonix. Abans d'aparcar ens hem acostat a veure els Drus. Quines parets, felicitats pels que les han escalat!!! De seguida veiem que hi ha molt moviment a Chamonix, quina casualitat, avui fan l'Ultra tour del Mont Blanc. Per més casualitats sabem que hi ha un parell de coneguts que correran la cursa. Anem mirant i si, entre la multitud els veiem. Xerrem una estona amb ells i els desitgem sort. L'ambient és impressionant, de fons sona la música de la banda sonora de "el último Mohicano". Pell de gallina. Esperem que donin la sortida. Que emocionant. Al cap d'un parell d'hores la plaça ja es ben buida, busquem lloc per sopar i avui si, sense recança ens gastem una mica els "quartos". De restaurant!
Des del càmping on hem dormit estem a 5 minuts del telefèric de les Agulles de Midi. Tenim la intenció de pujar-hi i aprofitar per caminar una mica per la zona intermitja. Des de dalt la vista és impressionant. Chamonix es veu el fons i s'intueix com a principi del segle passat les llengues de glaç arribaven pràcticament al poble. També ens impresiona l'aresta de Peterey i el refugi de les Còsmiques, deu ni do.
De camí dins el cotxe, en Francesc, ens parla de Gaston Rebuffat, de la seva pujada a la Barre dels Ecrins amb disset anys. Al cotxe ja tots som més grans, tots menys l'Edu...qui sap si l'any que vé podríem anar-hi...
Francesc, Edu, Marc i Samuel
