PIC DE LA CAMISETTE

Ara fa un parell d'anys, vam provar de pujar el Pic de la Camisette, fent un tour llarg i solitari, passant per l'estany de Balbonne. Quan vam ser al coll sud del pic, tenint en compte que hi havia neu i que la pujada no s'hi veia camí evident, va tocar renunciar i baixar per la vall de l'est, afegint una en encigalada de campionat pel bosc a la baixada, ja que l'hiptètic camí que marcava el mapa era un bosc amb una pendent exagerada, de mal baixar. Ens va quedar l'espina de tornar-hi un dia i fer el cim.

Aquest cap de setmana segurament hauríem descansat, després dels 3000 de la setmana passada, però aprofitant que havia de recollir el llibre "Le dictionaire des Pyrenees" a Ur, pugem a passar-hi el cap de setmana i com excusa, tornem al pla d'Artigas, ara sí per fer el pic de la Camisette per la ruta normal. Arribem als prats on dormirem poc abans de les vuit del vespre, sopar de dissabte amb crèpes i cap a dormir. Sempre que voltes per aquestes muntanyes solitàries et topes amb animals, avui un esquirol i un cabirol, demà ja veurem. Fa dos anys, les petjades d'un llop a la neu.

L'endemà al matí, tenint en compte que no és una caminada gaire llarga, ens ho agafem amb calma. Sortim poc abans de les 9 ja esmorzats i pugem pel bosc que alterna fagedes i pinedes, amb avets molt alts. Pugem per un antic camí de desboscar fins que arribem al torrent, desaigua natural de la vall, punt on ja havíem passat fa dos anys. Seguim pujant amunt fins arribar als prats, on les marmotes ens reben després de llevar-se mandroses. També trobem les restes d'un cabirol petit, només les potes del darrera, amb els ossos mastegats...el llop encara deu voltar per aquí i les àligues i els voltors deuen haver netejat la resta. Just aquí ens desviem al nord, per agafar el collet que dóna accés als dos llacs del Pic de la Camisette. Són llacs petits, blaus, però amb unes bones truites nedant tranquil.les. 

Seguim pujant fins a buscar la carena i ara ja només ens queda resseguir-la. Sembla que tocarà crestejar, però seguint marques grogues, passem pel vessant oest, entremig del bosc, per terreny franc, excepte un petit tram de sender penjat a la tartera, però que es passa bé. Poc abans de fer cim collim el primer rovelló de la temporada, a 2400. No comptem trobar-ne gaires, ja que el terreny està força sec.

Som sols al cim. Esmorzem i ens hi estem força estona, contemplant els llacs. Avui no tenim pressa. Ni hem caminat gaire ràpid ni ara ens hi afanyem gaire...De fet baixant volem passar pel segon llac a veure les restes de l'avió Douglas C-47 que es va estavallar el 5 de desembre de 1944, durant una tempesta de neu. Ja a baixa al pla d'Artigas hi ha el monòlit que recorda els seus noms, entre els quals hi ha el de 5 supervivents. Una petita història de superació, ja que dos supervivients van haver de baixar amb neu i gel a l'hivern fins al poble, per demanar ajuda i rescatar els ferits restants.

Baixem pel mateix camí de la carena sense dificultats i puguem fins el segon llac, on encara hi ha grans restes del fusselatge i d'una ala, així com del tren d'aterratge, a part d'altres parts irreconeixibles. L'alumini de l'avió es conserva en molt bon estat, 82 anys després. Tampoc aquí tenim gaire pressa i entre l'avió, el llac i els escaladors de la cara nord se'ns hi fa prou tard. Finalment tirem avall no sense abans parar al mateix rierol on vam collir rovellons fa dos anys. Avui no n'hi ha tants, però fem la primera bossa de la temporada. I d'aquí cap al cotxe, on arribem a les tres tocades per dinar.

Al final no era tant curt com semblava, gairebé 14 km i +920 m de desnivell, això sí, més de 6 hores inclòs parades, xerrades, etc...Recollim trastos i marxem amb la furgo per una altra pista, on veiem un altre esquirol i just abans d'arribar a la carretera possiblement un gall fer negre jove, llàstima que no li hem tirat foto, perquè ho hauríem pogut certificar. Era una mena de gallina, negre, sense cresta, que li feia mandra volar i que quan ens ha vist ha marxat per la "cuneta" fent el despistat, però sense volar. No era ni una perdiu, ni un faisà, ni un gallina de corral, ni una guatlla. Tenia tots els númeors que fos un gall fer jove, però sempre ens quedarà el dubte. No pas però dels tres cèrvols adults que ens han travessat la carretera asfaltada a pas de tortuga, ni tampoc del ramat de cérvols als prats entre Montlluís i Saillagouse, ni tampoc de la guineu arran de carretera a les Angles, perquè els hem pogut veure perfectament!

Sira, Nora, Gemma i Samuel